Via Gizmodo he descobert el vídeo There's no Tomorrow, un vídeo molt recomanable sobre els consum energètic.
M'ha agradat molt perquè no es basa en un "què dolents que som" sinó que aprofundeix en els com s'obté actualment energia i si aquest model és sostenible. Basant-se en explicar el procés d'una forma entenedora, sense caure en la demagògia.
Potser és una mica llarg però és molt interessant i, en el fons, inspirador. Realment recomanable si teniu un moment. El vídeo està en anglès, però podeu activar els subtítols amb la icona d'engranatge.
Molts dels conceptes que explica segurament ja us sonaran, però, personalment, mai me'ls havien explicat tant bé i, sobretot, sense caure en els tòpics de "som la pitjor espècie", "som la sisena extinció massiva"...
No sabem com serà el futur, però decididament no serà com és ara.
Tot i que aquest any serà més tranquil que l'anterior en quant al nombre de pel·lícules que veuré, cal començar amb bon peu tot seguint la tradició dels anys anteriors. Per aquest motiu, us deixo amb l'spot d'enguany, dedicat a la intel·ligència artifical:
Al pròxim article ja publicaré la previsió de pel·lícules.
En el vídeo s'explica molt bé tot el procés de publicació d'un llibre fet de la manera artesanal. La veritat és que és tot un art i és molt curiós com expliquen tot el procés.
Sóc aficionat a les tipografies, però no he tingut gaire temps per dedicar-m'hi, tot i això, quan veig un vídeo com aquest, m'entren ganes de posar-me a editar a la forma tradicional. La veritat és que és una currada el que ha fet aquesta gent.
La veritat és que amb la mania que tenen els professors per posar treballs per després de setmana santa vaig una mica de bòlit. Per aquest motiu, aprofito per fer un post curt per recomanar un canal de YouTube anomenat European Musicals on es poden veure musicals sencers gràcies a les llistes de reproducció.
Perquè no quedi un article tant curt poso embegut un dels vídeo promocionals.
Potser no és la manera més òptima de mirar musicals, però molts dels que hi ha són difícils de trobar fins i tot de forma pirata. Jo el faig servir per tenir la música de fons tot posant-me obres que ja he vist.
És un vídeo una mica antic, però no me'n puc estar. Fa uns dies el meu germà me'l va enviar (via Geekologie) i vaig decidir a l'instant que valia la pena publicar-ho. El tall dels disquets em va arribar a l'ànima.
Jo recordo que quan era petit els telèfons de joguina de peluix per a nadons eren de tambor, en canvi després tots tenien tecles perquè sinó els nens ja no ho associaven amb un telèfon i, actualment, ja es fan mòbils. Suposo que en breu ja començaran a fer-los simulant pantalles tàctils, és llei de vida.
Com cada any, aquest bloc es vesteix de gala per l'especial Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2010 (a veure quan ho s'inventen com dir-ho de forma abreujada).
Com l'any passat, aquest any s'espera molt carregat de pel·lícules, així que per començar tranquils inicio l'especial amb la capçalera i l'spot d'enguany.
Donat que avui és el dia internacional dels esquerrans, crec que no hi ha una millor manera de celebrar-ho que anar-me'n de vacances. Com ja he fet altres vegades, deixo el bloc en pausa per tornar amb energies renovades.
Ens veiem al setembre, i perquè no us queixeu, us deixo una pel·lícula perquè passeu l'estona fins que torni.
S'acosten vacances (en el meu cas) i ja hi ha ganes. A partir de divendres el bloc romandrà tancat per vacances però encara tinc temps per publicar una miqueta.
Com que per fi som divendres i sembla que la setmana ha sigut densa per a molta gent (m'incloc entre ells), m'he decidit a publicar un petit vídeo sobre animals, que ara fa temps que no ho feia.
En aquest cas es tracta d'un vídeo que he vist al bloc de Machacas.org que parla d'un peculiar mussol que disposa d'un mecanisme de defensa interessant. Suposo que el vídeo déu ser molt conegut i la majoria ja l'heu vist, però jo l'he descobert aquesta setmana.
Pel que he indagat, es tracta del mussol africà Ptilopsis leucotis. Si no fos perquè és un ocell, sense cap mena de dubte entraria al meu rànquing d'animal de companyia preferits, es clar que ho tindria molt difícil per guanyar a l'slow loris.
Per algun estrany alineament còsmic, aquest cap de setmana l'Alba i jo hem tingut una sessió de nostàlgia tot buscant sèries de la infància a youtube (no ens enganyem, a tots ens ha passat algun cop). El resultat ha sigut tres dies seguits amb la tornada enganxada i la descàrrega íntegra de la sèrie, i del llargmetratge, de Los Aurones (si no recordeu a en Poti-Poti passeu-vos pel sempre imprescindible Ion Litio).
Mentre buscava si es podia aconseguir una altra sèrie de putxinel·lis de la D'Ocon molt menys coneguda anomenada El món màgic del màgic Bruffi (intro aquí), em vaig trobar amb un dels records incompresos de la meva infància. Sense voler, em vaig veure transportat, un altre cop més, al passat.
Devia ser l'any 1987, pam a munt pam avall. Dins la boira dels meus records, estic a casa l'àvia berenant assegut a terra, amb la televisió engegada i jugant amb uns peculiars micos de colors amb velcro a les extremitats que havien passat per les mans de tots els cosins i el germà abans d'arribar a les meves. Estem sols, però sé que d'aquí una estona arribarà la mare, justament quan faltin pocs minuts perquè comenci l'emissió del capítol de V (encara no sabia que en farien un remake, ni tant sols sabia que coi era això).
No és que em faci falta la tele, jo amb els meus micos estic més que entretingut. El cas és que en acabar el programa avorrit de mitja tarda que estan fent (no el recordo, però suposo que devia ser com els d'ara... però amb muscleres) va començar el que vulgarment s'anomena programa de "rellenu". En aquest cas es tracta d'una sèrie de dibuixos animats anomenada Mr. Hipo. No em pregunteu perquè, però aquells capítols de sis minuts estaven a punt de quedar-se'm gravats gairebé tant com l'escena del ulls del dolent de Roger Rabbit (si, aquella) o l'escena on en Gohan s'alimentava de la cua d'un dinosaure encara viu (tanta teràpia i vaig jo i us ho recordo).
Com el propi nom indica, la sèrie tracta bàsicament d'un senyor molt formal que pateix de singlot crònic. Per acabo-ho d'arrodonir, els bromistes dels pares van i li posen Hipo de nom. Això si, lluny del dramatisme de la situació, el pobre Mr. Hipo decideix prendre's la vida amb filosofia i aprofita sempre que pot la peculiar habilitat.
Pel que sabré anys després, la sèrie va arribar als 39 capítols, però suposo que a Espanya en devien arribar ben pocs perquè un dels dos que m'he baixat és l'únic que recordaré. Concretament és el d'un nen que se li escapa un globus i se li enganxa en un arbre, just a l'altura per a que el bon senyor Hipo li pugui recuperar en un espasme involuntari.
Com moltes altres coses que encara no sé, una de les principals dificultats que tindré per trobar la sèrie (a part de no buscar-la activament) és no fixar-me ens els textos dels crèdits del començament. I és que, per A o per B jo juraré que es tracta d'una de les típiques sèries d'animació de l'est (l'argument i el dibuix ajuden a la confusió), també conegudes per animació koniec (encara falten molts anys perquè descobreixi què vol dir aquesta mena de renec). Si fos tant observador com el meu germà, me n'adonaria que tots els noms dels autors són italians i que en realitat és diu Mr.Hiccup. La sèrie va ser produïda per un estudi molt independent anomenat Italtoons Corporation, que em sorprendrà en el futur quan descobreixi que va produir I Married a Strange Person! (1997) del genial Bill Plymton.
