Pel·lícules del dimarts 11 (part 1)

En aquest article es recullen les dues primeres pel·lícules que van conformar la Japan Madness, aquest cop sense cap sorpresa inicial.

Karate-Robo Zabogar (2001)

Sinopsi

Daimon, arran de la mort del seu pare, hereta un robot anomenat Zaborgar. Equipat amb tota mena d’armes, l’ajudarà a combatre la malvada organització Sigma.

Crítica

El director Noboru Iguchi s'ha guanyat un lloc d'honor com a un dels directors més irregulars dins la sèrie Z. Malgrat que porta molt anys en el sector, va ser l'esbojarrada Sukeban Boy (2006), la correcte Machine Girl (2008) i la no tant bona Robogheisha (2009) amb les que es va fer conegut fora del país nipó. Ara, amb Karate-Robo Zabogar (2011) torna a demostrar que, quan vol (després ja parlaré de Tomie: unlimited (2011)), sap com fer les coses.

En aquesta ocasió, Iguchi s'atreveix amb un autèntic homenatge al tokusatsu (el gènere de superherois d'acció real japonés com ara Ultraman (1967)) amb una cinta basada en la sèrie Denjin Zaborger (1974). Lluites demencials, estètica retro i robots de goma-espuma són els materials principals d'un argument que juga amb tots els tòpics tant del gènere de l'obra original com de la sèrie Z. Pur entreteniment digne de la més refinada nacho-party.

Com a afegit, cal remarcar els crèdits finals on s'han inclòs les escenes de la sèrie original que han inspirat el film. La veritat és que és un gran complement que deixa al descobert la cura i la sensibilitat amb què s'ha facturat la producció de molt baix cost.

Ninja Kids (2011)

Sinopsi

Un nen entra en una escola per ninjas durant el Japó feudal. I si, va d'això, sense més.

Crítica

No és cap secret que li tinc una mania especial a l'incombustible Takashi Miike (que ja compta amb una filmografia de 86 pel·lícules com a director en només 20 anys). Pel meu gust, les seves produccions de terror estan exageradament sobrevalorades, i una bona part de les seves pel·lícules és senzillament un presa de pèl. Això sí, produint 4'3 pel·lícules per any s'ha de reconèixer que de tant en tant l'encerta, com és el cas de Ninja Kids.

En aquesta ocasió, Miike torna amb una adaptació d'un anime, Nintama Rantarô (1993) (basat en un manga), i com ja va passar a Yatâman (2009), la seva extravagant manera de dirigir (des del meu punt de vista molts cops de no-dirigir) aconsegueix un resultat sorprenent amb un ritme frenètic i una posta en escena espectacular i personal. Pel que a mi respecta, Miike podria especialitzar-se en doramas infantils, que li surten molt millor que quan intenta guions originals (només pensar en Zebraman: Attack on Zebra City (2010) i The Great Yokai War (2005) m'entren tots els mals).

En veure-la, l'única  descripció que se'm va venir al cap va ser que Ninja Kids és com una versió de Manolito Gafotas però amb ninjas i estètica manga. Molt peculiar i frenètica, realment val la pena.