dimecres, 7 d’octubre de 2009

Pel·lícules del dissabte 3 (part 1)

Segueixo amb les crítiques. Aquest cop amb les dues millors pel·lícules que he vist el primer cap de setmana. Imprescindibles.

A part, he vist que El blog ausente també està penjant crítiques, i algunes de pelis coincideixen amb les que he vist.

Summer Wars (Samâ wôzu) (2009)

Sinopsi

Kenji, un nerd en tota regla, treballa com a moderador dins del món virtual d'Oz, la xarxa social més gran del món. Un estiu, Natsuki, la noia més guapa de l'institut, li ofereix feina a la casa rural de la seva família per passar l'estiu allà. Durant la seva estància, un hàcker s'infiltrarà a Oz i provocarà el caos a nivell global.

Crítica

Una de les millors pel·lícules que he vist el primer cap de setmana, amb això ja podria acabar la crítica, però m'allargaré una mica més. La pel·lícula és dirigida per Mamoru Hosoda, del qual fins ara només havia vist Digimon: the movie (2000) i que en el seu moment em va sorprendre força gratament.

A nivell narratiu, Summer Wars es mou tota l'estona entre el món virtual i el món real, però sense confondre'ls mai. Per un costat, el món virtual presenta una estètica molt conceptual feta majoritàriament amb ordinador, i per l'altre el món real es mostra mitjançant animació tradicional. Tot i això, la tècnica no és la única diferència entre els dos mons. Així com al virtual hi predomina l'acció, al real se'ns presenta una trama pràcticament costumista que va commoure a tot el públic.

La cinta és un torrent de sensacions durant les dues hores que dura. Sense afluixar ni un segon, Hosoda aconsegueix jugar amb els sentiments de l'espectador fent que es formi una opinió de cadascun del membres de la curiosa família Jinnouchi, per després desmontar-la.

La pel·lícula està molt influenciada per la obra del mestre de l'animació Satoshi Kon, fins al punt que, de no saber-ho, un podria assegurar que és seva. Si hagués de catalogar les sensacions que transmet el metratge, que no l'argument, diria que és una fusió entre Millenium Actress (2001), Tokyo Godfathers (2003) i Paprika (2006) (si no n'heu vist alguna de les tres, simplement feu-ho ja). De fet, aquesta semblança extrema és l'única crítica que se m'acut per a Summer Wars ara mateix.

Una pel·lícula d'animació molt recomanable. Si us en voleu fer a la idea de l'estètica de Oz, podeu mirar el curt que el propi Hosoda va fer per Louis Vuitton anomenat Superflat Monogram.

Pontypool (2008)

Sinopsi

Mazzy és una estralla radiofònica vinguda a menys que es veu obligat a fer de locutor en un petit poble canadenc. Durant l'emissió del dia de Sant Valentí comencen arribar informes de l'exterior sobre atacs massius i ordes descontrolades.

Crítica

Sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula que he vist el primer cap de setmana. Pontypool demostra que és possible fer bon cinema amb poquíssims recursos i quinze dies de rodatge. Una petita gran obra del director Bruce McDonald, que no coneixia de res fins ara però que seguiré de prop. Però la pel·lícula és més que una bona direcció, el guionista i escriptor del llibre original (Pontypool changes everything), Tony Burgess, ens regala 96 minuts de metratge on el principal fil conductor són els diàlegs, i quins diàlegs.

Pontypool aconsegueix allò que la majoria dels director han oblidat com fer, fer bon cinema de terror sense ensenyar res. Només amb els tres principals actors, en Stephen McHattie (en el paper de Mazzy), la Lisa Houle (com a Sydney Briar) i la Georgina Reilly (com a Laurel Ann), la veu del corresponsal interpretada per en Rick Roberts i un parell de sorpreses més que no explicaré McDonald en fa prou per explicar-nos una història que funciona de meravella.

Una pel·lícula en la que només es necessiten dues condicions per veure-la: visionar-la en versió original (sinó us perdreu la increïble veu de l'Stephen McHattie) i no llegir res en absolut de l'argument (ni tant sols la fitxa del Festival). Una obra que gaudiran tots aquells que comencen a estar cansats de veure un cop rere l'altre les mateixes fórmules.

One of those days (2008)

Sinopsi

L'apocalipsi és molt més del que la gent es pensa. El problema no es acabar amb la humanitat, sinó fer el judici final. Per organitzar tanta gent és necessària molta paperassa, i a vegades es cometen errors.

Crítica

Un bon curt per obrir la sessió doble de la nit del dissabte. Dirigit per Hattie Dalton i protagonitzat per un sempre excel·lent Derek Jacobi (I, claudius (1976) Breaking the code (1996), Gosfor Park (2001) entre d'altres) i Joanna David (que ha fet mil sèries). Possiblement sigui el curt amb més cast a la fitxa de IMDB, 90 persones ni més ni menys!

Un curt molt curt, molt anglès i molt divertit escrit per Mark Burton, un dels col·laboradors esporàdics de la factoria Aardman.