dimarts, 20 de desembre del 2011

Una de nadales i percussió

Després d'un mes de pausa al blog, torno a començar. A veure si puc mantenir-me una mica més regular a partir d'ara.



Per no començar gaire dur, perquè s'acosta nadal i, què coi, perquè els conec de fa anys, publico alguns vídeos de l'actuació especial que van fer la gent de La Repúbli-k de l'Avern a la plaça de la catedral de Barcelona.

La Repúbli-k de l'Avern i Grallers de les Corts - FUM-FUM-PUM! (2)


Per aquestes nadales amb percussió, els Republikans ham comptat amb la col·laboració d'alguns membres de la Colla Grallera de les Corts i la veritat és que el resultat és força interessant.

La Repúbli-k de l'Aver i Grallers de les Corts- FUM-FUM-PUM! (3)


L'actuació s'ha pogut fer gràcies al Taller de Cultura i, si els voleu veure, tornen a actuar dimarts 20 de desembre de 2011 (o sigui, avui XD).

dijous, 1 de desembre del 2011

Ko tècnic, de nou

No és la primera vegada que passa, però un cop més el blog es queda sense actualitzacions durant diverses setmanes. Crec que ja ho he comentat algun cop, però ja sabia que aquest any seria complicat a nivell de temps, i ho està sent més del que m'imaginava.

En breu torno a posar-me amb La veu de T. El que no ha parat és El Sospir de T ni el recent Els compartits de T.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Alternatives als compartits de Google Reader

Ahir els senyor de Google van decidir eliminar totes les opcions socials de Google Reader per intentar fomentar l'ús de Google+. Per mi, el reader i gmail s'han convertit en dues aplicacions imprescindibles i el sistema de compartits m'era molt còmode. No és que Google+ no m'agradi, però decididament no té les mateixes funcionalitats.

El meu problema en passar a Google+ és que, per exemple, no puc deixar sense llegir articles que comparteix la gent perquè tots s'acumulen en un únic streamline. Per un altre costat, si es fa servir només el +1, vol dir que hauré d'anar persona a persona a mirar els seus +1 i hauré de recordar quins articles ja havia llegir o quins em volia llegir més tard.

Per això he indagat una mica les solucions alternatives. Per desgràcia, la més còmode, que era generar un RSS des dels +1 amb Plusfeed, i ja no està disponible. Segurament acabaran per aparèixer millors solucions però fins que no apareguin exposo les que he trobat.

Opció 1: seguir-li el joc a Google

Malgrat que Google ha recomanat fer un +1 que es pugui veure al perfil públic com a substitut del compartit, he vist que hi ha una segona opció. Si es fa clic al botó de "Share" de la barra superior quan es té un article seleccionat, és possible publicar l'entrada a l'streamline.

 Botó superior de compartir de Google+

Per mi aquesta solució més relativament pràctica perquè el compte personal de Google+ és diferent del que uso per Reader, o sigui que no saturo el meu streamline amb els compartits sinó que qui vulgui pot subscriure's. Jo de moment ho faré així (aquest és el meu perfil del Reader) juntament amb l'opció 3. Com a mínim fins que trobi alguna solució millor.

Opció 2: crear una pàgina de Bundle

Aquesta és una opció estranya de Google Reader i, pel que he provar, no genera correctament la RSS de compartits perquè el Reader ja no permet fer publiques les RSS de les etiquetes. Però si en voleu més informació ho podeu fer aquí.

Si algú se'n surt que m'ho digui perquè sembla una opció molt interessant i fàcil de fer servir.

Opció 3: crear un blog on publicar els compartits

Aquesta és l'opció que més s'assembla als compartits donat que, com a mínim, genera una RSS on subscriure's. No és una opció complicada, però requereix alguns passos:

Pas 1: crear un blog a Blogger

Recomano a Blogger perquè així s'enllaça fàcilment amb el Reader. Simplement aneu a blogger.com i creeu-vos un blog (són dos clics). També es podria fer amb twitter.

Pas 2: habilitar el botó d'enviar del Reader

1. Anar a la configuració del reader

Configuració del Reader

2. A la pestanya de Send to marcar Blogger (o el que es tingui)

Marcar l'opció d'enviar a Blogger

Per compartir: publicar els articles amb el botó d'enviar

Un cop fet apareixerà l'opció de "enviar a" als posts.

Botó d'enviar a blogger


És una mica empipador perquè cada cop que feu clic us obrirà una finestra i haureu de fer clic a "publicar", però com a mínim tots els compartits estaran en un únic lloc i la resta d'usuaris s'hi podran subscriure.

El meu blog de compartits és aquest: http://elscompartitsdet.blogspot.com/ Url al Feed (http://elscompartitsdet.blogspot.com/feeds/posts/default)

Esperem que apareguin millors opcions.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Resum de l'especial Sitges 2011

Aquest article posa punt i final a l'especial Festival de Cinema de Sitges 2011. Com sempre, em quedo amb les ganes de seguir veient pel·lícules, d'escriure crítiques i de dormir poc.



He de reconèixer que aquest any la programació del festival era de nivell, sobretot si la comparem amb l'any passat. Si bé l'any passat vaig descobrir algunes joies ( Rare Exports, The perfect host, Detective Dee and the mistery of phantom flame, I saw the devil, A woman, a gun and a noodle shop) aquest cop era par anar cada dia a un parell de sessions. Per sort, com que jo he tingut poc temps no m'ha calgut seleccionar massa què anar a veure.

Malgrat que he anat a poques pel·lícules, les més destacables serien Attack the Block, Juan de los muertos, Ninja Kids però també Killer Joe, Lobos de Arga, Karate-robo Zabogar.

I aquest és el llistat d'articles:
En total 12 llargs i 9 curts. Com sempre, deixo el tema especial al museu de La Veu de T i a esperar fins l'any que ve.

Tema Sitges 2011 (La Veu de T, logos)

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Pel·lícules del dissabte 15

Crítiques de les últimes pel·lícules que he vist al Festival. Per primer cop, afegeixo una conclusió a les crítiques inspirat pel que fa El Blog del Chacal.

Killer Joe (2011)

Sinopsi

Una família desestructurada de rednecks de Texas decideixen contractar un assassí a sou anomenat Joe.

Crítica

Si bé m'és difícil parlar d'una pel·lícula d'en William Friedkin sense comparar-la injustament amb El Exorcista (1973), que reconec que és una de les meves pelis fetitxe, la veritat és que amb Killer Joe m'és fàcil perquè és completament diferent a com me l'esperava.

Tot i això, sí que és inevitable comparar-la amb l'estil de les últimes pel·lícules dels germans Coen. I és que Killer Joe té una mica de El hombre que nunca estuvo allí (2001) o No es país para viejos (2007) i també de Fargo (1996) i Sangre Fácil (1984). Alhora però, trobem unes poques reaccions i escenes destinades a descol·locar l'espectador que em van recordar a David Lynch. Tot plegat és una mena de collage que en tot moment fa pensar en coses ja vistes, però que passa molt bé i està facturat exquisidament.

En acabar de veure la peli el primer que em va passar pel cap va ser que l'actuació d'en Matthew McConaughey és espaterrant. Fins ara per mi era un actor més, però me'l miraré amb uns altres ulls després del seu paper de Joe. Per un altre costat, la segona cosa de la que em vaig adonar és que no només la seva actuació va ser brillant, sinó la de tots els actors. En aquest sentit, Friedkin aconsegueix treure el màxim suc al repartiment. Fins i tot aconsegueix que el públic simpatitzi una mica amb ells, i això que són personatges completament alienats i trencats.

Conclusió: una gran pel·lícula que es mereix una oportunitat que, no sé perquè, intueixo que no tindrà.

Juan de los muertos (2011)

Sinopsi

L'Havana s'omple de zombis. No cal més sinopsi.

Crítica

Haig de reconèixer que no tinc gaire experiència en cinema cubà, crec que només he vist la comèdia Lista de espera (2000) i em va agradar molt en el seu moment. De fet, l'humor de Juan de los muertos em va recordar molt a Lista de espera.

