dimarts, 23 de desembre del 2008

Torno el 8 de gener

Per primer cop durant l'any i mig de vida del bloc, he decidit penjar l'etiqueta de tancat per vacances. Així que el pròxim article serà el 8 de gener. Bon Nadal i Feliç any nou a tots!


Crec que els motius són obvis. La major part dels dies de Nadal els passaré amb la família i no tindré gaire temps per publicar.

A més, alguns professor del màster sembla que no tenen família (o com a mínim creuen que els estudiant no en tenim) i en un atac de generositat han posat les entregues justament pel primer dia després de vacances, així que el poc temps lliure l'hauré d'invertir en els treballs.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Phase Zero: el dia del judici (part 2)

M'hagués agradat fer una anàlisi exhaustiu sobre tot el que va passar durant la partida, però no he tingut ni un moment per escriure-ho, així que acabaré convertint l'article en un recull de fotografies.

Personal del jutjat abans del judici

Aquest cop la partida ens transportava al judici contra l'empresa Progenix Corp, acusada de crims contra la humanitat.

El jutge

La acusació prové del grup Ancient Blood, una misteriosa organització amb interessos molt obscurs i de gran influència, arribant fins i tot a la pròpia Seu Vaticana.

Testimonis de la fiscalia

El judici, batejar com "el judici del segle", esta envoltat de fortes polèmiques i d'amenaces per part d'organitzacions terroristes. L'acte es celebra en un recinte d'alta seguretat i és retransmès a nivell internacional.

Membres del jurat durant una pausa

Durant tot el judici, tant la defensa com la fiscalia presenten els seus testimonis i proves (ambdues parts s'havien estat preparant setmanes abans a través del fòrum oficial de Phase Zero).

Membre del CSI avaluant les proves

En un moment donat, un del testimonis decisius de la defensa els treeix i confessa que Progenix és culpable de tot el que se'ls acusa (en aquells moments, l'ambient a la sala va ser impagable).

Testimoni de la defensa

Amb tot, el judici acaba després d'unes quatre hores i el jurat emet el veredicte: es considera a l'empresa Progenix Corp culpable de crims contra la humanitat (aquí començava l'escena que es va assajar durant la prepartida i que anava sincronitzada amb la música).

El directiu de Progenix parlant amb la defensa

Abans de dictar sentència, el jutge permet a una dels representants de Progenix llegir unes declaracions. En fer-ho, però, el representant treu un arma i dispara al jutge i a tots els membres del jurat (PNJs) amb munició infectada amb el virus zombie (diguem T-virus).

La reportera

Amb els jutjats completament dominats pel caos, les portes de seguretat són clausurades per la policia i tots els jugadors han d'unir esforços per sortir vius d'allà.

Defensa després de la traïció del testimoni

El que no sabien és que entre ells hi havia un dels directius de Progenix que sabia què estava passant (i que oportunament s'havia inoculat una substància que feia que els zombies no el detectessin) i intentaria posar-los les coses molt difícils.

Representant de Progenix disparant al jurat

Un helicòpter de rescat s'acosta al recinte quan, sota la mirada atònita d'un dels jugadors, un segon aparell l'abat i deixa caure un caixa sobre el sostre de l'edifici. Dins la caixa, un ésser temible i gairebé indestructible reviu amb la missió d'eliminar-los a tots un a un.

Caos després del tiroteig

Poc a poc, els zombies van infestar tot el recinte mentre cada cop quedaven menys PJs vius. Alguns caiguts a mans dels morts vivents i d'altres a mans del directiu de Progenix.

El monstre de la caixa i els màsters

Finalment, i amb només 5 jugadors en joc (o com a mínim això creiem), aconsegueixen obrir les portes exteriors. Al intentar sortir, es troben amb la porta bloquejada pel monstre de la caixa i tots els zombies. Durant la lluita cauen tots menys el directiu, que no es atacat pels zombies.

Alguns dels zombies

Tot i això, mentre es disposa a abandonar tranquil·lament el lloc del sinistre, un PJ que s'havia amagat fins llavors, aconsegueix degollar-lo per darrera just abans que els zombies acabin amb també amb ell.

El jutge zombificat

Així, amb la mort de tots els jugadors a l'últim minut de partida finalitza la saga 1.0 de Phase Zero, que posa punt i final a la carrera de Progenix... o com a mínim això sembla.

Escena a les golfes

NOTA: deixo l'enllaç a la galeria on hi ha totes les fotos seleccionades.

Lògicament, després de la partida

diumenge, 14 de desembre del 2008

Phase Zero el dia del judici (part 1)

(Aquest article l'hauria d'haver publicat dimarts passat, però vaig estar molt liat)

Ja fa més d'un any (quan les pedres parlaven, els ocells tenien dents i La Veu de T tot just començava) que em van convidar a la partida de Phase Zero 3.0: elegidos. Per aquells que no hagin llegit el llarg article de sis parts sobre l'experiència, Phase Zero és una associació lúdica sense ànim de lucre que organitza esdeveniments interpretatius de teatre improvisat o, dit d'una altre manera, organitzen partides de rol en viu (REV).

Escola Pirineu

Concretament, les partides s'inspiren en videojocs i pel·lícules de terror i ciència-ficció com Resident Evil o Night of the living dead (1968). El cas és que dissabte de la setmana pasada es va celebrar una nova partida anomenada Phase Zero 1.3: el día del juicio i, un cop més, m'hi van deixar assistir com a fotògraf.

