dilluns, 30 de juliol del 2007

La contraproducció de les vacances

Després de quatre dies de platja a Blanes, he tornat a Girona un parell de dies. Serà una estada intermitent perquè tinc encara algunes obligacions per Barcelona que hauria de resoldre. Tot i això, continuo de vacances, així que avui em disposava a repassar tranquil·lament la blocosfera quan, en obrir en Google Reader, m'he trobat amb una gairebé desagradable sorpresa.

Desesperant finestra del GReader amb
més de 100 articles per llegir

Fins i tot el propi Google considera que més de 100 posts per llegir són masses. Realment, sembla que desconnectar-se durant uns dies pot passar factura.

divendres, 27 de juliol del 2007

De la consola al programari lliure

No és cap secret que en els últims anys s'ha produït una petita revolució en la concepció dels jocs per a consoles. Després d'incomptables jocs de plataformes (tots ells idèntics) i males adaptacions de FPSs, sembla que els models que estan començant a triomfar són els jocs "party" i els "serious games" (existeix certa controvèrsia en aquest útlim terme). Alguns exemples podrien ser el Brain Training, Guitar Hero, Sing Star, Eye Toy o DDR.

Per sort, molts d'aquests jocs disposen de clons desenvolupats per a PC i de programari lliure. Alguns dels més remarcables (com a mínim dels que he provat) són:

  • UltraStar (Sing Star): idèntic a de la versió de PSX però amb una gran comunitat que no deixa de crear cançons noves. De fet, disposa de mecanismes per importar les cançons des dels CDs originals de PSX.
UltraStar durant una cançó
UltraStar valorant les puntuacions

  • Frets of Fire (Guitar Hero): impressionant adaptació de l'original on es substitueix el perifèric en forma de guitarra pel teclat. De moment és un joc molt nou i encara disposa de poques cançons (una trentena) però cada dia se n'incorporen de noves.
Inici del Frets of Fire

Frets of Fire durant una cançó

  • Stepmania (Dance Dance Revolution): el més antic dels tres i el que disposa d'una comunitat més gran al darrera. Es complementa amb tutorials sobre com fabricar-se una tauleta de ball i sobre com adaptar les tauletes originals de consola.
Stepmania durant una cançó

Gent jugant al Stepmania

NOTA: totes les captures han sigut extretes de les pàgines oficials.

dimarts, 24 de juliol del 2007

Per què les càmeres compactes són un festival d'ulls vermells?

L'altre dia en Christian, un bon amic, em va explicar que havia anat a un casament. Repassant les fotografies se'n va adonar que a les fotos de la càmera compacta tothom sortia amb els ulls vermells, mentre que a les del fotògraf professional no. Fa poc vaig fer un curs de fotografia on em varen explicar el motiu dels ulls vermells i com evitar-ho (sense "photoshopejar"). Crec que pot quedar un article curiós.

Per què passen els ulls vermells?

L'efecte dels ulls vermell passa quan un raig de llum entra per la pupil·la, rebota al fons de l'ull i arriba a la càmera. El vermell es simplement perquè el fons de l'ull està ple de venes. En condicions de llum normals, la probabilitat que un raig entri per un forat de l'iris i arribi fins a un observador són escasses, per això per a nosaltres les pupil·les són negres.

En canvi, a les càmeres compactes el flaix es troba molt aprop de l'objectiu, fins al punt que els rajos que surten del flaix i els que entren a la càmera són pràcticament paral·lels (angle molt agut). Per exemplificar-ho he fet el següent diagrama:

Efecte dels ulls vermells

Tot i això existeixen dues solucions que solen corregir força l'efecte.

Primera solució: el flaix per a ulls vermells

Moltes compactes disposen d'un sistema de flaix anomenat ulls vermells. El funcionament és senzill. Abans de fer la foto, realitzen petits flaixos per tal que les pupil·les dels fotografiats es tanquin. Això minimitza les probabilitats que un raig entri i surti de l'ull.

Pupil·la contreta pel flaix "ulls vermells"

Els resultats són relativament bons. Sol provocar que els protagonistes es distreguin, perdin el posat i a més s'enlluernin, però evita els ulls vermell.

Segona solució: el flaix extern

La segona solució consisteix en augmentar l'angle entre la llums que ve del flaix i la llum que entra a la càmera. Per fer-ho s'usa un flaix extern amb braç. Així tots els rajos del flaix no surten de l'ull i la càmera aprecia la pupil·la negre.