La pel·lícula escrita i dirigida per Alejandro Brugués deixa en molt bon lloc el cinema cubà. Afegeix una mica d'ironia el fet que faci servir el gènere zombi, que va néixer a Estat Units com una crítica al capitalisme (Dawn of the dead(1978)) i al conformisme de les masses (Night of the Living Dead (1968)). La cinta és una petita gran joia que, si bé no pot ser considerada com una pel·lícula de terror, sí que és una gran comèdia amb un guió molt sòlid i un ritme que no decau en cap moment.

Un dels aspectes que més sorprèn és com plasma la relació d'amor i odi que té el poble amb el Règim. La pèl·lícula presenta en tot moment una ambigüitat que es manté balancejada entre la crítica i el conformisme però, alhora, s'arrisca a dir i mostrar les coses com són, sense tallar-se ni un pèl. De fet, encara que només sigui per veure una altre manera d'enfocar les coses, ja val la pena veure-la.

Com única crítica remarcable cal dir que l'actuació de l'espanyola Andrea Duro (que es veu que ve de la sèrie Física o Química (2008)) és molt fluixa. No tant perquè ella ho faci ofensivament malament, sinó més aviat perquè la resta ho fa molt millor.

Conclusió: una comèdia diferent que s'ha de veure. Llàstima que difícilment s'estrenarà a les sales.

Lobos de Arga (2011)

Sinopsi

Any 1910. A Arga, un petit poble de Galícia, una maledicció terrible cau sobre la malvada marquesa de Mariño i el seu fill, que és convertit en home llop en el seu desè aniversari. Al cap de cent anys, Tomás, un escriptor fracassat i últim descendent masculí dels Mariño, torna al poble per rebre un homenatge.

Crítica

Aquest any la programació de Sitges estava plena de cinema espanyol i, per les crítiques que he llegit, el nivell ha sigut força alt. Potser això vol dir que encara hi ha una mica d'esperança després de la mala època de les subvencions a dit dels últims anys. Si totes les produccions fossin, com a mínim, del nivell de Lobos de Arga la gent aniria més a veure cine espanyol.

Escrita i dirigida per en Juan Martínez Moreno, la pel·lícula compta amb actors de primera línia com en Carlos Areces o Manuel Manquiña que ho fan realment bé. Malgrat que la direcció és força transparent, hi ha un parell d'aspectes on es nota que les escenes estan controlades en tot moment: per un costat les escenes del gos, on cal elogiar el treball de Martínez Moreno en aconseguir que el pobre animal no faci ràbia, i per l'altre, les escenes de l'home llop (no és un esgarriador perquè surt al pòster) on la combinació de maquillatge artesanal i cable està molt aconseguit.

En l'apartat de crítiques negatives cal remarcar que algunes cançons que formen part de la banda sonora no funcionen massa bé, especialment les cançons en anglès que sonen per la radio. Però, sobretot, l'actuació de Mabel Rivera, que és inexpressiva fins a l'extrem i canta molt. Per la resta la pel·lícula és un bon entreteniment.

Conclusió: una bona comèdia sense pretensions i un homenatge al terror clàssic. No és una mala opció si voleu anar al cine i no sabeu què veure.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Pel·lícules del divendres 14 (part 2)

Acabo amb les crítiques de la Nit+Zombie.

Deadheads (2011)

Sinopsi

En Mike i en Brent es desperten un dia amb un aspecte desastrós i envoltats de zombis que els ignoren. No tardaran a descobrir que si bé ells també són morts vivents, mantenen records del passat i estan disposats a re-emprendre la seva vida.

Crítica

La premisa de Deadheads és ben senzilla, un noi i un amic fan un viatge per anar buscar un antic amor del primer, pel camí passaran un seguit de situacions rocambolesques amb personatges més o menys recurrents. Si canviem els dos nois per zombies i els recurrents per l'exèrcit, això és Deadheads: una comèdia romàntica zombie que combina els típics i tòpics dels dos gèneres.

El conjunt a mi em va convèncer força encara que d'altres persones van opinar que era massa previsible. Els dos protagonistes (Michael McKiddy i Ross Kidder) ho fan força bé però la sobreactuació d'alguns dels extres és tant exagerada que potser alguns ho trobaran ofensiu, tot i que si entres en el joc de la pel·lícula és força divertit.

El guió, si bé no té masses sorpreses, està ple de gags i combina molt bé les situacions típiques de la comèdia americana amb l'humor negre i l'absurd. És elogiable que la cinta tingui un ritme constant, sense les pauses que solen tenir produccions d'aquesta mena. Fins i tot hi ha alguna escena, com la del vell, que donen un plus al conjunt.

Conclusió: des del meu punt de vista, és una pel·lícula molt recomanable per veure un dissabte per la tarda si esteu per casa sense saber què fer.

World of the Dead: the zombie diaries 2 (2011)

Sinopsi

En una Anglaterra dominada pels morts vivents, uns militars escapen de la seva base de seguretat en ser infestada i es dirigeixen cap a un destí incert.

Crítica

No cal enganyar a ningú, World of the Dead és dolenta, però ni molt menys tant com The Zombie diaries (2006). La primera no era més que una pel·lícula oportunista, al més pur estil de The Asylum, nascuda a l'ombra de Diary of the Dead (2007), d'en George A. Romero, fins i tot fussellava l'estil de mockumentary. En canvi, aquesta segona part ofereix un punt de vista diferent en ser un membre de l'exercit qui filma el suposat documental, donant així un mínim de credibilitat a tot plegat.

El més curiós de la pel·lícula és que, en realitat, és una cinta bèl·lica on es detallen molt les maniobres de l'escamot i on el que menys importa és el context. Tant és així que si es substitueix la guerra zombi per un conflicte com el d'Afganistan no canviaria massa la cosa, per no dir res. En realitat, la presència dels simpàtics morts vivents és purament anecdòtica i sembla més posada per pujar-se al carro que una altre cosa.

El guió en si tampoc aporta massa, però com a mínim recupera alguns personatges de la primera i fa que un no tingui la sensació de què les coses passen completament perquè sí. Els quatre diàlegs que hi ha són intranscendents i les actuacions no massa cuidades, però no molesten, que ja és molt.

Conclusió: si bé és millor que la primera, tampoc la tornaria a mirar

Pel·lícules del divendres 14 (part 1)

Ara sí, després de la reflexió de l'anterior article, començo amb les crítiques de la Nit+zombie.

Le blanc c'est le meilleur (2011)

Crítica

Un petit curt que aprofita el gust per la carn humana per desenvolupar en clau de comèdia una crítica al racisme (o simplement un divertiment al que li estic buscant més significat del que té, qui sap). En tot cas, un curt divertit que va anar molt bé com a introducció a una nit de cine com aquesta.

Cabine of the Dead (2011)

Crítica

Un altre curt divertit i ben facturat. La direcció molt transparent però amb certs tocs personals i un guió equilibrat. Decididament no serà molt recordat però pels cinc minuts que dura està molt aconseguit.

Exit humanity (2011)

Sinopsi

La Guerra Civil americana és plena d’històries. Algunes són prou conegudes, però d’altres romanen ocultes i amb una bona capa de pols. El diari d’Edward Young és una d’aquestes històries: en acabar la guerra, Edward va tornar a casa esperant trobar-hi, per fi, una mica de pau. Un cop arribat, però, descobreix que el seu fill ha desaparegut i que la seva dona s’ha convertit en una zombi famolenca.

Crítica

S'ha de reconèixer que després de llegir la sinopsi, tant jo com amb els que anava ens havíem fet unes expectatives molt altes. Els aficionats al gènere Z agraïm molt que els guions busquin sempre una ambientació diferent. El problema és que un cop ens posen el caramel a la boca esperem veure una peli de zombies, i Exit humanity està més propera al drama intimiste que al terror.

La cinta en general és coherent amb el que vol explicar, però es va desinflant a mida que passen els minuts. El ritme es pausat des del començament i usa el dibuix animat i el narrador per dinamitzar l'acció, però aquests tres aspectes que farien la cinta especial també són els seus principals defectes.

