dimarts, 26 d’agost del 2008

Com funciona un projector digital LCD?

Als anteriors articles, vaig intentar explicar alguns conceptes previs que són necessaris per tal d'entendre el funcionament d'un projector digital (potser seria convenient llegir-los abans de continuar).

Durant els pròxims articles, intentaré explicar com funcionen els principals tipus de projectors digitals que poden comprar-se actualment. Concretament, i ja demano perdó pels acrònims, els LCD, els DPL i els CRT (aquest últim crec que ja ni es ven). Cadascuna de les explicacions estarà dividida en petites parts per tal de fer-ho més amè.

Comencem amb els projectors LCD.

La base, l'LCD

(Si ja saps com funciona un LCD, saltat aquest apartat)

Com el seu propi nom indica, els projectors LCD es basen en la tecnologia LCD, que és l'acrònim de Liquid Crystal Display (O pantalla de cristall líquid, en català). La majoria de nosaltres estem molt familiaritzats amb aquesta tecnologia, encara que no ho sabem. Per exemple, els telèfons de casa (no els mòbils) que tenen una pantalleta on es mostra el número que et truca, sol funcionar amb LCD (la típica pantalla verda amb les lletres negres), o la majoria dels rellotges digitals, les calculadores, els despertadors digitals...

Un despertador amb pantalla de LCD (wikipedia)

El funcionament d'un panell LCD és curiós i una mica complicat d'explicar (que no d'entendre). Cada panell disposa d'unes cinc o sis capes que realitzen una funció concreta. El llistat següent les enumera de més exterior a més interior
Capes d'un panell LCD (wikipedia)

  1. Un filtre polaritzador vertical (només deixa passar els deixos de llum polaritzats verticalment)
  2. Un vidre amb elèctrodes d'òxid dindi (aka. màgia tecnològica per a la majoria dels mortals). Aquest vidre permet que certes zones del vidre disposin de voltatge i afectin a la capa següent, al cristall líquid. Aquests elèctrodes són els que marquen les zones que quedaran negres (amb forma quadrada per a fer píxels i amb forma de goril·la per al clàssic Game&Watch de Donkey Kong).
  3. Capa de cristall líquid. Per defecte, quan un feix de llum travessa una zona del cristall líquid, aquesta canvia de direcció perquè els cristalls conformen una mena d'hèlix. En canvi, si se li aplica un voltatge sobre una zona concreta, aquest hèlix es desfà i deixa passa la llum sense fer-li res. Més endavant veurem perquè serveix això.
  4. Un altre vidre format totalment per elèctrodes d'òxid d'indi, aquesta capa serveix per garantir l'hèlix del cristall líquid.
  5. Un filtre polaritzador horitzontal (només deixa passa la llum polaritzada horitzontalment). En aquest cas, només deixaria passar la llum que ha canviat de direcció en passar per l'hèlix del cristall líquid.
  6. Superfície reflectant. Aquesta capa no hi és en el cas del projector, però és necessari per a d'altres dispositius. Serveix perquè la llum retorni cap a l'espectador.
Diagrama de l'hèlix i els funcionament (Wikipedia)

El funcionament un cop explicades les capes és força enginyós. Si traiem la capa de cristall líquid, tot el panell es veuria negre perquè el primer polaritzador només deixa passar la llum vertical i el segon la horitzontal, així que és impossible que passi cap tipus de llum. En canvi, si posem el cristall líquid, aquest formarà hèlix que convertiran la llum vertical en horitzontal i es panell quedarà blanc (o del color que tingui el fons). En aplicar-li voltatge, algunes zones del cristall líquid deixen de fer l'hèlix i permeten definir zones forques per on no passa la llum.

Funcionament dels projectors LCD

Un cop s'ha entès que amb l'LCD és possible fabricar un mur transparent on es poden enfosquir algunes zones per tal que no hi passi la llum, és possible parlar de com funciona realment el projector.

La majoria dels projectors (LCD i DLP) disposen d'un element comú que és la bombeta. Les bombetes dels projectors no són com les de casa, són força més potents i ofereixen llum de millor qualitat (i si, també són infinitament més cares). La llum d'aquestes bombetes sol ser sempre el punt d'origen de tota la lògica d'un projector.