Càmera amb flaix extern

És la millor solució que, com a afegit, aconsegueix una millor il·luminació que el flaix frontal. Per desgràcia no solem tenir a mà un flaix extern quan usem una càmera compacta.

dissabte, 21 de juliol del 2007

Hàmsters, hàmsters, hàmsters

NOTA: aquest article pot ser perillós per a diabètics.

Per tal de relaxar una mica l'ambient del bloc, poso uns quants vídeos per passar l'estona. Fins fa poc el hàmsters no em deien massa res, com a mínim fins que un amic se'n va comprar un. La veritat és que "aquestes simpàtiques criatures" són força gracioses. Al tub hi ha centenars de vídeos al respecte. A continuació en poso alguns dels que m'agraden més:

Mocha in "His First Broccoli!"


hamster vs door - criceto rosicchia porta


hamster piano and pop corn - criceto pianoforte e popcorn



12 turns in a wheel !!! © My poor hamster ...


També voldria fer una menció especial a un vídeo que, tot i no ser protagonitzat per un hàmster, s'ha convertit en un vídeo de culte a la Xarxa:

Dramatic Look


Si voleu més informació sobre aquest enigmàtic rosegador, us deixo un enllaç amb la història.

No sé a vosaltres, però a mi els vídeos com aquests m'alegren el dia.

dijous, 19 de juliol del 2007

A gata negra no li diguis moixina

Pel que sembla els amics de "Cat Poeple" m'han passat una "marrón curiós" convocant-me a seguir una cadena de posts. El Bushitaka em prohibeix continuar cadenes de mails, però és una mica ambigu en quant a les cadenes d'articles.

Pel que sembla les normes del joc són força senzilles:

  1. El jugador elabora un llistat de 8 coses.
  2. S'ha d'escriure un article al bloc sobre aquestes 8 coses i afegir la normativa del joc.
  3. Al final de l'article s'adjunten els noms i enllaços de 8 blocs amics que vols que elaborin el mateix joc.
El concepte "cosa" potser és una mica abstracte, però a veure que en faig:

1- Caràcter (ningú ha dit que no és pugui copiar):

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, caràcter es defineix com: tret distintiu, qualitat pròpia que distingeix a una persona, un organisme, una cosa, d'altres. Segons aquesta descripció el caràcter propi l'hauria de descriure una altre persona, perquè són elles qui em reconeixen. Però no penso saltar-me les normes al primer punt així que només diré que el meu caràcter és inestable, imprevisible fins i tot per a mi, fractal, tant matisat que es diria tornassolat.

2- Defectes

Una vegada algú em va dir que “els humans no som perfectes, som excel·lents”. M'agrada pensar-ho. Malgrat que som uns sacs de defectes, molts cops les pròpies ganes de fer les coses bé ens fan anar pel bon camí, i en el meu cas segurament en sóc massa de sac. Si em fessin resumir tots els defectes em faltarien pecats capitals, per això tant sols en destacaré els que més me’n penedeixo: les poques capacitats socials i no saber diferenciar la b de la v.

3- Virtuts

El punt més senzill. Podríem dir que una virtut és té en tant que la gent del teu entorn no la té. Per desgràcia solo rodejar-me de gent molt virtuosa.

4- Manies

En són tantes. Com tothom, sóc la suma de les manies dels meus pares i de les de collita pròpia que, com el bon vi, adquireixen bouquet amb el temps. No suporto quan la gent deixa els bolígrafs amb punta retràctil amb la mina cap a fora. Qualsevol cosa que em passi per davant és analitzada de forma visual i tàctil... repetides vegades. L’última lletra de les frases s’han d’escriure i d’esborrar molts cops seguits perquè quedi clara (algun dia aconseguiré deixar-ho). El ratolí és un apèndix de la ment i, per tant, si estic pensant anirà donant voltes per la pantalla buscant la inspiració. Seria capaç d’afegir moltes més entrades al llistat, però com a mostra està prou bé.

5- Aficions

Fa pocs dies em van preguntar això mateix i no vaig saber que respondre. Suposo que aquest bloc és una petita finestra al jo caòtic i indefinit que tinc dins. Considero que qualsevol coneixement és líric i útil alhora, per tant m’és molt difícil diferenciar allò que faig com a entreteniment d’allò que faig com a principi vital. Tot i això, popularment existeixen certes activitats que s’engloben dins les aficions, per aquest motiu suposo que el cinema, el teatre, la lectura i la procrastinació es poden considerar com a tals.

