Pel·lícules del dimarts 12 (part 2)

Higanjima (2010)

Sinopsi

El relat d’un grup d’adolescents que viatgen a una illa que no figura en els mapes per buscar el germà d'un d'ells i en la qual un xucla-sang albí ha convertit en vampirs bona part de la població.

Crítica

L'única pel·lícula del director Tae-gyun Kim que havia vist fins ara era Volcano High School (2001) i tot i que no em va desagradar del tot, tampoc la destacaria com una gran pel·lícula, i amb Higanjima passa el mateix.

Higanjima és un dorama que adapta el manga homònim d'en Kōji Matsumoto. El còmic original té 31 volums i es segueix publicant. La meva experiència prèvia amb doramas de sèries tant llargues és que intenten resumir masses coses en una única pel·lícula (Dororo (2007) o la desastrosa Devilman (2004)). Encara que no passa el mateix quan es fa amb més d'una cinta, com ara Death Note 1 i 2 o la triologia de Twenty Century Boys (només he vist la primera encara). Tot i això, com que l'adaptació és d'en Tetsuya Oishi (que va participar a Death Note) hi havia un dubte raonable.

La cinta no enganya, des de la presentació dels personatges ets capaç d'imaginar-te com són les vinyetes del còmic original. Més de mitja dotzena de personatges protagonistes, cadascun d'ells representant un estereotipus diferent (esportistes de tir amb arc, baseball, esgrima japonesa o golf, un grassonet indetermintat, un marginat social...) i moltes històries secundaries que només s'insinuen pels fans però que no es desenvolupen en absolut. En aquest sentit, la pel·lícula és una adaptació més d'un manga, però en canvi no s'arriba a fer avorrida malgrat que dura dues hores.

La pel·lícula es deixa veure, però segurament millora molt si has llegit l'obra original.

Suck (2009)

Sinopsi

Just abans de començar una gira promocional, la baixista de The Winners, una banda de rock canadenca, serà convertida en vampir. La seva transformació no agrada gens al líder de la banda, però els acabarà proporcionant el bitllet cap a la fama.

Crítica

Cada any apareixen comèdies musicals de temàtica més o menys friquis on apareixen els més variats cameos d'artistes coneguts. Des d'Alta Fidelidad (2000) (això si, molt indi i de culte), passant per Escuela de Rock (2003) o per Tenacious D: the pick of destiny (2006) aquest subgénere ha donat petits i grans divertiments que, normalment, no pretén més que entretenir una estona. I Suck és una d'elles (i si, acabo de posar Alta Fidelidad al mateix paquet que Escuela de Rock, i em quedo tant ample).

Una pel·lícula sense pretensions amb moments divertits i molts cameos. No pagaria per anar al cine a veure-la, però encara que només sigui pel detall del flashback que té en Malcom McDowel ja val la pena veure-la per passar l'estona.

Prowl (2010)

Sinopsi

Uns adolescents cretins s'embarquen en un viatge cap a... Chicago per exemple... i quant se'ls espatlla el cotxe pugen al camió d'un amable transportista. Per desgràcia no els serà tant fàcil arribar al seu destí.

Crítica

En presentar la pel·lícula, es va dir que era més Carpenter que l'última d'en Carpenter, el que no van especificar és si es referien al Carpenter de La Cosa (1982) o bé al de Vampiros de Marte (2001). I és que Prowl és un autentic totxo de pel·lícula.

La primera part on presenten als personatges no està del tot malament, un grapat d'adolescents idiotes i una d'ells que vol fotre el camp després d'un trauma. Fan un viatge tots junts, s'espatlla el cotxe, de forma aleatòria pugen a un camió i s'embolica tot. Fins aquí molt tòpic però sense ser un desastre.

El problema comença en aparèixer els vampirs. Des d'Alien (1979) tots sabem que veure el monstre només al final crea tensió, però si no el veu perquè el càmera pateix pàrkinson fa que l'espectador no entengui res. I és que en tota la pel·lícula no s'enten ni una escena d'acció. Tant és així que molts cops els vampirs maten personatges i no saps com ho han fet.

Per un altre costat, en les pelis de terror adolescent, un recurs que s'ha d'anar consumint a dosis moderades són les morts. Si es té un nombre limitat de protagonistes s'han d'anar capul·lant poc a poc, sinó quan només en queda un saps que fugirà fins al final tot es torna avorrit, a no ser que siguis molt bo com en Toobe Hooper o bé tinguis algun gir argumental inesperat i interessant. Per desgràcia Prowl no té ni una bona direcció ni cap gir argumental interessant (inesperat si perquè a aquelles hores ja només esperes que s'acabi d'un cop però s'encaparra en seguir). Una pel·lícula que es fa eterna encara que només dura 90 minuts.