diumenge, 23 d’octubre de 2016

Sitges 2016: Anguish

Anguish (2015)

Sinopsi

Aparentment, Tess pateix un trastorn que només pot aplacar-se a base de pastilles. O, almenys, això és el que es pensa.

Crítica

Existeix una distància abismal entre el que podria haver sigut aquesta pel·lícula i el que realment és. Amb un to volgudament indie de baix pressupost, el guió planteja un bon retrat dels diferents personatges per, al final, aprofitar-ho molt superficialment. Una història de possessions que podria haver derivat cap a terrenys originals com The Dead Inside (2011) però que acaba per tenir por a experimentar.

El principal problema és que es nota que és la primera pel·lícula com a director d'en Sonny Mallhi. Per bé que el bon home ve del món de la producció, sembla que no acaba de creure's el seu propi guió i decideix sembrar tot el metratge d'ensurt fàcils i, en la seva majoria, sense sentit. Pujades de so, personatges per davant de la càmera, cops enmig del silenci i l'habitual repertori de recursos de farciment que acaben per cansar al públic.

Una llàstima perquè la història té forces moments que haguessin destacat de no ser pel constant error de pensar que terror és simplement espantar.

El millor:té un parell de moment força interessants que tampoc acaba d'aprofitar

El pitjor: l'excés d'ensurts fàcils sense justificació fa que es faci extremadament llarga

Sitges 2016: OMG, I'm a Robot?!

OMG, I'm a Robot?! (2015)

Sinopsi

Danny és un noi emotiu però està enfonsat; la seva xicota l’ha deixat i no sap per què. Per posar fi a la seva agonia, intenta tallar-se les venes, i en aquest precís instant descobreix que d’humà en té més aviat poc i que en realitat és un robot.

Crítica

Aquesta "OMG I'm a Robot??" no deixa ser una nova pujada al carro de la nostàlgia retro amb un discutible valor cinematogràfic. Molts referents al còmic i al videojoc amb una història absurda de totes totes i actuacions histriòniques que s'acaba desinflant a mida que els guionistes es queden sense idees. És nota que tota la pel·lícula prioritza la qualitat als primers vint minuts on, encara que faci ràbia, sol ser el temps que necessiten alguns jurats per decidir si una cinta passa pel sedàs o no. Un cop superat aquest temps, la pel·lícula es manté a velocitat de creuer en una qualitat mitja-baixa fins a acabar.

Tot i això, cal tenir en compte que es tracta d'una producció d'origen Israelí, on les pel·lícules neixen amb un pa de bones crítiques sota el braç, fet que ens pot servir per fer un altre tipus anàlisi. Si obviem l'argument en si, sobta veure com nous directors de tot el món han decidit reivindicar els referents de la seva infància d'una forma semblant. A l'espera que la maquinària de hollywood decideixi com convertir aquesta nostàlgia en un autèntic blockbuster que funcioni (com podria ser Ready Player One(2018)), aquesta "OMG, I'm a Robot" es suma al catàleg de recursos de la comèdia nostàlgica de trinxera amb Turbo Kid (2015), Manborg (2011), Kung Fury (2015), Deathgasm(2015)... un emergent ecosistema de pel·lícules que sembla disposat a prendre el relleu al terror, l'indiscutible reina de la sèrie B del segle passat.

El millor: la primera part proposa una curiosa mescla de referents d'anime, videojocs i comèdia romàntica que no està gens malament

El pitjor: la segona meitat és exageradament convencional i repetitiva

Sitges 2016: Firstborn

Firstborn (2016)

Sinopsi

Una parella descobreix que la seva filla és un imant d’esperits diabòlics i s’alia amb un ocultista per ensenyar a la nena a controlar les forces que l’envolten.

Crítica

És complicat emetre una opinió original d'aquesta pel·lícula. S'agreix l'intent de quedar-se a mig camí entre El Ente (1982) i Poltergeist (1982), sobretot tenint en compte que parteix d'un tema força trillat. De fet, fins a mig metratge el punt de vista centrat en exclusiva en el pares és força interessant. Per desgràcia, a mida que va avançant l'argument és com si els fes por arriscar-se, i decideixen incorporar altres punts de vista que acaben per sobre-narrar la història i la fan molt convencional. A més, l'innecessari gir final està posat amb calçador i acaba per arrodonir el despropòsit.

És una llàstima perquè planteja elements interessants que podrien haver-se explotat molt millor. Si haguessin sigut prou valents, la personatge protagonista interpretat per la ex-misfit Antonia Thomas era prou carismàtica com per aguantar tota la pel·lícula ella sola. Cal dir també que, exceptuant al tram final, la mèdium interpretada per la Eileen Davies aconseguia ser una interessant mescla entre Tangina Barrons i Senyor Miyagi.

El millor: excepte al tram final, el personatge de la mèdium Elizabeth és força magnètic

El pitjor: al final es queda en una pel·lícula de dissabte al migdia amb aspiracions