En iniciar-se la música d'inici la realitat m'arrossega de nou al futur que m'és present. Intento per tots els mitjans quedar-me allà on sóc per descobrir perquè aquella petita animació, que a tota la meva generació li va passar desapercebuda, a mi em va entrar al cap per no sortir-ne mai més. M'agafo als mobles, a les figuretes de porcellana i als sofàs amb decoracions florals, però tot és inútil. Un timbre multitemporal separa els meus jos. En el passat, la mare truca al timbre per veure el capítol de V. En el futur, un missatge al mòbil em recorda qui sóc mentre l'ordinador m'informa que acaba de finalitzar la descàrrega del capítol de Mr.Hiccup i que procedeix a baixar-se l'últim capítol del remake de V. Som a casa.
Per aquells que no coneguin què és GIMP, només diré que és el millor editor de gràfics lliure que hi ha actualment. Per entendre'ns, i encara que no m'agrada massa aquesta comparació, vindria a ser una versió lliure del Photoshop. Per mi els dos programes són suficientment diferents, però entenc que per a molts ve a ser el mateix.
Realment, GIMP no és especialment difícil de fer servir, però requereix una certa pràctica. A més, si com jo, estàs molt acostumat a la solució propietària d'Adobe, a vegades costa canviar el xip. Recordo que quan vaig aprendre Photoshop ho vaig fer amb un llibre de trucs que es diu "Manipula tus fotografia digitales con Photoshop". M'agradava el format perquè en poques pàgines t'ensenyaven com fer coses útils sense necessitat d'empassar-te pàgines de palla inútil.
El problema és que fins ara no havia trobat res semblant per a GIMP, fins que fa un parell de setmanes vaig llegir en algun lloc que un bloc anomenat Tatica.org començava una sèrie d'screencasts sobre GIMP. El curs consistirà en 100 trucs útils on l'autora ensenya, en un parell de minuts, com fer alguna alteració a una photografia amb GIMP.
Així doncs, després de veure els 17 vídeos que hi ha fins ara, ja el puc recomanar. La veritat és que els primers estan molt mal gravats perquè no es van fer amb cap programa de captura. Tot i això, aquesta mala qualitat només dura els 2 primer capítols. Així, si voleu començar-la a seguir, jo aniria directament el número 3.
De moment jo ja he aprés algunes coses que no sabia i que m'han sigut molt útils. Podeu accedir directament al Gimp100podcast des d'aquí.
Fa uns dies vaig veure el "documental" Religulous (2008). Tot i que no es pot dir que sigui objectiu, i molt menys informatiu, quan parla dels mormons ensenya escenes d'uns dibuixos animats que havia vist fa un temps i que crec que val la pena publicar.
La veritat és que desconec l'origen del vídeo, però bàsicament repassa la història Bíblica alternativa que es descriu a l'evangeli d'en Joseph Smith Jr. Curiós, del·lirant i entretingut alhora.
Per fi he tingut un moment per provar el nou servei de Google anomenat Building Maker. En aquest cas, consisteix en un complement per a Google Maps i Google Earth que permet modelar edificis i geolocalitzar-los sense necessitat de saber model·lar en 3D. Si no sabeu de què us parlo, mireu el vídeo:
Després de provar-lo la veritat és que és força sorprenent. Sense necessitat de cap coneixement tècnic és possible construir la teva pròpia casa en 3D i, a més, el programa s'encarrega de texturitzar les cantonades a partir de les fotografies aèries. Un cop guardat el model, en principi es pot editar amb l'Google SketchUp si saps com usar-lo i tens prou temps lliure.
Tot funciona fent caixes sobreposades al Google Maps
El que sí que es necessita és una mica de paciència. A mi personalment m'ha faltat una hora de feina, però no perquè m'hagi costat començar, sinó perquè el programa té les seves peculiaritats i no sempre les vistes quadren del tot. Amb tot, una gran aposta que ja està donant el seus fruits, només cal mirar el mapa de les cases fetes.
El resultat després d'una horeta
Un cop acabat el model, s'emmagatzema a la compte de Google i, si els administradors de Google Earth ho creuen convenient, passarà a formar part dels edificis públics del programa. Al final, acabes treballant per Google sense veure'n un duro però content d'haver model·lat casa teva en 3D.
Bon dia humans. Un any més comença l'especial Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2009 a La Veu de T i, per celebrar-ho, tot el bloc es vesteix de gala (com sempre, els que vingueu de lectors de feeds no ho veureu si no entreu a la pàgina). Se'm presenta un certamen mogut amb moltes pel·lícules per comentar i poques hores per dormir, així que comencem amb tranquil·litat que fins dijous no arranca tot plegat.
