dijous, 19 de desembre del 2013

Sitges 2013: Chimères


Chimères (2013)


Sinopsi

Estant de vacances a Romania, Alexandre és atropellat per un cotxe. Per salvar-lo, a l'hospital li fan una transfusió de sang. De tornada a casa seva, se sent canviat, com si alguna cosa contaminada corregués per les seves venes. La seva xicota Livia farà front a l'estrany comportament d'Alexandre, intentant salvar la seva relació, donant peu a una història tan romàntica com sanguinària.

Crítica

Una de les sorpreses de la peculiar selecció que he fet aquest any. Chimères és un film de molt baix pressupost i l'opera prima d'un tal Olivier Beguin. El que em va agradar de la pel·lícula és que, malgrat els recursos, s'atreveix amb una posada en escena complexa que, en general, supera sense masses problemes.

Per un altre costat, s'agraeix que s'usi el tema vampíric d'una forma diferent i que no tracti a l'espectador d'idiota. De fet, la química entre els dos protagonistes i la relació entre ells aconsegueixen fer oblidar en molts cops l'element fantàstic de la pel·lícula.

El principal punt negatiu és que, malgrat la perícia de l'equip per compensar la falta de recursos, en algunes escenes d'acció es nota que els especialistes no són massa res i que els protagonistes fan una mica el que poden. Això no hagués sigut un problema si el director no hagués optat pel pla seqüència, una manera de filmar molt expressiva però que posa al descobert molts dels artificis.

El millor: és original i interessant

El pitjor: és una mica lenta i en algunes escenes els hi hagués anat bé una mica més de pressupost.

dijous, 5 de desembre del 2013

Sitges 2013: Patrick

Pel·lícules del diumenge 13

Patrick (2013)

Sinopsi

Una infermera entra a treballar en un centre experimental per pacients en coma. Allà coneixerà al pacient anomenat Patrick sobre el que s'està experimentant.

Crítica

Com molt bé va dir el seu director, Mark Hartley, si voleu subtilitat Patrick no és la vostra pel·lícula. Des d'un primer moment es nota que Hartley ha fet una cinta per quedar-se a gust i no ha intentat ni per un moment fer un producte de qualitat. Completament plena de tòpics, ensurts fàcils i pujades de volum, la pel·lícula seria un complet despropòsit si no fos perquè tot aquests nyap es fa a consciència.

El que més m'ha agradat és el ritme, que es construeix a base d'ensurts pocasoltes. De fet, m'atreviria a dir que no passa ni un minut sense que hi hagi un ensurt fàcil, aleatori i completament gratuït. En aquest sentit és tant exagerat que va acabar per semblar-me graciós. Tot i això, al tram final perd la poca dignitat que li quedava i acaba per provocar una mica de vergonya aliena.

La veritat, mirar per mirar, és més recomanable mirar altres produccions d'aquesta mena com Willard (2003) que és molt més entretinguda.

El millor: doncs poca cosa, algun diàleg està bé però en general no té ni cap ni peus

El pitjor: el final és de vergonya aliena

Sitges 2013: Miss Zombie

Última pel·lícula de la marató nous zombies. Quin ritme que duc aquest any, a veure si ara per vacances acabo de publicar el que falta.

Miss Zombie (2013)


Sinopsi

Un gran paquet arriba a casa de la família Teramoto. En el seu interior troben a Sara, una dona d'ulls vidriosos, amb el cos cobert de ferides. Amb ella hi ha una nota en què es llegeix "no alimentar amb carn" i una pistola... La família acull la jove zombi com a criada. La condició de no morta d'aquesta la farà víctima de constants humiliacions i abusos.

Crítica

Aquesta peli és insuportable i avorrida fins a l'extrem. De fet no mereix ni el temps que invertiré en la crítica. Miss Zombie parteix d'una base que no és especialment original, una família acaba amb un criat zombie i aquest afectarà a les relacions entre ells. A qualsevol versat en el gènere zombi aquest argument li recordarà Fido (2006), però no us enganyeu, Miss Zombie pretén ser un drama.

Als deu minuts ja saps tot el que passarà, absolutament tot. El problema és que, malgrat que això sol ser la norma en les pelis de zombies, en aquest cas el seu director, Hiroyuki Tanaka, creus que serà sorprenent i intenta fer que sembli original. Les seqüències son lentes i sense matisos que els justifiquin, les actuacions són extremadament contingudes i la banda sonora no destaca.

En resum, molta pretensió per una cinta buida on ni la part formal es salva.

El millor: alguna escena és relativament interessant. Però ben poques.

El pitjor: no atrapa ni per un moment però, en canvi, es pensa que si.

dimecres, 20 de novembre del 2013

Sitges 2013: The battery

Després d'acabar Arcaron, ja puc continuar amb les crítiques, que mai se m'havien enrederit tant. Primera part de les crítiques de la marató nous zombies (o, zombies meets Sundance)

The Battery (2012)

Sinopsi

Dos exjugadors de beisbol han de creuar una Nova Anglaterra que ha quedat completament devastada. El seu caràcter oposat farà que el viatge sigui encara més complicat.

