dimecres, 1 d’agost de 2018

Anàlisi de franquícia: [REC]

El terror patri tampoc es salva del franquiciat inesperat de sagues. Quan el 2007 va irrompre a les sales l'obra magna de Paco Plaza i Jaume Balagueró, molts pocs van dubtar que hi hauria [REC] per estona, el que ningú s'esperava era el que directors tenien un as a la màniga, o això pensaven ells.



Visió General




[REC] (2007)

Malgrat que els dos directors des d'un primer moment varen confirmar que tenien idees per fer-ne seqüeles, la realitat que és que la primera entrega de [REC] va ser tot un fenomen. En plena moda de l'efectista i repetitiu found footage, en Jaume Balagueró i en Paco Paza varen demostrar que es podia explicar una bona història amb aquest format sense caure en la enèsima repetició soporífera de Blair Witch Project (1999). Una obra de culte instantània que va descobrir al món el gran talent de l'actiu Manuela Velasco.

Quarantine (2008)

La millor prova de que [REC] va suposar un abans i un després en el found footage la tenim en el fet que, un any més tard, ja teníem a les sales aquest remake americà completament innecessari. La pel·lícula no deixa de ser una còpia de l'original per un públic com l'americà que és incapaç de veure cinema que no estigui rodat en el seu idioma. El seu director, John Erick Dowdle, ha seguit fent cinema de gènere però clarament no serà recordat per aquesta Quarantine.
Vista amb perspectiva, queda clar que la intenció dels dos directors era bona. Si [REC] havia sorprès a tothom, [REC]2 repetiria la fórmula però fent-la més gran, espectacular i intentant oferir una història diferent. Pujant-se al carro de les action cams (que si al 2007 eren tot just una anècdota, al 2009 ja eren una realitat als carrers) fer entrar als geos al mateix escenari de la primera va ser una aposta curiosa que, per desgràcia, no acaba de funcionar. Una obra menor que, si bé té una realització notable, es fa repetitiva i força previsible.

Quarantine2 : terminal (2010)

Pel que sembla, la primera Quarantine va tenir suficient èxit com per que la productora es plantegés fer-ne una seqüela. Produïda amb dos duros, aquesta Quarantine 2: terminal és digne d'una migdiada de diumenge a la tarda. Aquest cop, el brot infecciós el veurem pujats dins d'un avió comercial, una idea que podria haver quedat curiosa però que es queda en un simple intent. Gens original i amb una actuacions paupèrrimes, el millor que té la pel·lícula és que va evitar que els americans seguissin amb a seva pròpia franquícia.
Després de les males crítiques recollides per [REC]2, els dos directors varen esperant uns quants anys a atrevir-se a seguir amb la història. Havien passat ja suficients Paranormal Activities (2007, 2010, 2011, 2012...), Monstruoso (2008), Grave Encounters (2011) i Troll Hunter (2010) com perquè el públic comences a estar cansat d'un subgènere que, majoritàriament, es feia servir com a excusa per produir cintes sense argument ni pressupost. Així que els dos directors varen decidir trencar amb els format anterior i centrar-se en oferir una bona història amb un format més convencional. Deixant de banda l'èpica impostada, que tant de mal li va fer a la seva predecessora, aquesta gènesis va sorprendre al públic amb una brillant comèdia de terror que no es pren seriosament ni un minut  i protagonitzada per una esplèndida Patricia Dolera.
Per acomiadar la saga, el directori Jaume Balagueró decideix fer-ho a l'engròs amb una producció digne del mercat americà. Per desgràcia, la pel·lícula s'esforça massa en mantenir la coherència amb [REC]2 i, alhora, intenta donar una explicació inversemblant a la part paranormal. És resultat és una pel·lícula entretinguda però massa fora del to local de les anteriors que es queda entre dues aigües. Estirada com un xiclet, [REC]4 és el tir de gràcia d'una saga que, en realitat, hagués estat millor com una pel·lícula única.



dijous, 5 de juliol de 2018

Analisi de franquícia: Pesadilla en Elm Street

Entro de ple en una de les meves franquícies preferides, Nightmare on Elm Street.