Crec que no hi pot haver millor manera d'iniciar l'especial que amb l'spot publicitari del Festival. Com ja he comentat en algun article, els anuncis del Festival sempre són genials i val la pena recordar-los.
Al pròxim article faré un resum de les projeccions que tinc previstes i, després del cap de setmana, començaré amb les crítiques com vaig fer l'any passat. En veiem.
Fa dos dies, via últimO Nivel, vaig descobrir "City 17: episode I", un mod de Half Life 2 que incorporarà un sistema de control alternatiu basat en el projecte Face Tracking.
Face Tracking és una variant millorada del Head Tracking inventat per en Johnny Chung Lee (o el projecte FreeTrack). La novetat del face tracking, és que l'ordinador reconeix els moviment del cap mitjançant una webcam, sense necessitat d'usar un casc o ulleres especials (usa els ulls i la boca coma referència).
Per a tots aquells que no hagueu entés res del que he dit, us recomano veure el vídeo.
Personalment crec que pot ser increible jugar així. Em moro de ganes d'aconseguir una webcam i descarregar el programa de prova que hi ha a la pàgina oficial. Si el sistema funciona, molt aviat ho veurem aplicat a més jocs i programes. No puc ni imaginar-me el que es podria fer convinant-ho amb els programes de 3D o el Photoshop, per no parlar de l'escriptori en general.
Després d'una setmana on no he tingut ni un segon per escriure, continuo amb el repàs de les últimes novetats en interfícies per a l'escriptori.
Tot i que segurament hagués sigut millor publicar-ho fa uns dies, un dels indispensables és la KDE. A pocs mesos d'alliberar la nova versió, ja fa temps que corren vídeos sobre algunes de les novetats. La veritat és que cada cop sóc més de Gnome, però s'ha de reconèixer que els culs inquiets de KDE l'encerten força a l'hora d'innovar.
Com a novetat es pot veure com els widgets, lluny de ser simples complements, passen a ser les peces bàsiques de l'entorn d'escriptori. A més, m'agrada la idea de mostrar els fitxers d'un directori com a agrupacions d'elements a l'escriptori.
Via Gizmodo també ens arriba la proposta per a millorar l'experiència de l'usuari; el Windows Copenhagen User Experience d'un tal Cullen Dudas.
Una proposta relativament trencadora que reaprofita molts elements d'altres sistemes operatius i que incorpora l'agregació d'elements i la interfície minimalista com punts fort.
Finalment, via Tu Experto he descobert una alternativa interessant al Copenhagen. Es tracta de Bump top, una fusió entre les dues opcions esmentades abans i la compiz, però per a Windows.
Segurament BumpTop és encara una mica massa experimental, però no deixa de tenir certa raó en molts aspectes. Amb tot el moviment de la web 2.0, ja comença a ser hora que els escriptoris estiguin connectats. A més, jo fa temps que amb la Gnome faig grans les icones segons si són prioritàries o d'us freqüent i crec que és un gran sistema per organitzar de forma fàcil l'escriptori.
És difícil predir com serà l'escriptori del futur, però veient les últimes propostes tot em porta a pensar en les següents millores:
L'ús dels Widgets com a peça central de l'escriptori.
Ús d'eines de visualització avançades per a les icones. Icones de moltes mides diferents i, fins i tot, superposades i inclinades.
Menús contextuals basats en iconografia i formes orgàniques, no només en text. Segurament com el que s'està mostrant a les betas de Windows 7.
Agrupar elements en espais diferenciats de l'escriptori.
Permetre anotacions, requadres, dibuixos... per tal de facilitar la organització dels elements.
Possiblement entorns en 3D com els que ja fa anys que estem usant en GNU-Linux.
Integració amb les llançadores d'aplicacions (Katapult, Gnome-do, Finder...) i cerca a temps real.
Progressiva eliminació de les barres tal i com les coneixem. Possiblement es passarà a elements flotants.
Integració amb la web 2.0 mitjançant widgets i ús indistint entre aplicacions en línia i aplicacions d'escriptori.
Sincronització en línia dels escriptoris segons la feina que es vulgui fer.
Ja veurem com va la cosa, però el que està clar és que en Jorge Cham no anava gaire desencaminat quan va publicar aquesta tira.
El 24 d'agost de 1995, Microsoft va llançar al mercat Windows 95, on una de les principals novetats era la incorporació de la barra d'inici i la definició de l'espai d'escriptori tal i com el coneixem actualment.
La veritat és que hi ha hagut pocs canvis des de llavors. Fins a l'aparició, el 2002, del Mac OS X, amb el dock i el finder, el gran públic ni s'havia plantejar que les coses es podien fer d'una altra menera.
Potser els avenços més significatius dels útlims anys són el dock d'Apple, les llanaçadores d'aplicacions com Katapult o finder, o simplement la cada cop més genial Compiz/Beryl. Tots ells destinats a fer més fàcil o atractiu el treball diàri però introduint les novetats lentament, sense espentar a ningú.
Per un altre costat, últimament s'ha parlat molt de les superfícies tàctil multipunt i de si faran obsolets els ratolins i els teclats, però la veritat és que la cosa va lenta. De moment l'únic multitàctil que sembla triomfar és l'iTouch i la resta són, en prou feines, proves de concepte.
Així doncs, per bé Windows 7 pretén apuntar maneres en interfícies tàctils, tot sembla indicar que per a les pròximes versions de tots els sistemes operatius continuarem depenent del ratolí i del teclat. New Windows 7 UI (PDC 2008) part1
Què ens espera? Personalment, ja fa anys faig servir regularment diversos entorns d'escriptori indistintament, Gnome, KDE, windows XP, Vista... cadascun amb els seus punts forts però tots ells millorables. És difícil predir com evolucionaran les interfícies gràfiques però pot ser interessant repassar les últimes propostes.
Ahir, tot sentint el programa Milenio 3, vaig descobrir el desconegut artista José Val del Omar. Val del Omar va ser contemporani de Lorca i els surrealistes i, com va passar amb molts artistes espanyols, va ser incomprès durant la dictadura.
José Val Del Omar
Malgrat que va explorar molts camps, es especialment remarcable la seva feina com a cineasta o "cinemista", com es deia a ell mateix. Si fos un personatge actual, seria considerat com un "artista multimèdia".
A mig camí entres l'inventor i el poeta, la major part de les seves obres combinen innovadores tècniques sonores (va ser pioner en els sistemes de so envolvent) i visuals (avançant-se en l'us del làser i l'holografia).
Allunyant-se de la narrativa tradicional, les úniques tres obres que poden considerar-se pròpiament cinematogràfiques conformen el que ell va anomenar "Tríptico elemental de España".
Fotograma de Aguaespejo Granadino (1955)
La primera d'aquestes obres és "Aguaespejo Granadino (1955)", un curtmetratge inspirat en el fluir etern de l'aigua l'Alhambra i el misticisme. Per sort, el curtmetratge està penjar al tub en quatre fragments de 6 minuts cadascun. El deixo a continuació (és important tenir el so activat).
El curt m'ha recordat molt a les primeres obres que va fer David Lynch pocs anys després, sobretot l'angoixa que transmet el segon fragment (fragment nocturn) que, com a curiositat, és el que més visites ha rebut. La veritat és que m'ha sorprès molt.
Més d'un cop m'he trobat amb el problema d'explicar algunes tradicions catalanes a estrangers. Així com els castellers, el pa amb tomàquet i les sardanes són relativament senzilles de fer entendre, els correfocs solen costar força més.
Per això, em va sorprendre el següent vídeo on és un estranger qui explica perfectament els correfocs.
Des que em van comentar que s'ha trobat un lemur pigmeu que es creia extingit, no he pogut deixar de pensar en un dels éssers més fascinants del regne animal, i la mascota que tots voldríem: l'Slowloris.
Quan vaig descobrir-los gràcies al dramatic lemur (i és que no només un chipmunk pot ser dramàtic) gairebé no podia creure'm que existissin unes criatures com aquestes.