El ritme no millora i defuig tota l'estona del clímax, fins al punt que avorreix. Per un altre costat, l'animació, que trencava una mica la monotonia del film, es va deixant paulativament de fer servir a còpia de minuts. El narrador és tant tòpic que acabes per odiar-lo. Igualment, l'existència dels morts vivents esdevé simplement una excusa per moure una història que realment no aporta massa i que quedaria explicada en 60 minuts.

Un cop acabat et quedés amb la sensació de què se li podia haver tret molt més suc. Tot plegat és una llàstima, perquè estic convençut que els responsables volien fer alguna cosa diferent i, si bé ho han aconseguit, s'han oblidat que una pel·lícula ha de ser entretinguda.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Reflexió sobre el cine zombie

Al pròxim article començaré amb les crítiques de les pel·lícules i curts que van conformar la Nit+Zombie. Però abans no puc estar-me de fer una reflexió sobre la sessió.

Aquest ha sigut l'any on la mitjana dels pressupostos de les pelis semblava ser més alt. Per primer cop, cap pel·lícula ha estat filmada amb càmeres cutres i totes disposaven de suficients recursos com per mostrar una quantitat digne de zombies i evisceracions amb raigs de sang digitals.

La situació posa de manifest el bon estat financer actual del gènere zombie, i el tràiler de 10 minuts sobre la segona temporada de The Walking Dead (2010) que ens van passar ho confirma. Les productores han entès que existeix un públic potencial i no dubten en pujar-se al carro. Això ha fet que les interpretacions, els efectes especials i la qualitat en general  hagin pujat considerablement, i això és bó. El problema ve a l'hora d'escriure el guió.

Després de 30 anys de pel·lícules de sèrie Z amb més imaginació que recursos, el terror zombie ja ha explotat totes les combinacions possibles. Zombies que caminen o infectats que corren. Escenes de pits gratuïts o no escenes de pits. Zombies que grunyen o zombies que mengen cervells tot murmurant. Punt de vista humà o punt de vista zombie. Inici de la infestació, punt intemig o món acostumat als zombies. Escenari rural o ciutat. Totes les possibles combinacions ja s'han explotat fins a la sacietat. Llavors, com fer que els aficionats al gènere omplin les sales i aconseguir, alhora, que el públic no acostumat també? La solució la troben en un àmbit que, a priori, el consideraríem molt allunyat del tema; la música jazz.

És un fet que la música jazz pura i d'improvisació no està pensada pel gran públic, sinó per els entesos o gent que pretén entendre-hi. El mateix passa amb el gènere Z clàssic on, a part que el guió molts cops sembla improvisat, les cintes estan formades per estereotipus (noia histèrica, moments amb diàlegs íntims, el prota que amaga que l'han mossegat...) que es combinen per formar una narració que el públic sap interpretar perquè és capaç d'omplir-lo amb el significat que no s'explica. Això fa del gènere quelcom elitista i dirigit a un públic concret (i sí, acabo de dir que els zombies són elitistes, xupa't aquesta Sundance).

En el moment en què una discogràfica es planteja un disc de jazz que agradi a tothom recorre sempre al jazz-fusió. Usar els estereotipus simfònics del jazz a d'altres estils músicals aporta un nou punt de vista i, per tant, una nova experiència tant pels amants del jazz com pels amants de l'altre gènere. Aquest mateix fenomen és el que està passant amb els zombies. Anem a pams.

Quant fa set anys Edgar Wright va dirigir Shaun of the Dead (2004), va sorprendre a tothom en aconseguir una comèdia britànica de primer nivell i, alhora, una bona pel·lícula de terror. Això en si mateix no és quelcom nou, però en disposar d'un pressupost suficientment alt va permetre que molta gent que tenia prejudicis decidís mirar-la. De cop, existia una pel·lícula zombie que podies passar-te amb la parella, la família o amb els amics sense patir massa. Des de llavors, cada any han aparegut més i més pel·lícules d'aquesta mena: Wasting Away (2007), comèdia i Z,  Diary of the dead (2007) (del propi Romero), costumista i Z o, més recentment, Zombieland (2009), sitcom i Z.

Aquesta fal·lera per fusionar s'ha fet més evident que mai aquest any, on totes pel·lícules que conformaven la marató zombie ja han sigut de zombie-fusió. El resultat és que el conjunt ha sigut relativament més fàcil d'aguantar i ens ha permès veure pel·lícules molt diferents, cosa que no passava fa cinc i sis anys. Per un altre costat, també ha fet que vingués gent que, de normal, mai s'hagués plantejat passar-se una nit sencera veient morts vivents. I no ho van aguantar. És normal que en sessions d'aquesta mena cada cop quedi menys gent a la sala, però crec que mi havia vist la sala tan buida en acabar les projeccions.

En tot cas, queda clar que el zombie-fusió ha vingut per quedar-se. Per tot això, només puc parafrasejar els clàssics i dir: El gènere zombie ha mort, llarga vida al gènere zombie.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Curts del dimecres 12

A continuació poso la crítica dels curts de la sessió Curts d'animació a competició II. Com que es tracta de curts, he decidit eliminar l'apartat de sinopsi.

Christmas Piggy (2011)


Curt musical filmat en un únic pla seqüència de 7 minuts on s'explica el nadal des del punt de vista dels animals que són morts i cuinats. Un curt correcte amb una música que recordava sospitosament a la banda sonora composada per en Danny Elfman a Pesadilla antes de Navidad (1993), però molt lloable igualment.

El punt més fluix del curt era l'animació, que patia d'una sincronització facial molt pobre i es veia lleugerament pixelada. Tot plegat prou correcte però amb un cert regust a projecte final de curs.

Céu, Inferno e outras partes do corpo (2011)


Curt d'animació artesanal dibuixat a mà que ens parla del malestar del desamor d'una forma surrealista i original. Un món al punt del col·lapse, protagonistes representats per animals humanitzats i òrgans de posar i treure conformen un cocktail molt personal que em va convèncer molt malgrat tenir una tècnica força bàsica.

La femme à cordes (The Cord-Woman) (2011)

Curt filmat amb actors reals que explica la història d'una peculiar dona amb tentacles a les cordes vocals. És deixa mirar i serveix com a carta de presentació, però en cap cas la història justifica l'ús d'una tècnica tan costosa com la rotoscòpia. Hagués funcionat exactament igual com a curt d'imatge real, i en el fons ho és, perquè fins i tot els escenaris són filmats.

Return of the Blowfly (Bubbleman) (2011)

Un curt pop i esbojarrat que, argumentalment, em va recordar una mica l'obra d'en John Kricfalusi (Ren & Stimpy Show (1991)) encara que no sabria dir perquè.

Fet amb tècnica de collage mesclant rotoscòpia, stop-motion, animació tradicional, 3D i tot amb filtres d'imatge per emular vinyetes de còmic vintage. El curt pretén buscar un llenguatge frenètic, colorista i desorganitzat per explicar una història que només es pot classificar com de punk o trash, i ho aconsegueix.

Hi va haver gent que va xiular-lo, però personalment el vaig trobar força interessant com a curt. I és que de vegades la gent oblida que un curt serveix justament per això, per experimentar.

Two Friends (2011)

Una història molt simple en un món post-apocalíptic. Un curt fet amb molta sensibilitat que ens esbossa un context molt més complex. Tècnicament molt ben resolta i molt ben dirigida, el principal problema que té és que amb els 10 minuts que dura no en té ni per fer una introducció i et quedes amb ganes de saber com seria un mig metratge. Una molt bona carta de presentació per l'autor.

A Morning Stroll (2011)

El millor curt de la sessió. Una història simpàtica, ben dirigida i amb la tècnica adequada al que es vol narrar (animació 3D amb cell shade ocasional). Una molt bona carta de presentació, sense ser ni massa convencional ni massa experimental. Mai la història d'una gallina caminant havia donat per tant.

Sky Song (2011)


Suposo que els creadors d'aquest "curt" de 45 llargs minuts pretenien evocar el surrealisme i fer una reflexió sobre la contemporaneïtat mitjançant un context simbòlic i personatges històrics com Dalí, Freud o Hitchcock. Però la realitat és que van aconseguir avorrir-me fins a l'extrem.

Molts minuts animats amb stop-motion on es concatenen un bon grapat d'escenes sense sentit (suposo que per ells en tenien, o això diran) i on, en tot moment, es té la sensació de que això ja s'ha vist abans en d'altres curts. I és que sembla talment que una escola hagi concatenat totes les palles mentals que els alumnes han presentat com a projecte final i les proves d'animació prèvies tot afegint un petit fil conductor que comença als 15 minuts.

Decididament no paga la pena. Ni és original, ni experimental, ni té història, ni interès. D'acord que l'art és buit, però aquest curt és a l'art el que l'homeopatia a la medicina.

Pel·lícules del dimarts 11 (part 2)

Yakuza Weapon (2011)


Sinopsi

Shozo és el fill d’un cap yakuza que viu a l’exili. Quan el seu pare és assassinat pel seu lloctinent, que actua en complicitat amb un altre capitost de la màfia, Shozo torna al Japó per reclamar venjança.

Crítica

De nou una adaptació d'un manga produïda per Sushi Typhoon (que és la tònica habitual de la Japan Madness). Co-dirigida pel tàndem Yûdai Yamaguchi i Tak Sakaguchi, que reconec que no conec massa però que han participat en pel·lícules mítiques (dins el seu gènere) com Meatball Machine (2005), Versus (2000) o Battlefield Baseball (2003), ens ofereixen una pel·lícula ben facturada però criticable.

Yakuza Weapon compleix amb les normes del dorama: un guió que segueix al peu de la lletra els diversos volums de l'obra original (provocant una narrativa sense una estructura convencional que pot fer que en alguns moments es faci difícil de veure), escenes amb una posta en escena cuidada que busca l'impacte visual, i lluites, moltes lluites. Tot amanit amb la màgia dels efectes especials de Yoshihiro Nishimura, que és capaç de fer coses increïbles amb dos duros, i la molt bona actuació del protagonista, el propi director Tak Sakaguchi.

Cal destacar la valentia dels directors en experimentar amb una lluita en pla seqüència al més pur estil Thai dragon (2005) però de gairebé 15 minuts. Per desgràcia el resultat final posa de manifest que es tracta d'una producció de baix pressupost i es fa una mica pesada, però no se'ls pot criticar per intentar-ho.

Amb tot, un producte que funciona però amb un ritme un xic irregular que fa que cap al segon terç l'experiència es desinfli considerablement.

Tomie: unlimited (2011)

Sinopsi

Tsukiko està de dol d’ençà que un desgraciat accident domèstic arrabassà la vida de la seva germana Tomie. Del dolor passa a l’estranyesa quan aquesta torna de la tomba el dia del seu aniversari i és rebuda amb molta alegria pels seus pares.

Crítica

Aquesta és la segona pel·lícula de la nit dirigida per en Noboru Iguchi. Així com Karate-Robo Zabogar (2001) m'ha semblat molt entretinguda, no puc dir el mateix d'aquesta.

Tomie: unlimited està basada en un manga homònim de Junji Ito i, pel que m'ha comentat el meu germà, no és precisament el seu millor còmic. Per més inri és una seqüela d'una peli anterior anomenada Tomie (1999).

Bàsicament, la pel·lícula és un despropòsit d'escenes sense solta ni volta. Si bé la premissa inicial podria donar joc, als pocs minuts queda clar que no volen aprofitar-la. Ple de girs sense sentit que no interessen a ningú, el resultat final és lent, insofrible, avorrit, insípid i, en general, cutre... en el mal sentit.

Pel·lícules del dimarts 11 (part 1)

En aquest article es recullen les dues primeres pel·lícules que van conformar la Japan Madness, aquest cop sense cap sorpresa inicial.

Karate-Robo Zabogar (2001)

Sinopsi

Daimon, arran de la mort del seu pare, hereta un robot anomenat Zaborgar. Equipat amb tota mena d’armes, l’ajudarà a combatre la malvada organització Sigma.

Crítica

El director Noboru Iguchi s'ha guanyat un lloc d'honor com a un dels directors més irregulars dins la sèrie Z. Malgrat que porta molt anys en el sector, va ser l'esbojarrada Sukeban Boy (2006), la correcte Machine Girl (2008) i la no tant bona Robogheisha (2009) amb les que es va fer conegut fora del país nipó. Ara, amb Karate-Robo Zabogar (2011) torna a demostrar que, quan vol (després ja parlaré de Tomie: unlimited (2011)), sap com fer les coses.

En aquesta ocasió, Iguchi s'atreveix amb un autèntic homenatge al tokusatsu (el gènere de superherois d'acció real japonés com ara Ultraman (1967)) amb una cinta basada en la sèrie Denjin Zaborger (1974). Lluites demencials, estètica retro i robots de goma-espuma són els materials principals d'un argument que juga amb tots els tòpics tant del gènere de l'obra original com de la sèrie Z. Pur entreteniment digne de la més refinada nacho-party.

Com a afegit, cal remarcar els crèdits finals on s'han inclòs les escenes de la sèrie original que han inspirat el film. La veritat és que és un gran complement que deixa al descobert la cura i la sensibilitat amb què s'ha facturat la producció de molt baix cost.

Ninja Kids (2011)

Sinopsi

Un nen entra en una escola per ninjas durant el Japó feudal. I si, va d'això, sense més.

Crítica

No és cap secret que li tinc una mania especial a l'incombustible Takashi Miike (que ja compta amb una filmografia de 86 pel·lícules com a director en només 20 anys). Pel meu gust, les seves produccions de terror estan exageradament sobrevalorades, i una bona part de les seves pel·lícules és senzillament un presa de pèl. Això sí, produint 4'3 pel·lícules per any s'ha de reconèixer que de tant en tant l'encerta, com és el cas de Ninja Kids.

En aquesta ocasió, Miike torna amb una adaptació d'un anime, Nintama Rantarô (1993) (basat en un manga), i com ja va passar a Yatâman (2009), la seva extravagant manera de dirigir (des del meu punt de vista molts cops de no-dirigir) aconsegueix un resultat sorprenent amb un ritme frenètic i una posta en escena espectacular i personal. Pel que a mi respecta, Miike podria especialitzar-se en doramas infantils, que li surten molt millor que quan intenta guions originals (només pensar en Zebraman: Attack on Zebra City (2010) i The Great Yokai War (2005) m'entren tots els mals).

En veure-la, l'única  descripció que se'm va venir al cap va ser que Ninja Kids és com una versió de Manolito Gafotas però amb ninjas i estètica manga. Molt peculiar i frenètica, realment val la pena.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Pel·lícules del diumenge 9

Comencem amb les crítiques. Encara que aquest any en veig menys que l'anterior, la veritat és que no tinc massa temps per escriure. Tot i això, evitaré tant com sigui possible caure en la microcrítica (que per això ja tinc El Sospir de T).

Attack the Block (2011)

Sinopsi

Un bloc de vivendes d'una barriada de Londres pateix un atac alienígena. L'únic esperança és una banda de macarres adolescents.

Crítica

La veritat és que el primer llarg de Joe Cornish ja era, per mi, un dels plats forts del festival d'enguany. I això és dir molt tenint en compte l'increïble cartellera d'aquest any. Attack the block prometia molt, i compleix amb escreix.

Tenint en compte que té com a productor executiu a l'Edgar Wright, un dels directors que més ha destacat els últims anys en combinar magistralment la millor comèdia britànica amb el terror (Shawn of the dead (2004)), amb el thriller (Hot Fuzz (2007)) o el còmic (Scott Pilgrim vs the world (2010)), Attack the block no podia deixar indiferent. Terror, acció, comèdia i crítica social de primer nivell es barregen de forma perfectament orquestrada demostrant un cop més la bona salud del cinema anglès.

Un guió sòlid però sense pretensions, una direcció molt cuidada i unes actuacions impecables guien a l'espectador a través d'una història que es preveu coneguda (una invasió alienígena) però que juga amb el tòpic sense caure en ell. Un film que ens parla de temes molts durs, però sense entrar en el dramatisme, que s'atreveix a convertir en autèntics herois a un grup de delinqüents juvenils i, el que és més difícil, fer que tot el públic empatitzi amb ells.