6- Com m’agradaria passar a la història

Per a molts, un cop morts els records dels demés són l’últim vincle que ens manté units a la existència corpòria. Tot i que no és probable que en un futur llunyà es parli de mi pel nom i pels cognoms, m’agrada imaginar-me com voldria ser recordat. Suposo que em conformaria si es digués que el món és un xic més fàcil des que hi vaig anar de vacances.

7- Allò que mai seré

Aquesta és una d’aquelles llistes que va creixent amb els anys. A patacades vaig aprendre que mai seré estrella de rock, ni astronauta, ni actor. Mentre que, com diria en Lluís Llach, “a força de nits” he après que no vull ser militar, ni presidents del govern, ni imposar res a ningú per cap força que no sigui la raó.

8- Jo sóc

Dalí deia “Je sois le surréalisme” (de fet més aviat deia “jje ssoisss llle surrrréalismmne”). Jo no apunto tant alt. De moment sóc català (i en el futur ho trobaré tot pagat), sóc enginyer informàtic (i en el futur espero ser-ho millor) i sóc geek fins a la medul·la (i en el futur dominarem el món).

Les 8 pròximes víctimes

Em temo que aquest bloc és massa jove com per tenir una capacitat de convocatòria tant gran. La veritat és que en posaré una llista però veig poc probable que contestin a la proposta:
  1. Orangoogle... de bloc (Marc, per això estàs a la secció amics)
  2. Un malafollà en Barcelona (per ser el primer a posar-me una referència)
  3. El 7 ciències (aquest és poc probable perquè és temàtic, però m'agrada el bloc i es mereix un enllaç)
  4. Después de Google (va ser tota una font d'inspiració... encara que no sé si entén el català)
  5. Històries vàries de la NWiki (ho sento Pigui, t'ha tocat)
  6. The *really* hard-life of a techno-geek (Pablo, a la foto sembles en Chuky)
  7. El rayado 2.0 (va tenir una crisi de fe blocaire i porta mesos parat, però crec que ja seria hora que el tornés a començar)
  8. vaja, aquí me'n falta un... què voleu, el bloc amb prou feines te un mes.
ACTUALITZACIÓ: el meu bon amic Alberto (del qual esperem en breu un retorn triomfal a la blocosfera) m'ha explicat que aquesta mena d'articles reben el nom de memes. Podeu llegir l'entrada a la wikipedia on ho explica també.

dimarts, 17 de juliol del 2007

El problema de les tres cases amb problemes

L'altre dia, via "la wonder", vaig trobar-me amb què algú havia fet en flash un problema que feia anys que no veia. El problema és el següent: tenim 3 cases que volem connectar als subministradors de gas, de llum i d'aigua però sense que les connexions es creuïn. A alguns els sonarà de quan eren petits.





AVIS: a continuació s'explica la solució, així que si el vostre honor klingon us ho dicta, ressoleu-lo abans.

A primera vista, sembla un simple exercici de lògica, però després d'uns minuts provant-ho es pot veure que no es tant senzill. Després d'intentar enroscar tant com es pot les línies d'unió, la majoria de la gent desisteix. De fet, els que no desisteixen acaben morint de cansament, perquè el problema no té de solució.

A primer de carrera vaig estudiar que un núvol de punts amb arestes que els uneixen s'anomena graf. Quan graf es representable en un paper sense que cap aresta es creuï amb cap altre se'n diu que és un graf planar. El graf del problema s'anomena K3,3 perquè 3 vèrtex s'uneixen amb els altres 3 de totes les maneres possibles (cadascuna de les cases amb cadascun dels subministradors).


Segons el teorema de Kuratowski, qualsevol graf que contingui un subgraf k5 o k3,3 no pot ser planar (a grans trets). Així, si som capaços de refiar-nos d'algú que tingui un nom tant estrany, podríem dir que el problema no tindria solució a planilàndia però que, per sort, si que en te en un món tridimensional.

O sigui que ja sabeu, si de petits us varen proposar aquest problema, no ho dubteu, ho van fer perquè no molestéssiu.

diumenge, 15 de juliol del 2007

Fent d'extra dins la nova pel·lícula de'n Woody Allen (i part 2)

NOTA: aquesta és la part final d'un article més llarg. Podeu accedir a la primera part aquí.