Crítica

The battery és, sense cap mena de dubte, la pel·lícula de zombis més Sundance que he vist fin ara. Si no us van els films íntims, de ritme pausat i amb molt de diàleg millor no la veieu perquè us convertireu en haters. Si, pel contrari, el format no us molesta, val la pena per veure un punt de vista diferent, cosa que s'agraeix quan parlem d'un tema tant trillat com és el zombi.

Quan veiem que la cinta està produïda, guionitzada, dirigida i co-protagonitzada per un tal Jeremy Gardner, ja podem imaginar que no es tracta d'una sèrie A. De fet estem davant d'una producció de molt baix pressupost, fins i tot tenint en compte que es tracta d'una peli de zombis. Per sort, la pel·lícula aprofita molt bé aquesta limitació plantejant un món on la crisis zombi fa temps que ha passat i on que queda són grans distàncies de zones despoblades. I és que The battery és un gran buit. Un buit geogràfic, existencial i social que només s'omple amb la relació dels dos protagonistes que sobreviuen com poden.

Amb tot, una obra que passa amb nota i s'atreveix amb algunes eleccions arriscades que no deixen indiferent, com el llanguíssim pla seqüència del final. Difícilment pot ser considerada la millor peli de zombis dels últims anys, com deia la pàgina del Festival, però decididament és un bon exercici cinematogràfic si teniu prou paciència.

El millor: és original, i això és dir molt en el gènere zombi.

El pitjor: és lenta, potser en alguns moments fins i tot innecessàriament.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Sitges 2013: Escape from Tomorrow

Escape from tomorrow (2013)


Sinopsi

Un tal Jim White va a Disney world amb la seva familia. El que no sap és que el seu viatge pel parc on els somnis es fan realitat es convertirà en un autèntic malson.

Crítica

La principal i única gràcia de Escape from Tomorrow és com es va filmar. Una bona part del metratge va ser gravat sense el permís de Disney World, imaginem que simulant ser visitants normals del parc. Sabent això, la primera mitja hora em va semblar interessant, encara que molts cops era més per imaginar com ho havien fet que no pas pel que passava realment.

La veritat és que fins a la meitat de la pel·lícula l'argument m'interessava. Des d'un inici queda clar que el parc està afectant a la família, les relacions que s'estableixen amb la resta trobades més o menys casuals em generaven una certa intriga i tenia la sensació que la situació estava a punt d'explotar. Per desgràcia tot se'n va a norris quan es comencen a resoldre les situacions. Al segon acte la trama es torna confusa, absurda i es carrega tot el que havia més o menys construït. Tot s'acaba resumint en un seguit d'escenes oníriques que no aporten res i, quan surten els crèdits, et deixen amb la sensació d'haver perdut una hora i mitja eterns de la teva vida.

Òbviament, hi va haver a qui li va entusiasmar i va veure en Escape from Tomorrow el debat definitiu sobre la falta de valors de la nostra societat. Però tant a mi com amb els qui anava, ens va semblar pretensiosa, insípida i avorrida.

El millor: el pòster de la pel·lícula.

El pitjor: és pretensiosa en excés i més enllà de la polèmica de com va ser feta, aporta ben poc.

Sitges 2013: Anime Mirai 2012

Anime Mirai 2012 (2013)

Sinopsi

Tres curts de tres nous realitzadors d'anime. Cada història és completament independent.

Crítica

Malgrat que ho han venut com una pel·lícula, la veritat és que Anime Mirai no és més que un conjunt de quatre curts passats junts que, a més, són del 2012, no del 2013. L'única cosa que tenen en comú és que la direcció és d'un nou realitzador, però res més. No puc dir molt sobre el contingut d'anime mirai. La majoria dels fragments tenien un aire tirant a infantil i s'ha de reconèixer que la factura era molt bona.

El primer curt, anoemnat Pukapuka Juju, ens parlava de la relació entre una filla i el seu pare que té por al mar. Emotiva i molt ben animada, la veritat és que deixa molt bon regust en acabar.

El segon, anomenat Shiranpuri, mantenia el to infantil però per parlar-nos d'un tema tant seriós com el bulling escolar des d'un punt de vista molt personal. Amb una animació que pretenia emular el dibuix fet a mà, el resultat era força curiós encara que potser una mica massa llarg.

El tercer curt, anomenat Wasurenagumo, era produït per la veterana Production I.G. i va ser la que més va agrada malgrat tenir un estil força convencional. Amb una història més pròxima al públic acostumat al shonen o gèneres semblants, la veritat és que la historia era molt bona i el gir final va deixar a tothom amb un pam de nas.

Finalment, el quart curt anomenat Buta era una mena de faula de samurais i pirates protagonitzada per animals antropomòrfics. Molt ben animada també i amb una historia amb molts tocs clàssics infantilitzats.

El millor: el nivell general és molt alt.

El pitjor: que molt probablement no es trobin el curts per enlloc així que tampoc els podreu veure.

