Fa un temps vaig veure en algun bloc que algú havia fet el seu propi abecedari friki. La idea em va fer gràcia i la vaig proposar a les xarxes socials però no em van fer massa cas.
Reprenent la idea, he fet el meu propi abecedari friki amb alguns dels referents que em m'han influït. Tot un atac de nostàlgia.
És un vídeo una mica antic, però no me'n puc estar. Fa uns dies el meu germà me'l va enviar (via Geekologie) i vaig decidir a l'instant que valia la pena publicar-ho. El tall dels disquets em va arribar a l'ànima.
Il était une fois... les technologies du passé.
Jo recordo que quan era petit els telèfons de joguina de peluix per a nadons eren de tambor, en canvi després tots tenien tecles perquè sinó els nens ja no ho associaven amb un telèfon i, actualment, ja es fan mòbils. Suposo que en breu ja començaran a fer-los simulant pantalles tàctils, és llei de vida.
Així com fa uns dies recuperava del record una petita sèrie italiana anomenada Mr. Hiccup, ahir vaig tornar a tenir una sessió de regressió tot veient un dels grans oblidat de l'animació catalana: Despertaferro (1990), o el que és el mateix, El Grito en el fuego de la versió castellana.
Per algun estrany alineament còsmic, aquest cap de setmana l'Alba i jo hem tingut una sessió de nostàlgia tot buscant sèries de la infància a youtube (no ens enganyem, a tots ens ha passat algun cop). El resultat ha sigut tres dies seguits amb la tornada enganxada i la descàrrega íntegra de la sèrie, i del llargmetratge, de Los Aurones (si no recordeu a en Poti-Poti passeu-vos pel sempre imprescindible Ion Litio).
Mentre buscava si es podia aconseguir una altra sèrie de putxinel·lis de la D'Ocon molt menys coneguda anomenada El món màgic del màgic Bruffi (intro aquí), em vaig trobar amb un dels records incompresos de la meva infància. Sense voler, em vaig veure transportat, un altre cop més, al passat.
Devia ser l'any 1987, pam a munt pam avall. Dins la boira dels meus records, estic a casa l'àvia berenant assegut a terra, amb la televisió engegada i jugant amb uns peculiars micos de colors amb velcro a les extremitats que havien passat per les mans de tots els cosins i el germà abans d'arribar a les meves. Estem sols, però sé que d'aquí una estona arribarà la mare, justament quan faltin pocs minuts perquè comenci l'emissió del capítol de V (encara no sabia que en farien un remake, ni tant sols sabia que coi era això).
No és que em faci falta la tele, jo amb els meus micos estic més que entretingut. El cas és que en acabar el programa avorrit de mitja tarda que estan fent (no el recordo, però suposo que devia ser com els d'ara... però amb muscleres) va començar el que vulgarment s'anomena programa de "rellenu". En aquest cas es tracta d'una sèrie de dibuixos animats anomenada Mr. Hipo. No em pregunteu perquè, però aquells capítols de sis minuts estaven a punt de quedar-se'm gravats gairebé tant com l'escena del ulls del dolent de Roger Rabbit (si, aquella) o l'escena on en Gohan s'alimentava de la cua d'un dinosaure encara viu (tanta teràpia i vaig jo i us ho recordo).
Mister hipo (MR Hiccup) 01
Com el propi nom indica, la sèrie tracta bàsicament d'un senyor molt formal que pateix de singlot crònic. Per acabo-ho d'arrodonir, els bromistes dels pares van i li posen Hipo de nom. Això si, lluny del dramatisme de la situació, el pobre Mr. Hipo decideix prendre's la vida amb filosofia i aprofita sempre que pot la peculiar habilitat.
Pel que sabré anys després, la sèrie va arribar als 39 capítols, però suposo que a Espanya en devien arribar ben pocs perquè un dels dos que m'he baixat és l'únic que recordaré. Concretament és el d'un nen que se li escapa un globus i se li enganxa en un arbre, just a l'altura per a que el bon senyor Hipo li pugui recuperar en un espasme involuntari.
