dimarts, 22 de desembre del 2009

Torno el 12 de gener

Torno a tancar la paradadeta un dies per descansar i tornar amb ganes l'any que ve.


Que passeu un bon Nadal i un feliç any nou!

dimecres, 16 de desembre del 2009

Banquete de espadas (i part 4)


Amb aquest article dono per finalitzat el fotoreportatge del torneig Banquete de espadas.

Tir amb arc

A part de les apostes, Un altre dels sistemes que hi havia per aconseguir més monedes era el tir amb arc. La prova consistia bàsicament en tirar una figureta de goma . Qui ho aconseguia guanyava una moneda de bronce.

Un dels combats

Un cop finalitzat el torneig es van lliura 3 premis per cadascuna de les categories:
  • La classificació general del torneig
  • Millor atrezzo
  • El jugador més ric
Un dels participants

Totes fotografies de l'acte és poden consultar seguint aquest enllaç.

Banquete de espadas (Part 3)

Un dels combats

Continuo amb la meva publicació sistemàtica de fotografies de l'esdeveniment "Banquete de Espadas" organitzat per "La era del caos".

Segons abans d'iniciar el combat

Els combats es succeïen en dos rings adjacents limitats per cordes i els temps de cada combat no solia superar el minut i mig. Realment, els combats eren molt ràpids, tant que molts cops amb prou feines podia fer dues o tres de fotografies.

Gent de Jerez que es va animar a venir

Per bé que gairebé tots els jugadors eren de Catalunya, cal destacar un petit grup que procedia del sur d'Espanya (de Jerez i de Cádiz si no recordo malament).

Alguns dels jugadors durant la presentació de la normativa

Potser el pitjor enemic del torneig va ser el fred, la idea del vi calent especiat (GlühWein) era bona, però se n'hagués agraït més quantitat.

"Belloto" un dels participants més divertits del torneig

dimarts, 15 de desembre del 2009

Banquete de espadas (Part 2)

La guanyadora del premi al millor atrezzo

Continuo amb les fotografies del torneig de softcombat "Banquete de espadas" organitzat per l'associació cultural "La Era del Caos".

Un dels combats

El torneig es va celebrar al Bosc del Somnis, prop de Dosrius. I fotia un fred que pela.

La taula per fer les apostes

A part dels combats, hi havia altres jocs paral·lels com un sistema d'apostes (amb monedes de l'esdeveniment, no amb diners de veritat).

Un dels participants

Al pròxim article continuo amb les fotografies.

Un altre

Ja veieu que els articles són curts, però és que tampoc tinc molt de temps per escriure aquesta setmana.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Banquete de espadas (Part 1)

En Marc i la Neus

Ahir diumenge vaig a anar com a fotògraf a un nou esdeveniment organitzat per La Era del Caos. En aquest cas es tractava de "Banquete de Espadas", un torneig de softcombat.

Assaig previ

Tot i això, aquest cop no hi anava directament com a fotògraf de l'esdeveniment com altres vegades, sinó que acompanyava al grup de tabalers La Repúblika de l'Avern, amb el que ja he compartit algunes experiències.

En plena actuació

L'objectiu de la repúblika era animar la troca amb la seva actuació mentre els combatents lluitaven pel primer premi. I ho van aconseguir, lògicament.

La Gembé

Més assaig

Durant el pròxims articles publicaré algunes fotografies més de l'acte. Realment va sortir força bon material i m'ha sigut força difícil escollir, però encarar que acabin sortint quatre articles, no us preocupeu que no hi haurà gaire text.

Mirant els combats

dimecres, 2 de desembre del 2009

Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet

L'original d'aquest manifest en castellà està sent public per una bona part dels blocs espanyols. Donat que estic completament d'acord amb el manifest, he decidit afegir-me a la proposta i publicar la traducció al català. Gràcies Falgoní per repassar el text.

Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet

Davant la inclusió a l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d'expressió, d'informació i del dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d'Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte i declarem que...

1.- Els drets d'autor no es poden situar per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.

2.- La suspensió dels drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Cap tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l'article 20.5 de la Constitució Espanyola, posa en mans d'un òrgan no judicial ―un organisme que depèn del ministeri de Cultura―, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3.- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicarà un dels pocs camps del desenvolupament futur de la nostra economia, entorpirà la creació d'empreses, introduirà traves a la lliure competència i ralentirà la projecció internacional.

4.- La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen únicament de les indústries culturals tradicionals, sinó de múltiples fonts diferents.

5.- Els autors, como tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les creacions. Intentar mantenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6.- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tant desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que suposadament persegueixen.

7.- Internet ha de funcionar de manera lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar models obsolets de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.

8.- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que es pugui produir, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9.- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10.- En democràcia les lleis i les modificacions s'han d'aprovar després del debat públic oportú i un cop consultades prèviament a totes les parts implicades. No és admissible que s'efectuïn canvis legislatius que afecten els drets fonamentals en una llei no orgànica i que parla sobre una altra matèria.

Si voleu llegir l'original, us deixo alguns enllaços:

dilluns, 30 de novembre del 2009

Horacat.cat: aprendre a dir l'hora en català

Per aquelles coses de la vida he acabat anant a petar a la web horacat.cat. Una web on venen un curiós rellotge que mostra l'hora en català. Com és possible? Doncs simplement posant l'hora en format SMS de l'estil "2/4 d 4".

Captura de la web horacat.cat

La veritat és que a llocs com a Barcelona cada cop hi ha menys gent que sap com dir l'hora en català. En el meu cas fa anys que no porto rellotge al canell, però pot ser un regal tot curiós.

Com a afegit, a la pròpia web ofereixen un widget per embeure que realitza exactament la mateixa funció. Jo ja l'he posat al bloc.

divendres, 20 de novembre del 2009

Provant el nou Google Chrome OS

Avui he tinguts uns minuts per baixar-me i provar el nou "sistema operatiu" de Google. Bé, en realitat no és exactament un nou sistema operatiu perquè no deixa de ser un GNU-Linux amb un Chrome precarregat. Us deixo un vídeo per si no sabeu de què us estic parlant:

What is Google Chrome OS (Microsiervos)


La veritat és que s'ha de reconèixer que arranca ràpid, fins i tot virtualitzat no m'ha tardat ni cinc segons en mostrar-me la pantalla de login.

Pantalla de login del Chrome OS

Una aspecte interessant és que el login es fa amb la compte de Gmail, sense necessitat que cap administrador creí els usuaris. D'aquesta manera, qualsevol persona hauria de poder accedir a la compta en qualsevol ordinador amb Chrome OS.

El Chrome OS en entrar al sistema

Pel que he entès, el "home" de l'usuari (per als de windows els arxius personals, la configuració de les aplicacions, el tema visual...) està encriptat i es sincronitza automàticament amb els servidors de Google. Així, quan tanquem la sessió (si algú troba el botó per fer-ho), totes les pestanyes que deixem obertes al navegador s'envien a Google i se t'obriran automàticament quan tornis a loguejar-te, ja sigui al teu ordinador o en algun altre.



Per desgràcia no ho he pogut provar perquè per guardar la configuració em demanava una compte "@google.com" que pel que sembla no és la mateixa del gmail. Suposo que ho corregiran a les pròximes versions (o hauré d'esperar a que algú m'envii una invitació...).

