Pel·lícules del dissabte 3 (part 2)

Segueix amb les crítiques acabant el dissabte 3.

Monsters and rabbits (2008)

Sinopsi

Ser un amic imaginari no sempre és fàcil, i molt menys quan el teu nen fa el seu primer amic real.

Crítica

Un curt entranyable dirigit per en Nicky Lianos i escrit per en David Lemon. Divertit i entretingut, però on crec que el tema no s'ha aprofitat del tot.

Malice in wonderland (2009)

Sinopsi

Versió lliure del clàssic de Lewis Carroll ambientada al submón del nord-est d'Anglaterra.

Crítica

Durant aquesta pel·lícula el cansament va passar factura a tot el grup i cap dels cinc va aguantar sense tancar els ulls una estona. Per sort, el metratge és una concatenació d'escenes amb un mínim fil conductor així que, en despertar-nos, podíem seguir la trama com si res. La veritat és que no sé si això és bo o no.

Malgrat que la pel·lícula és d'aquest any, no es pot pas dir que tingui un títol original, amb una ràpida consulta a IMDB ja veiem que aquest mateix nom s'ha fet servir en dues produccions anteriors. Però deixant de banda aquest detall, i la curiosa sinopsi de la obra homònima de l'any 1982, Malice in wonderland ens presenta una revisió de l'obra de Carroll on tots els personatges formen part del costat fosc de la societat. Drogaadictes, prostitutes, pinxos i mafiosos conformen una història que portarà de bòlit a una Alicia desmemoriada interpretada per Maggie Grace i ha un quinqui obsessionat amb el pas del temps interpretat per un excel·lent Danny Dier (que ja ens va sorprendre a Severance/Desmembrados (2006)).

La fotografia és correcte, la direcció regular i els diàlegs recorden tota l'estona els del llibre original. El principal problema de la pel·lícula és que l'argument està tant desdibuixat que a l'espectador acaba per no importar-li el més mínim la trama. Un com finalitzat l'argument que es descriu a l'Alicia original, la pel·lícula continua durant deu minuts per tancar alguns detalls del passat de la misteriosa protagonista, per desgràcia la resolució arriba en un moment en el qual a l'espectador ja li és igual i fa que en sortir els crèdits quedi un mal gust de boca.

La meva conclusió, una pel·lícula que prioritza l'estètica per sobre del contingut, per veure-la un cop només. Una cinta destinada a convertir-se en insígnia dels gafapastes del futur, i si no em creieu, temps al temps.

The Children (2008)

Sinopsi

Dues parelles amb fills decideixen passar les vacances de nadal en una casa aïllada. Tot va fenomenal fins que els nens contrauen una estranya malaltia.

Crítica

The children és queda a un pas de ser una grandíssima pel·lícula. I és una llàstima perquè a més de ser una gran idea, basada en la novel·la d'en Paul Andrew Williams, el guió escrit pel propi director, Tom Shankland, és impecable. Tots els actors ho fan bé, fins i tot els nens, que aconsegueixen posar els pèls de punta al més valent. Com a afegit, la majoria de les escenes tenen un toc personal que les fa diferents. Una llàstima com ja he dit.

El problema de la pel·lícula és que, a l'hora de muntar el metratge, a algú se li va passar pel cap que el resultat final seria poc comercial i va decidir farcir les escenes d'ensurts fàcils i gratuïts. Per aconseguir-ho, varen agafar cada primer pla de la cara de les innocents criatures i s'hi va concatenar una pujada de volum i flaixos d'imatges com: parpelles, mosques, un ganivet tallant carn, una persona cridant... Desconec si va ser idea del director o de l'editor, en Tim Murrell, però la veritat és que li treuen tota la credibilitat a la pel·lícula. Esperem que algun dia l'Andrew Williams torni a revisar la cinta i li deixin reeditar el DVD sense aquests afegits absurts.

Ara bé, si passem per alt aquest error, la pel·lícula fa por. Val la pena veure-la encara que només sigui per l'argument, que parteix d'un concepte ja explorat al clàssic El pueblo de los malditos (1960) o a Los chicos les maíz (1985) però d'una forma molt més íntima. I per si amb tot el que he dit no en teniu prou, The Children és també el millor mètode anticonceptiu que he vist últimament.