divendres, 17 d’octubre de 2008

Resum del segon cap de setmana del Festival (2)

Per començar a tancar l'especial Festival de cinema fantàstic de Sitges 2008, poso les últimes crítiques del que he vist. Concretament, la nit més Zombie.

I sell the dead (2007)

Sinopsi

Al segle XIX, un lladre de cadàvers realitza l'última declaració la nit abans de ser portat a la guillotina.

Crítica

Aquesta comèdia d'humor negre dirigida per un director relativament novell compta amb la participació d'actors de primera línia com en Dominic Monaghan (El Senyor dels anells, lost...) o en Ron Perlman (Hellboy, Blade 2, Cronos...), però també amb una tal Brenda Cooney que sembla força aficionada a pel·lícules de por.

Un guió molt sòlid escrit pel propi director li posa les coses molt fàcils alhora de fer riure al públic. La veritat és que, com a norma general, els gags de la pel·lícula són molt divertits i intel·ligents. Per desgràcia la pel·lícula té dues pegues que fan que es faci força pesada.

Per un costat ens trobem la duració. pel tipus d'història que és, amb 90 minuts en feien prou (que és el que posava al programa). No calia allargar-la més de dues hores. A mida que avança la cinta, el temps entre gags es dil·lata i acaba cansant a l'espectador.

Per l'altre costat, la direcció. Així com s'ha de reconèixer que en Glenn McQuaid ha fet una bona feina amb el guió, no puc dir el mateix amb la direcció.Les escenes de diàleg està relativament ben portades, però quan arriben les d'acció el ritme s'alenteix fins a perdre tot l'interès. De fet, el gran fracàs de la pel·lícula és la falta de clímax.

Una pel·lícula millorable amb molts aspectes però que resultaria molt divertida si s'elimina mitja hora de metratge.

Dance of the dead (2008)

Sinopsi

Els alumnes de l’institut Cosa ignoren que, no gaire lluny del centre, al cementiri, no hi regna la pau eterna. I és que ells només tenen una “cosa” al cap: el ball de final de curs; una festa d’aquelles que fan despertar els morts (font original)

Crítica

L'enterrador s'acosta per treure les flors pansides d'una tomba. En fer-ho sent un soroll que sembla venir de sota terra. Estranyat, s'acosta i posa l'orella a terra (tot el públic ja comença a aplaudir). Un nou soroll de passos per darrera seu el distreu, és una noia que s'ha perdut. Després d'indicar-li el camí desapareix i l'enterrador pot tornar a la seva feina quan, de sobte, una mà emergeix de la tomba i l'agafa.

Amb un hàbil moviment i un cop d'estisores, la misteriosa mà salta pels aires. En caure segueix movent-se com si tingués vida pròpia. Sense immutar-se massa, agafa la mà i la tira al seu carro, on hi belluguen un bon grapat de membres més (el public no pot parar d'aplaudir). Quan sembla que l'escena no té res més a oferir, passa a gran pla general i es descobreix al fons una central tèrmica d'on en un surt un sospitós fum verd (els aplaudiments deixen pas a les ovacions).

Amb aquest genial començament, el jove director Gregg Bishop ens va oferir la millor pel·lícula de tota la nit. Fent us de tots els tòpics de les teen movies americanes i respectant totes les normes del cinema zombie, Dance of the dead no perd ni un segon en explicacions repetitives i gradua perfectament les dosis d'humor.

Durant els arriscats trenta i escatx minuts de presentació de personatges sense escenes de terror el públic, predisposat a veure sang i fetge, no va deixar d'aplaudir i de riure. I és que, des del primer segon, es nota que el director sap què vol fer i com ho vol fer.

No hi ha massa més a dir, una gran pel·lícula del génere zombie que coneix perfectament les normes i innova sense necessitat de trencar-les.

Estampa #16 (i última)

Virus Undead (2008)

Sinòpsi

Anys després que la humanitat s'hagi enfrontat a una de les pitjors pandèmies de la història, una malaltia transmesa per les aus, un nou brot assolarà un tranquil poble sembrant el terror.

Crítica

Si Dance of the dead va ser la millor, Virus Undead va ser, amb diferència, la pitjor. Com va passar l'any passat amb The Zombie Diaries, la tercera pel·lícula de la nit va ser un avorriment total i absolut i, com es mereixia, va rebre més d'una xiulada unànime del públic.

El suposat director Wolf Wolff (espero que sigui un pseudònim) va creure convenient rodar en anglès tot i ser una producció alemanya i els actors no tenir-ne ni idea.

Als diàlegs forçats tampoc els ajudava la pèssima actuació del repartiment que, més que preocupats pel que estava passant, semblaven atordits de veure com tiraven les carreres a la claveguera.

Per no allargar-me, només dir que, després de l'Uwe Boll, el govern alemany hauria d'haver aprés a no produir qualsevol cosa sense ni llegir-se el guió.

Automaton Transfusion
(2006)

Sinopsi

Zombies perquè sí, un poble completament infestat i una festa d'adolescents. Qui vol més a les sis i mitja del matí.

Crítica

Amb un pressupost mínim i rodada en nou dies, Automaton Transfusion és el primer llarg del director i, com sol passar, es basa en el primer curt que va fer, anomenat Automaton.

No cal buscar-li tres peus al gat, la pel·lícula és força dolenta, però després de Virus Undead tots teníem tantes ganes de riure i aplaudir que ens va entrar molt bé en un principi.

Al desproposit genera de l'argument, se li suma una direcció molt poc cuidada i, per alegria nostra, subtítols en autèntic espanyol neutre.

Per desgràcia, quan falten quinze minuts per acabar, el guió comença a estar improvisat i deixen de passar coses, i això a les vuit del matí fa dormir al més heroic.

Com anècdota, ja s'esta començant a produir la segona part. Jo si fos d'ell aniria a alemanya a rodar-la, que m'han dit que produeixen qualsevol cosa.