Pel·lícules del dissabte 16

Amb el Festival ja acabat, continuo amb les crítiques, però com que tampoc vull allargar-me molt i no he tingut temps d'escriure al cap de setmana (si mireu la previsió entendreu perquè) intentaré que siguin curtes.

The perfect host (2010)

Sinopsi

Un ex-convicte es veu obligat, després de veure que el robatori que havia planejat minuciosament ha estat notícia de portada, a cercar un lloc on amagar-se fins que la cosa es calmi. Fent-se passar per l'amic d'un amic, aconsegueix colar-se en una residència en la qual el propietari fa un sopar. Un amagatall perfecte, en teoria.

Crítica

El Primer Llarg del director, editor i guionista Nick Tomnay (o sigui, que ho ha fet tot ell) sembla que, com sol passar, és una versió llarga d'un curt anterior. Un cop vista he de reconèixer que ha fet una bona feina i va ser tota una sorpresa (de les poques del festival d'enguany).

A nivell interpretatiu es nota que els actors s'ho han passat genial i, a més, fan que el públic s'ho passi bé amb ells, i això té molt de mèrit. El dos protagonistes, en David Hyde (que li costarà treure's de sobre el sobrenom de "el germà d'en Frasier") i en Clayne Crawford, aguanten a la perfecció tot el pes de la narració. A més, compten amb uns secundàris excel·lents entre els que voldria destacar l'actuació de la Megahn Perry, que no coneixia de res i ho fa genial encara que surt molt poc.

Un guió molt divertit on res és el que sembla i que aconsegueix sorprendre fins i tot al públic més exigent. Molt recomanable.

Mother's Day (2011)

Sinopsi

Durant una festa en el pis recent comprat del matrimoni Sohapi, uns delinqüents entren a la casa pensant-se que continua sent la casa de la seva mare i retenen a tots convidats. La cosa es complica en arribar la resta dels germans i la mare d'aquesta peculiar família.

Crítica

Primer de tot puntualitzar que aquest remake de El día de la madre (1980) no té absolutament res a veure amb l'obra original d'en Charles Kaufman. Si a l'original l'acció es situava en un context rural, aquí passa en una típica zona residencial americana, si les víctimes eren tres noies que feien un viatge per recordar els vells temps, aquí són mitja dotzena de matrimonis dels que no en saps res i si l'original amagava (molt endins això si) un missatge de crítica aquest es queda amb un slasher sense més.

Dues hores de situacions i reacicons sense massa sentit, violència aleatòria i molt poc interés per una pel·lícula que no s'acaba mai. La primera hora passa prou bé, però arriba un punt on es percep que els responsables no saben si volen un torture porn o una pel·lícula de terror psicològic, i es queden en un punt mig molt avorrit.

A nivell argumental cap sorpresa. Dues hores on no passa res i no es ressol res. Després d'una introducció prou digna, la resta es pot resumir en "hi ha una opció que potser farà que s'escapin, els dolents els pillen abans i en maten algun, ja està". I així fins a les dues hores. Si la original ja no era massa cosa aquesta és pitjor.

I saw the devil (2010)

Sinopsi

Un depravat assassí en sèrie que mata per plaer i que no distingeix entre dones i nens és buscat de fa temps per la policia, sense èxit. Quan la xicota de Soo-hyun, un agent secret, en sigui la nova víctima, Soo-hyun no en tindrà prou de detenir-lo i iniciarà un joc macabre del gat i la rata.

Crítica

No podia acabar un Sitges sense comentar una pel·lícula del nou cinema coreà. La novetat és que aquest cop ja és d'un director de renom, en Ji-woon Kim (Dos hermanas (2003) o The good, the bad and the weird (2008)). Això es un símptoma del fet que aquest cinema que porto tant de temps reivindicant comença a madurar i ja té una cantera considerable.

Per aquest anova pel·lícula, Jo-Woon ha optat per una història de venjança visceral que em va recordar una mica a The chaser (comentada l'any passat). Una gran pel·lícula amb una bellesa plàstica característica del cinema que ens arriba de corea i amb dos dels seus actors insignes, en  Byung-hun Lee (Hero (2007)) i en Min-sik Choi (Old Boy (2003)).

Potser la principal crítica és que 140 minuts són un xic massa per al públic occidental que no estem tant acostumats a pel·lícules llargues plenes d'històries. Però tot i això, és una gran pel·lícula. Recomano veure-la.

Detective Dee and The Mystery of Phantom Flame (2010)

Sinopsi

Amb motiu de la ràpida ascensió al tron de Wu Zetian, la que serà primera emperadriu de la Xina, a la capital s'hi construeix una estàtua grandiosa de Buda. Wu reclamarà l'ajut de Dee Rinjie, un oficial a qui va fer empresonar uns anys enrere, per tal que resolgui el misteri d'uns dignataris que han sofert una combustió espontània.

Crítica

Haig de reconèixer que aprecio d'una manera especial totes les pel·lícules d'en Tsi Hark ja que amb la genial triologia de Érase una vez en China (1991, 1992 i 1993) vaig introduir-me al cinema d'arts marcials de Hong Kong. Encara que potser té una filmografia una mica irregular, detective Dee és un nou exemple del que bon cinema que és capaç de fer.

Amb aquesta pel·lícula el director torna al gènere d'arts marcials que el va fer cèlebre i, pel meu gust, millora respecte l'anterior Siete espadas (2005), que intentava ser massa del gust d'aquí i perdia una mica l'essència.

Un argument entre Agatha Christie o Sherlock Holmes i Vidocq (2001) però amenitzat amb unes genials coreografies que recorden a les vistes a Una historia china de fantasmas (1987) però afegint moderadament efectes digitals actuals. Frenètica, com ens té acostumats el director.

A mi em va convèncer molt, i això que eren les set del matí. Això si, no és apte per gent que no estigui acostumat al cinema de Hong Kong o que no tingui la ment oberta per veure propostes diferents.