Mister hipo (MR Hiccup) 02
Com moltes altres coses que encara no sé, una de les principals dificultats que tindré per trobar la sèrie (a part de no buscar-la activament) és no fixar-me ens els textos dels crèdits del començament. I és que, per A o per B jo juraré que es tracta d'una de les típiques sèries d'animació de l'est (l'argument i el dibuix ajuden a la confusió), també conegudes per animació koniec (encara falten molts anys perquè descobreixi què vol dir aquesta mena de renec). Si fos tant observador com el meu germà, me n'adonaria que tots els noms dels autors són italians i que en realitat és diu Mr.Hiccup. La sèrie va ser produïda per un estudi molt independent anomenat Italtoons Corporation, que em sorprendrà en el futur quan descobreixi que va produir I Married a Strange Person! (1997) del genial Bill Plymton.
En iniciar-se la música d'inici la realitat m'arrossega de nou al futur que m'és present. Intento per tots els mitjans quedar-me allà on sóc per descobrir perquè aquella petita animació, que a tota la meva generació li va passar desapercebuda, a mi em va entrar al cap per no sortir-ne mai més. M'agafo als mobles, a les figuretes de porcellana i als sofàs amb decoracions florals, però tot és inútil. Un timbre multitemporal separa els meus jos. En el passat, la mare truca al timbre per veure el capítol de V. En el futur, un missatge al mòbil em recorda qui sóc mentre l'ordinador m'informa que acaba de finalitzar la descàrrega del capítol de Mr.Hiccup i que procedeix a baixar-se l'últim capítol del remake de V. Som a casa.
Tornem enrere en el temps un cop més. Som a l'any 1990. D'aquí a pocs anys s'inventarà la mercromina transparent i els primers afortunats substituiran els Amstrats CPC i els MSX per un i80286 de sobretaula.
Fa gairebé deu anys (1981), en Roger Sweet va dissenyar per a Mattel una sèrie de figures d'acció anomenada "He-Man and the masters of the univers". Juntament amb cadascun dels ninots s'adjuntava un petit còmic (que en el futur es podran descarregar per Internet) que va anar agafant popularitat.
Finalment, entre 1983 i 1984, es va encarregar a l'estudi Filmation la creació d'una sèrie d'animació de dues temporades de 65 episodis per tal de promocionar les figures. Aquesta sèrie va ser un gran èxit i a finals dels vuitanta va exportar-se a d'altres països.
Aquí Espanya la sèrie ha tingut una molt bona acollida i ha aconseguit que molts de nosaltres acabem amb un bon grapat de ninos als calaixos, "arcons", caixes de sabates o terres de casa. Amb protagonistes tant carismàtics com en Man-at-arms ("hombre de armas" a la versió castellana), Teela, Orko, el príncep Adam.. la veritat és que la majoria de nosaltres seguim preferint els malvats Eskeleton, Mer-man o l'home bèstia.
Sense saber que en el futur gairebé brindarem al so de "pel poder de Grayskull" (o "calavera grisa" pels que varen iniciar-se amb la reposició de TV3), gaudíem de la limitada animació d'aquesta campanya publicitària superlativa i ens manteníem al dia sobre les novetats.
Però aquest èxit no només s'ha produït a Espanya. Va traduir-se a molts més idiomes i, com sol fer-se amb les sèries infantils, la màscara d'entrada també. Per sort, en el futur disposarem de pàgines com YouTube que ens permetran sentir com es va viure el fenomen He-Man a d'altres països. Vet aquí alguns exemple:
He-Man (Francés)
He-Man (Anglés)
He-Man (Espanyol Neutre)
He-Man (Italià)
He-Man (Alemany)
He-Man (Portuguès)
He-Man (Gallec)
He-Man (Castellà)
Només em falta la versió catalana que ningú l'ha penjat al tub encara :-(
Com a cosa curiosa, existeix la llegenda urbana que el que Mattel pretenia era fer una línia de joguines basada en l'univers de Conan el bàrbar (que estava a punt d'estrenar la pel·lícula protagonitzada per l'Arlond Schwarzenegger). I, en veure la violència del film, varen decidir tenyir-lo de ros i inventar-se una altre història. El problema de la llegenda (que està força ben trobada) és que els ninots varen sortir a la venta el 1981, un any abans de l'estrena de la pel·lícula.
NOTA: si voleu saber més sobre la saga, us recomano aquest llarg article.