Esmorzar dels PNJs

Com ja vaig internar deixar clar a l'altre article, anar a un REV d'aquestes característiques és tota una experiència que val molt la pena i que s'allunya del tòpic de l'activitat per a quatre adolescents antisocials. En realitat és una activitat altament planificada que requereix, a part dels jugadors, de diversos directors de joc i de personal de suport (per no parlar de l'atrezzo, aparells de so...).

Assaig de l'escena de la sentència

De fet, malgrat que la partida comença un cop els jugadors arriben, en realitat els directors de joc (Màsters), els personatges no jugadors (PNJs) i més gent de suport porten hores preparant-se. Per aquest motiu, en aquesta ocasió no vaig entrar amb els jugadors (a les cinc de la tarda) sinó amb tot el personal de suport (a les deu del matí).

Assaig de l'escena a les golfes

La partida es jugava a l'escola Pirineu i, en arribar, ja hi havia molta feina feta del dia abans. Després d'una estona per les estàncies de l'escola, un dels màsters ens va fer una visita guiada tot explicant-nos les trames previstes per la partida.

Zombie Academy

En acabar la visita guiada i després d'esmorzar, els màsters van reunir als PNJs a la sala on es celebraria el judici (d'aquí el nom de la partida). Allà varen assajar durant algunes hores l'escena que finalitzaria el primer acte de la partida.

Arribada dels jugadors

Durant el dinar, els màsters van tornar a reunir-nos a tots i van explicar la normativa de joc i de seguretat per als PNJs, es van resoldre dubtes sobre la trama i d'altres aspectes relacionats amb com s'organitzaria la partida.

Una hora després varen començar a arribar els jugadors ja atrezzats per l'ocasió. Estava a punt de començar Phase Zero 1.3: el día del juicio.

NOTA: com ja va passar l'any passat, l'experiència m'ha encantat i he viscut tantes coses que m'està costant molt ordenar les idees per posar-les en articles.

divendres, 5 de desembre del 2008

Papervision, realitat augmentada des del navegador

Fa tres dies el meu germà em va passar un enllaç a una aplicació de realitat augmentada anomenada Papervision que em va sorprendre molt. Poso un vídeo


Papervision - Augmented Reality (extended) from Boffswana on Vimeo.

A primera vista no hi ha masses novetats, mitjançant una webcam i un paper imprès, el programa és capaç d'afegir elements virtuals a l'escena a temps real. La autèntica diferència és que tota l'aplicació corre amb flash i qualsevol persona pot provar-la només imprimint-se un pdf que es troba a la pàgina.

Per fer-lo servir només cal seguir els passos que diu a la web que, a grans trets, són:

  1. Anar a la pàgina de l'aplicació.
  2. Imprimir el pdf.
  3. Just sota del vídeo demo hi ha el programa en flash, feu-li clic amb el botó secundari a sobre i aneu a "configuración". Una de les últimes pestanyes us permetrà activar la webcam.
  4. Premeu el botó de "start" i doneu permís al flash per accedir a a la càmera.
  5. I a jugar amb el paper davant de la càmera (costa una mica al començament)
Durant el pròxim any veurem com el nombre d'aplicacions de realitat augmentada augmenta dia a dia. Sobretot després de la sortida al mercat de la Nintendo DSi i la seva càmera integrada. Crec que encara falta una mica perquè s'incorpori al dia a dia productiu, però temps al temps.

divendres, 28 de novembre del 2008

La posició absoluta del cap de la gallina

Seguint amb la línia animal de l'últim post, aquest cop toca parlar de gallines. Fa temps vaig anar al cine a veure la pel·lícula Thirteen (2003) i, en sortir, se'm van passar dues preguntes pel cap. La primera era "perquè he anat a veure aquesta pel·lícula?" i la segona "Serà veritat lo de les gallines?".

Contingut extra del DVD de Thirteen


Per aquells que no hagueu vist la peli, no cal que ho feu. L'escena en qüestió mostra com, per algun estrany motiu, el cap de les gallines (que destaquen per la seva gran intel·ligència) sempre intenta estar a la mateixa posició absoluta, actuant així com una mena d'estabilitzador d'imatge natural.

A què treu cap tot això? Doncs simplement que fa uns dies a l'imprescindible blog Gizmodo s'ha publicat un vídeo que ensenya aquest curiós comportament. Així que aprofitant el Creative Commons, el poso a continuació.

Chicken Head Tracking



NOTA: també recomano mirar aquest altre vídeo del mateix autor que mostra un efecte semblant en una au més petita.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Slowloris, l'animal més dolç de l'univers

Des que em van comentar que s'ha trobat un lemur pigmeu que es creia extingit, no he pogut deixar de pensar en un dels éssers més fascinants del regne animal, i la mascota que tots voldríem: l'Slowloris.

柿食ってます


Quan vaig descobrir-los gràcies al dramatic lemur (i és que no només un chipmunk pot ser dramàtic) gairebé no podia creure'm que existissin unes criatures com aquestes.

slowloris


El pitjor és que un cop els has vist ja és massa tard. Reconeix que en vols un i que t'has passat els vídeos diverses vegades seguides.

slowloris

dilluns, 17 de novembre del 2008

Comunicat de la CODDI

Suposo que a hores d'ara ja no hi haurà cap informàtic que no conegui que el pròxim 19 de novembre (demà) es celebrarà la manifestació/vaga (depèn d'on es miri) d'informàtics per una informàtica digne.