Imprescindible si us va agradar Shaun of the dead (2004) o Doghouse (2009).

The sorcerer and the white snake (2011)

Sinopsi

El jove Xu Xian cau de manera accidental en un llac. Per sort, encarnada en una dona molt bella, la Serp Blanca el salva. Aquesta, apassionada per Xu Xian, s’infiltra en el món dels humans i es casa amb el jove. La seva relació es veu alterada quan un monjo caçador de dimonis descobreix l'autèntica naturalesa de la dona.

Crítica

A The Sorcerer and the White Snake el director i coreògraf Siu-Tung Ching ens endinsa un cop més en un conte popular xinès, com ja havia fet anteriorment a l'excel·lent trilogia de Una Historia China de Fantasmas (1987, 1990 i 1991). Aquest cop, però, Ching deixa una mica de banda les seves brillants coreografies en favor dels efectes digitals.

No és el primer cop que veiem, en una producció de Hong Kong, una combinació d'afectes especials "occidentals" (en paraules del propi director) amb les arts tradicionals Xineses. El problema és que aconseguir un bon equilibri entre la màgia de les arts marcials amb cable  i els efectes digitals és complicat. Per això directors com en Tsui Hark, després de provar-ho intensivament a Zu Warriors (2001), decideixen ser molt més moderats en l'ús del digital a les següents pel·lícules. Crec que Ching haurà aprés la lliçó després d'aquesta producció perquè, tot i que tant els efectes especials com les coreografies són de primer nivell, veure un formidable Jet-Li picant a l'aire acaba resultant força inexpressiu.

A nivell argumental la pel·lícula passa molt bé, però peca de voler ser massa del gust d'aquí (suposo que per intentar garantir uns bons ingressos a l'exterior). Per bé que la trama principal està bé, potser se li intenta treure més suc del que realment té (fins al punt d'omplir amb una cançoneta ensucrada i tot) i, per contra, els arcs argumentals secundaris, que normalment són la marca de la casa en el cine de Hong Kong, s'aprofiten molt menys del que es podria.

Amb tot una cinta força entretinguda que sorprendrà als que no estiguin acostumats a aquest tipus de cinema però que passaria desaparcebuda si es posa a la mateixa estanteria de Una història China de Fantasmas (1987), Érase una vez en China (1991) o Detective Dee and the mistery of Phantom Flame (2010).


dissabte, 8 d’octubre del 2011

Previsió de pel·lícules del festival 2011

Aquest any per molts motius no puc anar a tantes sessions com l'any anterior i m'he decantat per pel·lícules de visionat fàcil i, majoritàriament, de baix pressupost. A veure que tal.

Diumenge 9

15:15 Retiro

18:45 Auditori
Dimarts 11

1:00 Retiro (Japan Madness)
Dimecres 12

15:45 Retiro (Curts d'animació a competició II)
Divendres 14

1:00 Retiro (La nit + Zombie)
Dissabte 15

1:00 Auditori

dijous, 6 d’octubre del 2011

Inici de l'especial Sitges 2011

Éssers basats en el carboni, un cop més La Veu de T s'omple de psicòpates, zombies, vampirs i el fantàstic en general per celebrar el 44 Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges (més conegut com el Festival de Sitges 2011).

Tot i que aquest any serà més tranquil que l'anterior en quant al nombre de pel·lícules que veuré, cal començar amb bon peu tot seguint la tradició dels anys anteriors. Per aquest motiu, us deixo amb l'spot d'enguany, dedicat a la intel·ligència artifical:



Al pròxim article ja publicaré la previsió de pel·lícules.

dimarts, 20 de setembre del 2011

Cinelerra, edició de vídeo no lineal

Després de l'ensurt d'aquest matí (hi ha gent que parla amb les mans i no fa servir el cap) continuo amb el repàs d'alguns programes que he descobert aquest estiu.

En aquest cas es tracta de Cinelerra, un programari per edició no lineal de vídeo. Bàsicament és una mena d'Adobe Premier però per GNU-Linux. Serveix per muntar vídeos complexes a partir d'altres arxius multimèdia. El tema del no lineal és perquè els segments d'altres vídeos s'agafen per referència i, per tant, es diu que es no destructiu.

Personalment m'ha agradat força el seu funcionament, això si, està dirigit a un públic professional i, per tant, no és tant senzill com d'altres programes d'edició de vídeo. Cinelerra ofereix una sèrie d'eines bàsiques amb les que poder fer el muntatge, però en cap cas té títols predefeinits o transicions de cors.

A continuació poso un dels vídeos que vaig fer:

Mares infinites


No és un programa recomanat per fer vídeos de forma ràpida, però va molt bé per superposar textos, imatges o altres vídeos. Sabent-ne més fins i tot es poden fer composicions de vídeos.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Phatch, edició massiva d'imatges

Després d'unes més que necessàries vacances, obro una nova temporada de La Veu de T. Aquesta cinquena temporada es preveu difícil, la veritat, però intentaré mantenir la mitjana d'un article per setmana.

Per començar tranquils, durant els primer articles repassaré alguns programes que he anat descobrint quan muntava el meu portafoli de Belles Arts

Mentre preparava el vídeo de l'assignatura de dibuix, em vaig trobar amb què els dibuixos a llapis perdien molt de contrast en ser escanejats, i més encara en codificar el vídeo. Per solucionar-ho vaig recórrer a un editor massiu anomenat Phatch.

 Captura del Phatch

Phatch és un petit programa que permet definir un llistat d'accions que es realitzaran sobre un conjunt d'imatges d'un directori. En un primer moment la quantitat d'accions mareja una mica, però el cap de pocs minuts ja vas trobant quines necessites. A més, es pot fer servir com a programa de renombrament massiu.

Com a afegits, el programa permet guardar el llistat d'accions i s'enllaça amb Blender, encara que no sé ben bé què pots fer amb això. Tot i això, és un programa per tenir en compte en certes situacions.

diumenge, 7 d’agost del 2011

Activar trouchpad multipunt a l'Ubuntu

La veritat és que les vacances han començat força intenses així que suposo que acabaré posant el bloc de vacances també perquè no crec que tingui temps per actualitzar. Però de moment aprofito per publicar un microtutorial d'aquells que són útils de tant en tant.

Des de fa temps tenia el problema que al EEE PC no em funcionava el touchpad multipunt a l'Ubuntu (per exemple per desplaçar l'scroll amb dos dits). La solució és ben senzilla i l'he trobat via Tecnoloxiaxa. Per configurar el multipunt només cal instal·lar el paquet:

sudo apt-get install gpointing-device-settings

Un cop instal·lat s'executa el programa i només és qüestió de posar els tics que interessin.

gpointing-device-settings

I això és tot.

Captura del panell de configuració

dijous, 28 de juliol del 2011

Posar puntuacions a les lliçons fetes amb Google Breadcrumb

Seguint amb el tema de Google Breadcrumb que vaig comentar fa uns dies, he escrit un petit tutorial de fer lliçons amb puntuació. Això permet fer preguntes al lector i, segons la resposta que seleccioni., rebrà una puntuació una altra.

Això és molt útil, tant per motivar al lector com per donar-li unes mètriques sobre el que ha aprés. Ja veureu que és molt fàcil.

Primera pàgina, iniciar el comptador a zero punts

Com es va comentar a la introducció, les pàgines d'una lliçó comencen totes amb un parèntesi que n'indica el nom. Per exemple (1) seria la pàgina anomenada "1". El que no vaig dir és que el nom de la pàgina no és l'única cosa que pot anar dins els parèntesis.

Si després del nom posem ":" Google Breadcrumb interpretarà la resta com una instrucció. Així, si fem "(1:score=0)" en carrega la pàgina "1" el sistema crearà una variable anomenada "score" i se li assignarà un valor inicial de zero.

A continuació poso el codi d'exemple:

(1:score=0) Ara mateix tens 0 punts així que no et preocupis. [Continuar] (2)

Com fer que les respostes sumin o restin punts

A l'anterior article vàrem veure que si posem "[text] (pàgina)" es convertia automàticament en un enllaç cap a una altre pàgina de la lliçó. Per exemple "[Continuar] (2)" faria que la paraula "Continuar" es converteixi en un enllaç cap a la pàgina "2".

Doncs igual com passava amb els parèntesis de l'inici de pàgina, els parèntesis dels enllaços també poden tenir instruccions. Així doncs, si fem per exemple "[Correcte] (3:score++)", quan l'usuari faci clic sobre "Correcte" s'incrementarà la variable puntuació en 1 i s'anirà a la pàgina "3", i si fem "[Erroni] (3:score--)" si l'usuari fa clic sobre "Erroni"la variable "score" decrementarà en 1 i també s'anirà a "3" .

Un codi d'exemple seria:
Llavors si barrejo groc i blau faré verd?

1.[Sí] (7:score++)

2.[No] (5:score--)

Com imprimir la puntuació actual

Com podeu suposar, mantenir la puntuació no serveix de res si no la mostres a l'usuari. Per fer que el valor d'una variable surti per pantalla només cal escriure "<%= nomvariable %>". Per exemple, si fem "La teva puntuació és <%= score %>" es mostrarà el valor actual d'score.

Un codi d'exemple seria:
La teva puntuació és <%= score %>

Un exemple sencer

Com ja podeu imaginar,  he fet un exemple on es posa en pràctica tot això. Si el voleu provar des del navegador podeu seguir aquest enllaç. I si ho voleu provar des del mòbil us deixo el codi QR d'accés.
Codi QR de la lliçó amb puntuació


Una cosa bona que té Google Breadcrumb és que és possible veure el codi font de qualsevol lliçó. En aquest cas podeu accedir al codi amb aquest enllaç.

Tinc també exemple més avançat que implementa un parell de minijocs amb javascript que el deixo per un tercer (i final) article.

divendres, 22 de juliol del 2011

El meu abecedari friki

Fa un temps vaig veure en algun bloc que algú havia fet el seu propi abecedari friki. La idea em va fer gràcia i la vaig proposar a les xarxes socials però no em van fer massa cas.

Reprenent la idea, he fet el meu propi abecedari friki amb alguns dels referents que em m'han influït. Tot un atac de nostàlgia.

 L'abecedari friki de La Veu de T

Si algú s'anima a fer-ne un que avisi i li posaré el link al Sospir de T.

dijous, 21 de juliol del 2011

Com aconseguir un canal RSS d'un usuari de Twitter

Faig una entrada petita per un matí poc aprofitat. Des que fa uns dies vaig iniciar El Sospir de T, alguns m'heu preguntat com seguir un usuari de Twitter amb un feed RSS. La veritat és que ho vaig contestar per Twitter directament, però entenc que també hauria d'estar com a article.

Twitter va eliminar fa un temps la sindicació RSS per algun estrany motiu. Tot i això és pot fer un truc fent servir l'API de Twitter. Concretament, l'API per a realitzar cerques no només permet filtrar per usuari, sinó que, a més, permet el retorn de resultats en format RSS.

D'aquesta manera,si accedim a la url http://search.twitter.com/search.atom?q=+from%3AElSospirDeT veurem la RSS de l'usuari (en aquest cas de l'usuari ElSospirDeT). Així de fàcil. (via The Sociable).

dijous, 14 de juliol del 2011

Google Breadcrumb: lliçons amb realitat augmentada fàcils de fer

Ahir, via el bloc d'un tal Marcello Rinaldi, vaig descobrir una petita aplicació de Google Labs que m'ha semblat molt interessant. L'aplicació en qüestió es diu Google Breadcrumb. De moment està clarament en beta, però té molt bona pinta.

Què és Google Breadcrumb?

Google Breadcrumb permet definir lliçons amb una sintaxi molt senzilla. Una lliçó són un conjunt de pàgines amb enllaços entre elles, com una mena de wiki però amb un recorregut ja definit. A més, és possible posar-hi codi javascript si es volen programar activitats i d'altres comportaments més avançats.

Fins aquí cap novetat. La gràcia està amb què la interfície està adaptada per dispositius mòbils i que, per cada lliçó, el programa genera un QR-code. Perquè serveix això? Doncs bàsicament permet posar el QR-code en qualsevol lloc (imprès en un pòster, en una diapositiva d'una presentació, enganxat pel carrer, tatuat...) i qualsevol smartphone serà capaç d'accedir a la lliçó fent una foto del codi (en Android amb el BarcodeScanner).

El programa està pensat per aportar un component de realitat augmentada a les explicacions. Per exemple, si s'està fent un conferència sobre diversos temes, permetria incloure un QR a les transparències que portessin a una lliçó sobre els punts principals que s'estan tocant en aquell moment. Així, l'audiència podria, tot fent una fotografia amb el móbil, accedir a l'índex de la presentació, o bé se li podrien donar referències per ampliar allò que s'està explicant, i ho tindrien directament al mòbil.

Un exemple senzill

La següent captura mostra la interfície de Google Breadcrumb amb un exemple extremadament senzill:

Exemple de lliçó amb Google Breadcrumb (feu clic per veure millor)

La interfície d'edició mostra 4 elements: el requadre on escriure el codi de la lliçó, una previsualització de com es veuria en un dispositiu mòbil, un diagrama amb els recorreguts que podria fer l'usuari i el codi QR d'accés a la lliçó. Per si voleu provar-ho, us deixo el codi QR en gran.

Codi QR d'accés a la lliçó simple

Si mireu el codi veureu que no cal saber massa res per definir una lliçó. La sintaxi bàsica és:
  • Si una línia comença amb alguna cosa escrita entre parèntesis, vol dir que allà s'inicia una de les pàgines de la lliçó (que s'identifica amb el nom que hi hagi dins els parèntesis). Tot el que s'escrigui fins que es trobi un altre inici de pàgina, formarà part de la pàgina actual. Per exemple, si una línia comença "(2) bla,bla,bla..." vol dir que s'ha iniciat la pàgina amb nom "2".
  • Si un text es posa entre claus, per exemple [així] vol dir que és un enllaç. Si després de les claus es posa alguna cosa entre parèntesis vol dir que l'enllaç anterior va on digui el parèntesis. Per exemple "blabla [som-hi] (2) blabla" vol dir que la paraula "som-hi" apareixeria com un enllaç i en fer clic portaria a la pàgina anomendada "2". També e spoden posar direccions externes entre parèntesis.
  • La resta del format es pot fer amb html estàndard (imatges, taules, llistes...).
He provat de fer un exemple força més complex tot usant javascript per donar-li una mica més d'interactivitat a la lliçó, però com que l'article em quedaria massa llarg i una mica més tècnic, ho deixo per més endavant.

NOTA: per a Android hi ha una aplicació anomenada Crouton dissenyada específicament per a Google Breadcrumb. A més de fer les lliçons, permet emmagatzemar-les en local per fer-les més endavant.

NOTA 2: d'acord, potser no és exactament realitat augmentada, però no em negareu que no ven més dir-li així que lliçons mòbils amb QR-code. Al cap i a la fi volia que no només els geeks com jo entenguessin perquè pot servir.

dimecres, 13 de juliol del 2011

4 anys d'articles: selecció personal

Continuant amb la celebració dels 4 anys segueixo amb els llistats d'articles. Aquest cop amb els que considero que formarien part del top de l'any des del meu punt de vista, independentment de l'impacte i les visites:
  1. El format del guió cinematogràfic: justament, obligar-me a aprendre coses noves és el principal motiu d'existència d'aquest blog i aquest article i els 2 relacionats (el primer i el segon) em van obligar a indagar en temes que desconeixia però m'interessaven.
  2. Espelmes d'església virtuals: m'esperava escriure un article curtet i va ser molt divertit anar estirant i veure com la bola s¡'anava fent grossa.
  3. Rol en Viu a Barcelona: una mirada antropològica: si bé aquest treball tindria més sentit com a part del meu portafoli (que tinc intenció d'obrir en breu), considero que m'ha obligat a plantejar-me molts temes i veure'ls des d'un punt de vista diferent.
  4. Arcaron el secreto de Shier'pe: aquest macro article en 4 parts descriu i aprofundeix en una experiència que per mi va ser molt enriquidora i que considero que, com tots els articles sobre el rol en viu del bloc, aporten una visió menys estereotipada de la que se'n té normalment.
  5. Feliç dia de l'IPv6: em va servir per refrescar molts conceptes de la carrera d'informàtica i m'agrada com va quedar el resultat final
A mode de menció, també voldria afegir l'especial de Sitges 2010 que, com sempre, és un dels esdeveniments més importants del bloc. Principalment perquè em serveix d'excusa per escriure crítica cinematogràfica.

dijous, 7 de juliol del 2011

El sospir de T

Fa temps vaig decidir que no em faria un compte microblogging (a Twitter) fins que no tingués un smartphone amb tarifa de dades. Aquest moment ja pràcticament ha arribat, només em falta la tarifa de dades però sóc una mica impacient, així ja l'he creat.