El primer que fa un projector LCD amb la llum és descomposar-la en els components bàsics (Vermell, Verd i Blau, com es va explicar als previs 1). Per fer-ho usa un joc de mirall dicroics (que es van explicar al previs 2). Un cop fet això, dins del projector hi ha tres feixos diferents, un de cada color.

Al projector hi ha tres LCDs diferents, un per a les parts de la imatge que seran vermelles, un per a les verdes i un altre per a les blaves. Cadascun dels feixos es conduit fins a l'LCD corresponent. Amb això s'aconsegueix que cada feix tingui només les parts de la imatge que són d'un color.
Diagrama d'un projector LCD (afterdown)

Finalment, amb un prisma dicroic (previs 2) tornen a unir-se els tres feixos i s'aconsegueix la imatge. Així, si en una zona s'ha filtrat el vermell i els verd, però no el blau, quedarà blau i, si no se'n filtra cap, quedarà blanc.

Característiques dels projectors LCD

Aquest tipus de projectors són els que la majoria de la gent consideraria de gama mitja-alta. Típicament són els per fer "home cinema". La seva característica principal és que ofereixen una bona cinemàtica, això vol dir que la transició entre fotogrames és ràpida i no es solen percebre distorsions.

Una altre avantatge és que aprofita molt bé la llum, millor que els DLPs (que és l'altre tecnologia a tenir en compte). A igualtat de lumens de la bombeta (unitat de lluminositat) un LCD es veu més brillant.

Per un altre costat, els panells LCD obliguen a que hi hagi una distància mínima entre píxels i, per tant, els contorns de cada píxel està un xic menys definits que en d'altres tecnologies. Antigament, quan un veia un projecció amb un LCD, es podia percebre el que s'anomena efecte reixeta, on es veien massa òbviament la separació entre píxels. Per sort, actualment això ha millorat amb l'alta definició i, per veure la reixeta, és necessari acostar-se força a la imatge.

En resum, els projectors LCD són òptims per visualitzar vídeos perquè ofereixen una bona cinemàtica, però si es vol només per a fer presentacions (aka. powerpoints) seria millor mirar els DLPs (que, a més, sortirà més barat).

Els preus dels projectors LCD és molt variats i va d'entre els 900 fins als 12.000€. Fora d'aquest espectre de preus es trobaran DLPs (tant per d'alt com per baix), que ja explicaré al pròxim article.

divendres, 22 d’agost del 2008

Com funciona un projector digital? (previs 2)

A l'anterior article explicava els components bàsics de la llum (RGB). Per tal d'entendre millor com funciona un projector digital és necessari explicar un parell de previs més (això si, amb menys explicacions que l'anterior). Reconec que, a diferència del color, alguns d'aquests comencen a semblar-me una mica màgics ja.

Els prismes i la llum

Abans de començar amb l'explicació, demano perdó als lectors matemàtics i físics perquè seré de tot menys acurat. Pel nostre cas, podem considerar que un prisma és un objecte que surt d'agafar una figura geomètrica i extrudir-la.

Imatge d'un prisma hexagon (Wikipedia)

Aquesta mena de figura té molts usos i propietats en diversos àmbits; geologia, construcció... però només en destacaré les propietats òptiques. Bàsicament, mitjançant un prisma transparent és possible separar la llum blanca en l'espectre visible i viceversa.

Suposo que tots els amants de Pink Floyd ja hauran pensat en el mític àlbum del 1973 "The Dark Side of The Moon" i la portada. Efectivament, aquesta portada representa un prisma separant la llum, vist zenitalment.

Portada del disc "The Dark Site Of The Moon" (Wikipedia)

Tot i això, per als projectors sol interessar més la propietat contrària, aconseguir llum blanca a partir dels components bàsics (vermell, verd i blau). La veritat és que em supera una mica el com s'aconsegueix, però normalment aquest tipus de prisma rep el nom de prisma dicroic.

Llum polaritzada

Si volgués explicar els principis físics de la polarització d'ones electromagnètiques, segurament cometria molts errors i perdia la majoria dels lectors, així que ho simplificaré per tal que no sigui ni ofensiu, ni profund, ni exacte.

Bàsicament, els feixos de llum que provenen del sol o d'una bombeta tenen més d'una direcció. Per di-ho d'alguna maneta, a cada feix presenta un garbuix de direccions, com si fos un trena "rasta". D'això s'en diu llum no polaritzada.

Per un altre costat, existeixen tecnologies que ens permeten aconseguir feixos de llum que només presentin una única direcció. Més o menys com una cabellera ondulada acabada de pentinar. Un exemple força comú són els punters làser (o la llum vermella d'alguns ratolins òptics).
Diagrama d'un filtre polaritzador (Wikipedia)

Als projectors, s'usen filtres polaritzadors (com els de les càmeres réflex) per tal d'aconseguir feixos amb una única direcció.

Filtres i miralls dicroics

La veritat és que, fins fa poc, desconeixia l'existència d'aquest filtres, encara que donava per suposat que existien. Bàsicament, un mirall o una lent dicroica, és un filtre que deixa passar un color concret i reflexa la resta.

Filtres dicroics (Wikipedia)

El concepte és molt senzill. Si posem una filtre dicroic groc davant d'una font de llum blanca amb un angle de 45º, veurem que es reflexa llum groga (i, per tant, queda perpendicular a la font de llum) i que la llum blava travessa la lent (i queda en la mateixa direcció que la font de llum).

Crec que amb aquest quatre conceptes, ja podré començar a explicar com funcionen els projectors digitals.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Com funciona un projector digital? (previs 1)

Donat que, des de fa poc, formo part del col·lectiu "tinc un projector, sóc guay", he decidit que durant uns quants articles em dedicaré a explicar el que m'ha semblat entendre del com funcionen aquests aparells.

El problema és que per entendre-ho bé, és primordial conèixer una sèrie de conceptes previs i la tercera llei de Clarke. Per això i perquè és agost i amb un article llarg ja cobreixo tot el que queda de mes crec que és convenient explicar algunes cosetes sobre la llum i el color abans d'entrar de ple al tema.

Ja aviso que no comentaré detalls físics perquè, entre d'altres motius, ni en sé ni m'importen. Només es tracta de donar algunes pinzellades a temes que molta gent considerarà trivials però que són la base del funcionament dels projectors.

Els components bàsics de la llum

Quan anàvem a l'escola, el professor d'art explicava que tots els colors es poden fer només amb uns pocs bàsics. Per exemplificar-ho, el professor solia escollir combinacions com ara:

  • blau + groc = verd
  • vermell + groc = taronja
I tots ens quedàvem meravellats en veure-ho. Finalment, solia acabar amb allò de "el blanc és tots els colors i el negre és l'absència de color". El problema és que quan ho provàvem amb les "témperas" la unió de tots els colors formava un marró poc apetitós i, si no pintàvem, el propi paper feia de blanc.

No és que el professor mentís, simplement és que no explicava tota la teoria (això era feina del de física, i segurament estaven picats entre ells). El total de colors que veu l'ull humà forma el que s'anomena normalment l'espectre visible.

Espectre visible per l'ull humà (wikipedia)

Més enllà d'aquest espectre es troben els ultraviolats i els infrarojos, però això ja és una altra història. En tot cas, els colors que conformen aquest espectre poden sumar-se i restar-se. La suma de tots els color conformen el blanc i l absència el negre (punt pel profe d'art), el que no deia és que depenent del context, parlarem que es sumen els colors o que es resten.

Teoria sostantiva del color

De bones a primeres, això de restar color queda estrany però, realment, és el que fèiem a classe de plàstica. Quan pintem un color (vermell, per exemple) sobre un paper blanc, el que estem fent és restar, del blanc, tots els colors excepte el vermell. Aquesta teoria s'aplica sobretot en tintes, on el propi color de fons ja és el blanc.

Com deia el professor, és possible ajuntar dos colors i fer-ne de nous. El problema és que no explicava que, en el cas de les tintes, amb 3 colors n'hi ha prou: cian, magenta i groc. D'aquesta manera:
  • magenta + groc = vermell
  • cian + magenta = blau
  • cian + magenta + groc = negre

Llavors, el que passava en barrejar tots els colors era que s'aconseguia un negre teòric perquè, no ens enganyem, les "témperas" es dissolen en aigua i no són tòxiques, però no destaquen per la seva qualitat. De fet, aquests són els colors dels cartutx de tinta de les impressores.

Teoria additiva del color

Aquesta teoria, a diferència de l'altre, es fa servir quan el color "de base" és el negre. L'exemple més clar és el de la llum, on sense llum estem a les fosques (negre). S'aplica en molts àmbits, però pel cas, ens importen els monitors d'ordinador, les televisions i els projectors.

Si en una habitació a les fosques (amb les parets blanques) encenem una bombeta verda, tota l'habitació es veurà verda (no té massa mèrit). Però si al costat de la vermella n'encenem una de vermella, la major part de l'habitació es veurà groga (i aquesta sí que no l'explicava el profe). I, en un món ideal, si al costat n'afegim una de blava, les parets es veurien blanques (si estan pintades blanc, clar).

En aquesta teoria es parla que la llum blanca es divideix en tres components: vermell, verd i blau. En anglés RGB (Red, Green, Blue). Així, si a un feix (raig) de llum deixem els tres colors, la llum serà blanca, si canviem la intensitat d'algun d'ells aconseguirem algun nou color i si els traiem tots aconseguirem negre.

Els components bàsics de la llum (wikipedia)

Per això, quan expliqui com funcionen els projectors, parlaré sempre dels components vermell, verd i blau de la llum.

divendres, 15 d’agost del 2008

Però hi havia més relats!

La setmana passada vaig publicar els guanyadors del concurs de microrelats de ciència-ficció. La veritat és que jo no vaig participar en cap moment en la selecció dels guanyadors i, de fet, la majoria dels relats ni me'ls havia llegit abans d'enviar al jurat la compilació sencera.

Després de llegir-me tots els relats, no vull deixar passar la oportunitat de publicar-ne alguns més. Els relats que hi ha continuació són alguns dels que crec que van entendre millor el que representa un microconte d'aquestes característiques (a part dels guanyadors).

Burocràcia Imperial

A la safata del correu electrònic, a l'etiqueta "futur", m'hi arribà un missatge que deia aixina:

"Esta nit al cunsayé da cumunicació da la Chanaralitá da Cataluña ha fet una roda da media y ha anunciat su nou pla da pulítica lingüística."

─Maleïts catalans! Com s'atrevixen a ultratjar aixina l'imperi de Valéncia! I, damunt damunt, el conseller, encara no m'ha avisat de les seues pretensions. Me n'he hagut d'assabentar pel correu futur. Això ho solucione jo amb un viatget.

Avisí a la meua secretària perquè em comprara uns bitllets per al Làctia exprés.

Ramón Llul (pseudònim, lògicament)
Història del temps

L’estri era d’una forma més aviat estranya, fins i tot tenint en compte que jo treballava al institut per la recerca interestatal de l’espai. Allà sempre hi havia paios estrafolaris amb aparells que feien meravelles, i això que érem al segle 25!

Però ara no em trobava amb un descobriment tecnològic, sinó amb una peça de museu. Feia un any que des de la seva subdivisió l’havien enviat a fer recerca als planetes dels antics. Una federació de races que van existir feia milers d’anys i de les que s’especula van ser els creadors dels dinosaures a la terra, ells ho tenien com un part temàtic, però un fenomen els va esborrar del mapa.

Ara jo havia trobat una informació que indicava la font d’aquella desaparició. Un giny que creava una bombolla temporal, és a dir el que hi hagués dins de la bombolla no es veia afectat pel pas del temps, l’usuari podia tenir tant de temps com desitgés a dins.