Per tal d'aclarir una mica més les coses, la CODDI (Conferència de Degans i Directors de Centres Universitaris d'Informàtica) ha publicat un comunicat. Podeu trobar-lo a la web de la FIB (aquí).

El text recorda que el que es demana és la regularització de la professió d'enginyeria informàtica. Una petició que s'està demanant des de fa anys per tal que l'enginyeria informàtica s'equipari a la resta d'enginyeries.

Com molt bé diu el comunicat, actualment a Espanya les aplicacions informàtics s'usen en gairebé tots els àmbits. Tot i això, al no existir una professió regulada que garanteixi que els responsables de les aplicacions tinguin els coneixements necessaris, tampoc existeixen garanties sobre els resultats.

Només cal plantejar-se qui administra les bases de dades dels bancs (on tots tenim els nostres estalvis), el programa que controla les constants vitals dels hospitals, els sistemes d'informació de les empreses (on tots treballem) o el dni electrònic (on hi ha totes les nostres dades personals). No és millor que sigui algú especialitzat en el tractament de la informació i, sobretot, a qui se li pugui demanar responsabilitats?

divendres, 7 de novembre del 2008

Comunicat del Col·legi d'Enginyers Informàtics de Catalunya

Seguint amb el tema de la possible vaga d'enginyers informàtics, avui el Col·legi Oficial d'Enginyeia Tècnica en Informàtica de Catalunya ha emès un comunicat víric que publico a continuació:

Hola a tots/es,

Benvolguts/es Col·legiats/des, Professionals, Estudiants/es,

Us escric aquest email en relació al bombardeig de petició d'informació que he rebut, en referència a la Vaga, a les Fitxes publicades pel Ministeri sobre les titulacions reglades (fitxa de grau i fitxa de màster), informacions diverses publicades a diferents col·legis, diaris i a pàgines webs diverses.

El passat més d'Octubre ens varem reunir els Col·legis d'Enginyeries en Informàtica (Tècnics i no Tècnics) a Barcelona amb representants de la CODDI (Conferencia de Directores y Decanos de Informática de Universidades) i amb en Jesus Vázquez (PP) varem acabar de pulir la PNL "Proposició No de LLei" que en Jésus Vázquez presentaria al Congrés dels Diputats a finals d'octubre. Durant aquesta reunió varem tenir accés a les Fitxes de les titulacions regulades que el Ministeri de Ciencia y Inovación va fer, i ens va sobtar que la Fitxa de Telecos era molt semblant als estudis d'Enginyeria en Informàtica, en concret a la dels estudies de Sistemes, que es la que jo he estudiat.

A la passada legislatura, quan CIU ens va presentar al congres una PNL. En aquella lluita, el PSOE ens va prometre i garantir que en aquesta Legislatura, els estudis d'Enginyeries en Informàtica serien reglats. La sorpresa va ser que no només no varen complir la seva paraula, sino que ara, amb les noves Fitxes de Titulacions reglades, els estudis d'informàtica queden en segon terme i la Titulació de Telecos queda reforçada i preparada per obtenir totes les atribucions que pertoquen a les titulacions d'informàtica, en un futur no gaire llunyà.

Heu de pensar que de totes les Enginyeries, els Estudis d'Enginyeries en Informàtica són els unics que no estan reglats i que no tenen atribucions. I també heu de saber que, els estudis de Telecomunicacions no existeixen a cap país de mon, només a Espanya. A la resta de paisos els estudis es diuen Enginyer Electrònic, Enginyer en informàtica o Enginyer en Electrònica i Informàtica.

La CODDI ha presentat les Fitxes dels estudis d'Enginyeries en Informàtica al Ministeri, ja que el Ministeri no ho havia fet.
El dia 26 de novembre en Jésus Vázquez (PP), presenta la PNL al Senat.
D'aquí ve tot el moviment que hi ha hagut aquests dies.
Preguntes que hem rebut:

- Desapareixerà el Títol d'Enginyer en Informàtica? i que passarà amb el meu títol d'Enginyer?
Rotundament no, però perdrà força i serà difícil que a Europa puguin reconèixer el títol, pq Telecos tindrà més força i a la llarga temem que substitueixi el titol. Respecte al títol no el perdreu mai, sempre sereu Enginyers segons marca la LLei de l'Estat amb els Reals Decrets dels Estudis.

- Per què Telecos té tanta força?
Perqquè només a Catalunya el Col·legi de Tècnic de Telecos son 1.500 i 5.000 els "superiors", en canvi els Col·legis en Informàtica som 200 dels Tècnics i 500 dels "superiors".

- Xifres d'estudiants?
Els estudis d'Enginyeries en Informàtica Tècnica i no Tècnics, actualment són un terç de tots els estudiants de carreres de ciències, fent un total de 95.000 estudiants i un conjunt de 120.000 titulats en tot l'Estat Espanyol. Es preveu que en un futur siguem el Col·legi amb més força i col·legiats de tot l'estat.