Obre la ment. Viatge fins a un temps on la negociació més complexa era l'intercanvi de cromos i de bales. Pensa en aquells berenars després de l'escola i en aquells matins de dissabte abans de sortir a jugar al carrer. I ara, mira.
Continuitat de TV3 1983
Ja hi ets. Tot just comencen a aparèixer els aliments sintètics enmig de la dieta mediterrània. La nocilla, el bollicao i el tang compateixen amb el pa, la xocolata i el suc de taronja per ser els complements de les hores mortes davant la caixa tonta. Encara no ho sabíem, però aquella cultura catòdica ens marcarà durant els pròxims vint anys.
Nocilla
Els barrufets, en trencapins, en massagran, els bobobobs... tots ells varen acostumar tota una generació a escoltar el català als mitjans de comunicació. Tant va ser així que encara avui sentim "jo és que en català, només m'agraden els dibuixos animats".
Els barrufets
Els programes de producció pròpia com Oliana Molls, Judes Xanguet i les maniquins, guaita què fan ara o filiprim es mesclaven amb sèries importades com Dallas, veïns o gent del barri durant les tardes i els vespres familiars. Programes innocents amb aspiracions transgressores que ni s'acostaven al que veurem als pròxims anys.
Sintonia Judes Xanguet i Les Maniquins
Ja sé que t'agradaria quedar-te cinc minuts més, ja hi tornarem ja, però ara no n'és el moment. Mira com has crescut, fes veure que els records et deixen indiferent i, sobretot, no caiguis a la temptació d'anar a youtube per recordar com era la tele de quan eres petit.
Careta de tancament de TV3 (1985)
Fa un parell de dies ens va deixar l'escriptor Arthur C. Clarke a l'edad de noranta anys. Clarke va ser una de les personalitat més influents de la ciència-ficció (i de la ciència en general). Entre les seves obres literàries més conegudes destaquen "2001: a space odyssey" (2001: una odissea a l'espai), "2010" (2010: odissea 2) o "Rendezvous with Rama" (Cita amb Rama). En l'àmbit científic, serà sempre conegut per ser la primera persona en proposar la xarxa de satèl·lits de comunicacions en l'òrbita geostacionària, coneguda actualment com l'òrbita de Clarke.
Clarke va considerar sempre que el seu bon amic Isaak Asimov era el millor escriptor de ciència-ficció del món. El problema era que Asimov considerava que era Clarke qui es mereixia aquest títol. Per resoldre aquest conflicte, entre els dos va néixer el pacte Clarke-Asimov de Park Avenue, on varen concloure que els dos es quedarien com els segons millors autors de la ciència-ficció. Ara que els dos ja no hi són, ja puc dir que varen ser els millors autors de la ciència-ficció del moment.
Fa poc que ha acabat la votació i oportunament, encara que amb menys vots dels que esperava, heu elegit que el concurs consistirà en microcontes de ciència-ficció. En pròxims articles ja explicaré més en què consistirà (serà molt fàcil i tothom hi podrà participar) però crec que és just que el concurs sencer estigui dedicat a l'Arthur C. Clarke. Sense ell, la ciència-ficció no hagués sigut el mateix.
L'any 1995 en Lluís Llach va publicar el seu 24é disc anomenat "Porrera Món", encara que és més conegut com a "Porrera". Pel meu gust és un dels seus millors treballs i crec que pot ser interessant recordar-lo.
Com ja va passar al treball anterior "Un pont de mar blava", Llach va comptar amb la col·laboració del seu bon amic i gran poeta Miquel Martí i Pol. De l'amalgama del dos talents en va néixer un disc ric en matisos, que trasllada a l'oient a un Porrera idealitzat i bucòlic.
Durant les cançons, la quotidianitat d'un bar o la d'un camí solitari serveixen com a excusa per a recordar-nos que tot està lligat.Com molt bé diu a la web del disc: el localisme de Lluís Llach és decididament universalista.
Del disc jo en destacaria "El Cafè Antic", "Tomb d'Atzars" i "Porrera". Posaria les tres cançons, però pel tub tant sols es troba l'última. Així que us deixo amb Porrera:
Porrera
Estimo aquesta terra
com una amant fidel i ardent,
aquesta terra meva
que cada jorn m'encén i em pren,
pell a pell ens compartim,
cos a cos ens aprenem
i el desig ens manté vius els somnis.
