Analisi de franquícia: Pesadilla en Elm Street

Entro de ple en una de les meves franquícies preferides, Nightmare on Elm Street.

Visió General

Wes Craven va crear el 1984 el personatge d'en Freddy Krueger, un ser que perseguia als adolescents en somnis. Un concepte tant potent que es va convertir immediatament en un fenomen a l'altura dels monstres clàssics de la Universal o dels zombies d'en George A. Romero. Produïda per la mítica productora New Line, no van passar ni un any abans que es plantegés una seqüela. Aquest va ser l'inici d'una de les franquícies més originals i variades dins del món dels slashers.

Una saga que va saber aprofitar a la perfecció el gran boom de l'estètica Mtv per connectar amb el públic adolescent. Volgudament onírica i imaginativa, fins i tot en els moments de més èxit va saber reinventar-se. A més, va tenir la gran sort d'acabar amb La nueva Pesadilla de Wes Craven (1994) just abans de la compra de New Line per part de Warner. Un cop absorbida New Line, els fans només ens hem pogut retrovar amb el personatge a la notable Freddy vs Jason (2003) i al fracasat reboot de Pesadilla en Elm Street (2010).

Tots els detalls de producció de la franquícia varen ser recollits el 2010 en un excel·lent documental anomenat Never Sleep Again: The Elm Street Legacy (2010) que pot veure's a youtube (dura 4 hores, això si).

Pesadilla en Elm Street (1984)

L'inici de la saga on Wes Craven realitza una de les seves millors direccions i guions. Fosca com poques, aquesta Elm Street assenta les bases del que serà la franquícia, però sense ni imaginar-se fins a quin punt arribaria.

Pesadilla en Elm Street 2: la venganza de Freddy (1985)

Tot just un any després de l'original, New Line decideix convertir Elm Street en una franquícia. Sense comptar amb Wes Craven, la productora va contactar amb David Chaskin perquè redacti un guió de la que va acabar sent l'entrega més incompresa de la franquícia. David no només va acceptar, sinó que va enredar a tothom per endur-se la saga al seu terreny de forma sorprendent. Amb tot, Pesadilla en Els Street 2 segueix sent considerada una de les millor pel·lícules de terror gay de tots els temps, per bé que la majoria de l'equip no n'era conscient quan la rodava.

Pesadilla en Elm Street 3: los guerreros del sueño (1987)

Considerada per la majoria dels fans com al millor de la saga, el director Chuck Russel i el guionista Bruce Wagner intenten fer oblidar la segona entrega i porten la mitologia de la saga al seu punt més àlgid. Un guió molt sòlid que es va ficar a la butxaca al públic i que va crear uns personatges tant carismàtics que, un cop estrenada, van deixar clar que quedava Freddy per estona.

Pesadilla en Elm Street 4: el amo del sueño (1988)

Després de l'aclaparador èxit de Elm Street 3, New Line va posar-se a treballar en la quarta entrega. Curiosament, per comptes d'apostar per un director consolidat, van decidir arriscar-se per un desconegut Renny Harlin (que poc després dirigiria La Jungla de Cristal 2 (1990)). El rodatge va començar sense tenir el guió tancat, fet que va permetre que Harlin tingués màniga ample per rodar tot allò que tenia al cap. El resultat és una excentricitat genial que es va convertir en l'entrega amb més va recaptació a les sales.

Després d'aquest èxit sense precedents, New Line va decidir explotar la via televisiva del personatge amb Las pesadillas de Freddy (1988), un precursor del Guardià de la cripta (1989) que ven poc tenia a veure amb la franquícia més enllà del capítol pilot on s'explica la mort d'en Freddy Krueguer. Aquesta va ser l'època on per totes les botigues es podia trobar marxandatge de Freddy.

Pesadilla en Elm Street 5: el niño del sueño (1989)

Després de convertir a en Freddy en una icona pop, New Line va intentar oferir una història diferent a la cinquena part. Amb Elm Street 5 volia deixar de banda el públic adolescent i començar a focalitzar-se en els adults i, per fer-ho, va centrar-se en el tema de la maternitat. El resultat no va ser gaire ben valorat ni per la crítica ni pels fans. Finalment, Els Street 5 va ser la primera entrega que va baixar la recaptació respecte les pel·lícules anteriors.

Pesadilla Final: la muerte de Freddy (1991)

Poc després d'estrenar-se la cinquena part, New Line va anunciar que la sisena seria la última pel·lícula de la franquícia. La realitat és que va ser una decisió valenta que va permetre oferir un final a la saga, cosa que no van poder fer altres sagues de la productora.

Un dels suposats atractius d'aquesta entrega va ser la inclusió d'una seqüència en 3D. Val a dir que van integrar amb molt de sentit de l'humor a la pel·lícula, fent que la pròpia protagonista es posés les ulleres en el moment perquè els espectadors l'imitessin. Per desgràcia, com sol passar, el 3D es convertia en un efectisme més que ha envellit molt malament i que fa deslluir molt el resultat final.

La nueva pesadilla de Wes Craven (1994)

Tres anys després de celebrar l'enterrament d'en Freddy Krueguer (un esdeveniment que es va celebrar i televisar), New Line va contactar el creador de la criatura per veure si podien fer una nova pel·lícula d'Elm Street. El repte no era petit ja que si feien una nova entrega sense més la saga perdria la credibilitat, com li va passar a la saga Viernes 13 varies vegades.

Per sort, Wes Craven tenia una as a la màniga i va sortir amb un guió molt ambiciós on la realitat dels actors de la primera Elm Street es veia influenciada per la pel·lícula que havien rodat 10 anys abans. Una genialitat que li va valer el reconeixement general i que va servir a Craven per crear molts dels recursos que després va emprar a Scream (1996), una de les seves millor pel·lícules.

Freddy contra Jason (2003)

A Viernes 13: El final. Jason se va al infierno (1993), el director Adam Marcus va decidir gastar una broma a tots els fans. Al final de la pel·lícula va incloure una seqüència on el gua d'en Freddy agafava la màscara d'en Jason. A partir d'aquell moment, tots els fans van començar a imaginar com podria ser un encontre entre els dos éssers. Van ser necessaris 10 anys per poder-lo gaudir però va valer la pena. Heretant l'esperit dels encontres entre els monstres clàssics, la pel·lícula és una delícia poca-solta escrita per gent que s'havia criat veient les pel·lícules originals d'ambdues sagues.

Pesadilla en Elm Street (2010)

En plena crisis de creativitat a Hollywood, la renovada New Line/Warner va decidir donar llum verda a un nou i innecessari reboot. Per bé que en Jackie Earle Haley, substitut del carismàtic Robert Englund, fa un molt bon Freddy, la realitat és que ben poc es salva d'aquesta còpia de l'original sense personalitat.