- Els Col.legis em de donar suport a la vaga del dia 19 de novembre?
El dissabte dia 8 de novembre ens reunim a Madrid tots els Col·legis d'Enginyeries en Informàtica d'Espanya. Allà decidirem si donem suport a la vaga o no. Us tindrem informats.

- Quines accions em de prendrem?
Actuarem legalment de la següent manera:
Presentarem un recurs contra les Fitxes de Telecomunicacions per invasió d'estudis i competències al Ministeri.
Donarem suport a les Fitxes, presentades per la CODDI, dels estudis d'Enginyeries en Informàtica.
Farem una nota de premsa conjunta expressant al Govern el nostre mal estar.

- En el futur que passa amb els "Tècnics" i els "Superiors", quines titulacions tindran?
Enginyeria Tècnica=Enginyeria de Grau, i Enginyeria en Informàtica=Màster especialització
- Que podeu fer vosaltres Col·legiats/des, Professionals, Estudiants/es?
Donar el màxim resó d'aquestes noticies i si finalment es convoca la vaga, fer-la.
Podeu trobar més informació a www.coetic.org.

Salutacions i gràcies pel vostre interès,

Albano Sanchez-Ossorio
Degà del COETIC

Col·legi Oficial d'Enginyeria Tècnica en Informàtica de Catalunya

A mida que recopili més informació ja la aniré publicant.

dijous, 6 de novembre del 2008

S'ha convocat la vaga d'informàtics

Pel que sembla, dins les fitxes dels títols d'enginyeria que ha presentat Ministeri d'Educació no s'ha inclòs l'Enginyeria Informàtica. Això, a la pràctica, significa que amb la reforma educativa desapareixerien totes les carreres d'enginyeria Informàtica i que tots els titulats passarien a tenir títols no homologats.

No vull emetre opinions fermes fins que no tingui més dades, però crec que és necessari que la gent ho conegui. Poso alguns enllaços al tema:

De moment ja hi ha una convocatòria de vaga recolzada per dues entitats, esperem que en breu les universitats catalanes també prenguin una decisió al respecte. Les webs de la convocatòria són:
Contitnuaré investigant sobre el tema, si descubreixo alguna cosa intentaré publicar-ho.

ACTUALITZACIÓ: en Ludo (per cert, increïble l'homenatge a en John Williams) informa als comentaris que no és que el títol deixi d'estar homologat, el que passa és que no se'n reconeixen les competències.

La veritat és que això tampoc ens deixa molt millor perquè, encara que dins d'Espanya el títol seguirà sent el títol, a la resta d'Europa passarà a ser no valer massa donat que no podrà acreditar competències.

dijous, 30 d’octubre del 2008

Jackalopes i la realitat del mite

AVÍS: aquest article pot ser desagradable per algunes persones... o sigui que el mirareu igualment.

Com alguns lectors saben, a les versions de la distribució d'GNU-Linux Ubuntu se'ls assigna un nom per diferenciar-les. Tots aquests noms es formen composant dues paraules que comencen per la mateixa lletra, la primera és un adjectiu i la segona un animal (tots ells una mica friquis). Per exemple Intrep Ibex (íbex intrèpid), Feisty Fawn (cèrvol lluitador) o Dapper Drake (ànec elegant). Podeu veure la llista sencera aquí.

Ilustració de 1789 (Jackforreal)

Fins ara tots els animals eren més o menys comuns (o si més no, eren reals). Tot i això, per a la futura versió anomenada Jaunty Jackalope (Jackalope viu) s'ha agafat un animal mitològic. El seu aspecte és el d'un conill amb banyes de cérvol (existeix una versió alada). El fet més curiós no és que els de Canonical hagin fet aquest pas cap a l'imaginari popular, sinó que el Jackalope existeix, encara que no és exactament com diu la tradició.

Una il·lustració del 1575 (Wikipedia)

Com és pot suposar, el Jackalope no és un conill de pare cérvol i mare conill i, de fet, ni tant sols es pot considerar una espècie. En realitat és tracta d'un conill comú infectat per un tipus de papilomavirus. Aquesta mena de virus és força conegut en humans perquè provoca berrugues i d'altres tumors desagradables (i per molts d'altres motius que segurament desconec i pels qual l'Alba em posarà mala cara).

Un conill infectat pel camps (Jacksforreal)

Quan un pobre conill s'infecta amb aquest virus comença a desenvolupar carcinomes de queratina (tumors malignes de queratina tot plegat) que li surten del cap (com si fossin banyes). Per molt curiós que pugui semblar un conill amb banyes, la veritat és que no sol ser agradable per l'animal perquè li surten per tot el crani, fins al punt que molts cops el conill mor al no poder menjar.

Un altre cas (Wikipedia)

El que sí que és veritat és que el fenomen és alhora cruel i espectacular. Podeu veure més imatges aquí.

Un conill infectat en un estadi força avançat (Jacksforreal)

NOTA: dono les gràcies a l'Alba per descobrir-me tota la història dels Jackalopes i els papilomavirus.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Obrint l'Asus EEE PC

Després d'un mes esperant que els inútils de Dell m'envies el Dell Mini i patir dos retards sense previ avís, he decidit cancel·lar la comanda i comprar-me un EEE PC com tothom.

La caixa, sense més

M'hagués agradat tenir-lo pel Festival de Sitges o per la Moodle Moot 08, però no ha pogut ser. Tot i això no me'n puc estar de publicar les fotos del procés d'obertura del paquet.