Sitges 2013: Hell baby

La última pel·lícula de la nit + freak

Hell Baby (2013)


Sinopsi

Jack i Vanessa esperen el seu primer fill. Quan es muden a la seva nova casa a Nova Orleans descobreixen que el lloc està posseït per un malefici diabòlic. Amb l'ajuda dels seus veïns i d'uns peculiars exorcistes, la parella farà front a les forces del Mal.

Crítica

Veient les carreres dels dos directors, Robert Ben Garat i Thomas Lennon, veig que és la primera pel·lícula que dirigeixen i es nota, tant per bé com per mal. Estem davant d'una comèdia que no és precisament subtil i que pretén jugar més en la lliga de American Pie (1999), Agárralo como puedas (1988) o fins i tot El jovencito Frankenstein (1977) que no pas en comèdies de terror com Shaun of the dead (2004) o Doghouse (2009). Tot i això, si obvies el "cutrisme" obvi del seu estil, la veritat és que té moments molt divertits.

La cinta juga tant amb el tòpics del gènere de terror com amb els de la comèdia de forma força equilibrada. Els gags es repeteixen, s'allarguen i es preparen a consciència molt en la tònica actual i, alhora, la producció desprèn un aire de serie B que li queda força bé amb unes actuacions que donen molt bon resultat. A més, estic completament convençut que la majoria dels diàlegs són improvisats i, per bé que normalment això faria desmerèixer la direcció, acaba per donar una peculiar coherència a l'obra.

En resum, Hell Baby és la típica pel·lícula on es nota que els actors s'ho han passat genial i no s'han preocupat d'intentar agradar. Han fet el que els ha donat la gana, com els ha donat la gana, cosa que és digna d'elogi. No formarà part de les meves antologies de comèdies de terror, però si mai es proposa en alguna festa la tornaré a mirar sense problemes.

El millor: el veí i el gag de la furgoneta.

El pitjor: intentar buscar més del que té. És un divertiment, sense més.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Sitges 2013: Bad Milo!

Segueixo amb les crítiques de la marató + freak

Bad Milo! (2013)


Sinopsi

Duncan en té poc d'heroi. El seu cap, els seus pares i la seva noia li amarguen l'existència. A sobre, alguna cosa està creixent dins del seu intestí. Quan per fi aconsegueixi expulsar l'esguerro (pel seu darrere), s'adonarà que a la bestiola li agrada la sang.

Crítica

Perquè enganyar-nos, estem parlant d'una morena assassina, amb aquesta idea, la cosa només pot anar a millor. I ho fa.

L'inici és molt potent. La presentació de la vida de Duncan és molt entretinguda i construeix molt bé l'entorn estressant en el que es mou. La veritat es que els trenta o quaranta minuts que triga en sortir la simpàtica bestioleta anomenada Milo són d'allò més prometedors. A més, les primeres aparicions d'en Milo i tota la relació amb el psicòleg estan molt ben portades i van arrancar-nos molts aplaudiments a la sala.

El problema és que a partir de la meitat la pel·lícula es desinfla. A mida que Duncan es va estressant i Milo va fent de les seves, el tercer acte es va tornant una mica repetitiu i el final acaba per ser un xic massa convencional. És una llàstima perquè realment Bad Milo! tenia tots els ingredients i el material per convertir-se en peli de culte.

El millor: la primera meitat és molt interessant i divertida

El pitjor: que no aconsegueixi mantenir el ritme. No arriba a tornar-se avorrida, però sí que es nota que els sobra metratge.

Sitges 2013: Mis peores amigos, promedio rojo el regreso

Un cop acabat el festival, començo amb les crítiques per la primera de les maratons anomenada La nit + Freak.

Mis peores amigos, promedio rojo el regreso (2013)


Sinopsi

Un noi retrassat anomenat Papitas està a punt de morir i l'empresa familiar paga a dos dels seus amics d'infància, Roberto i Condoro, perquè facin realitat els seus desitjos d'infància.

Crítica

Haig de reconèixer que no he vist la primera part, però, com molt bé va dir el seu director durant la presentació, no és necessari i, és més, millor no veure-la. De fet, la presentació que va fer Nicolás López va ser, amb diferència, més divertit que la pel·lícula en si i es va ficar a la butxaca al públic assistent.

Després de la seva incursió en el terror amb Aftershock (estrenada al Festival anterior i amb forces males crítiques) el director torna a la comèdia gamberra. I és que mis peores amigos és justament això, una oda a gamberrada i la immaduresa, sense més.

La cinta està plena de personatges absurds i situacions ridícules, així que no espereu una obra profunda. Als primers minuts costa una mica entrar-hi però, si ho aconsegueixes, la pel·lícula acaba per ser força entretinguda, encara que cal tenir en compte que estar en una sala plena de gent motivada ajuda a que la percepció sigui positiva.

El millor: la gran quantitat de referents subculturals i friquis. És força apte per un nit de cervesa i nachos. Sense pretensions.

El pitjor: t'ha de venir molt bé una comèdia tonta, sinó possiblement acabis per treure-la a la meitat.

