Sitges 2016: Into the forest
Into the forest (2016)
Sinopsi
En un futur pròxim, una apagada massiva precipita la humanitat cap al seu final. En aquest escenari trobem Nell i Eva, dues germanes que viuen amb el seu pare en una casa a quaranta quilòmetres del poble més proper.
Crítica
És temptador resumir aquesta pel·lícula mitjançant les etiquetes sota les que es pot classificar, tant, que no puc estar-me'n: Sundance, Indie, Sci-fi com a excusa, pas a la maduresa, futur proper, apocalíptica, amistat, drama, narració pausada, centrada en les actuacions, baix pressupost, Ellen Page, moralista, postmoderna. Però reconec que és injust i cruel perquè, malgrat no ser gaire original, Into the Forest és una bona pel·lícula.
Protagonitzada gairebé en exclusiva per dues de les grans actrius que ens ha descobert el cine indie, Ellen Page (Juno (2007)) i Evan Rachel Wood (Thirteen (2003)), la història ens narra un drama íntim i commovedor on, com sol ser habitual, els component de ciència ficció és purament anecdòtic, fins al punt de ser innecessari i tot. Tant és així que si s'hagués ambientat en un entorn rural de mitjans del segle XX la pel·lícula hagués sigut exactament la mateixa.
Seguint una mica el patró del seu gènere, tots els esdeveniments de la cinta són simples McGuffins per fer avançar la relació entre les dues germanes, però val a dir que estan força ben escollits i criden força l'atenció. Tot i això, la principal crítica que li puc fer també té a veure amb la poca importància del context. Un cop acabada vaig trobar a faltar uns minuts al final on es justifiqués un xic la premissa inicial perquè, sense això, m'és impossible recomanar la pel·lícula per sobre d'altres produccions semblants com Another Earth (2011), Melancholia (2011), Take Shelter (2011) o Seeking a Friend for the End of the World (2012).
Protagonitzada gairebé en exclusiva per dues de les grans actrius que ens ha descobert el cine indie, Ellen Page (Juno (2007)) i Evan Rachel Wood (Thirteen (2003)), la història ens narra un drama íntim i commovedor on, com sol ser habitual, els component de ciència ficció és purament anecdòtic, fins al punt de ser innecessari i tot. Tant és així que si s'hagués ambientat en un entorn rural de mitjans del segle XX la pel·lícula hagués sigut exactament la mateixa.
Seguint una mica el patró del seu gènere, tots els esdeveniments de la cinta són simples McGuffins per fer avançar la relació entre les dues germanes, però val a dir que estan força ben escollits i criden força l'atenció. Tot i això, la principal crítica que li puc fer també té a veure amb la poca importància del context. Un cop acabada vaig trobar a faltar uns minuts al final on es justifiqués un xic la premissa inicial perquè, sense això, m'és impossible recomanar la pel·lícula per sobre d'altres produccions semblants com Another Earth (2011), Melancholia (2011), Take Shelter (2011) o Seeking a Friend for the End of the World (2012).
El millor: la parella protagonista i el primer gir important de la pel·lícula (no puc dir més em temo)
El pitjor: la falta de personalitat pròpia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada