Pel·lícules del diumengre 11

Una doble sessió d'humor anglès per a la nit del diumenge. Imprescindibles.

Doghouse (2009)

Sinopsi

Un grup d'amics decideix fer una sortida a un poble remot per animar a un d'ells que s'acaba de divorciar. Quan arriben allà se n'adonen que totes les dones s'han infectat amb un virus que els ha convertit en psicòpates misàndries.

Crítica

Quan Shaun of the Dead (2004) va reconciliar magistralment dos gèneres que feia temps que no es trobaven, la comédia britànica i el terror, ningú dubtava que es tornaria a repetir. Veient la nova secció British Focus d'aquest Festival queda clar que la comèdia de terror britànica ha vingut per quedar-se, i ben agraït que estaré mentre continuin donant obres tant genials com aquesta Doghouse.

La pel·lícula està dirigida per en Jake West, del qual no havia vist res fins ara però que entra directament a la llista dels directors a tenir en compte, i guionitzada pel novell però prometedor Dan Schaffer. A més, compte amb un repartiment de grans promeses del cinema britànic liderats per tres dels grans: Stephen Graham (Snatch (2000), Gangs of New York (2002)), Noel Clarke (Dr.Who (2005)) i Danny Dyer (Severance (2006)).

Val la pena veure-la, i més d'un cop i tot. Grans diàlegs i escenes del·lirants que van fer riure a tot el public durant tot el metratge. Una de les imprescindibles si et van agradar Shaun of the Dead (2004) o Severance (2006).

Lesbian Vampire Killers (2009)

Sinopsi

En Fletch i en Jimmy decideixen fer un viatje a un recondit poble d'angleterra per tal que en Jimmy pugui superar la enèsima ruptura amb la novia, la Judy. El que no saben és que al poble va ser maleït per la Carmilla, la vampiresa lesbiana que durant molts segles va causar el terror a la zona.

Crítica

Després del bon regust que m'havia deixat Doghouse, la veritat és que no esperava que Lesbian Vampire Killers estigués al mateix nivell, i ho va estar, això si, amb un registre una mica diferent.

La pel·lícula presenta una estètica pop, amb decorats força coloristes i efectes especials cridaners que combina molt bé amb una història ja de per si és esbojarrada. Des d'un primer moment ja es veu que la pel·lícula no es pren gaire seriosament a ella mateixa, fins al punt que l'espectador tarda uns minuts en acostumar-se.

Els divertidíssims diàlegs escrits per Paul Hupfield i Stewart Williams són molt passats de voltes però mantenen l'elegància britànica, així que no us espereu un Scary Movie (2000) qualsevol. A més, el director Phil Claydon ha sabut treure molt bon partit del guió i ha exprimit bé al trio protagonista (James Corden, Mathew Horne y MyAnna Buring).

L'única cosa que no m'ha agradat és l'abús de la càmera accelerada. Personalment és una tècnica que trobo força odiosa i que resta molta credibilitat als films, suposo que la meva aversió tindrà força a veure amb que es posés de moda a les comèdies dels vuitanta i que ho féssim servir sense parar. Però com que la resta de la pel·lícula és notable, se li pot passar per alt. Molt recomanable, encara que em temo que perdrà molt al doblar-la al castellà.