La caixa oberta

De moment estic provant la distribució de Gnu-Linux Xandros que ve instal·lada (per allò de donar-li una oportunitat). Pel que he vist suposo que me'n cansaré aviat (els repositoris que venen són horribles i el sistema d'escriptori Easy Mode és un pel massa limitat) i passaré a Ubuntu EEE. Quan ho faci ja ho comentaré.

Tot el que ve empaquetat

Com és lògic, tot aquest article està escrit amb el teclat minúscul de l'ultraportàtil. Per ara, la tecla que més m'està costant és la majúscula esquerra, que constantment confonc per la tecla d'amunt. Em falta instal·lar-me GIMP i Inkscape per acabar de ser feliç, (que no estan als repositoris) així que les imatges són l'única cosa que no he fet amb l'EEE.

Tot però desempaquetat i amb la paperassa guardada

Quan hagi provat la duració de la bateria ja ho comentaré. El que sí que puc dir és que ha tardat unes dues hores i quart a carregar-se mentre hi treballava i que el carregador és petitíssim. Em recorda molt al d'un mòbil Ericson que tenia fa anys.

El trasto en si

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Articles de l'especial Sitges 2008

Mentre la capçalera de l'especial Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2008 passa a formar part del museu de capçaleres de La Veu de T, crec que és un bon moment per repassar els articles que han format part de l'especial.

Aquest cop l'especial ha sigut força més llarg que el del 2007. Tot i això, si Dell tingués una distribució com déu mana hagués pogut escriure articles a les cues (que era la meva idea inicial... des de fa un any). En tot cas, comencem el llistat per tal que serveixi d'índex:

Per acabar, només vull donar les gràcies als membres del C.H.U.D pel seu suport.

NOTA: amb aquest article finalitza l'especial.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Resum del segon cap de setmana del Festival (2)

Per començar a tancar l'especial Festival de cinema fantàstic de Sitges 2008, poso les últimes crítiques del que he vist. Concretament, la nit més Zombie.

I sell the dead (2007)

Sinopsi

Al segle XIX, un lladre de cadàvers realitza l'última declaració la nit abans de ser portat a la guillotina.

Crítica

Aquesta comèdia d'humor negre dirigida per un director relativament novell compta amb la participació d'actors de primera línia com en Dominic Monaghan (El Senyor dels anells, lost...) o en Ron Perlman (Hellboy, Blade 2, Cronos...), però també amb una tal Brenda Cooney que sembla força aficionada a pel·lícules de por.

Un guió molt sòlid escrit pel propi director li posa les coses molt fàcils alhora de fer riure al públic. La veritat és que, com a norma general, els gags de la pel·lícula són molt divertits i intel·ligents. Per desgràcia la pel·lícula té dues pegues que fan que es faci força pesada.

Per un costat ens trobem la duració. pel tipus d'història que és, amb 90 minuts en feien prou (que és el que posava al programa). No calia allargar-la més de dues hores. A mida que avança la cinta, el temps entre gags es dil·lata i acaba cansant a l'espectador.

Per l'altre costat, la direcció. Així com s'ha de reconèixer que en Glenn McQuaid ha fet una bona feina amb el guió, no puc dir el mateix amb la direcció.Les escenes de diàleg està relativament ben portades, però quan arriben les d'acció el ritme s'alenteix fins a perdre tot l'interès. De fet, el gran fracàs de la pel·lícula és la falta de clímax.

Una pel·lícula millorable amb molts aspectes però que resultaria molt divertida si s'elimina mitja hora de metratge.

Dance of the dead (2008)

Sinopsi

Els alumnes de l’institut Cosa ignoren que, no gaire lluny del centre, al cementiri, no hi regna la pau eterna. I és que ells només tenen una “cosa” al cap: el ball de final de curs; una festa d’aquelles que fan despertar els morts (font original)

Crítica

L'enterrador s'acosta per treure les flors pansides d'una tomba. En fer-ho sent un soroll que sembla venir de sota terra. Estranyat, s'acosta i posa l'orella a terra (tot el públic ja comença a aplaudir). Un nou soroll de passos per darrera seu el distreu, és una noia que s'ha perdut. Després d'indicar-li el camí desapareix i l'enterrador pot tornar a la seva feina quan, de sobte, una mà emergeix de la tomba i l'agafa.

Amb un hàbil moviment i un cop d'estisores, la misteriosa mà salta pels aires. En caure segueix movent-se com si tingués vida pròpia. Sense immutar-se massa, agafa la mà i la tira al seu carro, on hi belluguen un bon grapat de membres més (el public no pot parar d'aplaudir). Quan sembla que l'escena no té res més a oferir, passa a gran pla general i es descobreix al fons una central tèrmica d'on en un surt un sospitós fum verd (els aplaudiments deixen pas a les ovacions).

Amb aquest genial començament, el jove director Gregg Bishop ens va oferir la millor pel·lícula de tota la nit. Fent us de tots els tòpics de les teen movies americanes i respectant totes les normes del cinema zombie, Dance of the dead no perd ni un segon en explicacions repetitives i gradua perfectament les dosis d'humor.

Durant els arriscats trenta i escatx minuts de presentació de personatges sense escenes de terror el públic, predisposat a veure sang i fetge, no va deixar d'aplaudir i de riure. I és que, des del primer segon, es nota que el director sap què vol fer i com ho vol fer.