Aquesta terra adusta,
mirada bruna i llavis plens,
la sento en el meu ventre
com si dins meu hi fes arrels,
tornaveu de solituds,
pas a pas la reconec
i en l´amor la sento altiva i tendra.
La meva terra em porta
camins enllà de mi mateix,
reposo quan la miro,
quan en sóc lluny tot m'entristeix,
solc a solc la sento endins,
pel desig se´m fa present
que el meu cor sense ella no batega.
El Molló ens du la vida,
la Teixeta l'amor
i les Marrades l'oblit del Nord;
la Sentiu crida a un somni
amarat de claror,
però les Marrades l´oblit, l´oblit del Nord.
Marxaré d'aquí
quan m'ompli el cor un matí frondós i clar,
deixaré aquest lloc,
hi ha tanta vida que espera món enllà,
pels sentits encara vius
l'horitzó serà un reclam
on trobar la força per alçar-me,
no podrà l'enyor
vinclar l'anhel que m´empeny i em fa vibrar,
oblidar el retorn
serà un espai de silenci i llibertat,
no hi haurà gest ni desig
ni un camí ni cap afany
prou intens per fer-me tornar enrera.
El Molló ens du la vida,
la Teixeta l'amor
i les Marrades l'oblit, l'oblit del Nord.Lluís Llach i Miquel Martí i Pol, 1995.
Bon any a tothom. La veritat és que aquest any n'han passat moltes, de coses. Moltes de bones i algunes de dolentes, ja sabeu, qui dies passa anys empeny. Tot i això, cadascú recordarà el que voldrà del 2007.
Avui és dia de ressaca i de poques lectures, suposo, així que obriré l'any amb un article molt curt sobre algunes trivialitats de l'any que ens acaba de deixar:
Normalment intento limitar el nombre d'articles basats en vídeos perquè no vull que La Veu de T es converteixi en un vídeobloc. Però si tenim en compte que és divendres, que l'últim article va ser tècnic i que fa gairebé un més que no poso un tub, tampoc passarà res.
En William Shatner és un actor de l'antiga fàbrica de somnis anomenada Hollywood. Actualment el podem veure a sèries com Boston Legal, on interpreta a un advocat. Tot i això, la majoria de la gent el coneixerà per ser el mític capità Kirk de la sèrie Stat Trek.
Durant la celebració de la Science Fiction Film Awards de l'any 1978, en William Shatner va fer una peculiar interpretació de la cançó Rocket Man de l'Elton John. Us deixo amb en William Shatner.
William Shatner's Rocket Man
L'actuació va passar a la història de la televisió i ha sigut parodiada a molts llocs (per desgràcia tots ells amb copyright, o sigui amb poca durada al youtube).
Stewie's Rocket Man (Family Guy)
Però crec que una de les millors parodies és la que el propi Shatner va fer durant la gala d'Star Wars (si, i no m'he confós de nom). I és que no hi ha res millor que riure's d'un mateix.
Shatner Singing to Lucas
Com diria el senyor Spock, que tingueu una vida llarga i pròspera (i fins al pròxim article).
Logotipus de Cine NICEl primer projector de cinema infantil es va fer a Barcelona. El 25 d'abril de 1931 en Josep Mª Nicolau Griñó, enginyer industrial, i el seu germà Tomàs, enginyer tèxtil, utilitzant les tres primeres lletres del seu cognom, el patentaren amb el nom de Cine NIC. Un tercer germà, en Ramon, arquitecte, va ser l'encarregat de dibuixar les tires de les primeres pel·lícules. L'any següent patentaren el famós logotip: un negre cavalcant un elefant.Aquest és el text que dóna la benvinguda a l'exposició temporal "El cinema, també un gran joguet" que s'està exposant actualment al museu del cinema de Girona.
El projector tenia dues funcions bàsiques: arrossegar la pel·lícula i obturar el pas de llum a la part superior o inferior d'aquesta pel·lícula, que era de paper translúcid i tenia dues files de dibuixos iguals excepte en alguns elements. L'obturació o projecció alternada d'aquests dibuixos produeix l'animació, un principi que ja fou utilitzat temps enrere en les projeccions de llanterna màgica.