Sitges 2013: Halley

Seguint amb la marató nou zombis (aka. zombis gafapasters)

Halley (2012)


Sinopsi

Berto és mort. Cada dia li resulta més i més difícil amagar les marques del seu cos en descomposició. Això sí, Beto no es resigna del tot i intenta seguir amb la seva vida.

Crítica

El primer avís que cal fer sobre Halley és que, al costat d'aquesta, l'anterior de la marató, The Battery, és una pel·lícula d'acció. Això vol dir que és una mala pel·lícula? No, però la majoria de la gent no la aguantarà.

La opera prima de Sebastian Hoffman és un retrat íntim i molt visual d'aquells que tant agraden als crítics. La peculiaritat és que poques vegades aquesta intimitat és tant literal. Intepretada gairebé en exclusiva per l'actor Alberto Trujillo, la cinta ens proposa acompanyar al protagonista en el seu camí de decadència física. Pràcticament sense diàlegs, serem testimonis de com Berto es neteja, repassa les sutures, es perfuma, tapa orificis i es intenta evitar ser consumit pels cucs.

Potser l'encert principal de Hoffman és representar-ho tot d'una forma més poètica que morbosa. A Halley, fins i tot les escenes més desagradables son rodades amb un perfeccionisme extrem i una fotografia molt cuidada. Cal destacar la feina de maquillatge a càrrec d'Adam Zoller i la fotografia de Matias Penachino, que fan una feina excel·lent.

El millor: la factura. Està molt cuidada.

El pitjor: difícil de recomanar, és molt lenta i difícil de veure.

El pitjor extra: programar-la en una marató a les quatre de la matinada.

divendres, 11 d’octubre del 2013

Inici de l'especial Sitges 2013

Més tard que mai, començo un nou especial Festival de cinema fantàstic de Sitges. Aquest any però, no podré publicar les crítiques fins acabat el Festival ja que se'm solapa amb l'escriptura de trames d'Arcaron.




Previsió de pel·lícules:

Divendres 11:

Dissabte  12:
Diumenge 13:
Dilluns 14:
 Dissabte 19:

dijous, 4 de juliol del 2013

Connectar un led RGB a l'Arduino

Així com a l'anterior article vaig comentar el led de dos colors (verd i vermell) també existeixen els leds tricolors, que permeten il·luminar amb vermell, verd i blau. Això fa que jugant amb les intensitats, sigui possible representar molts colors. En el meu cas aquest sensor al meu pack és el KY-011. I el tutorial d'on he tret com connectar-lo el podeu trobar a adafruit learning system.

Com es connectar

La connexió és ben senzilla ja que es fa com qualsevol altre led. Tant si està integrat en una placa com si es tracta d'un led independent, sempre tindrà tres pins:

  1. GND: que va directe a l'arduino
  2. R: pin vermell, que va connectar a una resistència de 220 ohm i després a un pin de sortida analógica de l'arduino (per exemple el #9)
  3. G: pin verd que va connectar a una resistència de 220 ohm i després a un pin de sortida analògica (per exemple el #10)
  4. B: pin blauque va connectar a una resistència de 220 ohm i després a un pin de sortida analògica (per exemple el #11)

Codi d'exemple

El següent exemple va rotant els colors que representa el led. Per fer-ho té 3 variables, una per cada component de la llum, que van incrementant-se a ritmes diferents.

int ledr = 9;
int ledg = 10;
int ledb = 11;

int red=0;
int green=0;
int blue=0;

void setup() {                
  pinMode(ledr, OUTPUT);
  pinMode(ledg, OUTPUT);
  pinMode(ledb, OUTPUT);
}

void loop() {
  
  analogWrite(ledr, red);
  analogWrite(ledg, green);
  analogWrite(ledb, blue);
  red=red+10;
  green=green+30;
  blue=blue+40;
  if (red>254) red=0;
  if (green>254) green=0;
  if (blue>254) blue=0;
  delay(200);
}



diumenge, 30 de juny del 2013

Connectar un led verd/vermell a l'Arduino

És molt típic que aparells com les televisions tinguin un led que canvia de vermell a verd quan s'engega. El nom del sensor al meu pack és KY-011.

Com es connecta

La connexió no és molt diferent de la d'un led normal, amb la diferència que té un pin pel color verd i un pel color vermell. Per la resta és idèntic i, com ja passava al led, cal posar una resistència de 220-ohm.

  1. Green: pin verd, a qualsevol pin digital de l'arduino
  2. Red: pin vermell, a qualsevol pin digital de l'arduino
  3. GND: directe a l'arduino

Com connectar-lo

Si voleu més informació, mireu l'article de com connectar un led.

Codi d'exemple

El codi no deixa de ser una variació del blink

int green = 13;
int red = 12;

void setup() {                
  pinMode(green, OUTPUT);
  pinMode(red, OUTPUT);  
}

void loop() {
  digitalWrite(green, LOW);
  digitalWrite(red, HIGH);
  delay(1000);
  digitalWrite(red, LOW);
  digitalWrite(green, HIGH);
  delay(1000);
}

Connectar un brunzidor (buzzer) a l'Arduino

Un buzzer és una mena de petit altaveu capaç d'emetre sons. Es tracta d'un sensor molt senzill de connectar però que es pot fer servir tant per emetre un "beep" com per fer sonar notes.

