dilluns, 31 de març del 2008

Ral·li Barcelona-Sitges de cotxes d'època (2)

AVÍS: com sol passar-me últimament, el post conté forces imatges i pot tarda una mica a carregar.

Elegant i, sense cap mena de dubte, molt car

Un podria pensar que aquest article és només una excusa per posa més fotografies... i així és.

El clàxon. Potser així la ciutat deixaria de ser un lloc tant sorollós

La veritat és que em van sorprendre molt tots els cotxes. Sobretot els més antics, més propers al carro de cavalls que al concepte actual d'automòbil.

Una caravana "vintage"

Frontal d'un model realment antic

També és curiós com la mirada a canviat. Actualment tots els llums tenen formes agressives, felines, mentre que aquests destaquen pels fars rodons. Com si es tractessin de les ulleres d'un intel·lectual modernista.

Far d'un dels models més antics

Un esportiu de luxe

No sóc un gran aficionat a l'automobilisme, però crec la pena veure el ral·li. Potser no tant per la cursa, que simplement passa i punt, sinó per admirar aquests models tant ben cuidats i plens de detalls. A més, permet fer-se a la idea de es feien abans les coses.

Ral·li Barcelona-Sitges de cotxes d'època (1)

AVÍS: com sol passar-me últimament, el post conté forces imatges i pot tarda una mica a carregar.

Alguns dels participants

Seguint amb la línia de l'últim article, i donat que els pròxim articles seran força més geeks, el d'avui serà un article gairebé steamgeek.

Detalls dels coxes (un retrovisor enganxar a la roda de recanvi)

Aquest diumenge es va celebrar la cinquantena edició del ral·li Barcelona-Sitges de cotxes d'època. Com el seu propi nom indica, consisteix en un "rally" de cotxes "vintage", del 1900 al 1924.

Un dels models més steampunk

El aparells, al més pur estil "Wacky Races" ("los autos locos" en castellà), varen recórrer les corbes del Garraf per arribar a un Sitges ple de gom a gom.

Part interior on es veu l'habitacle del pilot

Sempre va bé tenir un paraigües al cotxe

M'ha costat força seleccionar només unes quantes fotografies d'entre les que vaig fer. En total me n'he quedat amb onze, així que demà posaré les sis que falten.

dimarts, 25 de març del 2008

Quan la tecnologia s'esvaeix

Aquest pont m'he quedat (un altre cop) sense electricitat al pis. Ara feia temps que no em passava. La veritat és que a la llum del "camping gas" la casa es veu diferent, com vista des d'un altre temps.

La llum del "càmping gas"

Tot aprofitant les últimes hores de llum fem feines rutinàries, mecàniques. Salvem el que es pugui de la nevera, rentem plats, redescobrim jocs de taula. Talment com Amish catalans.

Afeintant-me a la llum de les espelmes de tot a cent

Per cada pam que guanya la penombra, nosaltres perdem un xic d'esma. Tendim a la dependència. És difícil adonar-se'n durant el dia a dia, només quan perdem alguna de les necessitats que ens hem fabricat ho notem realment.

El despertador elèctric sense piles

Com si fos una equació inalterable, el capvespre es menja tots els soroll del pis. La nit, més digna d'un monestir farcit d'escribes miops que no pas d'un pis metropolità, és plena dels xiuxiuejos de l'ecosistema urbà. Cotxes, gent passejant i el murmuri llunyà d'un televisor veïnal ens recorda a tot allò que ens manca.

Sene possibilitat d'omplir les bateries

En pocs minuts enfosqueix del tot. Abans de concloure prematurament el dia, mirem al nostre voltant tot buscant algun racó que s'hagi mantingut inalterat. Mentre l'estucat de les parets dansa harmònicament amb les flames de les espelmes, descobrim apàtics que tot ens provoca una indiferència del tot ofensiva.

Altar a la inutilitat

Dins d'aquella llum mística la tecnologia ha perdut el seu sentit. Un telèfon, l'ordinador, el router i el televisor fan alhora de testimonis muts de les nostres pròpies mancances i de monuments passius dels assoliments de la humanitat.

Un router wi-fi sense un fi clar

Per un instant, l'aïllament i la impotència fan que albirem la veritat que sempre neguem; som com un gos que depèn dels seu amo. La capacitat de crear tecnologies complexes ens defineix, però també ens lliga. Som capaços de crear comunicacions globals i vehicles que ens permeten anar més ràpid que qualsevol animal, però per cadascun d'aquest coneixements guanyem una addicció crònica.