El nou lloc és diu El Sospir de T i ja podeu veure l'enllaç a la dreta (els que entreu al blog). La meva idea és parlar dels temes que no comento al blog o que, simplement, no requereixen d'una explicació més enllà dels 160 caràcters.

En breu, tots els sospirs que publiqui aniran publicat automàticament a les xarxes socials (Facebook, Buzz i Google+ de moment), o sigui que bàsicament serà on centralitzaré els missatges públics. De moment publicaré poc però suposo que ja anirà creixent a mida que vagi acostumant-m'hi.

La veu és el seny, el sospir la rauxa.

divendres, 1 de juliol del 2011

4 anys d'articles: els més llegits

Per continuar amb la tradició dels aniversaris, llisto els articles que s'han vist més durant aquest any. La veritat és que tampoc és un mètrica molt fiable perquè només inclou lectures directes des de la web i omet tant els agregadors d'RSS com les visites a la pàgina principals, però de moment és l'única manera que tinc de veure-ho:
  1. Què és un troç de quòniam? sembla que aquest és el gran article del blog i cada any hi ha algú que el recupera en alguna xarxa social.
  2. Perquè les càmeres compactes són un festivla d'ulls vermells? un altre clàssic. En el fons me n'alegro perquè això vol dir que la gent encara fa servir Internet per aprendre (encara que sigui procrastinant), i no només per perdre el temps.
  3. Com funciona un projector digital DLP: aquest ha pujat molt. Curiosament sembla que interessen més que els projectors LCD, unes quantes posicions per sota.
  4. Revisionat de Despertaferro (El grito en el fuego): per mi va ser tot un atac de nostàlgia i veig que no sóc l'únic que recorda aquesta pel·lícula.
  5. Exposició de cine NIC a Girona: va ser una gran exposició i que deixessin fer fotografies em va permetre fer un gran article. A veure si n'aprenen la resta de museus.
  6. Primer concurs de microrealts: realment és una gran idea, llàstima que no sortís del tot bé.
  7. Zombie Walk Sitges 2008: molta foto i poc text. Pot ser que siguin una bona recepte actualment perquè un article sigui vist.
  8. Parentiu en català i castellà: tinc la sospita que pujarà moltes posicions l'any que ve.
  9. Arcaron el secreto de Shier'pe (Part 1): va ser una gran partida i es mereix estar al rànquing.
  10. Hora.cat: aprendre a dir l'hora en català: suposo que el títol es lleugerament enganyós i per això està en aquesta posició.
  11. Exemples de microrelats: quan em miro aquest article em donen ganes d'organitzar-ne un altre concurs. Algú s'anima a buscar patrocinadors?
  12. Arcaron el secreto de Shier'pe (Part 2): amb dos terços de les visites de la part 1.
  13. Com funciona un projector LCD: només té un terç de les visites que ha generat el DLP.
  14. La llar d'infants lliure: un article que es resisteix a marxar del rànquing tot i que la majoria de la gent que hi va em temo que no troba el que busca.
  15. Recàrrega de cotxes elèctric a Andorra: pel que he sabut avui, es veu que comencen a haver-n'hi a Barcelona.
Fins aquí els 15 articles amb més visites. M'estic pensant si posar els menys vistos perquè considero que la mètrica és massa poc exacte, el que sí que segur faré és el dels incompresos.

dilluns, 27 de juny del 2011

Rol en Viu a Barcelona, una mirada antropològica

Abans de continuar amb els articles de l'aniversari, que sempre cauen en males dates, he decidit publicar un document que m'han demanat diverses vegades durant les últimes setmanes.

Per a l'assignatura de Sociologia i Antropologia de l'art, se'ns va deixar la llibertat d'elegir el tema que volguéssim i, en el meu cas, vaig optar per fer una anàlisi d'alguns dels aspectes que conec del rol en viu. Crec que el resultat és prou interessant, encara que no vaig tenir temps de desenvolupar tots els temes que inicialment volia tractar. A més, ara que ja sé la nota, el puc publicar amb la certesa que, com a mínim, el professor ha considerat que no està malament.

Rol en Viu a Barcelona: una mirada antropològica
Rol en Viu a Barcelona: una mirada antropològica.

Ja em direu què tal. Per als que vulgueu: encara està activa l'enquesta que vaig fer servir. Si arribo a una quantitat significativa de participació, prometo fer un anàlisi de les respostes i publicar-ho.

diumenge, 19 de juny del 2011

4 anys d'articles

Quatre anys ja, quina feinada. Fa un parell d'articles ja comentava com estava tot plegat, però continuo aquí (després de 1, 2 i 3 anteriors). En quatre anys han canviat moltes coses, he acabat una carrera, un màster i he començat una nova carrera; he canviat tres cops de casa i he conegut molta gent; m'he acomiadat d'alguns familiars i en breu en veuré néixer un... però no és temps de posar-me nostàlgic. Això m'ho reservo pel cinquè aniversari.

Parlem una mica de xifres. Per bé que hi ha algunes visites menys, la veritat és que no es massa significatiu. Potser és que les xarxes socials comencen a estabilitzar-se. Tot i això:
  • Han augmentat un 10% les visites noves
  • S'han reduït un 5% les visites conegudes.
  • He publicat 278 articles (56 aquest any).
  • El temps mig que s'està un visitant al lloc és de 1 minut 10 segons.
  • La gent entra cada cop des de més sistemes operatius i els coneguts han baixat (77.77% windows, 11.39 Gnu.Linux, 6.64% MacOS, 1.90% iOS, 1.03% Android, 0.53% Blackberry i la resta minoritaris).
  • En quan als navegadors, Firefox cau fins a un 42.7%, IE fins a un 24.82%, Chrome és el que puja més fins a un 23.4% (d'un 9% l'any passat), Safari gairebé es duplica amb un 6% i opera cau fins a un 1%.
  • Només el 31% de les visites provenen d'altres webs de referència (molt menys que l'any passat) però augmenten tant les que venen d'un cercador (fins a un 53.8%) com les de tràfic directe (9.93%).
Com cada any, durant els pròxims articles detallant quins són els articles més i menys vistos.

dimecres, 8 de juny del 2011

Feliç dia de l'IPv6

Realment, no crec que la primera prova massiva d'IPv6 (també anomenat dia mundial de l'IPv6... tot un nerdgasm) faci feliç a molta gent però, si més no, té el seu interès. Anem a veure de què va tot això.

Logotipus del dia mundial de l'IPv6 (via TuExperto)

Per aquells que no sabeu de què estic parlant, (suposo que pocs) quan un dispositiu es connecta a Internet necessita una direcció pública anomenada IP. Si no fos així, quan demanes al Firefox que et mostri el Facebook (sí, estic empatitzant), els servidors on està Facebook no sabrien a quin ordinador de tot Internet han d'enviar la informació del teu mur, i seria un desastre. És més, el teu Firefox ni tant sols sabria on anar a buscar Facebook.

Aquesta direcció IP actualment es defineix amb el que s'anomena IP versió 4 (IPv4), que està format per quatre números del 0 al 255 (Per exemple 32.251.10.55). El problema d'aquesta mena de direccions és que permet menys de 4 mil milions i mig de combinacions. I si això ja es queda curt per la gent que som al planeta, imagineu-vos per als dispositius, ordinadors i servidors que es connecten a la Xarxa per tot el món.