No hi ha massa més a dir, una gran pel·lícula del génere zombie que coneix perfectament les normes i innova sense necessitat de trencar-les.

Estampa #16 (i última)

Virus Undead (2008)

Sinòpsi

Anys després que la humanitat s'hagi enfrontat a una de les pitjors pandèmies de la història, una malaltia transmesa per les aus, un nou brot assolarà un tranquil poble sembrant el terror.

Crítica

Si Dance of the dead va ser la millor, Virus Undead va ser, amb diferència, la pitjor. Com va passar l'any passat amb The Zombie Diaries, la tercera pel·lícula de la nit va ser un avorriment total i absolut i, com es mereixia, va rebre més d'una xiulada unànime del públic.

El suposat director Wolf Wolff (espero que sigui un pseudònim) va creure convenient rodar en anglès tot i ser una producció alemanya i els actors no tenir-ne ni idea.

Als diàlegs forçats tampoc els ajudava la pèssima actuació del repartiment que, més que preocupats pel que estava passant, semblaven atordits de veure com tiraven les carreres a la claveguera.

Per no allargar-me, només dir que, després de l'Uwe Boll, el govern alemany hauria d'haver aprés a no produir qualsevol cosa sense ni llegir-se el guió.

Automaton Transfusion
(2006)

Sinopsi

Zombies perquè sí, un poble completament infestat i una festa d'adolescents. Qui vol més a les sis i mitja del matí.

Crítica

Amb un pressupost mínim i rodada en nou dies, Automaton Transfusion és el primer llarg del director i, com sol passar, es basa en el primer curt que va fer, anomenat Automaton.

No cal buscar-li tres peus al gat, la pel·lícula és força dolenta, però després de Virus Undead tots teníem tantes ganes de riure i aplaudir que ens va entrar molt bé en un principi.

Al desproposit genera de l'argument, se li suma una direcció molt poc cuidada i, per alegria nostra, subtítols en autèntic espanyol neutre.

Per desgràcia, quan falten quinze minuts per acabar, el guió comença a estar improvisat i deixen de passar coses, i això a les vuit del matí fa dormir al més heroic.

Com anècdota, ja s'esta començant a produir la segona part. Jo si fos d'ell aniria a alemanya a rodar-la, que m'han dit que produeixen qualsevol cosa.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Resum del segon cap de setmana del Festival (1)

20-seiki shônen (20th Century Boys) (2008)

Sinopsi

Una estranya secta liderada per un tal Amigo està congregant una gran part de la població sota uns foscos principis i una curiosa insígnia; un símbol format per una mà i un ull. Quan Kenji i els seus amics d’infantesa veuen aquest senyal, s’adonen que té molt a veure amb els seus passats.

Crítica

Segurament una de les pel·lícules més esperades del festival juntament amb Tokyo! i la guanyadora Surveilance. Es tracta de l'adaptació cinematogràfica del manga homònim de'n Neoki Urasawa (conegut també pel còmic Monster). Reconec que no he llegit el còmic, però després de veure la pel·lícula tinc ganes de fer-ho.

A nivell cinematogràfic, el film comença molt bé. Als constants flashbacks se li suma una trama molt ben pensada. A més, per bé que adapta fidelment moltes escenes del còmic (ho he sabut a posteriori),en tot moment juga amb llenguatge cinematogràfic, sense caure en l'abús de sobreactuacions ni de plans estàtics.

Com principal pega, l'argument presenta un salt cronològic i estètic molt exagerat en començar l'últim acte. En si mateix no és dolent, però a partir d'aquí es comença a notar que han volgut posar massa argument en massa pocs minuts. La veritat és que, en obrir-se els llums de la sala, no vaig tenir clar si em va agradar fins al cap d'una bona estona.

Tot i això, la pel·lícula et deixa amb ganes de veure les pròximes dues entregues de la saga i, en el meu cas, d'avançar-me i llegir l'obra original.

Estampa #14

Idiots and Angels (2008)

Sinòpsi

Un bon dia, un malcarat home de negocis sense escrúpols veu com li començen a créixer a l'esquena dues petites protuberàncies amb forma d'ales. Ben aviat, aquest fet canviarà la seva manera de veure el món.

Crítica

El Festival de Sitges no seria el mateix sense el genial Bill Plympton. Després de gairebé una cinquantena de títols, el director, animador i assidu al Festival segueix sorprenent. Els que ja el coneixem perquè sabem que mai sabrem per on ens sortirà, i els que no perquè després dels primers fotogrames no poden apartar els ulls de la pantalla.

Per aquesta nova pel·lícula Plympton es posa en un pla molt més simbòlic, però sense ocultar en cap moment la seva peculiar visió del món. Per a Idiots and Angels, el director trenca força amb obres com Hair High (el seu anterior llargmetratge), presentant una estètica molt més fosca i una història més simple (fins al punt que ha prescindit dels diàlegs).

Cal destacar la importància de la música que està present durant tot el metratge, i les dues grans figures que hi ha al darrera: en Tom Waits i el grup Pink Martini (que he tingut la sort de veure tocar en directe i valem realment la pena).

Estampa #15

Gake no ue no ponyo (Ponyo on the cliff by the sea) (2008)

Sinopsi

No sabria què dir sobre l'argument. Qualsevol cosa que posi només representarà una de les dimensions de la pel·lícula.

Crítica

Quan varem decidir anar a un passe sorpresa, m'esperava una de les pel·lícules guanyadores en alguna de les categories del Festival, o com a mínim fins ara sempre havia sigut així. Si m'haguessin preguntat hagués apostat per Mongol o Surveilance, però mai m'hagués imaginat que ens passarien una pel·lícula que ni tants sols apareixia als horaris.

És difícil descriure com és l'última obra d'un dels déus de l'animació actual, en Hayao Miyazaki, però he trobat a l'IMDB el següent comentari d'un tal Tinulthin que s'hi acosta prou:
Gake no ue Ponyo ve a ser el que passaria si barreges Mi vecino Totoro amb La sireneta i deixes tot el projecte a un geni de l'animació de cinc anys. La pel·lícula és alhora impressionant per la bellesa i entranyable per la simplicitat.
Jo afegiria també que deixa bocabadat per la perfecció tècnica. Feta pràcticament tota amb animació tradicional, la cinta presenta una estètica completament diferent a la que havíem a El castillo ambulante o El viaje de Chihiro (poso els títols en castellà perquè així es reconeixen millor). Gairebé fins al final, tot ens porta a una fusió perfecte entre l'estètica d'Osamu Tezuka i la versió adulta dels dibuixos d'un parvulari.

Espiritualitat en estat pur que s'encomana. Un cop més, Miyazaki aconsegueix que l'optimisme que desprèn la història t'impregni fins i tot dies després de veure-la.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Zombie Walk Sitges 2008

Acabo de rebre la següent carta, exposo:

Benvolgut editor de La veu de T,


Alguns socis ens comenten que tenen indicis (veure fotografies adjuntes al sobre) que vostè ha participat a la Zombie Walk celebrada durant el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.


Com ja sabrà, fa anys que els zombies estan desplaçant al gènere mutant, d'una forma semblant al que va fer el cinema amb el vodevil. A arrel d'aquest fet, alguns companys s'han sentit terriblement ofesos i ho consideren un acte greu d'hipocresia envers la nostra causa.

Zombie espectacular, possiblement sigui en Javier Botet (més)

Entenem que, en no formar part del nostre col·lectiu, la campanya promutant es basa en la caritat. Tot i això, ha d'entendre que alguns s'esparverin i aixequin els tentacles en veure'l zombificat.


Agraïm les aportacions del bloc durant les passades setmanes, per això hem decidit no presentar-nos a casa seva a menjar-nos tot els humans de l'edifici.


Esperem que es prengui el present document com un primer avís i que el dit polze que li adjuntem al sobre el faci recapacitar. El pròxim serà el d'algú conegut.


Una forta abraçada,

Melvin Junko.
Representant de la delegació català del C.H.U.D


Estampa #13

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Segon cartell de la campanya promutants

Sí, ja sé que hauria de parlar de la Zombie Walk, però és que estic massa cansat per posar-me a escriure. Així que millor present-ho el segon pòster promocional de la campanya promutant.

El segon cartell de la campanya

La realització d'aquest cartell va ser força més complicada, sobretot perquè molts dels membres de la organització van considerar que el primer cartell era massa subtil i que calia una acció més directa. Va ser difícil treure'ls del cap que eviscerar personalment al públic potencial de la campanya era una forma efectiva d'aconseguir el que es proposaven. Gràcies a déu, després de menjar-se alguns gatets (i al seu amo) es van calmar i van cedir. Si en el fons són força raonables.

Estampa #11

Estampa #12

NOTA: com és de suposar, l'article forma part de l'especial Festivals de Cinema Fantàstic de Sitges 2008.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Resum del primer cap de setmana del Festival (part 3)

Mentre s'acaba el segon cap de setmana del Festival i no paro de veure pel·lícules, continuo amb les crítiques del primer cap de setmana.

Yûrei vs. uchûjin 03 (Ghost vs. Alien) (2008)

Sinopsi

Cap sinopsi podria fer justícia a aquestes dues històries inconnexes d'alienígenes contra fantasmes tradicionals japonesos.

Crítica

El film és obra de dos directors: per un costat el de les mil versions de The grudge i per l'altre en Keisuke Toyoshima (que no conec de res). Els dos van decidir passar-s'ho bé i crear un petita saga de curts que va tenir força èxit. Arrel d'això van acabar rodant dos migmetratges més que són els que conformen Ghost vs. Alien.

El resultat és una autèntica sèrie Z on el menys important és l'argument i que farà passar una bona estona si sou prou gent, amb prou cervesa i amb suficients nachos amb formatge com per riure de les incoherències.

Estampa #9

Sukai Kurora (The Sky Crawlers) (2008)

Sinopsi

Al món del futur, la pau mundial se sustenta sobre un guerra televisada entre dues grans corporacions. En aquesta guerra sense sentit, els soldats són els Kildrens, humans maleïts amb el do de l'eterna joventut.

Crítica

La millor manera de definir la pel·lícula és: una altre peli d'en Mamoru Oshii. Una gran idea, un gran pressupost, un genial equip d'animadors i un director més interessat en rebre bones crítiques als festivals que no pas en agradar al públic.

