Reflexió sobre el cine zombie

Al pròxim article començaré amb les crítiques de les pel·lícules i curts que van conformar la Nit+Zombie. Però abans no puc estar-me de fer una reflexió sobre la sessió.

Aquest ha sigut l'any on la mitjana dels pressupostos de les pelis semblava ser més alt. Per primer cop, cap pel·lícula ha estat filmada amb càmeres cutres i totes disposaven de suficients recursos com per mostrar una quantitat digne de zombies i evisceracions amb raigs de sang digitals.

La situació posa de manifest el bon estat financer actual del gènere zombie, i el tràiler de 10 minuts sobre la segona temporada de The Walking Dead (2010) que ens van passar ho confirma. Les productores han entès que existeix un públic potencial i no dubten en pujar-se al carro. Això ha fet que les interpretacions, els efectes especials i la qualitat en general  hagin pujat considerablement, i això és bó. El problema ve a l'hora d'escriure el guió.

Després de 30 anys de pel·lícules de sèrie Z amb més imaginació que recursos, el terror zombie ja ha explotat totes les combinacions possibles. Zombies que caminen o infectats que corren. Escenes de pits gratuïts o no escenes de pits. Zombies que grunyen o zombies que mengen cervells tot murmurant. Punt de vista humà o punt de vista zombie. Inici de la infestació, punt intemig o món acostumat als zombies. Escenari rural o ciutat. Totes les possibles combinacions ja s'han explotat fins a la sacietat. Llavors, com fer que els aficionats al gènere omplin les sales i aconseguir, alhora, que el públic no acostumat també? La solució la troben en un àmbit que, a priori, el consideraríem molt allunyat del tema; la música jazz.

És un fet que la música jazz pura i d'improvisació no està pensada pel gran públic, sinó per els entesos o gent que pretén entendre-hi. El mateix passa amb el gènere Z clàssic on, a part que el guió molts cops sembla improvisat, les cintes estan formades per estereotipus (noia histèrica, moments amb diàlegs íntims, el prota que amaga que l'han mossegat...) que es combinen per formar una narració que el públic sap interpretar perquè és capaç d'omplir-lo amb el significat que no s'explica. Això fa del gènere quelcom elitista i dirigit a un públic concret (i sí, acabo de dir que els zombies són elitistes, xupa't aquesta Sundance).

En el moment en què una discogràfica es planteja un disc de jazz que agradi a tothom recorre sempre al jazz-fusió. Usar els estereotipus simfònics del jazz a d'altres estils músicals aporta un nou punt de vista i, per tant, una nova experiència tant pels amants del jazz com pels amants de l'altre gènere. Aquest mateix fenomen és el que està passant amb els zombies. Anem a pams.

Quant fa set anys Edgar Wright va dirigir Shaun of the Dead (2004), va sorprendre a tothom en aconseguir una comèdia britànica de primer nivell i, alhora, una bona pel·lícula de terror. Això en si mateix no és quelcom nou, però en disposar d'un pressupost suficientment alt va permetre que molta gent que tenia prejudicis decidís mirar-la. De cop, existia una pel·lícula zombie que podies passar-te amb la parella, la família o amb els amics sense patir massa. Des de llavors, cada any han aparegut més i més pel·lícules d'aquesta mena: Wasting Away (2007), comèdia i Z,  Diary of the dead (2007) (del propi Romero), costumista i Z o, més recentment, Zombieland (2009), sitcom i Z.

Aquesta fal·lera per fusionar s'ha fet més evident que mai aquest any, on totes pel·lícules que conformaven la marató zombie ja han sigut de zombie-fusió. El resultat és que el conjunt ha sigut relativament més fàcil d'aguantar i ens ha permès veure pel·lícules molt diferents, cosa que no passava fa cinc i sis anys. Per un altre costat, també ha fet que vingués gent que, de normal, mai s'hagués plantejat passar-se una nit sencera veient morts vivents. I no ho van aguantar. És normal que en sessions d'aquesta mena cada cop quedi menys gent a la sala, però crec que mi havia vist la sala tan buida en acabar les projeccions.

En tot cas, queda clar que el zombie-fusió ha vingut per quedar-se. Per tot això, només puc parafrasejar els clàssics i dir: El gènere zombie ha mort, llarga vida al gènere zombie.