Pel·lícules del divendres 2 (part 2)

Continuo amb les crítiques, però abans vull fer notar una cosa. Les crítiques d'aquestes pel·lícules no pretenen ser detallades, una crítica en profunditat em portaria molta feina tenint en compte el volum de pelis i, sobretot, m'obligaria a incloure alguns spoilers (a partir d'ara "esgarriadors") que no vull posar en pel·lícules tant noves.

The Horribly Slow Murderer with the Extremely Inefficient Weapon (2008)

Sinopsi

Que en puc dir... tracta d'un assassí terriblement lent amb una arma extremadament ineficient.

Crítica

Com ja va passar amb Arbeit für Alle (2008) l'any passat, aquest curt és 100% Sitges. Cinc minuts del·lirants sobre l'assassí més lents de la història. Altament recomanable.

The taxidermist (2009)

Sinopsi

A Gibworth un elixir ha allargat la vida dels animals de companyia. El venedor de pinso està molt content; el taxidermista, no tant.

Crítica

Un curt intel·ligent de la guionista del ben valorat videojoc The Getaway (2003), Katie Ellwood, i del desconegut Bert & Berti (que per mi són dues persones però a IMDB tenen una única fitxa). Una bona execució per un curt amb moltes influències estètiques de Marc Caro i Jean-Pierre Jeunet. Amor amb un toc d'humor negre que sense cap mena de dubte suposa una bona carta de presentació per a l'equip realitzador.

The collector (2009)

Sinopsi

Arkin entra robar a casa d'una família benestant. El que no sap és que un altre delinqüent ha entrat abans que ell i que no està disposat a que ningú en surti.

Crítica

Primer film com a director de Marcus Dunstan, guionista de la meitat de la saga de "Torture Porn" Saw (2004, 2005, 2006, 2007, 2008, 2009... com en Woody Allen però sense canviar el guió) i Feast (2005). Per aquesta primera incursió al món de la direcció, Dunstan he decidit no arriscar-se i oferir un producte sense masses novetats. Tortures, trampes impossibles i corredisses conformen una cinta que es deixa veure però que no aporta massa al gènere.

A nivell d'actuació, destaca lògicament en Josh Steward, que protagonitza el 99% de les escenes (bàsicament, només falla a la obligatòria escena de "destape"). La veritat és que aconsegueix una notable actuació que només pot descriure's com "fent d'Eduard Norton en una peli que mai faria l'Eduard Norton". No m'estranyaria que en breu veiem a Steward protagonitzant alguna sèrie A.

En quan a les tortures, hi ha alguna cremada química prou interessant, però per la resta són totes velles conegudes. Tenim des de filferros a les genives, passat per evisceracions de cap per avall, cables que activen trampes mortals, trampes per a óssos... Potser amb menys engranatges que les vistes a Saw, però igual d'eficaces. Una fórmula simple però que funciona.

Una pel·lícula distreta entre The last house on the left (1972) i Hostel (2005).

Shadow (2009)

Sinopsi

David és un ex combaten d'Irak que decideix anar a la serralada de Shadow per practicar ciclisme de muntanya. En una taverna defensa a Angelina davant d'uns caçadors, junts seguiran amb el seu viatge sobre dos rodes sense saber que els caçador voldran venjar-se.

Crítica

Segons els crítics del Festival, Shadow suposa un ressorgiment del terror italià, no sé si serà tant, però el que sí que és cert és que de ben segur no és "la pel·licula més extrema de Sitges 09", com van assegurar abans de la projecció.

La pel·lícula està dividida en tres actes desiguals que, com sol passar a vegades, podrien titular-se tranquil·lament el bo, el lleig i el dolent. El primer terç, que ens presenta els personatges i la persecució pel bosc, és un autèntic homenatge al giallo que passa de meravella El segon canvia radicalment el to i converteix la cinta en un torture porn més, ni massa fort, ni massa fluix, però que no avorreix. Finalment els últims quinze minuts, el director, Federico Zampaglione, torna a capgirar-ho tot i decideix acabar una història coherent d'una forma completament surrealista que va confondre a tots els assistents (encara que alguns no ho reconeixeran mai).

Una pel·lícula ben dirigida amb alguns moments força artístics que de ben segur faran que tornem a sentir parlar d'en Federico Zampaglione.