Tot i que en un inici els acompanyants ens trobàvem al costat dret de la plaça (des del punt de vista del director), minuts abans del rodatge una noia armada amb el "walkie-talkie del poder" ens va portar a l'altre costat, per estar darrera dels extres mentre es rodava el correfoc.

Una de les bèsties, la Repúblika de l'Avern i una de realització

Una part molt important dins els rodatges és la il·luminació. Juntament amb les lents de les càmeres, poden crear un efecte de profunditat irreal que ofereix un aspecte èpic a qualsevol localització. A l'anterior post he posat un diagrama de com estaven situades les llums, ara en poso un de com estava la il·luminació en general:

Mapa de llums de l'escena

En teoria nosaltres érem els que quedàvem darrera l'ombra de la mampara, però poc a poc ens vàrem integrar enmig dels extres per fer-la petar mentre no es rodava. Del diàleg amb els extres em vaig quedar amb les següents dades:
  • Cobraven uns 50€ per dotze hores de rodatge.
  • Els penalitzen el sou si els sona el mòvil i fan fotografies enmig del rodatge (crec recordar que 20 i 30 eurus, respectivament).
  • A molt els van fer tornar a casa a canviar-se perquè anaven massa informals per anar a un correfoc (el resultat final va ser que tots portaven camises, faldilles i pantalons de pinça).
Sense voler escodrinyar massa en els secrets del rodatge vaig descobrir que en Javier Bardem no apareixia durant el rodatge per Barcelona, o com a mínim això semblava de moment. Argumentalment la cosa no està massa clara però tot sembla indicar que serà quelcom de l'estil: xicot X deixa a xicota Y. Y se'n va de viatge per oblidar amb amiga Z per Espanya. Y coneix a noi B durant el viatge i comença un romanç de conseqüències imprevisibles. Encara que tot apunta a que s'ha modificat força el guió durant les últimes setmanes.

Els autèntics protagonistes minuts abans de començar

Havia arribat el moment de rodar la primera escena (desconec la traducció de "toma"). Abans, els tècnics havien mesurat la llum d'un diable amb un únic petard. Al so de "pirotècnia" els diables començen a cremar. Les guspires arriben fins a la càmera, els americans s'aparten, quan les guspires esquitxen als extres (tots amb vestits altament inflamables) es veuen obligats a apartar-se (deixant-nos a nosaltres a primer terme). Vints segons després el "tallin" tant sols va deixar un núvol de fum i un equip tècnic sorprès (i algun esmaperdut).

Part del muntatge

Per a les pròximes escenes es va usar menys pirotècnia i els diables no es van acostar tant a l'equip, però el resultat dels extres va ser sempre el mateix. Així doncs, en totes les escenes nosaltres (els acompanyants de la RPK) vàrem estar a primera línia de foc, mai més ben dit. Un altre dels fets curiosos és que, segons sembla, l'actriu que acompanyava a l'Scarlett Johansson era una mica més alta (un centímetre només) i li van posar unes alces que, de tant petites, eren ridícules.

Els tabalers i alguns diables

Les pauses entre escenes eren de cinc a quinze minuts i se'n varen rodar unes set. L'última escena consistia tant sols en un passeig dels diables amb totes les bèsties. Un cop finalitzada varen sonar uns tímids aplaudiments, l'Scarkett Johansson es va tele-transportar a la carpa i a en Woody Allen li varen créixer quatre homes de seguretat que no ens van deixar acostar-nos a menys d'un metre. Després dels agraïments d'una realitzadora vàrem sortir del recinte.

Una de les bèsties

Eren dos quart de dotze. Un cop fora, i després d'uns minuts mirant amb cara a pena als de càtering, vàrem aconseguir que ens donéssim les sobres. Vàrem agrair molt el bol de fruita, els entrepans, els "montaditos de chistorra" i les begudes. Normalment un diria que hem acabat un llarg dia de rodatge, però la veritat és que varen ser tant sols unes dues hores. Però plenes de novetats.

divendres, 13 de juliol del 2007

Fent d'extra dins la nova pel·lícula de'n Woody Allen (part 1)

NOTA: aquest article es la primera part d'un article més llarg (no gaire més aquest cop)

Per a totes les persones que hagin desaparegut del món durant els últims mesos, sense accés a ràdios, televisions, diaris... us informo que en Woody Allen està rodant la nova pel·lícula a Barcelona. Un cop aclarit això, per a les persones que hagin viscut la "woody-allen-mania" que els mitjans de comunicació han provocat només els puc dir que m'odiareu molt perquè ahir vaig assistir com a extra (bé, de fet de figura semiestàtica de fons) al rodatge d'una escena.