Connexió del brunzidor

La connexió és extremadament senzilla. Un buzzer bàsic només té dues potes, una que va directament al GND i l'altre que va al pin que es vulgui (millor si es connecta a un pin amb sortida analògica com el #9 ja que sinó no podrem enviar notes diferents).

Si teniu una versió amb placa, només cal connectar el pin S i el - (GND) ja que el +5V no es fa servir.

Emetre un beep amb un brunzidor

El següent exemple l'he tret d'aquesta web i explica com fer sonar un "beep" bàsic amb un buzzer.

int buzzer = 9;

void setup()  { 
  // declare pin 9 to be an output:
  pinMode(buzzer , OUTPUT);

void loop()  { 
  beep(200); 
}

void beep(unsigned char delayms){
  analogWrite(buzzer,20);
  //el 20 es arbritari, es el to que emetra
  delay(delayms);//temps que sonara
  analogWrite(buzzer,0);//apagar el buzzer
  delay(delayms);//esperar uns instants
}

Emetre notes amb un brunzidor

Per emetre notes amb un buzzer podem seguir el tutorial de la pàgina d'Arduino que, encara que explica com fer-ho amb un altaveu (la connexió és diferent) el codi és el mateix que per un buzzer.

Per fer-ho, el primer que cal fer és crear un arxiu amb els codis de les notes. Per fer-ho cal fer clic a la icona de triangle que hi ha al costat del nom de l'arxiu, seleccionar l'opció de nova pestanya i escriure "pitches.h". En aquest arxiu copiarem les definicions que podeu trobar aquí.

Com crear una nova pestanya a l'entorn d'Arduino

Un cop fet això, el codi fa servir les funcions:
  • tone (pin, freqüència, duració): que emet una nota. Si no es passa duració sonarà fins que es cridi notone.
  • notune (pin): que atura el buzzer
El codi d'exemple seria tal que així

/*
llibreria estandard on hi ha les notes
*/
#include "pitches.h"

int buzzer = 9;

//les notes
int melody[] = {
  NOTE_C4, NOTE_G3,NOTE_G3, NOTE_A3, NOTE_G3,0, NOTE_B3, NOTE_C4};
//la duracio
int noteDurations[] = {
  4, 8, 8, 4,4,4,4,4 };

void setup()  { 

void loop()  { 
  for (int thisNote = 0; thisNote < 8; thisNote++) {

    // la duracio va amb milisegons
    int noteDuration = 1000/noteDurations[thisNote];
    tone(buzzer, melody[thisNote],noteDuration);

    // temps de pausa entre notes
    int pauseBetweenNotes = noteDuration * 1.30;
    delay(pauseBetweenNotes);
    // para el buzzer
    noTone(buzzer);
    
    delay(2000);
  } 
}

Connectar un fotoresistor a l'Arduino

Aquest sensor bàsic venía amb el pack inicial d'Arduino. El tutorial on explica com fer-lo servir és de la pàgina oficial d'Arduino. Encara que hi ha altres tutorials com aquest altre.


Un fotoresistor és un element que varia la seva resistència segons la llum que rep. A nivell bàsic pot ser entès com un element que deixa passar més corrent com més llum li arriba i, per tant, ens pot servir per la mesurar quantitat de llum.

Connexió del sensor (amb el fotoresistor a seques)

La connexió del sensor recorda a la del led, però és un xic diferent. Com que quan li toqui la llum deixarà passar la corrent lliurement, és necessari posar unaresistència de 10K entre el GND i els +5V. Tot i això, 

Connexió del fotoresistor (via Nakkaya.com)

A la imatge es pot veure que la connexió és peculiar. Una de les potes del fotoresistor va directe al GND de l'Arduino i l'altre al pin analògic que volguem (A0 per exemple), però per evitar curtcircuits, afegim una resistència de 10K que va als 5V.

Connexió del sensor (amb la versió ja montada en una placa)

Al pack de sensors (aquest) em venia algun fotoresistor ja montat en una placa. La avantatge de la placa és que ja ve amb la resistència marcada. El problema és que la placa està mal etiquetada i els pins reals són (via DxArduinoModulePack):
  • GND:
  • +5V:
  • S: sortida analògica (per exemple al pin A0)
Si voleu fer servir la versió de placa, el meu consell és que re-etiqueteu directament a la placa, sinó correu el risc d'equivocar-vos cada cop.

