Quan la tecnologia s'esvaeix

Aquest pont m'he quedat (un altre cop) sense electricitat al pis. Ara feia temps que no em passava. La veritat és que a la llum del "camping gas" la casa es veu diferent, com vista des d'un altre temps.

La llum del "càmping gas"

Tot aprofitant les últimes hores de llum fem feines rutinàries, mecàniques. Salvem el que es pugui de la nevera, rentem plats, redescobrim jocs de taula. Talment com Amish catalans.

Afeintant-me a la llum de les espelmes de tot a cent

Per cada pam que guanya la penombra, nosaltres perdem un xic d'esma. Tendim a la dependència. És difícil adonar-se'n durant el dia a dia, només quan perdem alguna de les necessitats que ens hem fabricat ho notem realment.

El despertador elèctric sense piles

Com si fos una equació inalterable, el capvespre es menja tots els soroll del pis. La nit, més digna d'un monestir farcit d'escribes miops que no pas d'un pis metropolità, és plena dels xiuxiuejos de l'ecosistema urbà. Cotxes, gent passejant i el murmuri llunyà d'un televisor veïnal ens recorda a tot allò que ens manca.

Sene possibilitat d'omplir les bateries

En pocs minuts enfosqueix del tot. Abans de concloure prematurament el dia, mirem al nostre voltant tot buscant algun racó que s'hagi mantingut inalterat. Mentre l'estucat de les parets dansa harmònicament amb les flames de les espelmes, descobrim apàtics que tot ens provoca una indiferència del tot ofensiva.

Altar a la inutilitat

Dins d'aquella llum mística la tecnologia ha perdut el seu sentit. Un telèfon, l'ordinador, el router i el televisor fan alhora de testimonis muts de les nostres pròpies mancances i de monuments passius dels assoliments de la humanitat.

Un router wi-fi sense un fi clar

Per un instant, l'aïllament i la impotència fan que albirem la veritat que sempre neguem; som com un gos que depèn dels seu amo. La capacitat de crear tecnologies complexes ens defineix, però també ens lliga. Som capaços de crear comunicacions globals i vehicles que ens permeten anar més ràpid que qualsevol animal, però per cadascun d'aquest coneixements guanyem una addicció crònica.

Alguns passatemps del segle XX

Avorrits i a les fosques ens plantegem la nostra pròpia desevolució aparent. Clarament, no estem fets per sobreviure sols a la natura. Som pocatraces, ballarucs i tous. Els nostres ulls com de caçador fan que la nostra percepció sigui limitada, com si fóssim les preses òptimes. El bipedisme ens fa lents, i només ens permet usar unes mans que no són ni defensives ni ofensives. La tecnologia ens ha convertit en uns inadaptats, això si, en el millor dels inadaptats.

El dia acaba com sempre, sense llum i en un llit. Demà ja sortirem de les coves. De nou.