dimecres, 1 d’agost de 2018

Anàlisi de franquícia: [REC]

El terror patri tampoc es salva del franquiciat inesperat de sagues. Quan el 2007 va irrompre a les sales l'obra magna de Paco Plaza i Jaume Balagueró, molts pocs van dubtar que hi hauria [REC] per estona, el que ningú s'esperava era el que directors tenien un as a la màniga, o això pensaven ells.



Visió General




[REC] (2007)

Malgrat que els dos directors des d'un primer moment varen confirmar que tenien idees per fer-ne seqüeles, la realitat que és que la primera entrega de [REC] va ser tot un fenomen. En plena moda de l'efectista i repetitiu found footage, en Jaume Balagueró i en Paco Paza varen demostrar que es podia explicar una bona història amb aquest format sense caure en la enèsima repetició soporífera de Blair Witch Project (1999). Una obra de culte instantània que va descobrir al món el gran talent de l'actiu Manuela Velasco.

Quarantine (2008)

La millor prova de que [REC] va suposar un abans i un després en el found footage la tenim en el fet que, un any més tard, ja teníem a les sales aquest remake americà completament innecessari. La pel·lícula no deixa de ser una còpia de l'original per un públic com l'americà que és incapaç de veure cinema que no estigui rodat en el seu idioma. El seu director, John Erick Dowdle, ha seguit fent cinema de gènere però clarament no serà recordat per aquesta Quarantine.
Vista amb perspectiva, queda clar que la intenció dels dos directors era bona. Si [REC] havia sorprès a tothom, [REC]2 repetiria la fórmula però fent-la més gran, espectacular i intentant oferir una història diferent. Pujant-se al carro de les action cams (que si al 2007 eren tot just una anècdota, al 2009 ja eren una realitat als carrers) fer entrar als geos al mateix escenari de la primera va ser una aposta curiosa que, per desgràcia, no acaba de funcionar. Una obra menor que, si bé té una realització notable, es fa repetitiva i força previsible.

Quarantine2 : terminal (2010)

Pel que sembla, la primera Quarantine va tenir suficient èxit com per que la productora es plantegés fer-ne una seqüela. Produïda amb dos duros, aquesta Quarantine 2: terminal és digne d'una migdiada de diumenge a la tarda. Aquest cop, el brot infecciós el veurem pujats dins d'un avió comercial, una idea que podria haver quedat curiosa però que es queda en un simple intent. Gens original i amb una actuacions paupèrrimes, el millor que té la pel·lícula és que va evitar que els americans seguissin amb a seva pròpia franquícia.
Després de les males crítiques recollides per [REC]2, els dos directors varen esperant uns quants anys a atrevir-se a seguir amb la història. Havien passat ja suficients Paranormal Activities (2007, 2010, 2011, 2012...), Monstruoso (2008), Grave Encounters (2011) i Troll Hunter (2010) com perquè el públic comences a estar cansat d'un subgènere que, majoritàriament, es feia servir com a excusa per produir cintes sense argument ni pressupost. Així que els dos directors varen decidir trencar amb els format anterior i centrar-se en oferir una bona història amb un format més convencional. Deixant de banda l'èpica impostada, que tant de mal li va fer a la seva predecessora, aquesta gènesis va sorprendre al públic amb una brillant comèdia de terror que no es pren seriosament ni un minut  i protagonitzada per una esplèndida Patricia Dolera.
Per acomiadar la saga, el directori Jaume Balagueró decideix fer-ho a l'engròs amb una producció digne del mercat americà. Per desgràcia, la pel·lícula s'esforça massa en mantenir la coherència amb [REC]2 i, alhora, intenta donar una explicació inversemblant a la part paranormal. És resultat és una pel·lícula entretinguda però massa fora del to local de les anteriors que es queda entre dues aigües. Estirada com un xiclet, [REC]4 és el tir de gràcia d'una saga que, en realitat, hagués estat millor com una pel·lícula única.



Cap comentari: