Sitges 2013: Halley
Seguint amb la marató nou zombis (aka. zombis gafapasters)
Halley (2012)
Sinopsi
Berto és mort. Cada dia li resulta més i més difícil amagar les marques del seu cos en descomposició. Això sí, Beto no es resigna del tot i intenta seguir amb la seva vida.
Crítica
El primer avís que cal fer sobre Halley és que, al costat d'aquesta, l'anterior de la marató, The Battery, és una pel·lícula d'acció. Això vol dir que és una mala pel·lícula? No, però la majoria de la gent no la aguantarà.
La opera prima de Sebastian Hoffman és un retrat íntim i molt visual d'aquells que tant agraden als crítics. La peculiaritat és que poques vegades aquesta intimitat és tant literal. Intepretada gairebé en exclusiva per l'actor Alberto Trujillo, la cinta ens proposa acompanyar al protagonista en el seu camí de decadència física. Pràcticament sense diàlegs, serem testimonis de com Berto es neteja, repassa les sutures, es perfuma, tapa orificis i es intenta evitar ser consumit pels cucs.
Potser l'encert principal de Hoffman és representar-ho tot d'una forma més poètica que morbosa. A Halley, fins i tot les escenes més desagradables son rodades amb un perfeccionisme extrem i una fotografia molt cuidada. Cal destacar la feina de maquillatge a càrrec d'Adam Zoller i la fotografia de Matias Penachino, que fan una feina excel·lent.
El millor: la factura. Està molt cuidada.
El pitjor: difícil de recomanar, és molt lenta i difícil de veure.
El pitjor extra: programar-la en una marató a les quatre de la matinada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada