dimarts, 19 d’octubre de 2010

Pel·lícules del diumenge 17

Amb aquest article finalitzo les crítiques de les pel·lícules del Festival, concretament les de la marató sorpresa en 3D.

Hybrid (2010)

Sinopsi

Un cotxe psicòpata polimorph entra en un taller de reparació després d'un accident i fa la vida i impossible als mecànics.

Crítica

Visionar aquest pel·lículeta de sèrie B després d'una nit sense dormir no és massa bona idea. A veure, el director, l'Eric Valette, ho intenta, compleix amb tots els tòpics i ho amenitza tot plegat amb uns diàlegs que de tant ridículs són graciosos, però, ja sigui pel cansament o per la peli, en alguns moments se'm van tancar els ulls.

Potser el resultat final és massa tòpic i intenta se massa per tots els públics. Opino que la pel·lícula tenia bones intensions, però difícilment la veuria una altre vegada. El més possible és que el seu futur estigui als diumenges per la tarda d'alguna cadena privada.

The Shock Labyrinth (2010)

Sinopsi

Quan la jove Yuki va desaparèixer d'una manera misteriosa en una fira d'atraccions, ningú no va saber trobar-hi una explicació. Al cap de deu anys, en una nit plujosa, Yuki truca a la porta dels amics que l'acompanyaren aquell dia tan fatídic i perd el coneixement.

Crítica

Potser no seria just dir que en Takashi Shimizu és un mal director, però és que les seves pel·lícules no em convencen. Per mi La maldición (the grudge) (2002 i infinits remakes i continuacions) està un xic sobrevalorada i va ser mínimament coneguda gràcies a seguir l'estel·la de Ringu (1998). Totes les seves produccions tenen un toc deixat (per no dir "cutre") que, si bé potser és el que busca l'autor, a mi em sembla ridícul. I The Shock Labyrinth no n'és una excepció.

L'argument en si no està del tot malament i, si no s'hagués esforçat de sobremanera per introduir girs argumentals estranys, hagués quedat molt original. Per dir-ho sense esgarriadors, si s'hagués centrat més en la part de l'estil Cronocrímenes (2007) i menys en The grudge m'hauria agradat més.

Un cop vista no és tant horrorosa com tothom m'havia dit però tampoc és especialment bona. Això si, feia temps que no veia una actuació tant lamentable com la del protagonista, i mira que les de Hybrid tenien tel·la.

Amphibious 3D (2010)

Sinopsi

La biòloga marina Skylar Shane ha contractat un capità de vaixell perquè l'ajudi a trobar mostres de vida prehistòrica en el mar de Sumatra. Durant l'expedició entren en contacte amb un grup de contrabandistes que opera en una plataforma pesquera enmig de l'oceà. Abans que se n'adonin, una criatura abissal comença a fer estralls.

Crítica

És el que té en Brian Yuzna, que tant et fa la grandiosa Beyond Re-animator (2003) (dins el seu gènere, és clar) com et fa un Faust: La venganza está en la sangre (2000). I en aquest cas em temo que el resultat és més tirant a Arachnid (2001) (produïda pen Yuzna amb la desapareguda Fantastic Factory).

Com sol passar amb aquesta mena de produccions, l'argument no té ni cap ni peus, les actuacions són esperpèntiques i dels efectes especials ja ni en parlem, però, què coi, tampoc ho necessiten. Per la sala hi va haver gent que s'ho va passar genial i en alguns moments vàrem arribar a apludir i tot. A mi personalment em va semblar fluixa i una mica massa lenta, però em va entretenir i tampoc enganya en cap moment, és una sèrie Z amb totes les de la llei.