Alguns dels projectors de l'exposició
El cineExin, una de les peces actuals de l'exposició
Model amb acabats de luxe
Versió sonora de Cine NIC
Models amb pantalla
Algunes de les tires originals de Cine NIC
Model amb la cinta vertical per comptes d'horitzontal
Més cintes de Cine NIC
Més projectors amb diferents característiques
Projectors que usen altres tipus de cintaFa pocs dies, al festival de cinema de Sitges es va estrenar Dororo. Un film basat en un còmic de l'Osamu Tezuka. Com moltes pel·lícules basades en còmics que tenen molts volums, Dororo queda massa llarga i amb un argument poc estructurat, però té una primera hora i mitja que fa que valgui la pena veure-la.
どろろ DORORO Trailer
Segurament, quan hom pensa en Osamu Tezuka pensa en "Astro Boy" (o en "Kimba, el lleó blanc"). El nen robot o de cos sintètic és una de les figures fetitxes de les obres de Tezuka. Tant a Dororo, com a Black Jack, com a Metropolis (inspirada en el pòster de la pel·lícula homònima d'en Fritz Lang) o com el propi Astro Boy, els personatges sintètics lluiten per la seva humanitat perduda.
AVÍS: aquest article és la continuació d'un article anterior. Potser seria millor llegir-se abans la primera part.
De la foscor de la cova del passat tornem a la llum del present, on la suposada màgia del parc ha omplert de petites princeses tots els carrers. Al costat de cadascuna de les famílies hi ha quitxalla disfressada de bella dorment, de ventafocs, de blancaneus... Per desgràcia, la màgia es perd on comença el capitalisme i, en passar per davant de la botiga de disfresses a seixanta euros, me n'adono que torno a tenir vint-i-cinc anys.
Cova pirata
Diorama de l'atracció Star Tours 
En Chewaka a l'entrada de l'Star Tours de 1992
Laberint de l'Alícia 
Carrossa dedicada als antagonistes AVIS: com sol passar-me, aquest article m'ha sortit un pel llarg. Per això he decidit dividir-lo en dos articles.
11 de setembre de 1992. A Catalunya encara teníem el dolç regust de les Olimpíades de Barcelona, Sevilla acaba de tancar la seva Expo i tots ens sentíem orgullosos del tren AVE (qui ho diria). Jo tenia tot just deu anys. Com tothom, vaig col·leccionar "ninos" d'en Cobi i enganxines d'en Curro sense saber que, pocs anys abans, Espanya havia perdut una petita guerra contra França per la localització del primer parc temàtic Disney al vell continent. Amb tot, el mateix 1992 obria les portes a Paris el parc temàtic EuroDisney.
Per bé que la tradició marca que l'11 de setembre s'ha de realitzar la peregrinació fins al Fossar de les Moreres (com tothom sap), aquell any centenars de Catalans varen preferir passar el pont a Paris (com el 1968, però de veritat). Entre ells la meva família. Potser això em va convertir en un traïdor de per vida i mai seré enterrat al Fossar, però què coi, m'ho vaig passar millor amb en Mickey Mouse que escoltant polítics.
Jo mateix als deu anys a EuroDisney 
Centre comercial Disney Village
El mapa d'EuroDisney de 1992
Mapa de DisneyLand Resort Paris del 2004
Castell del parc Disneyland Resort ParisEngegava l'any 1976. S'acabava de construir el "Cray-1", el primer supercomputador comercial, Espanya perdia una gran part del Sahara (quedant-se només amb Ceuta i Melilla) i Elizabeth II enviava el primer e-mail reial de la història. Mentre Arpanet seguia amb el seu inexorable creixement, William Crowther va programar un joc anomenat "Colossal Cave Adventure". En el joc el jugador escrivia textualment l'acció que volia realitzar i l'ordinador li explicava quines conseqüències comportava. Aquest va ser l'inici de les aventures conversacionals i precursor de les aventures gràfiques que varen dominar el mercat fins a mitjans dels noranta.
Versió posterior de "Colossal Cave Adventure"
Captura de pantalla del joc "Mystery House"
Captura del joc "Maniac Mansion"
Captura del joc "The Secret Of Monkey Island"
Pantalla de càrrega de jocs del programa ScummVM