Les connexión de la versió amb placa

Codi d'exemple

El següent codi llegeix el valor del fotoresistor del pin analògic A0 i el treu pel port serie (per veure el valor cal prèmer Control+Shift+M o bé anar a "Herramientas -> Monitor serial").

int photoresistor = A0;//pin A0

void setup(){
    Serial.begin(9600);
}

void loop(){
    Serial.println(analogRead(photoresistor));
    //els valors van de 0 (maxima llum) o 1023 (foscor)
    delay(100);
}


dissabte, 29 de juny del 2013

Connectar un sensor d'humitat i temperatura a l'Arduino

El component en qüestió venia amb el pack: http://dx.com/p/arduno-37-in-1-sensor-module-kit-black-142834 (podeu veure tots els components del pack catalogats aquí). El seu codi és Ky-015.

El tutorial d'on ho he tret és aquest, encara que en el seu cas el sensor té un pin de més que no es fa servir.

Connexió del sensor

El sensor és senzill de connectar. Té 3 pins:
  1. S: pin de dades, és connecta a un dels pins analògics. Per exemple a l'A0.
  2. +5v: directa a l'arduino
  3. GND: directe a l'arduino
Vista dels connectors

Instal·lació de la llibreria d'Arduino

Malgrat que es podria fer servir sense una llibreria, la veritat és que sempre és més fàcil si es pot reaprofitar el treball que ha fet algú altre. En aquest cas cal instal·lar la llibreria en zip que podeu trobar a hobbyist.co.nz.

En general, per instal·lar llibreries es recomana copiar-les al directori d'instal·lació de l'arduino al subdirectori "libraries", però aquí explico una altre manera de fer-ho:

Obrir l'entorn d'Arduino i anar al menú "Sketch ->Importar librerías -> Add library " 
Seleccionar l'arxiu zip (en aquest cas es diu DHT.zip) un cop fet tornareu a l'entorn de programació 
Tornar al menú "Sketch ->Importar librerías " i seleccionar al final de tot la llibreria importada i al codi ja us apareixerà una línia a l'inici on s'importa la llibreria (#include <dht.h>) 

Codi d'exemple

El següent codi agafa la temperatura i humitat del sensor i l'escriu pel port sèrie.

Mentre s'està executant connectat a l'ordinador, es pot consultar el que l'Arduino envia per sèrie prement "control+majúscules+M" o bé anant a "Herramientas -> Monitor Serial"

#include <dht.h>

#define dht_dpin A0 //pin de lectura A0

dht DHT;//llibreria importada 

void setup(){ 
 Serial.begin(9600); 
 delay(1000);//es recomana deixar un segon abans de llegir 

void loop(){

 DHT.read11(dht_dpin);
 Serial.print("Current humidity = "); 
 Serial.print(DHT.humidity); 
 Serial.print("% "); 
 Serial.print("temperature = "); 
 Serial.print(DHT.temperature); 
 Serial.println("C "); 

 delay(800);//es recomana consultar cada 2 segons 
 //encara que tambe funciona amb 0.8 segons 

Com queda la connexió 













diumenge, 23 de juny del 2013

Connectar un interruptor de mercuri a l'Arduino

El nom del sensor fins on sé és KY-017. El sensor és d'aquest pack de sensors (els teniu tots catalogats aquí)

Aquest sensor amb un nom tant rimbombant és en realitat ben senzill d'entendre, dins d'un tub de vidre hi ha una gota de mercuri que es mou lliurement i dos borns. Així, quan està vertical i cap a munt, la gota cau i fa contacte, en canvi quan està a baix els borns no es toquen.

Connexió

El sensor té només 3 pins:
  1. GND: directe al de l'Arduino
  2. +5V: directe al de l'Arduino
  3. S: que indica si els borns estan en contacte, és connecta al pin digital que es vulgui de l'Arduino (per exemple al 7)
Connexió del sensor

El sensor a més ve equipat amb un led vermell que ens indica si està els bors estan en contacte o no, pel que és força fàcil de veure si s'està connectant o bé o no.

Codi d'exemple

A l'exemple he connectat un led extra al pin 13 que s'ilumina quan els borns NO estan en contacte (al contrari del que fa el led que porta el propi sensor).

int led = 13;//led 
int mercury = 7;//interruptor de mercuri

void setup() {                
  pinMode(led, OUTPUT);
  pinMode(mercury, INPUT);
}
 
void loop() {
  int mercuryState = digitalRead(mercury);
  if (mercuryState == HIGH) {        
    digitalWrite(led, HIGH);  
  } else {
    digitalWrite(led, LOW); 
  }
}

Poso un petit vídeo del sensor funcionant.


dijous, 20 de juny del 2013

Connectar un joystick analògic a l'Arduino

El meu joystick és un dels components del següent pack: http://dx.com/p/arduno-37-in-1-sensor-module-kit-black-142834 (podeu veure tots els components del pack catalogats aquí).El text de la placa diu "Keyes SJoys" i, segons el llistat de components, es diu "XY-axis joystick module KY-023".

El seu funcionament és molt senzill (fins i tot més del que m'esperava). Té 4 pins:

  1. GND: directe d el'Arduino
  2. +5V: directe de l'Arduino
  3. VRx i VRy: que retornen el valor de l'eix X i Y. S'han de connectar als Analog IN (per exemple a A0 i A1)
  4. SW: que en teoria serveix per veure si s'ha premut en mode botó. De moment no he aconseguit capturar-ho.
Vista dels connectors


He trobat un tutorial de com connectar-lo aquí: http://jannehuo.wordpress.com/2013/02/07/arduino-joystick-2/. Només cal llegir els valors de VRx i VRy amb la funció "analogRead" com ja havíem fet amb el potenciòmetre. Aquí un codi d'exemple que treu per terminal els dos valors separats per coma.

