Pel·lícules del dissabte 10 (part 2)

Segueix el dissabte amb els llargmetratges de la nit més zombie.

The revenant (2009)

Sinopsi

Bart és un soldat que torna de la tomba després d'haver mort al front i necessita sang per mantenir el seu cos en bon estat. Juntament amb en Joey, el seu millor amic, recorreran els carrers per aconseguir-la.

Crítica

Amb un títol molt mal escollit que ens recorda a la desastrosa "Revenant: vampiros modernos (1998)", the revenant ha sigut per mi una de les moltes sorpreses del Festival d'enguany. Tractant-se del primer llarg de la nit més zombie i tal com l'havien plantejat, m'esperava una versió allargada del migmetratge Masters of horror: homecoming (2005), però m'equivocava. Homecoming i the revenant només s'assemblen en que les dues són grans pel·lícules que aporten una mica d'aire fresc a un gènere, el zombi, que comença a mostrar símptomes de desgast.

Amb uns increïblement ben portats 140 minuts de metratge, el director i guionista Kerry Prior explota al màxim la figura del revenant, una barreja entre mort vivent i vampir. Molt d'humor negre i homenatges en un guió ple de girs que es reinventa a ell mateix cada poca estona. Una gran pel·lícula per tots aquells que estan acostumats i cansats d'anar sempre un pas per davant en els guions.

Wasting Away (2007)

Sinopsi

Quatre amics que treballen en una bolera prenen un gelat on hi han anat a parar els residus d’un experiment de l’exèrcit. A partir de llavors ni la seva manera de percebre la realitat ni els seus gustos culinaris tornaran a ser els mateixos.

Crítica

Refrescant comèdia de zombies que ens situa a l'altre costat de la invasió Z. No és el primer cop que el cinema fa protagonistes als morts vivents, ja ho havíem vist a la romeriana Land of the dead (2005) o a la entranyable Fido (2006). Precisament, si hagués de definir l'estètica de Wasting Away, ho faria dient que és una versió pulp del Fido amb el toc colorista de la també romeriana Creepshow (1982).

Després d'uns primers cinc minuts en blanc i negre poc prometedors, la pel·lícula comença a agafar ritme ràpidament quan els adolescents es prenen el gelat verd fluorescent, es desmaien, i en despertar la cinta passa a ser en color. Durant la resta del metratge, el punt de vista humà és filmat en blanc i negre i la visió subjectiva dels zombificats en color. Un codi visual que funciona a la perfecció i que el director, Matthew kohnen, ha sabut explotar amb les dosis justes.

Si a això li afegim un guió molt sòlid, fet pel propi director i el seu germà Sean Kohnen (a partir d'ara, els germans Kohnen... quin pollastre), el resultat final és una pel·lícula molt entretinguda que val la pena veure-la entre amics i amb uns nachos amb formatge. Potser el pitjor de la cinta són els actors, que en alguns moments s'hi podrien haver esforçat una mica més, sobretot quan fan de zombis.

Zone of the dead (2009)

Sinopsi

El trasllat d'un pres polític, unes proves militars en una petita ciutat i un accident amb els contenidors de material biològic perillós confluiran en un autèntic apocalipsi zombie.

Crítica

Desastrosa coproducció servio-italo-catalana dirigida per dos Milan de cognoms impronunciables, Konjevic i Todorovic. Crec que és difícil fer una subproducte tant nefast i avorrit com aquest tenint en una mateixa pel·lícula a una hacker-policia sense experiència, dos agents a punt de jubilar-se, un latinlover mafiós, un fanàtic religiós, dues adolescents cretines i un centenars de zombies. Per l'amor de déu, si encarar que sigui sense voler, alguna bona escena els hi hauria d'haver sortit.

Crec que el principal error de la pel·lícula és que els dos Milans no es van posar d'acord. Un d'ells era molt conscient que estava fent una sèrie Z sense pretensions i l'altre en canvi pensava en fer una obra mestre. Suposo que per això la major part de la cinta passa en habitacions tancades on els personatges simplement parlen sense dir massa res. A veure, no és que no es pugui fer una gran pel·lícula de zombies on gairebé tot sigui diàleg (Night of the living dead (1968), Pontypool (2009), per exemple), simplement és que si els teus guionistes, els dos Milans i un tal Vukota Brajovik, volen el guió en anglès i cap d'ells té el nivell de First Certificate la cosa es complica.

Tampoc surten molt ben parats els actors, que en la majoria dels casos sembla que ni tant sols s'havien aprés el guió. I és que amb zone of the dead n'hi ha per donar i per vendre. En tot cas, una pel·lícula realment soporífera que ni tant sols es mereix estar a la nit més zombi, i molt menys a les sales de cine.