Revisionat de Despertaferro (El grito en el fuego)

Així com fa uns dies recuperava del record una petita sèrie italiana anomenada Mr. Hiccup, ahir vaig tornar a tenir una sessió de regressió tot veient un dels grans oblidat de l'animació catalana: Despertaferro (1990), o el que és el mateix, El Grito en el fuego de la versió castellana.

En Rocafort, cap dels Almogàvers

La veritat és que no ha sigut gens fàcil d'aconseguir. Per bé que en el seu moment la pel·lícula va tenir una repercussió mediàtica considerable, Lauren Films Video Hogar la va descatalogar i actualment només es pot comprar en VHS directament a col·leccionistes privats. A més, l'única versió que hi havia fins ahir a l'eMule ja no disposa de fonts que el tinguin complet. Finalment he optat per agafar la versió gairebé acabada que tenia el meu germà i corregir-lo eliminant les parts corruptes amb el programa DivFix++.

Caràtula de la versió castellana (via Animecion.es)

D'aquesta manera he aconseguit una versió on, a part d'algun petit salt de fotogrames, falten només trenta segons de metratge. És millor això que res, una pel·lícula està feta per ser vista i, si la distribuïdora vol descatalogar-la de la venta en format físic, podria tenir la decència de permetre aconseguir-ne una versió en digital. Perquè després diguin que el P2P és dolent. Menys queixar-se i més posar-se les piles és el que hauria de fer la indústria.

En tot cas, després de les peripècies per aconseguir la pel·lícula vaig poder tornar a viure l'experiència de Despertaferro. La cinta, dirigida pel desconegut Jordi Amorós i escrita pels també poc coneguts Carles Andreu i Benet Rossell,ens narra com un nen contemporani (1990) anomenat Lauria és enviat a l'època dels Almogàvers per evitar que executin la cruenta venjança catalana i retorni així l'honor a la tropa d'elit després de la mort d'en Roger de Flor. Per sort en Lauria no està sol i l'acompanyen el drac Xiulet i l'Alioli (tots són dos figures del parc Güell que han cobrat vida).

Muntatge sobre Despertaferro (1:26)


La pel·lícula és una mostra del bon estat de salut en que es trobava l'animació espanyola als inicis dels noranta. Despertaferro i obres coetànies, van saber defugir dels tòpics americans que estaven poblant les sales i forjar una manera de fer pròpia, que gairebé podria definir-se com hispànica.

Difícil de classificar, decididament estem davant d'una pel·lícula per nens, però on no es maquilla el fet que els Almogàvers eren soldats cruents. Un tipus de cinema valent que va extingir-se només nèixer i que tot just ara comença a mostrar signes de millora amb produccions recents com la injustament menyspreada Nocturna (2007) de Victor Maldonado i Adrià García.

En Xiulet

Per mi, Depsertaferro és un fragment d'infància que s'havia de rememorar i reivindicar. Un producte que, si bé no es rodó, ha suportat molt millor el pas dels anys que moltes pel·lícules de l'època com Peraustinia 2004 (1990).