Navegant

Per la resta el navegador funciona igual com el Chrome d'escriptori però permanentment maximitzat. En alguns vídeos he vist que obrien diversos navegadors i que aquests es comportaven com si fossin escriptoris diferents, però la veritat és que, per bé que he aconseguit obrir més d'una finestra, no he aconseguit canviar d'una a l'altre.

Un dels tres únics menú amb opcions

Una de les promeses de Chrome OS és que l'usuari no s'haurà de barallar amb les configuracions. Crec que és una mica agosarat afirmar això, però la veritat és que la interfície de configuració és de les més austeres que he vist fins ara. A la barra de pestanyes només es mostren 3 icones: bateria, connexió (wireless i ethernet) i configuració. Veurem si poden complir la promesa quan permetin impressores, flash amb efectes 3D o lectors de DNIs electrònics.

Algunes opcions curioses

Tafanejant per les opcions, m'ha semblat curiós que et deixin escollir el motor de cerca (Google, Yahoo o fins i tot Bing) i que hi hagi un botó amb el text "Make Chromium my default Borwser" (Fer que el Chromium sigui el navegador per defecte). Un pensaria que qui es vulgui instal·lar el Google Chrome OS al portàtil té molt clares les preferències.

Un depurador d'HTML

També m'ha sobtat que incorporin un complet depurador d'HTML semblant al Firebug. Sobretot tenint en compte que no es possible intal·lar cap editor de text ni programa de desenvolupament. Suposo que alguna lògica tindrà.

Com a conclusió. Google Chrome OS és una bona idea que crec que pot agafar força amb el temps, però per mi encara és una mica massa limitat. Consumeix poc i s'engega enres, això el fa ideal com a segon sistema operatiu per a netbooks (els portatilets petits) ja que et permet fer consultes ràpides o passar l'estona sempre que tinguis una wireless aprop. També és un bon sistema quan algun familiar et pregunta "m'has d'ensenyar com funciona això de la Internet", alguns ja m'enteneu ;-).

dimarts, 10 de novembre del 2009

Dibuixos animats sobre els mormons

Fa uns dies vaig veure el "documental" Religulous (2008). Tot i que no es pot dir que sigui objectiu, i molt menys informatiu, quan parla dels mormons ensenya escenes d'uns dibuixos animats que havia vist fa un temps i que crec que val la pena publicar.

La veritat és que desconec l'origen del vídeo, però bàsicament repassa la història Bíblica alternativa que es descriu a l'evangeli d'en Joseph Smith Jr. Curiós, del·lirant i entretingut alhora.

Banned Mormon Cartoon

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Provant el nou Google Building Maker

Per fi he tingut un moment per provar el nou servei de Google anomenat Building Maker. En aquest cas, consisteix en un complement per a Google Maps i Google Earth que permet modelar edificis i geolocalitzar-los sense necessitat de saber model·lar en 3D. Si no sabeu de què us parlo, mireu el vídeo:

Modelador 3D de Edificios


Després de provar-lo la veritat és que és força sorprenent. Sense necessitat de cap coneixement tècnic és possible construir la teva pròpia casa en 3D i, a més, el programa s'encarrega de texturitzar les cantonades a partir de les fotografies aèries. Un cop guardat el model, en principi es pot editar amb l'Google SketchUp si saps com usar-lo i tens prou temps lliure.

Tot funciona fent caixes sobreposades al Google Maps

El que sí que es necessita és una mica de paciència. A mi personalment m'ha faltat una hora de feina, però no perquè m'hagi costat començar, sinó perquè el programa té les seves peculiaritats i no sempre les vistes quadren del tot. Amb tot, una gran aposta que ja està donant el seus fruits, només cal mirar el mapa de les cases fetes.

El resultat després d'una horeta

Un cop acabat el model, s'emmagatzema a la compte de Google i, si els administradors de Google Earth ho creuen convenient, passarà a formar part dels edificis públics del programa. Al final, acabes treballant per Google sense veure'n un duro però content d'haver model·lat casa teva en 3D.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Resum de l'especial Sitges 2009

Després de la ressaca del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2009. Crec que ja toca tornar a la normalitat, però abans publico el tradicional resum d'articles.

Sense cap mena de dubte aquest ha sigut l'especial Sitges més intens del bloc, i del certamen. Encara que aquesta edició ha sigut una de les més mal organitzades dels últims anys (publicació dels horaris només una setmana abans, canvis d'última hora, voluntaris que no sabien que fer, una zombie walk que no es va anunciar fins al primers dies del festival, falta d'exposicions i actes especials, una sala menys...) serà recordada pel rècord d'afluència de gent. Possiblement per la tornada del Fantàstic al nom.

Amb un total de 22 pel·lícules i 12 curtmetratges, tanco l'especial Sitges 2009 pujant la capçalera al museu de La Veu de T.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Pel·lícules del dilluns 12

Acabant ja am les pel·lícules del Festival, les crítiques del dia que no vaig veure el sol, la llarga marató del dilluns.

Zombieland (2009)

Sinopsi

Després de l'apocalipsi zombi, un jove anomenat Columbus buscarà un lloc on viure juntament amb en Talahassee, i dues germanes, la Wichita i la Little Rock.

Crítica

Primera immersió de la sèrie A americana al gènere Z i, com no podia ser d'una altre manera, en clau de comèdia. La veritat és que Zombieland està més propera a una sitcom amb tocs d'humor negre que al gore que sol caracteritzar aquesta mena de films. Tot i això, el resultat és molt entretingut i, definitivament, molt més divertit del que m'esperava.

Malgrat ser una producció relativament austera tenint en compte les productores que te al darrera (Columbia, Relativity Media i Paria), la veritat és que vesteix molt bé. Es nota que, tot i ser una pel·lícula comercial, s'ha fet amb afecte i que està pensada.

El guió fet per en Rhett Reese i en Paul Wernick és molt sòlid i va provocar més d'un aplaudiment a la sala. A més, el personatge d'en Talahassee, interpretat pel carismàtic Woody Harrelson, i algun cameo que no puc explicar donen un toc distintiu al film que va agradar molt. Per una altre banda, la direcció a càrrec de'n Ruben Fleischer no destaca especialment però s'ha de reconèixer que el recurs dels cartells flotants (quan veieu la pel·lícula ho entendreu) dóna molt bon resultat i agilitza el ritme de la narrativa.

En conjunt, una pel·lícula molt entretinguda que portarà a molts profans del gènere zombi a les sales de cine, i a tots els fans també. Tot i això no puc deixar de pensar que, per bé que és una bona pel·lícula i he rigut molt veient-la, suposa el principi del fi de l'univers zombi com a insígnia de la producció independent.

Mr.Nobody (2009)

Sinopsi

Decidir comporta conseqüències que poden canviar tota una vida, i en Nemo Nobody està a punt de prendre'n una.

Crítica

Crec que la tercera pel·lícula del director belga Jaco van Dormael està destinada a enfrontar la crítica eternament. Per uns Mr.Nobody serà una obra mestre del setè art i per altre serà una pel·lícula exageradament pretensiosa. I és que realment, la pel·lícula en té una mica de cadascuna, per un costat està rodada amb un tècnica impecable i moderna i l'argument és interessant, i per l'altre peca de voler dir masses coses i es fa una mica llarga degut als 140 minuts que dura.

La pel·lícula explota totes les conseqüència que podria portar prendre o no una acció, un tema que ja s'ha tocat a films com Lola Rennt (1998) o Sliding door (1998) però amb una dimensió molt més gran. La gràcia del film és que és màgic, innovador i emotiu, fins a tal punt que la primer hora de pel·lícula és senzillament impecable. La desgràcia és que a còpia de vides paral·leles l'espectador acaba per veure's sobrepassat i la perfecció visual no és suficient per mantenir-lo atent.

Una pel·lícula que en tot moment m'ha fet pensar amb The fountain (2006) d'en Darren Aronofsky. A mi personalment m'ha agradat bastant, però estic d'acord amb moltes de les crítiques, per molt que ho pretengui Jaco van Dormael, no és Michel Gondry ni Charlie Kaufman i en algun moment se li escapa la narrativa, que no la tècnica.

Amer (2009)

Sinopsi

Una nena, després adolescent, després dona i ja està.

Crítica

Amer m'ha semblat (a mi i a tota la sala) sosa, avorrida, pretensiosa, lenta, improvisada, previsible i tendenciosa, però sobretot antiquada i carrinclona. Els seus directors, Hélène Cattet i Bruno Forzani firmen un subproducte que els deixa com a uns Luis Buñuel de pa sucat amb oli amb reminiscències de Tetsuo (1989) sense ni arribar ni a la sola de la sabata a cap dels dos.

Per a que us en feu a la idea, durant els 30 minuts centrals del metratge només passa el següent: la protagonista adolescent acompanya a la mare a la perruqueria, es creuen amb un descapotable vermell i la mare es posa calenta, arriben a la perruqueria, un crio vacil·la a la protagonista, la protagonista li xuta la pilota i els dos corren al darrera, arriben a un descampat on hi ha un moteros, els crio marxa, la prota es posa calenta mirant els moteros, quan s'acosta la mare li fot una bufetada per fresca i marxen cap a casa. Final de l'acte i koniec.

Els altres dos actes no són molt més brillants. Això si, molt de canvi de càmera, molts filtres de colors i molta parafernàlia tècnica a l'estil José Val del Omar, però per comptes de fer-ho als seixanta, quan tocava, ho fa el 2009. Crec que no cal dir res més.

Kynodontas (2009)

Sinopsi

Tres joves són tancats des de petits a casa dels seus pares, sense veure mai el món exterior.

Crítica

Kynodontas (també coneguda com Dogtooth o Canine) és una d'aquelles pel·lícules que, tot i que em va agradar força, difícilment li recomanaria gaire gent. A falta d'una paraula millor, podria definir-la com a difícil de veure. La duració és de 120 minuts on no hi predominen els diàlegs però on no deixen de passar coses, i les actuacions, tot i que conseqüents amb l'alienació que pateixen els personatges, no són precisament a les que en té acostumats el cinema més comercial.

Amb un rerefons brutal que transmet molt més del que es mostra, el film ens ensenya la versió més aberrant del condicionament positiu i el conductisme. Una pel·lícula imprescindible per a qualsevol estudiant de pedagogia o antropologia.

Com ja he comentat, les actuacions són tot curioses i evoquen la imatge d'un infant que vol ser considerat adult. Diàlegs que serien del·lirants trets de context conformen situacions que, si bé per als personatges són naturals, descol·locaran a més d'un espectador als primers minuts. Això si, un cop t'hi acostumes la pel·lícula no deixa de sorprendre.

Una obra artística que em temo que no serà ben rebuda per l'espectador mig acostumat a un cinema molt més espectacular visualment, però destinada a ser considerada de culte en molts cercles . Això si, cal avisar que és una de les pel·lícules més pertorbades que he vist últimament i que és possible que algú s'ofengui en veure-la.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Pel·lícules del diumengre 11

Una doble sessió d'humor anglès per a la nit del diumenge. Imprescindibles.

Doghouse (2009)

Sinopsi

Un grup d'amics decideix fer una sortida a un poble remot per animar a un d'ells que s'acaba de divorciar. Quan arriben allà se n'adonen que totes les dones s'han infectat amb un virus que els ha convertit en psicòpates misàndries.

Crítica

Quan Shaun of the Dead (2004) va reconciliar magistralment dos gèneres que feia temps que no es trobaven, la comédia britànica i el terror, ningú dubtava que es tornaria a repetir. Veient la nova secció British Focus d'aquest Festival queda clar que la comèdia de terror britànica ha vingut per quedar-se, i ben agraït que estaré mentre continuin donant obres tant genials com aquesta Doghouse.

La pel·lícula està dirigida per en Jake West, del qual no havia vist res fins ara però que entra directament a la llista dels directors a tenir en compte, i guionitzada pel novell però prometedor Dan Schaffer. A més, compte amb un repartiment de grans promeses del cinema britànic liderats per tres dels grans: Stephen Graham (Snatch (2000), Gangs of New York (2002)), Noel Clarke (Dr.Who (2005)) i Danny Dyer (Severance (2006)).

Val la pena veure-la, i més d'un cop i tot. Grans diàlegs i escenes del·lirants que van fer riure a tot el public durant tot el metratge. Una de les imprescindibles si et van agradar Shaun of the Dead (2004) o Severance (2006).

Lesbian Vampire Killers (2009)

Sinopsi

En Fletch i en Jimmy decideixen fer un viatje a un recondit poble d'angleterra per tal que en Jimmy pugui superar la enèsima ruptura amb la novia, la Judy. El que no saben és que al poble va ser maleït per la Carmilla, la vampiresa lesbiana que durant molts segles va causar el terror a la zona.

Crítica

Després del bon regust que m'havia deixat Doghouse, la veritat és que no esperava que Lesbian Vampire Killers estigués al mateix nivell, i ho va estar, això si, amb un registre una mica diferent.

La pel·lícula presenta una estètica pop, amb decorats força coloristes i efectes especials cridaners que combina molt bé amb una història ja de per si és esbojarrada. Des d'un primer moment ja es veu que la pel·lícula no es pren gaire seriosament a ella mateixa, fins al punt que l'espectador tarda uns minuts en acostumar-se.

Els divertidíssims diàlegs escrits per Paul Hupfield i Stewart Williams són molt passats de voltes però mantenen l'elegància britànica, així que no us espereu un Scary Movie (2000) qualsevol. A més, el director Phil Claydon ha sabut treure molt bon partit del guió i ha exprimit bé al trio protagonista (James Corden, Mathew Horne y MyAnna Buring).

L'única cosa que no m'ha agradat és l'abús de la càmera accelerada. Personalment és una tècnica que trobo força odiosa i que resta molta credibilitat als films, suposo que la meva aversió tindrà força a veure amb que es posés de moda a les comèdies dels vuitanta i que ho féssim servir sense parar. Però com que la resta de la pel·lícula és notable, se li pot passar per alt. Molt recomanable, encara que em temo que perdrà molt al doblar-la al castellà.

Pel·lícules del dissabte 10 (part 2)

Segueix el dissabte amb els llargmetratges de la nit més zombie.

The revenant (2009)

Sinopsi

Bart és un soldat que torna de la tomba després d'haver mort al front i necessita sang per mantenir el seu cos en bon estat. Juntament amb en Joey, el seu millor amic, recorreran els carrers per aconseguir-la.

Crítica

Amb un títol molt mal escollit que ens recorda a la desastrosa "Revenant: vampiros modernos (1998)", the revenant ha sigut per mi una de les moltes sorpreses del Festival d'enguany. Tractant-se del primer llarg de la nit més zombie i tal com l'havien plantejat, m'esperava una versió allargada del migmetratge Masters of horror: homecoming (2005), però m'equivocava. Homecoming i the revenant només s'assemblen en que les dues són grans pel·lícules que aporten una mica d'aire fresc a un gènere, el zombi, que comença a mostrar símptomes de desgast.

Amb uns increïblement ben portats 140 minuts de metratge, el director i guionista Kerry Prior explota al màxim la figura del revenant, una barreja entre mort vivent i vampir. Molt d'humor negre i homenatges en un guió ple de girs que es reinventa a ell mateix cada poca estona. Una gran pel·lícula per tots aquells que estan acostumats i cansats d'anar sempre un pas per davant en els guions.

Wasting Away (2007)

Sinopsi

Quatre amics que treballen en una bolera prenen un gelat on hi han anat a parar els residus d’un experiment de l’exèrcit. A partir de llavors ni la seva manera de percebre la realitat ni els seus gustos culinaris tornaran a ser els mateixos.

Crítica

Refrescant comèdia de zombies que ens situa a l'altre costat de la invasió Z. No és el primer cop que el cinema fa protagonistes als morts vivents, ja ho havíem vist a la romeriana Land of the dead (2005) o a la entranyable Fido (2006). Precisament, si hagués de definir l'estètica de Wasting Away, ho faria dient que és una versió pulp del Fido amb el toc colorista de la també romeriana Creepshow (1982).

Després d'uns primers cinc minuts en blanc i negre poc prometedors, la pel·lícula comença a agafar ritme ràpidament quan els adolescents es prenen el gelat verd fluorescent, es desmaien, i en despertar la cinta passa a ser en color. Durant la resta del metratge, el punt de vista humà és filmat en blanc i negre i la visió subjectiva dels zombificats en color. Un codi visual que funciona a la perfecció i que el director, Matthew kohnen, ha sabut explotar amb les dosis justes.

Si a això li afegim un guió molt sòlid, fet pel propi director i el seu germà Sean Kohnen (a partir d'ara, els germans Kohnen... quin pollastre), el resultat final és una pel·lícula molt entretinguda que val la pena veure-la entre amics i amb uns nachos amb formatge. Potser el pitjor de la cinta són els actors, que en alguns moments s'hi podrien haver esforçat una mica més, sobretot quan fan de zombis.

Zone of the dead (2009)

Sinopsi

El trasllat d'un pres polític, unes proves militars en una petita ciutat i un accident amb els contenidors de material biològic perillós confluiran en un autèntic apocalipsi zombie.

Crítica

Desastrosa coproducció servio-italo-catalana dirigida per dos Milan de cognoms impronunciables, Konjevic i Todorovic. Crec que és difícil fer una subproducte tant nefast i avorrit com aquest tenint en una mateixa pel·lícula a una hacker-policia sense experiència, dos agents a punt de jubilar-se, un latinlover mafiós, un fanàtic religiós, dues adolescents cretines i un centenars de zombies. Per l'amor de déu, si encarar que sigui sense voler, alguna bona escena els hi hauria d'haver sortit.

Crec que el principal error de la pel·lícula és que els dos Milans no es van posar d'acord. Un d'ells era molt conscient que estava fent una sèrie Z sense pretensions i l'altre en canvi pensava en fer una obra mestre. Suposo que per això la major part de la cinta passa en habitacions tancades on els personatges simplement parlen sense dir massa res. A veure, no és que no es pugui fer una gran pel·lícula de zombies on gairebé tot sigui diàleg (Night of the living dead (1968), Pontypool (2009), per exemple), simplement és que si els teus guionistes, els dos Milans i un tal Vukota Brajovik, volen el guió en anglès i cap d'ells té el nivell de First Certificate la cosa es complica.

Tampoc surten molt ben parats els actors, que en la majoria dels casos sembla que ni tant sols s'havien aprés el guió. I és que amb zone of the dead n'hi ha per donar i per vendre. En tot cas, una pel·lícula realment soporífera que ni tant sols es mereix estar a la nit més zombi, i molt menys a les sales de cine.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Pel·lícules del dissabte 10 (part 1)

Un dissabte molt zombie, però comencem tranquils, sense masses vísceres.

Solomon Kane (2009)

Sinopsi

Després d'una vida de mal, l'ànima de Solomon Kane es demandada pel propi Diable. Per tal d'evitar el seu fatídic destí, Solomon es convertirà en un purità i canviarà de vida per convertir-la en una autèntica creuada contra el mal.

Crítica

El director de la normaleta Deathwatch (2002), Michael J. Basset, en proposa ara un film d'acció que compleix amb molts dels clixés del gènere. La veritat és que aquesta primera adaptació cinematogràfica del personatge creat per en Robert E. Howard ha rebut forces males crítiques, i per aquest motiu no n'esperava massa res. Potser gràcies a això, la pel·lícula ha superat les meves expectatives i m'ha entretingut durant les dues hores que dura.

Decididament, Solomon Kane no passarà a la història del cinema. Les peripècies del protagonista són relativament interessants, però el transcurs de l'argument és completament previsible. A més, els pocs tocs que lliguen el fil conductor i que li donen una mica de personalitat al film són explicats tant explícitament que l'espectador acaba per deduir que Solomon Kane serà bon guerrer, però no sap sumar dos més dos.

Deixant de banda l'argument i alguns detalls millorables, el conjunt és acceptable i entretingut. Vaig tenir la mala sort de repetir-la a la marató sorpresa del dilluns i, fins i tot en el segon visualitzat, no se'm va fer pesada. Personalment no aniria al cine a veure-la, però me la quedaria mirant si mai veig que l'estan fent.

Zombies & cigarrettes (2009)

Sinopsi

En un centre comercial comença una plaga zombi i els pocs supervivents intentaran sortir del local.

Crítica

Un nou curt sobre zombies en un centre comercial no sembla un gran reclam a priori. Tot i això, els directors Rafael Martínez i Iñaki San Román deixen clar que coneixen el gènere Z i exploten tots els tòpics, sense innovar massa, però amb un resulta molt bo. Un bon curt on tot l'equip demostra una molt bona execució. Va provocar molts aplaudiments a la sala.

Dead Walkers (2009)

Sinopsi

Un pistoler es dirigeix cap a un poble del far west per lliurar a dos criminals. Per desgràcia en arribar es troben un poble ple de morts vivents.

Crítica

Fa temps que penso que una fusió entre el western i el gènere Z podria ser genial. Però clar, per western entenc obres de la qualitat com les d'en Sergio Leone, i per zombies les d'en Romero, i no la poca-soltada infame que és aquest curt. Així com zombies & cigarrettes va aconseguir aplaudiments, dead walkers va rebre una merescuda xiulada.

Game of the Dead (2009)

Sinopsi

Un curt de zombis, no cal dir més.

Crítica

Petitíssim experiment visual sense ni fitxa a IMDB. Una mini dosi d'humor negre per un curt fet amb molt d'afecte i molt pocs recursos.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Pel·lícules del divendres 9

Començo amb les pel·lícules del segon cap de setmana. Un cap de setmana molt zombie.

Paris by the night of the living dead (2009)

Sinopsi

En un París completament infestat per zombies, una parella celebrarà el seu matrimoni.

Crítica

Una bona obertura per una nit plena de vísceres. Una petita comèdia trash de deu minuts plena d'efectes especials i acció. Molt entretinguda.

Carlota (2009)

Sinopsi

En un futur hipotètic s’ha declarat una epidèmica que converteix els morts en zombis. Queden poques persones vives: Carlota n’és una.

Crítica

Un curt correcte d'un director tant novell que no té ni fitxa a IMDB. Potser el que em va sorprendre més va ser la Macarena Gómez, no perquè l'actuació fos genial, sinó perquè després de pujar a l'escenari i parlar m'esperava que seria insuportable i no va ser així.

Survival of the Dead (2009)

Sinopsi

Una grup militar que ha sobreviscut a l'apocalipsi zombie busca un lloc tranquil on viure. En un moment donat senten parlar d'una illa que acull a refugiats.

Crítica

Que el terror zombie està molt trillat no es cap novetat, i en George A. romero ho sap perfectament. Per aquest motiu, per a l'spin off de Diary of the Dead (2007) ha decidit no fer una cinta de terror sinó una pel·lícula més normal on els zombies hi son presents. Una combinació curiosa que no va acabar d'emocionar al públic.

Si una cosa tenen els zombies és que no es necessiten gaires recursos per fer-los, el problema és que a Survival of the Dead potser s'ho han posat una mica difícil i tot. Molts cops els retocs infogràfics a l'estil Zatoichi (2003) no acaben de quedar del tot bé i als maquillatges es nota una certa mancança de pròtesis. Així com a Diary of the Dead la càmara en mà feia que el resultat final quedés bé, a Survival la filmació convencional no li fa cap favor.

Argumentalment, la pel·lícula és pràcticament un western modern on un petit esquadró militar arriba a una illa amb dues famílies enfrontades. Prou interessant com per plantejar alguns arquetipus universals però que al final queda una mica difós. Potser el pitjor enemic de Survival of the Dead és el que l'espectador s'espera i no troba, una típica peli zombie.

Dead Snow (2009)

Sinopsi

Un grup d'amics va a passar el cap de setmana en una casa de muntanya prop d'on durant la Segona Guerra Mundial s'hi va amagar un esquadró nazi. La resta us ho podeu imaginar.

Crítica

Zombies nazis i actors de nom impronunciable per aquesta irregular producció sueca noruega. Segons sembla és una de les primeres pel·lícules del director, Tommy Wirkola, d'aquelles que es fan amb molt d'afecte i pocs recursos.

Potser el més destacat de la pel·lícula són les seves dues parts, que de tant diferents un pensaria que les han rodat dos directors. A la primera el film sembla que vulgui tenir alguna mena de missatge, amb diàlegs que pretenen ser enginyosos i moltes panoràmiques de les muntanyes, però quan comença l'acció gore-frenètica canvia completament el registre i es converteix en el que tots desitjàvem a les quatre del matí, un festival de vísceres i aberracions anatòmiques.

La veritat és que no acabo d'entendre el perquè de les dues parts. Està clar que la segona part invalida completament el terror psicològic i la primera es fa realment pesada mentre espera que comenci la massacre que es sap que arribarà des d'un començament. Joves aïllats i nazis zombies, una aposta segura que funciona a partir dels quaranta-cinc minuts.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Pel·lícula del diumenge 4

Acabo amb les crítiques del primer cap de setmana, i quina feinada que m'han portat. Quan llegiu això ja m'estaré preparant pel segon cap de setmana.

Orphan (2009)

Sinopsi

La Kate i en John Coleman perden al seu tercer fill. Temps després, decideixen adoptar a l'Esther, una nena de nou anys. Esther s'adaptarà bé a l'ambient familiar, com mínim mentre no descobreixin el seu secret.

Crítica

Perquè enganyar-nos, tots volem que en Jaume Collet i Serra tingui sort amb els seus projectes als Estats Units. Amb Orphan, Collet aconsegueix netejar el seu nom després de la desastrosa House of Wax (la casa de cera) (2005), però tampoc passarà a la història del cinema.

Orphan és una pel·lícula de terror i suspens sense masses sorpreses. Pel meu gust una mica massa de manual i tot, però que aconsegueix no fer-se pesada durant les dues hores que dura. Potser la principal crítica que se li pot fer és l'abús de recursos fàcils i típics durant tot el metratge.

Com a coses positives, el personatge de l'Esther està molt ben pensat i la jove actriu Isabelle Fuhrman l'ha sabut esprémer al màxim. La veritat és que en general el disseny de personatges està aconseguir i encara que alguns, com la filla sorda, s'haurien pogut explotar una mica més, ajuden a fer la història més interessant. Cal afegir, sense voler fer cap spoiler, que el gir del final fa que quadrin moltes situacions que durant la pel·lícula es veien forçades. A més, tot i que el conjunt és un xic massa comercial, hi ha una escena just quan es comença a descobrir tot plegat (no puc dir més) que em va agradar i no me l'esperava.

Per bé que el resultat final no acabi sent una obra mestre, s'ha de reconèixer que com a producte ha funcionat bé a l'altre costat de l'Atlàntic recaudant 48 milions de dolars. Desconec el cost real del film, però sembla que ha aconseguit suficients beneficis com per assegurar-li un nou projecte al director català, Unknown White Male (2011). Esperem que li vagi bé.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Pel·lícules del dissabte 3 (part 2)

Segueix amb les crítiques acabant el dissabte 3.

Monsters and rabbits (2008)

Sinopsi

Ser un amic imaginari no sempre és fàcil, i molt menys quan el teu nen fa el seu primer amic real.

Crítica

Un curt entranyable dirigit per en Nicky Lianos i escrit per en David Lemon. Divertit i entretingut, però on crec que el tema no s'ha aprofitat del tot.

Malice in wonderland (2009)

Sinopsi

Versió lliure del clàssic de Lewis Carroll ambientada al submón del nord-est d'Anglaterra.

Crítica

Durant aquesta pel·lícula el cansament va passar factura a tot el grup i cap dels cinc va aguantar sense tancar els ulls una estona. Per sort, el metratge és una concatenació d'escenes amb un mínim fil conductor així que, en despertar-nos, podíem seguir la trama com si res. La veritat és que no sé si això és bo o no.

Malgrat que la pel·lícula és d'aquest any, no es pot pas dir que tingui un títol original, amb una ràpida consulta a IMDB ja veiem que aquest mateix nom s'ha fet servir en dues produccions anteriors. Però deixant de banda aquest detall, i la curiosa sinopsi de la obra homònima de l'any 1982, Malice in wonderland ens presenta una revisió de l'obra de Carroll on tots els personatges formen part del costat fosc de la societat. Drogaadictes, prostitutes, pinxos i mafiosos conformen una història que portarà de bòlit a una Alicia desmemoriada interpretada per Maggie Grace i ha un quinqui obsessionat amb el pas del temps interpretat per un excel·lent Danny Dier (que ja ens va sorprendre a Severance/Desmembrados (2006)).

La fotografia és correcte, la direcció regular i els diàlegs recorden tota l'estona els del llibre original. El principal problema de la pel·lícula és que l'argument està tant desdibuixat que a l'espectador acaba per no importar-li el més mínim la trama. Un com finalitzat l'argument que es descriu a l'Alicia original, la pel·lícula continua durant deu minuts per tancar alguns detalls del passat de la misteriosa protagonista, per desgràcia la resolució arriba en un moment en el qual a l'espectador ja li és igual i fa que en sortir els crèdits quedi un mal gust de boca.

La meva conclusió, una pel·lícula que prioritza l'estètica per sobre del contingut, per veure-la un cop només. Una cinta destinada a convertir-se en insígnia dels gafapastes del futur, i si no em creieu, temps al temps.

The Children (2008)

Sinopsi

Dues parelles amb fills decideixen passar les vacances de nadal en una casa aïllada. Tot va fenomenal fins que els nens contrauen una estranya malaltia.

Crítica

The children és queda a un pas de ser una grandíssima pel·lícula. I és una llàstima perquè a més de ser una gran idea, basada en la novel·la d'en Paul Andrew Williams, el guió escrit pel propi director, Tom Shankland, és impecable. Tots els actors ho fan bé, fins i tot els nens, que aconsegueixen posar els pèls de punta al més valent. Com a afegit, la majoria de les escenes tenen un toc personal que les fa diferents. Una llàstima com ja he dit.

El problema de la pel·lícula és que, a l'hora de muntar el metratge, a algú se li va passar pel cap que el resultat final seria poc comercial i va decidir farcir les escenes d'ensurts fàcils i gratuïts. Per aconseguir-ho, varen agafar cada primer pla de la cara de les innocents criatures i s'hi va concatenar una pujada de volum i flaixos d'imatges com: parpelles, mosques, un ganivet tallant carn, una persona cridant... Desconec si va ser idea del director o de l'editor, en Tim Murrell, però la veritat és que li treuen tota la credibilitat a la pel·lícula. Esperem que algun dia l'Andrew Williams torni a revisar la cinta i li deixin reeditar el DVD sense aquests afegits absurts.

Ara bé, si passem per alt aquest error, la pel·lícula fa por. Val la pena veure-la encara que només sigui per l'argument, que parteix d'un concepte ja explorat al clàssic El pueblo de los malditos (1960) o a Los chicos les maíz (1985) però d'una forma molt més íntima. I per si amb tot el que he dit no en teniu prou, The Children és també el millor mètode anticonceptiu que he vist últimament.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Pel·lícules del dissabte 3 (part 1)

Segueixo amb les crítiques. Aquest cop amb les dues millors pel·lícules que he vist el primer cap de setmana. Imprescindibles.

A part, he vist que El blog ausente també està penjant crítiques, i algunes de pelis coincideixen amb les que he vist.

Summer Wars (Samâ wôzu) (2009)

Sinopsi

Kenji, un nerd en tota regla, treballa com a moderador dins del món virtual d'Oz, la xarxa social més gran del món. Un estiu, Natsuki, la noia més guapa de l'institut, li ofereix feina a la casa rural de la seva família per passar l'estiu allà. Durant la seva estància, un hàcker s'infiltrarà a Oz i provocarà el caos a nivell global.

Crítica

Una de les millors pel·lícules que he vist el primer cap de setmana, amb això ja podria acabar la crítica, però m'allargaré una mica més. La pel·lícula és dirigida per Mamoru Hosoda, del qual fins ara només havia vist Digimon: the movie (2000) i que en el seu moment em va sorprendre força gratament.

A nivell narratiu, Summer Wars es mou tota l'estona entre el món virtual i el món real, però sense confondre'ls mai. Per un costat, el món virtual presenta una estètica molt conceptual feta majoritàriament amb ordinador, i per l'altre el món real es mostra mitjançant animació tradicional. Tot i això, la tècnica no és la única diferència entre els dos mons. Així com al virtual hi predomina l'acció, al real se'ns presenta una trama pràcticament costumista que va commoure a tot el públic.

La cinta és un torrent de sensacions durant les dues hores que dura. Sense afluixar ni un segon, Hosoda aconsegueix jugar amb els sentiments de l'espectador fent que es formi una opinió de cadascun del membres de la curiosa família Jinnouchi, per després desmontar-la.

La pel·lícula està molt influenciada per la obra del mestre de l'animació Satoshi Kon, fins al punt que, de no saber-ho, un podria assegurar que és seva. Si hagués de catalogar les sensacions que transmet el metratge, que no l'argument, diria que és una fusió entre Millenium Actress (2001), Tokyo Godfathers (2003) i Paprika (2006) (si no n'heu vist alguna de les tres, simplement feu-ho ja). De fet, aquesta semblança extrema és l'única crítica que se m'acut per a Summer Wars ara mateix.

Una pel·lícula d'animació molt recomanable. Si us en voleu fer a la idea de l'estètica de Oz, podeu mirar el curt que el propi Hosoda va fer per Louis Vuitton anomenat Superflat Monogram.

Pontypool (2008)

Sinopsi

Mazzy és una estralla radiofònica vinguda a menys que es veu obligat a fer de locutor en un petit poble canadenc. Durant l'emissió del dia de Sant Valentí comencen arribar informes de l'exterior sobre atacs massius i ordes descontrolades.

Crítica

Sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula que he vist el primer cap de setmana. Pontypool demostra que és possible fer bon cinema amb poquíssims recursos i quinze dies de rodatge. Una petita gran obra del director Bruce McDonald, que no coneixia de res fins ara però que seguiré de prop. Però la pel·lícula és més que una bona direcció, el guionista i escriptor del llibre original (Pontypool changes everything), Tony Burgess, ens regala 96 minuts de metratge on el principal fil conductor són els diàlegs, i quins diàlegs.

Pontypool aconsegueix allò que la majoria dels director han oblidat com fer, fer bon cinema de terror sense ensenyar res. Només amb els tres principals actors, en Stephen McHattie (en el paper de Mazzy), la Lisa Houle (com a Sydney Briar) i la Georgina Reilly (com a Laurel Ann), la veu del corresponsal interpretada per en Rick Roberts i un parell de sorpreses més que no explicaré McDonald en fa prou per explicar-nos una història que funciona de meravella.

Una pel·lícula en la que només es necessiten dues condicions per veure-la: visionar-la en versió original (sinó us perdreu la increïble veu de l'Stephen McHattie) i no llegir res en absolut de l'argument (ni tant sols la fitxa del Festival). Una obra que gaudiran tots aquells que comencen a estar cansats de veure un cop rere l'altre les mateixes fórmules.

One of those days (2008)

Sinopsi

L'apocalipsi és molt més del que la gent es pensa. El problema no es acabar amb la humanitat, sinó fer el judici final. Per organitzar tanta gent és necessària molta paperassa, i a vegades es cometen errors.

Crítica

Un bon curt per obrir la sessió doble de la nit del dissabte. Dirigit per Hattie Dalton i protagonitzat per un sempre excel·lent Derek Jacobi (I, claudius (1976) Breaking the code (1996), Gosfor Park (2001) entre d'altres) i Joanna David (que ha fet mil sèries). Possiblement sigui el curt amb més cast a la fitxa de IMDB, 90 persones ni més ni menys!

Un curt molt curt, molt anglès i molt divertit escrit per Mark Burton, un dels col·laboradors esporàdics de la factoria Aardman.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Pel·lícules del divendres 2 (part 2)

Continuo amb les crítiques, però abans vull fer notar una cosa. Les crítiques d'aquestes pel·lícules no pretenen ser detallades, una crítica en profunditat em portaria molta feina tenint en compte el volum de pelis i, sobretot, m'obligaria a incloure alguns spoilers (a partir d'ara "esgarriadors") que no vull posar en pel·lícules tant noves.

The Horribly Slow Murderer with the Extremely Inefficient Weapon (2008)

Sinopsi

Que en puc dir... tracta d'un assassí terriblement lent amb una arma extremadament ineficient.

Crítica

Com ja va passar amb Arbeit für Alle (2008) l'any passat, aquest curt és 100% Sitges. Cinc minuts del·lirants sobre l'assassí més lents de la història. Altament recomanable.

The taxidermist (2009)

Sinopsi

A Gibworth un elixir ha allargat la vida dels animals de companyia. El venedor de pinso està molt content; el taxidermista, no tant.

Crítica

Un curt intel·ligent de la guionista del ben valorat videojoc The Getaway (2003), Katie Ellwood, i del desconegut Bert & Berti (que per mi són dues persones però a IMDB tenen una única fitxa). Una bona execució per un curt amb moltes influències estètiques de Marc Caro i Jean-Pierre Jeunet. Amor amb un toc d'humor negre que sense cap mena de dubte suposa una bona carta de presentació per a l'equip realitzador.

The collector (2009)

Sinopsi

Arkin entra robar a casa d'una família benestant. El que no sap és que un altre delinqüent ha entrat abans que ell i que no està disposat a que ningú en surti.

Crítica

Primer film com a director de Marcus Dunstan, guionista de la meitat de la saga de "Torture Porn" Saw (2004, 2005, 2006, 2007, 2008, 2009... com en Woody Allen però sense canviar el guió) i Feast (2005). Per aquesta primera incursió al món de la direcció, Dunstan he decidit no arriscar-se i oferir un producte sense masses novetats. Tortures, trampes impossibles i corredisses conformen una cinta que es deixa veure però que no aporta massa al gènere.

A nivell d'actuació, destaca lògicament en Josh Steward, que protagonitza el 99% de les escenes (bàsicament, només falla a la obligatòria escena de "destape"). La veritat és que aconsegueix una notable actuació que només pot descriure's com "fent d'Eduard Norton en una peli que mai faria l'Eduard Norton". No m'estranyaria que en breu veiem a Steward protagonitzant alguna sèrie A.

En quan a les tortures, hi ha alguna cremada química prou interessant, però per la resta són totes velles conegudes. Tenim des de filferros a les genives, passat per evisceracions de cap per avall, cables que activen trampes mortals, trampes per a óssos... Potser amb menys engranatges que les vistes a Saw, però igual d'eficaces. Una fórmula simple però que funciona.

Una pel·lícula distreta entre The last house on the left (1972) i Hostel (2005).

Shadow (2009)

Sinopsi

David és un ex combaten d'Irak que decideix anar a la serralada de Shadow per practicar ciclisme de muntanya. En una taverna defensa a Angelina davant d'uns caçadors, junts seguiran amb el seu viatge sobre dos rodes sense saber que els caçador voldran venjar-se.

Crítica

Segons els crítics del Festival, Shadow suposa un ressorgiment del terror italià, no sé si serà tant, però el que sí que és cert és que de ben segur no és "la pel·licula més extrema de Sitges 09", com van assegurar abans de la projecció.

La pel·lícula està dividida en tres actes desiguals que, com sol passar a vegades, podrien titular-se tranquil·lament el bo, el lleig i el dolent. El primer terç, que ens presenta els personatges i la persecució pel bosc, és un autèntic homenatge al giallo que passa de meravella El segon canvia radicalment el to i converteix la cinta en un torture porn més, ni massa fort, ni massa fluix, però que no avorreix. Finalment els últims quinze minuts, el director, Federico Zampaglione, torna a capgirar-ho tot i decideix acabar una història coherent d'una forma completament surrealista que va confondre a tots els assistents (encara que alguns no ho reconeixeran mai).

Una pel·lícula ben dirigida amb alguns moments força artístics que de ben segur faran que tornem a sentir parlar d'en Federico Zampaglione.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Si reduïm la ciència, reduïm el progrés

NOTA: faig una pausa enmig de l'especial Sitges per sumar-me a la proposta d'en Javier Peláez.

El "Que inventen ellos" de Unamuno continua sent una preocupant constant en aquest país. És justament aquesta visió la que fa que Espanya estigui a la cua en patents i que haguem basat la nostra economia en la totxana durant els anys anteriors a la crisi.

Logotipus de la campaña

Durant masses anys, Espanya ha patit una autèntica fuga de talents en l'àmbit científic. Aquesta fuga no només ens ha portat a perdre grans metges, biòlegs, físics, informàtics... sinó que també ha fet que moltes innovacions que haurien donat riquesa al país s'acabin inventant a l'estranger.

Tot i això, semblava que aquesta tendència estava canviant recentment. En poc temps es va ampliar el Parc Científic de Barcelona, es va construir el PRBB i es van facilitar la creació de nous grups d'investigació arreu de la geografia. Gràcies a això, entre moltes altres coses, Espanya ha passat a formar part del projecte International Cancer Genome Consortium i la tecnologia emprada amb el nou DNI electrònic s'està exportant a d'altres països. Tot simplement amb un parell d'anys d'apostar per la innovació.

Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB)

Però clar, una flor no fa estiu i quan semblava que la situació començava a arreglar-se l'Estat decideix que la millor manera de sortir d'una crisi immobiliària és invertir de nou en construcció amb el Plan E. No és que l'endeutament públic sigui una dada especialment preocupant, però sí que ho és que per financiar-lo decideixin retallar d'altres camps com la investigació i l'educació, que afavoririen un canvi de paradigma econòmic i diversificarien les fonts de riquesa del país.

Per aquest motiu, he decidit sumar-me a la campanya "La ciencia Española no necesita tijeras".

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Pel·lícules del divendres 2 (part 1)

Poc a poc aniré posant les crítiques de totes les pel·lícules que vagi veient. Estic intentant aprofitar les llargues cues per escriure-les a l'ultraportàtil, però costa un munt concentrar-se amb tant de soroll.

Goemon (2009)

Sinopsi

El 1582 l'emperador Hideyoshi Toyotomi controla Japó amb ma de ferro i afany expansionista gràcies a una complicada trama de traïcions que el van fer arribar al poder anys abans. Mentrestant, el poble pateix les conseqüències del nou sistema econòmic que deixa a una gran part de la població en la pobresa més absoluta mentre la resta s'enriqueix.

En aquests context, Goemon, el lladre mestre, es converteix en una figura molt popular en repartir entre els pobres tot allò que robar als rics. En un dels robatoris, Goemon descobreix la conxorxa que va portar a Toyotomi al poder i aquest descobriment canviarà completament la seva vida.

Crítica

Sembla que Kazuaki Kiriya li feia por dirigir el seu segon llargmetratge. Han passat ja cinc anys des que va presentar Casshern (2004), l'òpera prima que va ser aclamada tant per crítica com per públic. A més, Casshern va passar a la història del cinema en competir pel títol de la primera pel·lícula filmada completament amb croma, juntament amb la americana Sky Captain and the world of tomorrow (2004) i la francesa Inmortel (ad vitam) (2004).

La veritat és que pot estar tranquil, Goemon supera de molt la seva anterior obra, i no només en pressupost, sinó també en maduresa i ritme narratiu. El film converteix un fet històric (pel que tinc entès) en un espectacle fantàstic de primera línia. Kiriya ens mostra un japó imaginari on la influencia de occident no només ha fet arribar armes de foc, sinó que ha modificat tots els detalls de la vida quotidiana. Armadures medievals, pagodes amb torres gòtiques, canons... conformen un escenari més proper els jRPGs que al cinema tradicional. Tota una joia visual que entrellaça constantment el món real amb les CGIs.

En quan al guió, Goemon ressuscita el gènere clàssic del Wuxia i li dóna una nova vida gràcies a les tècniques actuals. De fet, en tot moment, el film recorda més els clàssics de Hong Kong com El luchador manco (1971) o Legendary Weapons of China (1982) que al cinema japonès de samurais. Tant és així, que els principals personatges prescindeixen de la típica katana i usen armés inspirades en les espases tradicionals xineses. Fins i tot el propi personatge de'n Goemon segueix al peu de la lletra el codi del Xia.

Una bona pel·lícula d'aventures madura i, sobretot, molt allunyada del cinema d'acció americà políticament correcte al que ens han malacostumat.

Alma (2009)

Sinopsi

És difícil fer una sinopsi d'un curt tant curt sense esgarrar-ne res.

Crítica

Primer curt com a director de l'animador de Pixar Rodrigo Blaas. Amb només cinc minuts, Alma ens presenta una inquietant història de forma sublim, tant tècnica com narrativament. No cal dir molt més d'un curt que torna amb premis de tots els festivals on es presenta.

Donat que Blaas forma part de Pixar, espero que algun dia comptin amb ell com a director o bé per al futur Double Dare You de'n Guilermo Del Toro i Disney.

Hierro (2009)

Sinopsi

El fill de la Maria, Diego, desapareix durant unes vacances a la illa de Hierro. Sis mesos més tard, la seva mare torna a l'illa, amb l'esperança de tornar-lo a trobar.

Crítica

Hierro és el clar exemple del que et pot passar si dones masses recursos per fer una òpera prima. El director, Gabe Ibáñez, està tant preocupat de demostrar el que val tècnicament que perd la visió de conjunt i el producte final acaba sent avorrit.

El cert que Ibáñez aconsegueix treure el millor de tots els actors adults (els nens ja són un altre tema), entre els que realment cal destacar Elena Anaya. A més, el director coneix a la perfecció el que poden oferir els efectes especials i ens regala un ampli mostrari de cortinetes entre escenes que, de tant variades, podrien formar part del seu propi videocurrículum. Per desgràcia, la cinta està farcida d'ensurts fàcils i talls onírics cada cop que la protagonista es dorm/desmaia (i ho fa molt) que no aporten res i s'acaben fent repetitius.

Però siguem justos, jo faria fet el mateix si m'oferissin molts diners per portar a la gran pantalla aquell guió. Com a norma general prefereixo critica al director per no saber treure el millor d'una història, però el cas és que a Hierro una gran part de la culpa cau del costat del guionista, en Javier Gullón. Anem a pams.

Malgrat que en un principi no pinta malament; bona introducció dels personatges, diàlegs realistes i sense pretensions... fotograma a fotograma les reaccions dels personatges es tornen cada cop més surrealistes, fins al punt que els últims quaranta-cinc minuts són un sense sentit absolut. A més, algú li hauria hagut d'explicat que no cal que totes les històries tinguin un final sorpresa, i molt menys si per arribar a ell calen centenars de situacions absurdes que la única cosa que fan és que, en sortir de la sala, el public es mori de ganes d'escriure crítiques com aquesta.

Això sí, els crèdits del començament són senzillament brillants. Llàstima que la resta del metratge no estigui al mateix nivell.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Pel·lícules del dijous 1

Aquest any he decidit fer l'experiment que tenia pensat pel festival passat i portar les crítiques més al dia. No sé si ho aconseguiré, però com a mínim ho intentaré. De moment aquí us deixo el primer dels passes.

Babylon 2084 (2009)

Sinopsi

L'any 2084 tota la superfície de la Terra es troba submergida sota el mar. En aquest context els dos últims reductes d'humanitat compateixen fabricant dues altes torres per sobre del nivell de l'oceà. Nivell que cada cop està més alt.

Crítica

Primer curtmetratge del director. Malgrat tractar-se d'una producció alemanya amb actors prolífics dins les seves fronteres (Olaf Krätke i Luc Feit) el curt ha sigut rodat íntegrament en anglès i això fa que ens certs moments els diàlegs es vegin forçats. Per la resta, una cinta correcte amb moltes influències estètiques d'en Terry Gilliam però on li hagués anat bé usar algunes de les tècniques cinematogràfiques on va despuntar l'antic Monty Python.

Killer (2009)

Sinopsi

Al final de la quarta guerra mundial només van quedar cadàvers. La ciutat d’Avileim es va salvar, però als carrers hi imperen la llei de les màfies i la violència.

Crítica

Alt pressupost i un repartiment ple d'estrelles per un curt inspirat no oficialment en els còmics d'en Frank Miller i que beu, sense voler em temo, dels primers curts de'n Santiago Segura o de l'Álex de la Iglesia.

Actuacions completament inexpressives, especialment la del protagonista, que no ajuden a creure's un guió que en molts moments sembla improvisat i sense rumb. Amb una estètica entre la genial Sin City (2005) i la menyspreable The Spirit (2008), el resultat final creua sovint la fina línia que separa l'homenatge del plagi més flagrant. Una llàstima.

Yatâman (2009)

Sinopsi

Versió cinematogràfica de la sèrie homònima de'n Tatsuo Yoshida dels anys setanta. Una misteriosa pedra anomenada Skull Stone està dividida en parts per tot el planeta. Darrera d'aquest objecte s'amaga un gran poder desitjat per a molts, especialment pels malvats i maldestres Doronbo gang, que faran el necessari per completar-lo. L'única esperança és l'equip format per una jove parella, el seu gos robot gegant i un petit robotet volador que hauran de fer ús dels seus poders per evitar que aconsegueixin totes les parts de la pedra.

Crítica

Ho reconec, a priori veure una altre pocasoltada del sobrevalorat Takashi Miike em feia molta mandra, i més tenint en compte que es tracta una pel·lícula infantil i encara pesa en el meu record el desastre que va ser The Great Yokai war (2005). Com a norma general, les seves pel·lícules sempre m'acaben provocant la sensació d'haver estat estafat des del primer fotograma, però Yattâman és diferent.

A Miike li ha calgut l'increïble nombre de 35 pel·lícules des de Itchi the Killer (2001) per demostrar-me que és capaç de fer una pel·lícula entretinguda i d'autor, sense deixar de ser provocadora. I és que Yattâman és infantil, però no innocent. Els acudits pujats de to al més pur estil Dr.Slump ofendran als més puristes i segurament seran censurats en molts països.

A nivel argumental, Yatterman és frenètica i imprevisible. En començar queda clar el que el film es un dorama amb totes les de llei. Actuacions impossibles, lluites desenfrenades, efectes especials, acudits picants i balls de "Para Para" conformen una narrativa que sorprèn i no deixa indiferent. El disseny de personatges tampoc enganya, nassos de porc, mechas en forma d'animals diversos, armes surrealistes i vestits coloristes.

El resultat final és tant ridículament exagerat que acaba sent simpàtic. Una bona pel·lícula per a tots aquells que busquin un anime de carn i ossos i una gran sorpresa per als qui, com jo, estàvem a punt de deixar de veure qualsevol cosa que portés el nom Miike als crèdits.