Direccions possibles de IPv4 (via Amazings)

Per solucionar això, des de fa anys es parlar de passar a un nou protocol anomenat IPv6 (o sigui, IP versió 6). Aquest nou protocol defineix que les direccions estan formades per 8 números del 0 al 65535, i això, perquè ens entenguem, és un munt. D'aquesta manera es garanteix que en un futur tots els aparells que es vulguin connectar a Internet ho podran fer (i ho faran, fins i tot la cafetera enviarà tweets).


Direccions possibles IPv6 (via Amazings)


Si voleu saber una mica més sobre el tema, us recomano l'excel·lent article que han escrit a Amazings.

En tot cas, és molt curiós veure com finalment sembla que s'estan posat seriosos amb el pas a IPv6. Quan vaig començar la carrera d'informàtica l'any 2000 (mare de déu, ja començo a explicar batalletes) ja se'n parlava, el més curiós era que en aquell moment alguns professors eren del club de "ja veureu quan arribi IPv6", mentre que d'altres eren més del de "amb el NAT ja no farà falta IPv6". Doncs bé, aviat sabrem qui portava raó.

De moment, no seria una mala idea passa per algun dels test d'IPv6 (aquí o aquí) per veure si estem preparats. Però tampoc us preocupeu, que nos serà com el Y2K.

dimarts, 7 de juny del 2011

Un moment complex

A punt de complir quatre anys amb el blog, em trobo amb què m'està sent molt difícil publicar. No sé ben bé el motiu, però últimament no trobo massa res, a part del que ja comparteixo amb tothom, que em portin a indagar fins a elaborar un article.

La uniformització que suposa Facebook està provocant que una bona part dels contingut no siguin interessants perquè, no ens enganyem, els 99% del que es posa als murs no te el menor interès. Twitter ha extremat el concepte d'actualitat fins a un punt que molts dels continguts es generen només per arribar a trending tòpic. Continguts de fàcil digestió i ràpida producció que compateixen per un instant de fama. Tampoc és que ens vingui de nou, havíem vist aquest comportament en la televisió feia anys, molt abans que es barallessin per mantenir la poca audiència fidel que els queda.

Lògicament, segueix existint un gran nombre de blogs o similars que generen contingut originals, però s'està tornant al model pre-web 2.0. La disminució dels lectors fa que molts cops siguin els propis blocaires els únics que llegeixen blocs i només un reducte s'ha consolidat com un nucli dur d'unió entre els ecosistemes de lectors. A més, exceptuant blocs com Amazings o Fogonazos (els dos del nucli dur), molts s'han apuntat a la moda de les infografies, de nou continguts de fàcil digestió, però de lenta producció, per un instant de fama.

Encara que potser n'estic fent un gra massa i, simplement, els meus interessos estan canviant i he de trobar com plasmar-los al blog. Qui sap. Esperem que aviat em tornin els ànims per publicar.

dijous, 26 de maig del 2011

Candidatura de la Viquipedia com a patrimoni de la humanitat

Fa uns minuts he llegit via DDG una notícia que crec que val la pena publicar. S'ha iniciat una recollida de firmes per aconseguir que la Wikipedia passi a ser considerada patrimoni de la humanitat.

Logotipus de Wikipedia per a l'esdeveniment

Si Wikipedia ho aconsegueix, no només seria una gran mostra de reconeixement, sinó que, per primer cop, s'atorgaria aquesta categoria a un bé digital.

Personalment crec que Wikipedia és un dels grans llegats culturals d'aquest nou segle. Si voleu recolzar la proposta, podeu firmar aquí.

dimecres, 18 de maig del 2011

El procés editorial artesanal en vídeo

Com que a part de la versió per a Chrome de l'Angry Birds (via Linux Hispano) no hi ha masses novetats interessants, he decidit postejar un vídeo que he vist a Anfrix.

En el vídeo s'explica molt bé tot el procés de publicació d'un llibre fet de la manera artesanal. La veritat és que és tot un art i és molt curiós com expliquen tot el procés.


Pictorial Webster's: Inspiration to Completion from John Carrera on Vimeo.



Sóc aficionat a les tipografies, però no he tingut gaire temps per dedicar-m'hi, tot i això, quan veig un vídeo com aquest, m'entren ganes de posar-me a editar a la forma tradicional. La veritat és que és una currada el que ha fet aquesta gent.

dimarts, 10 de maig del 2011

Codeorgan, converteix la web en sons

Donat que últimament no veig cap tema que m'interessi per publicar, he decidit repassar l'arxiu d'articles que fa algun temps em van semblar curiosos però que, pel motu que fos, mai li vaig dedicar un article.

En aquest cas em remunto al setembre de fa un any on, via Microsiervos vaig descobrir la típica web "paridera" que genera contingut a partir d'una url. En aquest cas l'aplicació és Codeorgan i converteix una pàgina web en sons.

Realment serveix per ben poc, però en el seu moment em va fer gràcia. Així sona la pàgina principal del blog, i així la de l'article més llegit.

Aplicació Codeorgan

dijous, 28 d’abril del 2011

EuropeanMusicals: canal de youtube amb musicals sencers

La veritat és que amb la mania que tenen els professors per posar treballs per després de setmana santa vaig una mica de bòlit. Per aquest motiu, aprofito per fer un post curt per recomanar un canal de YouTube anomenat European Musicals on es poden veure musicals sencers gràcies a les llistes de reproducció.

Perquè no quedi un article tant curt poso embegut un dels vídeo promocionals.

EuropeanMusicals: Best of thefrench musicals


Potser no és la manera més òptima de mirar musicals, però molts dels que hi ha són difícils de trobar fins i tot de forma pirata. Jo el faig servir per tenir la música de fons tot posant-me obres que ja he vist.

dijous, 21 d’abril del 2011

Espelmes d'església virtuals

Si bé existeix un relatiu debat sobre si els formats digitals substituiran als físics, mai m'havia trobat amb res semblant al que vaig veure a la catedral de Santiago de Compostela.

Fins ara, el màxim nivell de tecnologia que havia vist en les pregàries era l'ús de màquines que, en inserir una moneda, encenien bombetes en espelmes de plàstic. Si això ja em semblava ridícul, imagineu-vos com em va quedar la cara en veure això...

Enviar "mivela pilar03" al XXX per encendre una espelma virtual

No sé què deuen pensar els creients. En tot cas m'he passat per la web de l'empresa mivela.com per veure com funciona la cosa. La web és senzillament brutal. Si no fos perquè realment he vist un trasto d'aquests, pensaria que és un hoax amb totes les de la llei.

L'apartat de notícies de la web és indescriptible. Allà hi trobem notícies tant impactants com aquesta:

Durante toda la Semana Santa, desde el Domingo de Ramos hasta el Domingo de Resurrección, por cada vela encendida cada usuario registrado recibirá en su stock otra gratis.

La oferta es válida para aquellos usuarios registrados en www.mivela.com entre las 00:00 horas del día domingo 17 de Abril de 2011 y las 23:59 horas del domingo 24 de Abril de 2011 (hora central europea). Las velas de regalo correspondientes se sumarán al stock del usuario durante la semana siguiente.
Possiblement la millor aplicació de polítiques CRM que he vist mai. La frase introductòria també és genial "Enciende una vela desde cualquier lugar, como quieras... y a la devoción que prefieras".

I com tota empresa 2.0 que s'aprecii, té vídeo promocional a internet. No sé perquè, però m'esperava que acabés amb el logotipus del College Humor.

Vídeo promocional mivela.com (1:05)


Llàstima que la secció d'estadístiques no mostri realment estadístiques d'ús sinó que només sigui un rànquing d'esglésies, perquè m'agradaria saber quants feligresos ho fan servir. En tot cas, sí que hi ha una interessant secció per mostrar un lampadari aleatori.

Obviament pots enregistrar-te a la pàgina per aconseguir més funcionalitats com ara:
Els serveis especials per a usuaris enregistrats

Sense paraules. M'encanta el "seràs el primero en enterarte de las nuevas devociones disponibles" i veig molt lleig el "disfrutarás de mejores precios". Sense cap mena de dubte, preus sense competència per aconseguir el favor diví.

OMG, mai més ben dit.