Aquell descobriment em va fascinar, podria usar-lo per avançar la meva recerca mentre els altres quedaven endarrere! Podria fer tot el que desitgés, tindria el temps als meus peus! Vaig amagar el giny i el vaig dur a casa superant els exhaustius controls de seguretat. Allà el vaig activar i vaig treballar tota la nit en un treball que havia d’entregar el dia següent. Primer eren unes hores, després dies, tot i això seguia amb el meu tren de vida. Però progressivament anava envellit i em trobava desconnectat del meu propi món. Vaig agafar el costum de portar la bola amb mi i treballar amb el seu magnífic mecanisme activat, així obtenia més bons resultats amb el mateix temps. Però em vaig adonar que m’havia transformat, ja no era jo.

Frustrat vaig activar per últim la bola i treballar fins que hagués pogut invertir-ne els efectes, però no ho vaig aconseguir. Ara havia descobert que havia fet desaparèixer aquella federació de races, igual que jo, quedarien atrapats allà, morts sense que ningú se n’adonés, fins al final dels temps.

Wolffan

I també m'agradaria publicar un relat fora de concurs que em va enviar un membre del jurat com a adjunt dels seus resultats:

Desert
Hipermissatge per al President de l'Acadèmia Galàctica de les Arts i les Ciències:

"Senyor President, em sap greu informar-lo que en el moment de reunir-se per a deliberar, el jurat del premi de microrrelats històrics ha col·lapsat sobre si mateix, destruint de pas tres sitemes estal·lars i s'ha hagut de declarar el premi desert. Sembla que després de tot, agafar com a membres de jurat la mateixa persona de dotze universos paral·lels no va ser tan bona idea."

Marc Recio i Calderó

dimecres, 13 d’agost del 2008

El vidrall més gran del món o un error de Google Maps

Viatjant pel Google Maps m'he trobat amb això:


View Larger Map

Ho poso també amb imatge estàtica per si ho arreglen algun dia:

Mosaic de photoshop al google maps

En un primer moment un es planteja què és el que volen amagar, però després he buscat la mateixa localització pel Live Maps de Microsoft i, la veritat, no ho he acabat d'entendre. Aquesta és la mateixa localització al Live Maps.

Versió estàtica del que hi ha a Live Maps

Sóc conscient que a Google Maps hi ha molt de Photoshop (o de GIMP, qui sap), principalment perquè les fotos aèries solen tenir núvols i s'han de treure, però potser això és passar-se una mica. Pel que sembla es tracta d'una base militar, que deu tenir tractes amb Microsoft només. La veritat és que si ho haguessin deixat sense retocar, ni me n'hagués adonat que existia.

dimarts, 12 d’agost del 2008

Les pròximes fonts d'idees per a Hollywood

Dir que Hollywood està en crisis d'idees, seria una obvietat. Des de fa gairebé deu anys, a l'antiga fàbrica de somnis li costa aconseguir guions originals. Malgrat que el nombre de bons actors augmenta dia dia i que les productores cada cop inverteixen més recursos, la veritat és que, des de fa un parell d'anys, la manca d'idees està reduint considerablement la taquilla (a Europa, perquè als Estats Units encara s'empassen el que sigui).

El que encara és més curiós és com, en aquest afany per atraure al públic, la industria ha anat fluctuant tot cercant la inspiració. Aquestes fluctuacions han marcat etapes força ben definides que podrien anomenar-se tendències, encara que seria millor dir-ne modes.

Un dels exemples més clars és l'actual segona fornada de pel·lícules basades en còmics. Amb les estrenes de Men In Black (1997) i, sobretot, de Blade (1998) i els seu gran èxit a les taquilles (comparativament, perquè estava feta amb dos xavos), la indústria va redescobrir que existien mil·les de guions ja fets en forma de còmics d'acció (per respecte a en John Leguizamo, passaré per alt l'existència de Spawn (1997)).

Amb la combinació de les novetats visuals de The Matrix (1999) i la esperadíssima X-Men (2000), Hollywood va donar carta blanca als projectes basats en còmics que tenia aparcats des de feia anys. Des de llavors, cada pocs mesos s'estrena algun projecte d'aquest tipus amb pressupostos milionaris.

Actualment, els projectes basats en personatges de Marvel o de DC segueixen aportant beneficis immensos. Tot i això, els de Hollywood ja estan pensant en la pròxima font d'inspiració, ja sigui perquè les franquícies comencen a ser cares, o bé perquè saben que amb un parell de guions com el de la desastrosa però rentable Spiderman 3 (2007) se'ls acabarà el negoci.