Visió General

Wes Craven va crear el 1984 el personatge d'en Freddy Krueger, un ser que perseguia als adolescents en somnis. Un concepte tant potent que es va convertir immediatament en un fenomen a l'altura dels monstres clàssics de la Universal o dels zombies d'en George A. Romero. Produïda per la mítica productora New Line, no van passar ni un any abans que es plantegés una seqüela. Aquest va ser l'inici d'una de les franquícies més originals i variades dins del món dels slashers.

Una saga que va saber aprofitar a la perfecció el gran boom de l'estètica Mtv per connectar amb el públic adolescent. Volgudament onírica i imaginativa, fins i tot en els moments de més èxit va saber reinventar-se. A més, va tenir la gran sort d'acabar amb La nueva Pesadilla de Wes Craven (1994) just abans de la compra de New Line per part de Warner. Un cop absorbida New Line, els fans només ens hem pogut retrovar amb el personatge a la notable Freddy vs Jason (2003) i al fracasat reboot de Pesadilla en Elm Street (2010).

Tots els detalls de producció de la franquícia varen ser recollits el 2010 en un excel·lent documental anomenat Never Sleep Again: The Elm Street Legacy (2010) que pot veure's a youtube (dura 4 hores, això si).



Pesadilla en Elm Street (1984)

L'inici de la saga on Wes Craven realitza una de les seves millors direccions i guions. Fosca com poques, aquesta Elm Street assenta les bases del que serà la franquícia, però sense ni imaginar-se fins a quin punt arribaria.

Pesadilla en Elm Street 2: la venganza de Freddy (1985)

Tot just un any després de l'original, New Line decideix convertir Elm Street en una franquícia. Sense comptar amb Wes Craven, la productora va contactar amb David Chaskin perquè redacti un guió de la que va acabar sent l'entrega més incompresa de la franquícia. David no només va acceptar, sinó que va enredar a tothom per endur-se la saga al seu terreny de forma sorprendent. Amb tot, Pesadilla en Els Street 2 segueix sent considerada una de les millor pel·lícules de terror gay de tots els temps, per bé que la majoria de l'equip no n'era conscient quan la rodava.

Pesadilla en Elm Street 3: los guerreros del sueño (1987)

Considerada per la majoria dels fans com al millor de la saga, el director Chuck Russel i el guionista Bruce Wagner intenten fer oblidar la segona entrega i porten la mitologia de la saga al seu punt més àlgid. Un guió molt sòlid que es va ficar a la butxaca al públic i que va crear uns personatges tant carismàtics que, un cop estrenada, van deixar clar que quedava Freddy per estona.

Pesadilla en Elm Street 4: el amo del sueño (1988)

Després de l'aclaparador èxit de Elm Street 3, New Line va posar-se a treballar en la quarta entrega. Curiosament, per comptes d'apostar per un director consolidat, van decidir arriscar-se per un desconegut Renny Harlin (que poc després dirigiria La Jungla de Cristal 2 (1990)). El rodatge va començar sense tenir el guió tancat, fet que va permetre que Harlin tingués màniga ample per rodar tot allò que tenia al cap. El resultat és una excentricitat genial que es va convertir en l'entrega amb més va recaptació a les sales.

Després d'aquest èxit sense precedents, New Line va decidir explotar la via televisiva del personatge amb Las pesadillas de Freddy (1988), un precursor del Guardià de la cripta (1989) que ven poc tenia a veure amb la franquícia més enllà del capítol pilot on s'explica la mort d'en Freddy Krueguer. Aquesta va ser l'època on per totes les botigues es podia trobar marxandatge de Freddy.

Pesadilla en Elm Street 5: el niño del sueño (1989)

Després de convertir a en Freddy en una icona pop, New Line va intentar oferir una història diferent a la cinquena part. Amb Elm Street 5 volia deixar de banda el públic adolescent i començar a focalitzar-se en els adults i, per fer-ho, va centrar-se en el tema de la maternitat. El resultat no va ser gaire ben valorat ni per la crítica ni pels fans. Finalment, Els Street 5 va ser la primera entrega que va baixar la recaptació respecte les pel·lícules anteriors.

