dimarts, 21 de novembre de 2017

Cult of Chucky

Cult of Chuky (2017)

Sinopsi

Nica viu al manicomi, convençuda que ella va ser qui va matar la seva família. Com a part de la teràpia, el seu psiquiatra farà servir un ninot l’aparició del qual coincidirà amb una horrible cadena d’assassinats al centre.

Crítica

En Chucky ocupa una posició molt elevada dins del meu "nostalgiòmetre". Amb 7 pel·lícules des de Muñeco diabólico (1988) (i alguns curtmetratges), la saga sencera ha demostrat una solvència i valentia que la fa única. Cal tenir en compte que totes les entregues han estat guionitzades (i parcialment produïdes i dirigides) per en Don Mancini. A això, s'hi suma la seva increïble coherència actoral, on tots els protagonistes segueixen vinculats a la saga, des l'Andy (interpretat per un ja adult Alex Vincent) fins a la veu d'en Chucky (interpretada magistralment per en Brad Dourif). Tot això la converteix en una de les sagues d'autor més llargues del gènere, sinó la que més.

Per un altre costat, la saga ha sobreviscut heroicament a la febre dels reboots que ha acabar amb les grans del gènere com Pesadilla en Elm Street (1984) (reboot fallit el 2010), Viernes 13 (1980) (reboot fallit el 2009) o Halloween (1978) (reboot estrany el 2007). Malgrat el pas del temps, en Chucky sempre ha aconseguit reinventar-se com cap altre, adquirint un to autoconscient que la fa, alhora, fascinantment ridícula i terriblement carismàtica.

En aquest sentit, Cult Of Chucky no deixa de ser el clam al "més difícil encara!", agafant tota l'embranzida auto-referencial que va iniciar a La novia de Chucky (1998) - i que va arribar a la seva apoteosi a La semilla de Chucky (2004) - per construir una història absurda com ella sola que farà les delícies de tots els fans. Per si tot això no fos prou, Mancini s'atreveix amb tot amb un final on deixa molt clar que, mentre ho pugui continuar produint, té idees per rato.

El millor: és una capítol més de la saga i deixa molt clar que en Chucky encara té molt a dir, encara que sigui més en la comèdia que en el terror

El pitjor: es nota molt que la saga cada cop té menys pressupost i com segueixi a aquest ritme no sé com podrà continuar

The Brink

Kuang Shou (2017)

Sinopsi

El detectiu Tung està decidit a atrapar el contrabandista Shing costi el que costi. La persecució el porta fins a un creuer amb casino, on les lluites de poder internes entre criminals posaran a prova tant el policia com el criminal. Una situació límit que The Brink explota amb espectacularitat.

Crítica

Perquè enganyar-nos, aquesta pel·lícula és una tontada testosterònica com la que més, però no és pitjor que el cinema d'acció que veiem als vuitanta i noranta. Els forats de guió són aberrants i la història és tant inversemblant que treu a l'espectador en més d'una ocasió. Tot i això, si un s'ho pren com un entreteniment, és interessant per entendre l'actual comercialització del cinema xinés mainstream (pel que es veu, aquesta The Brink ha tingut una molt bona taquilla al mercat xinés).

Formalment, la pel·lícula segueix amb alguns trets que ens recorden a les mítiques produccions del Shaw Brothers però afegeix moltes de les convencions que esperaríem trobar en una buddy movie vuitantera com Arma Letal (1987)Tango & Cash (1989). Tant és així, que si obvies els ulls ametllats, en tot moment et sembla estar veient una producció d'una altre època i ets capaç de preveure tot el que passarà.

Dit això, la pel·lícula vesteix força bé. Els combats, malgrat ser versions de segona del que ja hem vist a pel·lícules com Old Boy (2003) o The Raid (2011), estan ben coreografiats i no es fan avorrits. Moltes de les persecucions i escenes de tensió estan ben pensades i són molt enginyoses, especialment les lluites submarines. A més, per ser xinesa no és massa llarga i les actuacions són poc sobreactuades (comparat amb d'altres produccions de l'estil), fet que facilita el visionat al públic occidental sense perdre de vista el mercat al que va dirigit.

El millor: per original, sobretot l'escena de lluita submarina

El pitjor: és un simple entreteniment que fora de Xina està condemnat a desaparèixer emmig del catàleg d'algun VOD de segona

dilluns, 20 de novembre de 2017

Jojo's Bizzare Adventure: Diamond is Unbreakable

JoJo no kimyô na bôken: Daiyamondo wa kudakenai - dai-isshô (2017)

Sinopsi

Conegut com JoJo, Josuke és un estudiant amb pinta de delinqüent però amb un gran cor... i amb un poder anomenat “stand”, que li permet curar ferides. Quan una sèrie d’incidents sospitosos comencin a sotjar Morioh, la ciutat costanera on viu, JoJo haurà de posar el seu do al servei dels seus éssers estimats.

Crítica

L'únic encert d'aquest nou despropòsit d'en Takashi Miike és que l'ha rodat a Sitges. Això li va garantir molts aplaudiments cada cop que apareixien exteriors del poble plens de japonesos i amb els cartells dels comerços canviat per kanjis. La veritat és que el joc d'intentar reconèixer on està rodada cada escena va ser molt divertit i va provocar un constant murmuri a la sala. Per desgràcia, més enllà de l'anècdota, la pel·lícula no te cap mena de gràcia a no ser que siguis fan del manga original.

Com a la majoria de life-action basats en un shonen, l'acció es centra en uns pocs personatges plans a més no poder als que, en tot moment, orbiten una enorme quantitat de personatges satèl·lits que només són allà pel plaer de l'otaku que ja sap de memòria tot el que passarà. A Jojo's, a més, és nota moltíssim que l'storyboard és directament el còmic, fins al punt que sempre que els personatges es posen a parlar ho fan parant qualsevol combat per facilitar el plànol-contraplànol i recitant a un ritme desesperadament lent, com si no s'haguessin llegit el guió abans.

El millor: si sou fans del festival com jo, la primera hora plena d'exteriors de Sitges són entretingudes. Ah, i l'escena final on es cola de fons una sardana clandestina.

El pitjor: a la que passen a filmar en estudi, la cosa es torna horrorosa (ja ho era abans, però sense els exteriors queda en res)