Pel que es veu, algú li va dir al director que seria una bona idea filmar un correfoc per a la pel·lícula. Així que dit i fet, van avisar a un parell de colles de diables (o sento, no sé com es diuen encara) i al grup de tabalers "La Repúblika de l'Avern" (la RPK), on toca la meva xicota.

La gent de la Repúblika de l'Avern (la RPK)

En principi ens havien convocat a les vuit del vespres, però fins les nou (pam amunt pam avall) no va aparèixer una persona amb walkie-talkie que ens va conduir (sense preguntar massa res) fins a la Plaça de Santa Maria. Un cop traspassat el mur de guipaires i curiosos vàrem accedir fins a lloc de rodatge.

Plaça de Santa Maria

Realment, una de les coses que més em va agradar va ser tot el muntatge de llums i càmeres. És una mica difícil de descriure així que he fet un esquema:

Distribució de tot plegat (prémer per ampliar)

El punt vermell "JO" representa el lloc on feia d'extra. Com es pot veure estava al costat del llum de segon terme, però tant al costat que pràcticament no m'il·luminava (o sigui que sóc una silueta al fons).

Després d'una bona estona fent fotografies i tafanejant el material (sempre amenaçat per les mirades de gent de seguretat), va acabar arribant el Sr.Allen emmig d'aplaudiments de la munió de tafaners que estaven darrera una balla. Un cop el director ja hi era varen començar les proves de so i llum.

Alguns dels diables i la RPK de fons

En un moment donat ens van fer apartar a tots per a que pogués passar una carpa portàtil on es canviaria la protagonista, en aquesta escena la Scarlett Johansson. Poc a poc el murmuri fora balla va anar "in crescendo" juntament amb el xiulets de la policia. Finalment, una noia rosa, val a dir més alta del que m'esperava, va fer aparició entre crits i floretes ("piropos" en castellà). L'emoció va durar pocs segons fins que l'actriu es va tancar a la carpa. Ja hi érem tots, començava el rodatge.

NOTA: als extres i als del correfoc els van fer firmar un document on deia que no desvetllarien secrets del rodatge... a mi no.

(ennlaç a la part 2)

dimarts, 10 de juliol del 2007

Stallman a la nit al dia

Avui obro una nova categoria a La Veu de T (que suposo que serà força recurrent) anomenada "Pel Tub" on em dedicaré a penjar vídeos "streaming" (segons termcat és "reproducció en temps real", però m'agrada tant poc que no penso dir-li així) que em semblin curiosos.

Pel primer article he escollit un vídeo que no es troba a YouTube sinó a Google Videos (ja podrien anar-se plantejant unificar-los, tenint en compte que tots dos pertanyen a Google ). És un vídeo una mica vell (d'abans d'existir La Veu de T) i que molts altres blocs han tractat, tot i això el seu interès no ha disminuït: l'entrevista a Richard Stallman (pàgina oficial) a la Nit al Dia de Tv3.

Pel meu gust és poc didàctic, però paga la pena veure'l. Als que ja han tingut l'oportunitat de veure'l en directe no sentiran res de nou i a la resta els sorprendrà.


Primera Part


Segona Part


Tercera Part

dilluns, 9 de juliol del 2007

La televisió, el bloc sense ètica

Com a blocaire i lector de blocs, cada setmana veig per les cadenes de televisió noticies extretes d'algun bloc que he llegit setmanes o mesos abans. I no estic parlant d'una petita secció en un programa de mitja tarda, sinó de notícies als informatius o de programes d'actualitat. Molts cops fins i tot s'atreveixen a extreure'n frases senceres. Tot sense anomenar-ne les fonts.

Per bé que cada cop més els blocaires s'identifiquen per un codi de conducte (a vegades anomenada "ètica blogger") que inclou citar les fonts d'informació, la televisió continua d'esquenes a la realitat i segueix sense reconèixer que els blocs són una font fiable d'informació. Així, es pot establir una mena de paral·lelisme entre viquipèdia i la blocosfera, que tothom l'usa per documentar-se però a molta gent encara li fa vergonya reconèixer-ho.