Pesadilla Final: la muerte de Freddy (1991)

Poc després d'estrenar-se la cinquena part, New Line va anunciar que la sisena seria la última pel·lícula de la franquícia. La realitat és que va ser una decisió valenta que va permetre oferir un final a la saga, cosa que no van poder fer altres sagues de la productora.

Un dels suposats atractius d'aquesta entrega va ser la inclusió d'una seqüència en 3D. Val a dir que van integrar amb molt de sentit de l'humor a la pel·lícula, fent que la pròpia protagonista es posés les ulleres en el moment perquè els espectadors l'imitessin. Per desgràcia, com sol passar, el 3D es convertia en un efectisme més que ha envellit molt malament i que fa deslluir molt el resultat final.

La nueva pesadilla de Wes Craven (1994)

Tres anys després de celebrar l'enterrament d'en Freddy Krueguer (un esdeveniment que es va celebrar i televisar), New Line va contactar el creador de la criatura per veure si podien fer una nova pel·lícula d'Elm Street. El repte no era petit ja que si feien una nova entrega sense més la saga perdria la credibilitat, com li va passar a la saga Viernes 13 varies vegades.

Per sort, Wes Craven tenia una as a la màniga i va sortir amb un guió molt ambiciós on la realitat dels actors de la primera Elm Street es veia influenciada per la pel·lícula que havien rodat 10 anys abans. Una genialitat que li va valer el reconeixement general i que va servir a Craven per crear molts dels recursos que després va emprar a Scream (1996), una de les seves millor pel·lícules.

Freddy contra Jason (2003)

A Viernes 13: El final. Jason se va al infierno (1993), el director Adam Marcus va decidir gastar una broma a tots els fans. Al final de la pel·lícula va incloure una seqüència on el gua d'en Freddy agafava la màscara d'en Jason. A partir d'aquell moment, tots els fans van començar a imaginar com podria ser un encontre entre els dos éssers. Van ser necessaris 10 anys per poder-lo gaudir però va valer la pena. Heretant l'esperit dels encontres entre els monstres clàssics, la pel·lícula és una delícia poca-solta escrita per gent que s'havia criat veient les pel·lícules originals d'ambdues sagues.

Pesadilla en Elm Street (2010)

En plena crisis de creativitat a Hollywood, la renovada New Line/Warner va decidir donar llum verda a un nou i innecessari reboot. Per bé que en Jackie Earle Haley, substitut del carismàtic Robert Englund, fa un molt bon Freddy, la realitat és que ben poc es salva d'aquesta còpia de l'original sense personalitat.


dilluns, 11 de desembre de 2017

Anàlisi de franquícia: La Matanza de Texas

Ara que estan de moda els univers cinematogràfics, he cregut convenient encetar una nova secció per parlar dels precursors d'aquest fenomen; les franquícies cinematogràfiques. La idea és intentar entendre, de la forma més sintètica possible, les franquícies més representatives del terror i la ciència-ficció.

Per iniciar aquest viatge, he cregut convenient fer el meu personal homenatge a Tobe Hooper, un dels grans del terror que ha mort enguany i que ens va deixar com a llegat la franquícia de La Matanza de Texas. Actualment (2017) la franquícia està conformada per 8 pel·lícules de qualitat és molt irregular (feu clic per veure les imatge en gran).

Diagrama de la franquícia

Visió general

Com sol passar amb moltes franquícies, es basa en una primera pel·lícula excel·lent que, en cap moment, va ser plantejada com una saga. A diferència d'altres sagues de terror de l'època, La Matanza de Texas mai va saber superar la seva primera entrega, que va acabar per convertir-se en una simple col·lecció de remakes/reboots de l'original.

El següent diagrama mostra la valoració de cadascuna de les entregues de la franquícia.

