dilluns, 4 de setembre del 2017

Resum de l'especial Sitges 2016

Un any més de m'havia oblidat tancar l'especial.

El meu rànquing personal seria: Swiss Army ManSadako vs Kayako, The Handmaiden, Train to Busan i Pahntasm: ravager (aquesta última només perquè portava anys esperant-la, no perquè sigui realment de les millors)

Llista dels articles de l'especial:

Sitges 2016: Into the forest

Into the forest (2016)

Sinopsi

En un futur pròxim, una apagada massiva precipita la humanitat cap al seu final. En aquest escenari trobem Nell i Eva, dues germanes que viuen amb el seu pare en una casa a quaranta quilòmetres del poble més proper.

Crítica

És temptador resumir aquesta pel·lícula mitjançant les etiquetes sota les que es pot classificar, tant, que no puc estar-me'n: Sundance, Indie, Sci-fi com a excusa, pas a la maduresa, futur proper, apocalíptica, amistat, drama, narració pausada, centrada en les actuacions, baix pressupost, Ellen Page, moralista, postmoderna. Però reconec que és injust i cruel perquè, malgrat no ser gaire original, Into the Forest és una bona pel·lícula.

Protagonitzada gairebé en exclusiva per dues de les grans actrius que ens ha descobert el cine indie, Ellen Page (Juno (2007)) i Evan Rachel Wood (Thirteen (2003)), la història ens narra un drama íntim i commovedor on, com sol ser habitual, els component de ciència ficció és purament anecdòtic, fins al punt de ser innecessari i tot. Tant és així que si s'hagués ambientat en un entorn rural de mitjans del segle XX la pel·lícula hagués sigut exactament la mateixa.

Seguint una mica el patró del seu gènere, tots els esdeveniments de la cinta són simples McGuffins per fer avançar la relació entre les dues germanes, però val a dir que estan força ben escollits i criden força l'atenció. Tot i això, la principal crítica que li puc fer també té a veure amb la poca importància del context. Un cop acabada vaig trobar a faltar uns minuts al final on es justifiqués un xic la premissa inicial perquè, sense això, m'és impossible recomanar la pel·lícula per sobre d'altres produccions semblants com Another Earth (2011), Melancholia (2011), Take Shelter (2011) o Seeking a Friend for the End of the World (2012).

El millor: la parella protagonista i el primer gir important de la pel·lícula (no puc dir més em temo)

El pitjor: la falta de personalitat pròpia

Sitges 2016: Abattoir

Abattoir (2016)

Sinopsi

Hi ha gent aficionada a col·leccionar coses d’allò més estranyes, però el dolent d’Abattoir s’emporta la palma: la seva rutina consisteix a comprar cases on s’han esdevingut assassinats i arrencar-ne de l’estructura les habitacions on es va cometre el crim.

Crítica

Malgrat que la proposta del director Darren Lynn Bousman, conegut per haver dirigit tres de les entregues de la saga Saw i Repo! The genetic Opera (2008), no va aconseguir arribar massa al públic, he de reconèixer que tenia elements interessants o, si més no, divertits de veure. El to noir kitch al que es manté fidel durant tota la cinta aporta un to a El guardià de la cripta (1989) que li senta molt bé. A més, la història absurdament lovecraftianai  plana com una taula de planxar difícilment hagués funcionat si no s'arriba a fer des de l'autoconsciència.

Desconec com és el llibre original en el que es basa, però espero que no fos massa seriós perquè aquesta producció té més de comèdia involuntària que de terror. Amb tanta estètica de telefilm de terror norantero, el que més em va agradar de la pel·lícula és que em vaig quedar amb les ganes de tornar a veure les pel·licules d'en Brian Yuzna amb en Jeffrey Combs de quan era petit.

El millor: l'estètica cutre i el to autoconscient

El pitjor: que sigui tant previsible fa que en molts talls es faci lenta