Codi d'exemple

int joy1 = 0;//pin analogic de les X
int joy2 = 1;//pin analógic de les Y
int val1 = 0;//valor X
int val2 = 0;//valor Y

void setup() {
 Serial.begin(9600);
}

void loop() {
 //llegim els valors
 val1 = analogRead(joy1);
 delay(100); //recomanen posar-ho
 val2 = analogRead(joy2);

 //imprimim els valors
 Serial.print(val1);
 Serial.print(",");
 Serial.print(val2);
 Serial.println();
 delay(1);
}

Com queda la connexió

dimecres, 19 de juny del 2013

Connectar un potenciòmetre a l'Arduino

A nivell pràctic, un potenciòmetre no és més que una roda que retorna un valor analògic. Un exemple fàcil d'entendre és una roda de volum de qualsevol cadena de música.

El tutorial l'he tret d'aquí: http://arduino.cc/en/Tutorial/AnalogReadSerial. Aquí s'explica com llegir un valor de l'Arduino des de la consola de l'entorn, però en el meu cas faré que la intensitat d'un led al pin 9 vingui donada pel potenciòmetre del pin A0.

La idea és que l'Arduino té una sèrie de ports anomenats Analog IN que són capaços de llegir valors analògics com els d'un potenciòmetre i convertir-los en nombres enters.

Connexió del potenciòmetre (via http://arduino.cc/en/Tutorial/AnalogReadSerial)

Bàsicament, el potenciòmetre té 3 pins. El del mig retorna el valor (per això es posa al pin A0), el de l'esquerra va al 5V i el de la dreta al GND.

Codi del programa

El codi del programa és una variació de l'original que fa una regla de tres del valor del potenciòmetre (que va de 0 a 1023) al màxim del led (que va de 0 a 255)

int led = 9; // el pin del led

void setup()  { 
  // declarem el pin 9 com de sortida
  pinMode(led, OUTPUT);
  Serial.begin(9600);

void loop()  {
  // llegim el potenciometre
  int sensorValue = analogRead(A0);
  //fem una regla de 3 (1023 - 255)
  int brightness = (sensorValue/10)*255/102;
  // set the brightness of pin 9:
  analogWrite(led, brightness);
  // esperem 30 milisegons
  delay(30);        
}

Com queda tot plegat

Connectar un led a l'Arduino (mode analògic)

A l'article anterior vaig posar com connectar un led a una sortida digital de l'Arudino (això vol dir que només està encès al màxim o apagat). Tot i això, l'Arduino té alguns ports que poden emetre valors analògics i que, per tant, poden regular la lluminositat del led. A l'Arduino Uno aquests ports estan marcats amb un símbol "#" (com ara el #3, #5, #6, #9, #10 i #11).


L'exemple l'he tret de: http://arduino.cc/en/Tutorial/Fade i fa servir la funció "analogWrite()" per enviar una senyal pel port 9.

Connexió al port 9 (via http://arduino.cc/en/Tutorial/Fade)

Com en el cas anterior, la pota llarga del led es connecta al port 9 i la pota curta al GND, La única diferència és que la resistència de 220-ohm està posada a la pota llarga (del que dedueixo que no canvia res perquè tant és que estigui a un costat com a l'altre mentre hi sigui).

Això és com queda

Connectar un led a l'Arduino (mode digital)

Degut a que la meva base d'electrònica és zero. El que em costa més d'entendre amb l'Arduino és com connectar  els diferents sensors i interactuar amb ells. Per això, he decidit anar escrivint com connecto cada sensor perquè serveixi de guia.

Ja aviso que el que aniré explicant només aplica als sensors que tinc. Intentaré sempre anar posant les referències si és que les tinc a ma, però no em faig responsable del que pugui passar amb d'altres sensors.

Connectar un led

L'exemple del led l'he tret d'aquí: http://arduino.cc/en/Tutorial/Blink. A grans trets consisteix en aprofitar el programa "blink" que emet pels port 13.

Diagrama de com es connecta (via http://arduino.cc/en/Tutorial/Blink)

En el meu cas es tracta d'un led i una resistència 220-ohm. La pota llarga del led es connecta al port 13 i la curta a la resistència, que anirà a petar al GND de l'arduino.

Fàcil.

Configurar Arduino Uno en Windows 7

Farà cosa d'un any em vaig posar una mica amb l'Arduino i, si bé vaig fer algunes coses interessants, la veritat és que el món real es va imposar i no vaig poder dedicar-m'hi massa. Mesos després de l'últim intent i amb l'ordinador recent formatejat, em proposo continuar.