I, lògicament, no es posaran a fer guions originals (si no ho han fet en deu anys, no començaran). Ara per ara, tenen la sort que han descobert que les adaptacions fidels dels còmics d'autor funcionen a la perfecció: Sin City (2005), 300 (2006), V for Vendetta (2005), Watchmen (2009)... però són força més complexes que els guions fets com xurros als que ens han acostumat.

Per un altre costat han fet algunes proves de relatiu èxit amb els videojocs, com la entretinguda Resident Evil (2002), la prou notable Silent Hill (2006) o la desfasada Doom (2005). Però, pel que sembla, les productores creuen que es tracta d'un producte massa arriscat per a la sèrie A. I en el fons els entenc, qui s'arriscaria amb el gènere fetitxe de l'esperpèntic Uwe Boll. Tot i això, ens els pròxims temps veurem grans adaptacions del píxel al cel·luloide com Prince of Persia the sands of time (2009), Metal Gear Solid (2009), Alice (2009) o Street Fighter: the legend of Chun-Li (2009) que potser canviaran aquesta tendència.

Si tenim els còmics i els videojocs, què més ens falta per completar la cultura pop. Doncs molt simple, les sèries de quan érem petits. Tansformes (2007), Gi-Joe: rise of Cobra (2009), Masters of the Univers (2009), TMNT (2007), Thunder Cats (2010)... pel·lícules d'aventures on el menys important és l'argument i la màxima és que apareguin tantes referències com sigui possible. Un èxit assegurat, però que, com a moda, serà molt difícil que duri (simplement perquè estan cremant els millors cartutxos al començament).

I per finalitzar, la més recent de les incorporacions: els mangas. Que el còmic nacional sembla que pot deixar de ser rentable, comencem amb els de fora. I un cop més, els germans Wachowski inicien la tendència en fer l'arriscada Speed Racer (2008). Des de llavors, han aparegut tot un reguitzell de projectes inspirats en obres nipones, des de la temible Dragon Ball (2009) (a la que ja vaig dedicar un article), passant per AstroBoy (2009), Ghost In The shell(2011), Evangelion (2009), Cowboy Bebop (encara sense entrada a IMDB) o, que déu ens agafi confessats, Akira (2009). I és que, si el J-Horror ha sortit tant bé tot i ser totes iguals, amb els mangas l'aposta és més que segura.

Per sort, a part de la trilogia de Tintin de mans de l'Spielberg i en Peter Jackson, els americans encara no s'han fixat en l'excel·lent còmic d'autor que s'està fent actualment a Europa. I esperem que segueixi així durant força temps.

NOTA: feia molt que no parlava de cinema. M'agradaria parlar-ne més, però em temo que m'acabaria fent pesat si poso gaires més articles tant densos com aquest. Què opineu?

divendres, 8 d’agost del 2008

Guanyadors del concurs de microrelats

Després de perseguir uns dies a l'últim membre del jurat, s'ha arribat a un veredicte sobre els guanyadors. Abans de publicar-los, però, voldria presentar als membres que han format part del jurat:

  • Ferran Porta: periodista, blocaire i resident a Berlín
  • Marc Recio: arquitecte, el meu germà i col·laborador esporàdic d'aquest bloc
  • Alba Jené: bioinformàtica, estudiant de doctorat i, inexplicablement, la meva parella des de fa anys
Encara que els hi agraeixo als tres la col·laboració, voldria donar les gràcies especialment a en Ferran, per acceptar fer de jurat sense ni tant sols conèixer el bloc. A més, també vull donar les gràcies a la Keromi per fer de mà innocent del segon premi sense saber-ho.

I ara si, a continuació enganxo el microrelat que ha rebut millor puntuació per part del jurat i que, per tant, rebrà el primer premi (pack de col·leccionista de Blade Runner) el microrelat de l'Al G:

Armaggedon

<<<<--- Relat eliminat per petició de l'autor degut a interessos editorials --->>>>>
Al G
I el destí ha elegit que el guanyador del segon premi (un pendrive de 4 GB) sigui l'Enric Clavé, a continuació publico el relat que ha presentat:

Autoreparació

Sóc un llac en calma, sóc un llac en calma, sóc un llac en calma......