Alguns passatemps del segle XX

Avorrits i a les fosques ens plantegem la nostra pròpia desevolució aparent. Clarament, no estem fets per sobreviure sols a la natura. Som pocatraces, ballarucs i tous. Els nostres ulls com de caçador fan que la nostra percepció sigui limitada, com si fóssim les preses òptimes. El bipedisme ens fa lents, i només ens permet usar unes mans que no són ni defensives ni ofensives. La tecnologia ens ha convertit en uns inadaptats, això si, en el millor dels inadaptats.

El dia acaba com sempre, sense llum i en un llit. Demà ja sortirem de les coves. De nou.

dijous, 20 de març del 2008

Un últim adéu a l'Arthur C. Clarke

Fa un parell de dies ens va deixar l'escriptor Arthur C. Clarke a l'edad de noranta anys. Clarke va ser una de les personalitat més influents de la ciència-ficció (i de la ciència en general). Entre les seves obres literàries més conegudes destaquen "2001: a space odyssey" (2001: una odissea a l'espai), "2010" (2010: odissea 2) o "Rendezvous with Rama" (Cita amb Rama). En l'àmbit científic, serà sempre conegut per ser la primera persona en proposar la xarxa de satèl·lits de comunicacions en l'òrbita geostacionària, coneguda actualment com l'òrbita de Clarke.

Clarke va considerar sempre que el seu bon amic Isaak Asimov era el millor escriptor de ciència-ficció del món. El problema era que Asimov considerava que era Clarke qui es mereixia aquest títol. Per resoldre aquest conflicte, entre els dos va néixer el pacte Clarke-Asimov de Park Avenue, on varen concloure que els dos es quedarien com els segons millors autors de la ciència-ficció. Ara que els dos ja no hi són, ja puc dir que varen ser els millors autors de la ciència-ficció del moment.

Fa poc que ha acabat la votació i oportunament, encara que amb menys vots dels que esperava, heu elegit que el concurs consistirà en microcontes de ciència-ficció. En pròxims articles ja explicaré més en què consistirà (serà molt fàcil i tothom hi podrà participar) però crec que és just que el concurs sencer estigui dedicat a l'Arthur C. Clarke. Sense ell, la ciència-ficció no hagués sigut el mateix.

Arthur C. Clarke (1917-2008) (pastemagazine)

dimarts, 18 de març del 2008

Colonitzar Moodle

Alguna cosa ha canviat a Moodle. Després de tres anys de lluita i dues votacions, una nova llum arriba.

Queda molta guerra per endavant, però aquesta victòria és el punt de no retorn. Ja som al cap damunt del turó i només queda defensar la posició.


Finalment, la Nwiki serà la pròxima wiki oficial de Moodle. Crec que és un bon moment per donar les gràcies a tots els que confieu amb nosaltres i a tota la gent que ha col·laborat amb el DFwiki Labs. Per fi ho hem aconseguit.

divendres, 14 de març del 2008

La metàfora de l'arquitecte

Aprofitant que últimament no tinc gaire temps i que existeix la Creative Commons, faré una cosa que encara no he fet en aquest bloc; traduir un article. És un article que vaig llegir al bloc de "Punto y aparte" que es titula "La metáfora del arquitecto". És un text que va fer força gràcia, que plasma a la perfecció una realitat que m'és quotidiana i que m'ha servir com a recurs a l'hora d'explicar a la gent certes coses.

Abans que ho llegiu us poso un parell d'anotacions. Mentre repassava la traducció me n'he adonat que és l'article on uso més paraules col·loquials com "òsties" (volia ser el més fidel possible a l'original). A més, durant la versió castellana es parla de "biombos" i, en buscar-oh al termcat he trobat que es tradueix per "paravent". Mai ho hagués dit.

La metàfora de l'arquitecte

(RIIING! RIIING! Sona el telèfon)

- Hola Josep, Per on pares?

- Ostres Antoni! com ho portes?

- Doncs mira, et trucava perquè vull comprar-me una casa i em preguntava si podries aconsellar-me com arquitecte.

-Molt bé, si vols quedem un dia i t'acompanyo a veure algunes immobiliàries.

- De puta mare! Te'n dec una! Ja et convidaré a unes birres!

- Un segon... demà per tarda tinc lliure, si vols quedem a les cinc.

- Perfecte! perfecte! No saps el favor que em fas. Fins demà.

- Vinga! Fins demà!

(Al dia següent)

- Bé, ja em vist quatre o cinc pisos. Què t'han semblat?

- No sé... tu què creus com a expert?

- Si jo fos tu em compraria la de ciment. Està molt ben situada i sembla molt acollidora.

- La de ciment? Però si jo en volia una de paper!

- I tu perquè coi vols una casa de paper?

- Òsties! és que tot el món la té així, no?

- Però si són una porqueria! No m'explicaves l'altre dia que en Quim va perdre la seva durant el temporal? Se li envà anar volant amb tot el que tenia a dins!

- És que les cases de ciment són només per als arquitectes.

- I no serà perquè són millors?

- Però en una casa de ciment no hi puc posar paravents. Hauré de tirar parets i fer-ne de noves quan vulgui fer qualsevol reforma.

- Efectivament. Però això farà que la casa sigui més segura. Ja no te'n recordes de com li van entrar a casa a en Lluís l'altre dia? Va posar-se una porta de conglomerat i el lladre la va tirar a terra com si res.

- Mira, tu diràs missa, però jo no vull mardés. Compraré la de paper.

- I si costessin el mateix les dues?

- Ni així.

- Llavors, per què em demanes consells si igualment te'ls passes pel "forro"?

- Tranquil "tiu", si t'ho agraeixo molt, però prefereixo la de paper.

- Tu mateix.

(Una setmana després)

(RIIING!!!)

- Hola. Josep?

- Antoni! com va amb el nou pis?

- Mira, justament et trucava per això. Resulta que vull posar un parell de paravents per separar les habitacions i em preguntava si podries posar-me'ls tu.

- Jo? I per què no truques a un fuster? No varen fer-te un pressupost global? Podries exigir que t'ho posessin pel mateix preu.

- Ja... però me'n refio més de tu.

- D'acooord... vinc el dissabte i ens ho mirem. Et va bé?

- Molt bé. I una cosa més, podries portar un parell de paravents?

- Com?

- Sí, és que he mirat preus i els trobo força cars. Tu que ets del ram, no podries robar-me'n un parell i portar-los.

- Quin morro que tens!

- Vinga òsties! Si no et costa res! Mira, saps què, que si tu no pots ja li ho preguntaré al veí, que en coneix a un que té contactes i me'ls pot deixar tirats de preu.

- Tu mateix.

(Dissabte)

- "Tiu"! Sort que hi ets!

- Què passa?

- No t'ho creuràs, se m'ha caigut una paret! Te'n recordes que ahir va ploure força? Doncs se'm va desfer el paper i m'he quedat sense paret.

- I encara et semblarà estrany.

- Vingaaa! Mira si m'ho pots arreglar.

- Pffff... no em posis aquesta cara. Miraré què hi puc fer.

- Moltes gràcies! Te'n dec una, quan pugui et convido a unes birres!

(Dilluns)

(RIIING)

(És l'Antoni... li agafo o no li agafo? Vinga, molt serà...)

- Josep! Josep!

- Què?

- Ahir per la nit estava al bar i un lladre va entrar-me a casa i va fotre'm la tele!

- I això?

- És veu que els paravents que em va passar el veí eren robats i mentre els portaven algú va fer-se una còpia de la clau de casa.

- Ja m'ho imagino.

- Pot venir a arreglar-m'ho?

- No.

- Òstia puta! No siguis així.

- Mira noi, és que...

- Però tu no ets arquitecte? És que jo d'això no hi entenc.

- Ja t'ho vaig avisar quan et vas comprar la casa, però no em vas fotre ni cas.

- Però és que jo en volia una de paper.

- Doncs ja sabies a què t'arriscaves.

- "Tiu"! No pots fer-me el favor?

- No. Si vols et passo el telèfon d'una immobiliària de confiança que es dedica a canviar cases de paper per cases de ciment. Hauràs de fer reformes, però com a mínim no podran robar-te més, ni hauràs de contractar seguretat privada, ni se t'enfonsarà el sostre quan plogui.

- Molt bé, ja ho "pillo". Ja trucaré a en Fèlix perquè m'ho arregli. De res, eh?

(Penja)
Potser és una mica exagerada la situació, però la veritat és que s'acosta força al pa de cada dia de molts informàtics. Me n'he fet un fart d'instal·lar i arreglar windows en ordinadors d'amics i familiars. No m'importa, la veritat. Però haurien de ser conscients que, quan els dic que es passin a GNU-Linux, no ho faig per fastidiar ni perquè vulgui complicar-los la vida.

Igualment, quan algú em diu "l'Internet Explorer em fa coses rares, tot el dia m'estan sortint avisos de l'antivirus" i jo li dic que es passi a Firefox, ho faig perquè crec que és el millor navegador actual, no perquè no tingui ganes d'ajudar.

Actualment gairebé no toco windows (a part de pel photoshop), ni l'office, ni tant sols m'instal·lo programari privatiu fent servir cracks o keygens (des que conec el synaptic cada dia em fa més mandra). Només he provat el Vista per decidir que no el vull, així que no és una excusa quan dic "faré el que podré". Jo visc en edificis d'aquells que només són per a arquitectes.

NOTA: Avui és l'últim dia per votar com voleu que sigui el concurs. Els que llegiu el bloc des de lectors de feeds, passeu un moment per la pàgina i voteu.

dimarts, 4 de març del 2008

Les calculadores dels ordinadors

Als orígens de la informàtica de consum es connectaven coprocessadors per tal que els ordinadors poguessin fer multiplicacions sense recórrer a les sumes consecutives (2*3 és 2+2+2), però ara ja els tenim integrats i usem coprocessadors per tal de realitzar simulacions físiques en entorns 3D.

Paleo-calculadora del GeOS 2 (GUIdeBook)

Actualment, el rendiment d'un processador d'ordinador es medeix en MFLOPS (milions d'operacions de coma flotant per segon), MIPS (milions d'instruccions per segons)... i totes les mètriques s'estan quedant curtes.

De l'entrada de dades mitjançant interruptors hem passat a un teclat qwerty amb ratolí i, fins hi tot, comencem experimentar la interacció amb superfícies multipunt o amb la realitat virtual.

Llavors, perquè quan obrim la calculadora del Windows apareix això:

Calculadora del Windows

I si volem fer alguna operació més complicada com l'arrel quadrada només se'ns ofereix això:

Calculadora científica del Windows

No és cap secret que per fer operacions realment complexes és millor fer servir una fulla de càlcul, però a vegades convindria disposar d'una calculadora que fos mínimament ràpida de fer servir i potent, sense més complicacions.

Calculadora del Mac OS (ask Dave taylor)

Un teclat qwerty té unes 105 tecles amb les que es poden representar parèntesis, exclamacions (tots dos són símbols matemàtics) o, fins i tot, lletres. Llavors, per què restringim l'us de la calculadora al teclat numèric i poca cosa més? És més, si en prémer "enter" es realitza l'operació, per què no puc veure tot el carro que estic a punt d'executar per comptes de veure només l'últim número.

Calculadora de Mac OS en mode científic (ask Dave taylor)

Els usuaris que, com jo, optem per no fer servir Windows, ens trobem també amb calculadores força deficients. En Mac OS, lògicament, la calculadora és força més maca i disposa d'un sistema per recuperar els resultats anteriors, però s'agrairia que fos precisa.

Calculadora de la Gnome

A Gnome la calculadora et mostra el carro sencer. Per desgràcia, per a fer servir caràcters tant simples com els parèntesis s'ha de posar un exageradament gran mode científic.

Calculadora de la Gnome en mode científic

A KDE la cosa tampoc està gaire bé. Malgrat que la interfície permet mostrar només alguns grups de botons, a l'hora de la veritat el seu comportament és excessivament semblant a la de Windows.

Calculadora de la KDE

Encara guardo per casa la Casio programable del batxillerat i és fantàstica. No només permet executar carros d'operacions, sinó que és molt fàcil repetir les instruccions de forma parametritzada (definint valors variables), a més, és possible guardar qualsevol resultat en una variable per tal d'usar-la més endavant.


Calculadora de la KDE desplegada totalment

Per la meva part, he arribat a l'automatisme d'instal·lar en qualsevol ordinador l'aplicació Speed Crunch, un programa de codi obert, gratuït, que disposa de versions per a qualsevol sistema i que m'ofereix tot allò que trobo a faltar de la Casio programable de quan feia batxillerat.

El programa Speed Crunch

Si mirem l'excel·lent pàgina GUIdebook a la secció de calculadores, és possible veure com, tot i que els sistemes operatius han evolucionat molt, les calculadores segueixen igual. Com si fos un homenatge a un altre temps, un monument als precursors de la computació. I potser està bé així, potser és necessari mantenir un rastre evolutiu per tal de no oblidar que, on ara hi ha bits, hi havia hagut engranatges.