De nou les màximes de la filmografia del director: la rutina del Sistema com a mitjà per eliminar la individualitat, la carència d'ideals que ens aïlla dels demés, la negació de la pròpia humanitat dels protagonistes. Tot, sota una atmosfera opressiva plena de plans gairebé estàtics, quatre diàlegs inacabats i, per sort, amenitzada amb unes excel·lents batalles arèries.

A nivell tècnic l'animació està molt treballada, personatges gairebé sense degradats i de línia molt marcada es combinen amb escenes aèries en 3D tan realistes que sembla que s'hagin barrejat rodets de dues pel·lícules. En realitat, però, la simplicitat del dibuix és un recurs per tal d'intercalar fàcilment animació tradicional i les rotoscòpies que abunden durant el metratge.

Com sol passar-me amb totes les pel·lícules que he vist del director (i ja en van unes quantes), en acabar The Sky Crawlers penso que hagués sigut una gran obra amb mitja hora menys. I és que, si mai el senyor Oshii es deixés influenciar per algun compatriota com el gran Satoshi Kon (Perfect Blue (1998), Tokyo Godfathers (2003), Millenium Actress (2001)...), seria recordat com un dels grans del gènere.

Estampa #10

Chugyeogja (The Chaser) (2008)

Sinopsi

Joong-ho és un antic detectiu en hores baixes que treballa com a proxeneta. Durant el últims mesos li han desaparegut moltes noies i decideix investigar-ho.

Crítica

Ja comença a ser habitual veure als festivals i cinemes grans pel·lícules sud coreanes que agraden tant als crítics com al públic: Old Boy (2003), The host (2006), Sympathy for Lady Vengeance (2005)... i The Chaser no n'és una excepció.

L'opera prima del director és un film tècnicament impecable on es mostra sempre allò que cal veure al ritme que cal veure-ho, molt en la línia del que ja ens tenen acostumats directors com en Chan-wook Park (Old Boy) o en Joon-ho Bong (The Host).

A nivell interpretatiu cal destacar el protagonista, en Yum-seok Kim (que no l'havia sentit mai però que ha fet una pel·lícula que es diu "Bésame mucho"). En un principi el personatge és un pèl distant, però a mida que transcorre l'argument va agafant caliu i acabant absorbint l'espectador.

Un gran thriller que s'allunya dels tòpics i demostra, un cop més, que a la nova fornada de directors sud coreans els queda molt per dir.

dijous, 9 d’octubre del 2008

Resum del primer cap de setmana del Festival (part 2)

Repo! The genetic opera (2008)

Sinopsi

En un futur proper una epidèmia que provoca la fallada dels òrgans interns amenaça la humanitat. Per solucionar-ho, l'empresa Geneco ofereix òrgans de reemplaç que poden ser pagats a plaços. Anys després, els pacients que no poden pagar són atacats pel Repoman, qui s'encarrega de retorna l'òrgan a Geneco.

Crítica

Independentment del pollastre que va armar la paranoica distribuïdora Buenavista Internacional, la veritat és que la pel·lícula em va agradar molt.

De bones a primeres, pensar en un musical dirigit pel director de Saw 2, 3 i 4 i on surt la mediàtica Paris Hilton no és una idea gaire atraient, per sort als pocs minuts ja es veu que la cosa no és el que sembla. El film segueix una estructura clàssica de musical en 3 actes, però amb molta guitarra elèctrica, estètica gòtica, gore i humor negre.

Destaquen especialment les actuacions de l'Anthony Head (Buffy the vampire slayer) com a repoman, la Alexa Vega (Spy kids) com a Shilo i la Sara Brightman (si no saps qui és, fes una mica de Google millor) com a Blind Mag, però també la del relativament desconegut Terrance Zdunich, que protagonitza algunes de les millors cançons de la pel·lícula.

A nivell de direcció presenta molt bon ritme, tant gràcies a la música com pels segments en mode còmic, que funcionen a la perfecció amb l'estètica gòtica-pop del film.

Probablement la pel·lícula tindrà força menys èxit del que esperen els productors, però arribarà fàcilment a la categoria de cinta de culte... encara que surti la Paris Hilton.

Estampa #7

Fear Itself: new year's day (2008)

Sinopsi

És el dia de cap d’any i la jove Helen afronta un panorama molt més desolador que la ressaca.Inexplicablement, els morts ataquen els vius i el caos impera als carrers.

Crítica

Per aquest nou capítol de Fear Itself, el director de Repo! The genetic opera (2008) va optar per una direcció típica de la sèrie B per televisió que, en alguns moments, es fa pesada i tot.

Per sort, la història en si està força entretinguda gràcies als constants flashbacks que traslladen a l'espectador a la nit abans de la crisi. De fet, l'únic problema del migmetratge és la direcció de les escenes de por, que acaben fent-se una mica repetitives.

Amb tot, el resultat final recorda més a Tales from the crypt que a un Masters of horror.


Estamps #8

Arbeit Für Alle (Full Employement) (2008)

Sinopsi

És un curtmetratge on qualsevol sinopsi malmetria el visionat. A veure si algú el penjar al tub i puc posar-lo perquè el veieu.

Crítica

Genial, un curt 100% Festival de Sitges. Amb format de fals reportatge el curt captiva des del primer moment.

Una petita gran obra molt ben calibrada, pensada segon a segon i que no s'oblida ni d'homenatjar als clàssics del gènere ni de fer crítica social. A veure si amb aquest curt alguna productora es fixa en els seus directors, prometen molt.