Com que no recordo com s'instal·lava l'entorn, crec que serà una bona idea deixa-ho escrit. En el meu cas es tracta d'un Arduino Uno (amb un starter pack de l'estil d'aquest) i, pel que sé, les versions posteriors són força més senzilles d'instal·lar.

NOTA: la guia oficial d'instal·lació és aquesta: http://arduino.cc/en/Guide/Windows.

1. Descarregar l'entorn

Des de la pàgina http://arduino.cc/en/Main/Software ens baixem l'instal·lador per windows. En el meu cas m'he baixat la 1.0.5. La instal·lació és un wizard normal i corrent.

2. Connectar el trasto

L'última vegada que ho vaig fer vaig haver d'instal·lar el driver a ma per l'Uno, però ara veig que ja l'han integrat a l'instal·lador. En connectar-lo el windows instal·lar els controladors.

Molt possiblement en fer això el led 13 (és un led integrat a la placa) de l'Arduino es posarà a pampalluguejar o es quedarà estàtic. Això és perquè té carregat un programa bàsic en memòria.

3. Engegar l'entorn d'Arduino i carregar el programa blink

Ara ja podem obrir el programa d'arduino i us apareixerà una finestra com aquesta:

Entorn Arduino

Després anem a "Archivo -> Ejemplos -> 01.basics ->Blink" i s'ens carregarà el primer programa.

Molt probablement l'aplicació no haurà detectat en quin port tenim el dispositiu, així que la solució més fàcil és l'assaig i error.

A la barra blau fosc on hi ha botons, el segon botó (rodó amb una fletxa cap a la dreta) és enviar el programa cap a l'Arduino. Si fem clic apareixerà una barra a la part superior. Si al cap d'una estona el led taronja de l'Arduino comença a pampalluguejar ràpid vol dir que està carregant i ja ho tindrem tot bñe. Sinó el programa ens donarà error i vol dir que hem de indicar el port i el model.

Per indicar el model es fa anant a "herramientas -> tarjeta" i seleccionant el model (en el meu cas Arduino Uno). I per indicar el port es va a "herramientas -> puerto serial", en el meu cas ha sigut COM3, però només es qüestió d'anar provant.

Si tot us ha funcionat, quan carregueu el programa "blink" a l'Arduino, el led 13 es posarà en mode intermitent amb una freqüència d'un segon.

dimarts, 7 de maig del 2013

Activar les cantonades actives a Windows 7

En general, el meu us de Windows és força esporàdic i només el faig servir per programes d'edició com Photoshop o After Effects i, molt de tant en tant, per jocs. Per aquest motiu encara vaig amb Windows 7 i cada cop que el faig servir me n'adono de com d'enrederit s'ha quedat comparat amb d'altres sistemes.


Una de les coses que més em treu de polleguera des que m'he acostumat a Gnome Shell és que no hi hagi el selector d'aplicacions que s'activa al moure el punter a la part superior dreta (una característica que també té Mac OS). Per sort he trobat un tutorial (Tutorial de Divide by Zero) que explica com fer-ho amb Windows 7 o Vista (no ho he provat en 8).

  1. Instal·lar el programa Switcher
  2. Un cop instal·lar, executar-lo
  3. S'obrirà una finestra amb ple d'opcions. Sense pensar, anem a l'opció "Shortcuts" (la penúltima del menú de l'esquerra)
  4. A la part esquerra se'ns obrirà el següent menú
  5. On posa "Mouse Shortcut" fem clic a "Change". Apareixerà la següent finestra:
  6. Aquí només cal garantir les opcions: "Activate when: mouse has moved" i que la cantonada que ens interessa estigui en blau (sinó haureu de fer clic) sobre la cantonada
  7. Un cop feu OK i a la finestra poseu "hide" (si poseu "close" se us tancarà del tot) ja tindreu activada la cantonada activa
Selector de finestres

dimarts, 12 de març del 2013

Gnome-Shell: intercanvi de finestres amb alt+tab

Recentment he començat a treballar amb Gnome-Shell a la feina i, si bé en general m'agrada, el funcionament de l'alt+tab (canviar entre aplicacions) em treia de polleguera.

Per defecte a Gnome-Shell alt+tab fa "switch" entre els diversos tipus d'aplicacions, però no entre finestres com sol ser habitual. Això provoca que si tinc dues finestres firefox i un editor, alt+tab només em canviarà entre l'editor i l'última finestra firefox. Fet que complica molt comparar dues pàgines web.

Per sort he trobat l'extensió Windows Alt Tab que em permet tornar al funcionament habitual. Per activar-ho només cal anar a la pàgina de l'extensió i fer clic a l'interruptor per activar-la. Així de fàcil.

Tipus de switch d'aplicacions a Gnome-Shell

Malgrat que no té molt a veure amb l'entrada, també he descobert que Gnome-Shell té diverses abreviacions per canviar entre aplicacions:
  • Alt+Tab: canvia entre apliacions d'un mateix tipus
  • Alt+º (tecla que hi ha sobre el tab): canvia entre finestres d'un mateix tipus d'aplicació
  • Alt+Esc: canvia entre finestres d'un espai de treball