Valoració de les diferents entregues

La Matanza de Texas (1974) ❤

Leatherface (via Wikipedia)
La que ho va iniciar tot. La falta de pressupost i l'intent fallit d'evitar la classificació X van fer que Hooper aconseguís fer una cinta que, fins i tot avui en dia, segueix sent un dels grans referents del terror. Pertorbadora com poques i amb una de les millors Scream Queen de la història del cinema (Marilyn Burns), la pel·lícula ha envellit de meravella. Fins al punt que l'últim terç segueix sent igual de frenètic com ho era als 70.

La Matanza de Texas 2 (1986) 😕

De nou sota la direcció de Hooper, aquesta segona entrega va trigar més deu anys en arribar. El motiu: La Matanza de Texas no necessitava cap seqüela realment. Per aquesta segona part, Hooper va col·laborar amb L.M. Kit Carson per intentar oferir una història diferent, més del gust dels anys vuitanta. Mostrant el costat més còmic de la familia Sawyer, aquesta segona entrega trenca amb la seriositat de la primera però sense deixar de banda el terror. Pel meu gust el resultat és força equilibrat però, com era de preveure, no va agradar massa.

Leatherface: la Matanza de Texas 3 (1990) 👎

Després de l'intent d'innovació de la segona entrega, la productora va decidir tirar a lo segur en aquesta tercera part i limitar-se a fer un fallit refregit de l'original. Això sí, afegint els tòpics militaristes dels noranta. El resultat és una pel·lícula previsible i avorrida que poc aporta més enllà de veure a en Viggo Mortensen en un dels seus primers papers.

La matanza de Texas: La nueva generación (1994) 👎

De ple en els noranta, es va fer un nou intent de popularitzar la franquícia. Com que parlar d'una quarta part quedava malament, van decidir anomenar-la "The Next Generation" al més pur estil Star Trek. El resultat és igual de pèssim que la tercera entrega. La única cosa divertida és veure a la Renée Zellweger com a scream queen i a un jove Matthew McConaughey fent de... del que fa una mica sempre però més jove.

La matanza de Texas (2003) 👍

El 2003, el productor Kim Henkel, va decidir que era el moment d'intentar un reboot. Per fer-ho, va confiar en un veterà de cinema d'acció, en Markus Nispel, i el resultat va ser sorprenent. Amb un ritme frenètic, Nispel va saber agafar el millor de l'original i adaptar-lo al cinema post-matrix dels 2000 amb rigor i eficàcia. Una gran reinvenció que podria haver donat lloc a una bona saga.

La matanza de Texas: El origen (2006) 👍

Si el reboot del 2003 va ser tota una sorpresa, la seva preqüela (o sigui, la preqüela del reboot) va fer somniar als fans (si és que n'hi havia algun encara) que hi havia esperances per la franquícia. Original però continuista, la pel·lícula cobreix molts dels aspectes que van quedar oberts al reboot i aprofundeix molt positivament en les relacions de la conflictiva família Sawyer. Amb tot, aquesta La Matanza de Texas el origen prometia ser tot el que no va ser La Matanza de Texas 2. Per desgràcia, sembla que els productors tenien altres plans.

La Matanza de Texas 3D (2013) 😑

Sóc incapaç d'entendre que va passar pel cap als productors en aquest moment. Després d'un reboot d'èxit amb una qualitat més que acceptable, alguna ment pensant va decidir que era millor tornar a la història clàssica, però amb un as sota la màniga. Si feia quatre anys Avatar (2009) ho havia petat amb el seu 3D i ara que les càmeres ja estaven disponibles per a produccions de sèrie B, què podia fallar?

El resultat és un desastre de vísceres cap a la càmera i d'altres efectismes indignes. L'únic que salva la cinta és que s'atreveix a deixar la història en un estat que li permetria sortit de l'etern remake al que està sotmès. Si mai algú és prou valent per continuar-la des d'aquest punt, clar.

Leatherface (2017) 👍

Fa pocs dies ja vaig escriure una crítica d'aquesta última entrega. Argumentalment, Eatherface és una curiosa preqüela de l'original (incompatible amb La matanza de Texas: el origen del 2006). El millor encert d'aquesta pel·lícula és que sembla ser la única que entén que en Leatherface mai ha tingut prou carisma com per ser un assassí d'slasher i que només funciona com a part de la família.