Algun dia començaran a existir programes de televisió destinats única i exclusivament a repassar les novetats de la blocosfera, però fins llavors, no seria hora que els periodistes comencin a reconèixer que també usen fonts d'informació gratuïtes?

dissabte, 7 de juliol del 2007

La renúncia voluntaria a la intimitat

NOTA: aquest article parla sobre temes pornogràfics i eròtics. Si creus que et pot ofendre... no em preocupa.

Amb l'aparició dels blocs, la gent va poder publicar la seva opinió. Després els fotoblocs van permetre que tothom disposes d'un lloc on mostrar allò que els interessa. Finalment, les webs socials com youtube han permès que qualsevol persona es converteixi en director i pugui obtenir shares superiors als de moltes cadenes de televisió.

Recentment, molts blocs s'han fet ressò de l'aparició de pagines socials (emmarcades dins la web 2.0) destinades a penjar el material pornogràfic amateur dels usuaris. Amb els pornofotoblocs, molt usuaris anònims van decidir mostrar a la Xarxa els seus moments més íntims. Poc després, llocs com pornotube o yuvutu varen donar un espai públic a aquells vídeos que mai s'ensenyen a ningú.

Fa poc, el grup Pirate Bay ha obert un nou repositori d'imatges anomenat BayImg on tothom pot guardar les imatges que vulgui sense que se'ls apliqui cap mena de censura (exceptuant la pornografia infantil, lògicament). Realment el lloc no està destinat a pornografia exclusivament, però la no censura és un gran reclam. Així, és possible visualitzar les fotografies de les vacances al costat de l'striptease d'algú.

Diuen que quan es paga amb tarjeta de crèdit sembla que realment no es paguin diners. Igualment, molta gent il·lusa creu que allò que es penja a Internet no ho veu ningú. Pel que sembla, molts usuaris no són conscients que qualsevol imatge o vídeo que es pengi pot ser guardat al disc dur. És més, les imatges penjades a llocs com BayImg es publiquen sense copyright i, per tant, molt probablement podrien ser publicades en revistes. Així, potser en un futur veurem sorpresos com fotografies d'un amic/amiga/amics/amigues en situacions compromeses són publicades sense el coneixement dels afectats; i tot perquè els va semblar una bona idea.

Mentre a Espanya comencen a actuar lleis tant necessàries com la LOPD per intentar protegir la nostra intimitat, la majoria dels usuaris continuen sense adonar-se de la importància de les dades personals.

Finalitzo l'article posant un vídeo sobre la quantitat de pornografia que es troba actualment a Internet (que per si sol ja justificaria un article).

dijous, 5 de juliol del 2007

Els termes tècnics i el català

L'any 1941 l'enginyer suís Georges de Mestral va veure com certes plantes s'arrapaven al pèl del seu gos quan el treia a passejar i va decidir que allò podia ser d'alguna utilitat. Així doncs, va començar a estudiar com funcionava. Finalment va inventar dues superfícies, una de peluda i una de coberta per petits ganxos, que en entrar en contacte queden agafades. Sense saber-ho, havia inventat un dels objectes que a més llistes de "els millors invents del segle XX" apareix. Ara només faltava atorgar-li un nom a la criatura.

Per fer-ho va recórrer a la combinació de les paraules franceses: "velours", que significa vellut, i "crochet", que significa ganxo. Com a resultat va obtenir el neologisme "velcro"
. El producte ja estava completament acabat.

Els neologismes són el pa de cada dia de les llengües. Tot i això, existeixen diverses solucions al problema. Les llengües majoritàries, com el castellà o l'anglès, no tenen cap problema en agafar directament la paraula original i emprar-la sense adaptar-ne l'escriptura, com a mínim fins que no se'n crei una de més adequada. Però què passa amb una llengua com la nostra?

El català és una llengua debilitada (no penso demanar disculpes si el que acabo de dir ha ofès algú) que no pot permetre que els seus parlants escriguin les paraules com vulguin. La nostra força és la unitat: si ens separen en catalans, valencians i baleàrics perdem molt més que pàgines del diccionari dialectal. Per això, el lingüistes catalans necessiten estar al dia de tots els neologismes que apareguin per tal que no apareguin escriptures que no compleixin la normativa ortogràfica.

La veritat és que poques vegades arriben a temps i que molt sovint se'ls critica per la seva feina, però cal tenir en compte que és difícil inventar una nova paraula adient, sobre tot quan no se sap ni què vol dir el terme original. Cal tenir en compte que molts dels neologismes provenen d'àmbits tècnics i que, per tant, només solen usar-los persones altament especialitzades, mentre que les adaptacions provenen d'un àmbit purament acadèmic sense contacte amb el sector que les generen.

Dins el meu sector (la informàtica) he experimentat com certes paraules han anat mutant durant el transcurs dels anys. Quan vaig començar la carrera tots els apunts i professors ens parlaven de "hardware" i "software", però en acabar cada dia sentíem més "maquinari" i "programari". Són dos dels exemples més coneguts de paraula que passa de "jo mai la faré servir" a "es diu maquinari, no hardware".

Per a recollir tots aquests termes tècnics es va crear la "neoloteca". Un pàgina que molt amablement ens informa de:

ca maquinari, m
es equipo físico
es hardware
fr matériel
en hardware

Definicions
ca: Conjunt d'elements físics d'un sistema informàtic.

i de:

ca programari, m
es equipo lógico
es software
es soporte lógico
fr logiciel
en software

Definicions
ca: Conjunt sistemàtic dels programes d'explotació i dels programes que serveixen per a aplicacions informàtiques determinades.

Això si, només és possible accedir-hi un cop iniciada la sessió, tot entrant amb l'usuari visitant posat per defecte. Per sort, el amics de Softcatalà han recopilat algunes de les entrades informàtiques més important en el seu recull de termes de Softcatalà. En pròxims articles ("posts" en anglés) ja repassaré algunes traduccions més.



dimarts, 3 de juliol del 2007

Què és un tros de quòniam?

Pocs dies després de l'inici de La Veu de T, el creador de "Ya està el listo que todo lo sabe" va comença el bloc El 7 ciències. De fet, "Ya està el listo que todo lo sabe" va ser un dels blocs que em va inspirar alhora començar La Veu de T (juntament amb "despuesdegoogle", "letritas", CPI, "Microsiervos" i molts més que, injustament, ara no recordo). Per a celebrar l'obertura del nou bloc, em disposo ha fer un petit homenatge/plagi/burda imitació de El 7 ciències:

Què és un tros de quòniam?

Ser un tros es refereix a un fragment d'alguna cosa. Encara que en aquest cas s'usa com en l'expressió "ésser un tros de pa" que significa ser bo.

Segons la hiperenciclopèdia, un quòniam es descriu com "Terme emprat en la locució tros de quòniam, que significa talòs, beneitot" i ens indica que és un mot manllevat del llatí. Per sort, si mirem directament al GREC, trobem més informació:

Expressió llatina, 'perquè', sorgit segurament en ambients eclesiàstics, aplicat en algunes discussions escolàstiques a alguns que es llancessin a argumentar amb quoniam 'perquè' sense saber després què dir
Es Podria dir que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense saber com l'argumentaran, encara que l'ús més comú és el de ser un talòs.

dilluns, 2 de juliol del 2007

REV per a neòfits (i part 6)

NOTA: aquest article és la sisena part d'un article molt més llarg. Potser seria convenient llegir les altres parts abans de continuar (part1, part2, part 3, part 4 i part 5).

Enmig del caos generat per l'accident en el portal, els PJs (Personatges Jugadors) es reorganitzen. Per primer cop en tota la partida, els antics aspirant a formar part del projecte "MON" i els empleats de la secció X comencen a treballar com un únic equip. El director (PNJ) ordena a un parell de guàrdies (també PNJs) que segellin la cambra del portal.
Tot l'equip s'agrupa a les oficines del pis superior mentre un petit esquadró busca la criatura escapada. El director i la sots-directora interroguen al professor (un PJ maquillat com si fos un vell de vuitanta anys) i als tècnics. Els biòlegs i metges inventen hipòtesis sobre què deu ser la criatura.

En un moment donat, la criatura torna a aparèixer del no res. Entre crits i corredisses els guàrdies aconsegueixen abatre'l. Amb el cadàver al vel mig del passadís, el biòlegs decideixen endur-se el cos a la sala d'autòpsies. L'autòpsia del cos de l'ens va monopolitzar durant uns vint minuts a un dels Màsters per tal de respondre totes les preguntes de la biòloga. Poca estona després es va produir un nou atac que va confirmar els pitjors auguris: l'alienígena havia dipositat ous pels conductes de ventilació i la seva gestació era rapidíssima (un recurs molt comú en pel·lícules com Alien).