El monjo va repetir el mantra fins que la pau va retornar al seu ésser. Poc a poc la tranquil·litat va arribar al seu interior envoltant-lo d´una plaent llum blanca. Va obrir els ulls i l´ultim que va veure va ser una perfecte morera al costat d´un sinuós llac envoltat de muntanyes nevades.....

Perfecte. Exclamà el mecànic arreplegant el xip i llençant-lo a l´interior d´una capsa plena d'estranys enginys mecànics.

Increïble. Mormolà l'aprenent
Qui ho diria que aquest vell xip d´Intel·ligència Artificial d´un vell monjo japonès, enganyaria l'ordinador de la nau perquè s'autoreparés.

Bé, si.... però em pregunto?. Respongué el mecànic amb un somriure pervers als llavis. Que passaria si haguéssim utilitzat aquell. Tot assenyalant amb els ulls un vell xip amb el logotip XXX.
Enric Clavé
Ara em posaré amb contacte amb els afortunats i ja quedarem. Tot i que la participació no ha estat massa alta, s'ha de reconèixer que els participants hi han posat ganes, sobretots els que han enviat més d'un relat. Gràcies a tots.

dimarts, 5 d’agost del 2008

Dr.Horrible subtitulat

Aprofitant que és agost i fa mandra fins i tot pensar, aprofito per publicar uns vídeos que he vist a Después de Google.

Es tracta d'una d'una minisèrie creada pel mític Joss Whedon que, com tot el que sol fer, en poc temps s'ha convertit en material de culte. En aquest cas, Whedon ens descriu, en clau de musical, les desventures del super-malvat Dr.Horrible i els plans per dominar el món. El nom complet de la sèrie és Dr.Horrible Sing Along Blog (2008).

Dr. Horrible's Sing-Along Blog - Act I (Spanish Subs)


Whedon va crear la sèrie durant la llarga vaga de guionistes de fa uns mesos i va decidir publicar-la per Internet. Ara, el grup de traducció Santuffy, acaba de penjar a Vimeo els vídeos originals subtitulats.

Dr. Horrible's Sing-Along Blog - Act II (Spanish Subs)


Encara que el tema ja està una mica trillat, la veritat és que l'he trobat força divertida. A més, té la gràcia afegida que per introduir la història juga amb el llenguatge visual dels videoblocs, així que tinc l'excusa perfecte per a dedicar-li un article estival com aquest.

Dr. Horrible's Sing-Along Blog - Act III (Spanish Subs)

divendres, 1 d’agost del 2008

Acaba el plaç del concurs de microrelats

Ahir va ser l'últim dia per participar al concurs de microrelats de ciència-ficció. Els que llegiu el bloc via web potser us n'haureu adonat que han desaparegut els gràfics promocionals, i els que ho llegiu pel lector de feeds ja no veureu el peu que ha acompanyat els articles durant els últims mesos.

Concurs de Microrelats
Un dels banners promocionals del concurs

D'aquí unes hores, ells membres del jurat (recordo que jo no en formo part) rebran un arxiu pdf amb tots els relats junts i sense autor, i els hi demanaré que puntuïn els contes i em passin els resultats. D'aquí sortirà el guanyador del primer premi: el pack Blade Runner, edició del col·leccionista.

1r Premi: Blade Runner (Edició del col·leccionista)

Per al premi extra, un pendrive de 4 GB, ho faré al mètode tradicional; numeraré els relats, en faré paperets i demanaré a una mà innocent que en seleccioni un. Així de fàcil.

Premi Extra: Memòria de 4GB

Quan tingui els dos guanyadors, els hi enviaré un mail i ho publicaré al bloc, així com els seus relats (i els que m'hagin fet gràcia). Després ja quedaré amb ells per veure com els hi dono els premis.

No vull acabar sense donar les gràcies a tots els participants i desitjar-los sort. No sé si podré organitzar cap altre concurs però faré el possible perquè així sigui.