PJs realitzant l'autòpsia a la criatura

Poca estona després del descobriment, la llum de l'edifici se'n va anar i els PJs es van veure obligats a usar alots. Les portes de l'edifici s'obren només quan hi ha electricitat, així que la única sortida possible era el portal, que havia quedat inoperatiu durant l'apagada general. En aquest moment l'equip es va dividir per tal de solucionar els dos problemes: els alienígenes i la font d'energia. Després d'això, vaig decidir estar amb els altres observadors parlant de com s'estava desenvolupant tot. Eren ja més de quatre hores de joc ininterromput i el cafè amb gel de les 10 ja no feia massa efecte.

PJs després de l'apagada

En un moment donat vaig veure com la sots-directora (PJ) s'asseia i es queixava dels peus (es queixava de veritat, li feien mal les sabates). Un cop vaig entendre el problema, li vaig deixar les meves sabates. Descalç, la meva mobilitat es va reduir considerablement (en teoria, perquè durant les 3 hores que faltaven de partida no vaig parar de moure'm per l'edifici).

Un grup de jugador va aconseguir una font alternativa d'energia per al portal. Es tractava de quelcom semblant a la Kriptonita que emetia llum (una mena de barra brillant dins d'un plàstic en forma de cristall). Agafant-lo amb les mans nues, un personatge se l'enduu pel passadís fins que un Màster se li posa al costat i l'informa que s'acaba de desfer. Pel que sembla es necessitava d'una exoarmadura que el mecànic (PJ) havia construït quan formava part d'un projecte anterior de Nexus.

A partir d'aquest moment ja no em sentia gaire els peus i vaig decidir seure'm en un tamboret que hi havia al costat de la taula de mescles de la sala del portal. Al cap d'una estona varen arribar la major part dels PJs i el mecànic amb la exoarmadura. Coma imatge aproximada, el jugador que feia de tècnic era una persona molt alta, vestida amb una cuirassa negre, un casc als més pur estil appleseed, peus de Mazinger Z i unes pinces a les mans inspirades en el robot grua del final d'Aliens el retorn. La veritat és que imposava.

Alguns PJs arreglant el portal

Després es va formar l'equip de set persones que passaria pel portal. Si no recordo malament es tractava de : l'únic que sabia com funcionava la porta (per allò de poder tornar després), un metge francès (perquè el personatge que sap usar la porta patia del cor), un parell de militars, la sots-directora, l'aspirant de la guàrdia vaticana i una lingüista. Varen tornar a activar a la porta i, just en travessar-la, una de les parets laterals (que era un separador de paper) es trenca i apareix el monstre final: la reina alienígena.

La lluita final va consistir en un cos a cos entre el mecànic vestit amb la exoarmadura i la reina alienígena mentre la resta dels que s'havien quedat fora disparaven sense parar a l'enemic. La reina consistia en un PNJ que carregava a l'esquena una pròtesis plena de braços, tentacles i, per suposat, una llarga cua acabada en un punxó (tot d'espuma pintada amb làtex, lògicament). Un cop morta la reina, el Màster els informa que la exoarmadura està a punt d'explotar i que tenen pocs segons per treure-se-la al mecànic. El final èpic el va protagonitzar un dels PJs quan va llençar la cuirassa pels aires, que va anar a petar al costat del portal senyalant així el final de la història.

Els 7 elegits per traspassar el portal

Tots el llums de la sala es van encendre entre aplaudiments i ovacions. Després de la foto de grup dels que havia passat pel portal, els màsters van pujar a l'escenari de la sala d'actes i van donar les gràcies a tots els participant tot acomiadant-se amb un "fins el pròxim Phase Zero". Després, tots vàrem ajudar a recollir les habitacions. Eren pràcticament les 7 del matí, així que tots junts vàrem anar a esmorzar.

Que lluny queden els prejudicis ara que he viscut un rol en viu de prop. En realitat es tracta d'una activitat de grup molt ben organitzada i planificada. Ja voldrien molts actors disposar d'un entorn per improvisar com el que he vist aquesta nit. He passat una nit francament divertida que espero poder repetir en el futur i, el que es més important, sense necessitat de prendre ni una gota d'alcohol i tornant a casa sense fer pudor a fum.