Pel·lícules del divendres 8

Comencem amb les crítiques, a veure si aconsegueixo porta-les al dia. Per facilitar-me la feina d'escriure, aquest cop he optat per copiar algunes sinopsis de la pàgina del festival per poder-me centrar en les crítiques.

La Culpa (the Guilt) (2010)

Sinopsi

Des que van assassinar la seva dona, només una idea dóna voltes en el cap de Léo com un bucle sens fi: venjança.

Crítica

Encara que la culpa no és el primer curt de David Victori, sí que podria ser el que li doni l'oportunitat de dirigir un llarg, tot aprofitant el boom que està tenint el thriller espanyol.

A nivell de guió potser no és un curt experimental, però el guió del propi Victori és molt convincent i té un parell de moments que van sorprendre a tot el públic gratament.

A Woman, A Gun and a Noodle Shop (San qiang pai an jing qi) (2009)

Sinopsi

Wang té una botiga de fideus enmig del desert. Viu amb la seva jove esposa, Li, i uns empleats, però la convivència no és gens fàcil: Wang és avar i un tirà i Li manté una relació amb el cuiner. Tot canvia quan entra en acció un policia contractat pel marit per a eliminar la parella infidel.

Crítica

La veritat és que tenia molta curiositat per veure com s'ho faria el director de Hero (2002) o La casa de las dagas voladoras (2004), Yimou Zhang, per versionar un dels clàssic del germans Cohen, Sange Fácil (1984). I el resultat no podia ser més inclassificable.

Els primers minuts són tota una declaració d'intensions. Des d'una mostra del virtuosisme en l'esgrima al que ens té acostumats Zhang interpretat per un occidental (o oriental occidentalitzat, reconec que no ho vaig acabar de veure clar amb tanta barba), passant per actuacions histriòniques més típiques del cine comercial de Hong Kong que no pas de la contenció de Hero, el director deixa clar que pretén ensenyar-nos una nova faceta.

Però el primer quart d'hora frenètic no és més que un dels girs que té preparat el director per accentuar la sensació de desconcert que pateixen els personatges. De mica en mica el ritme es va tornant més i més reflexiu (que no lent) i es centra en uns personatges que evolucionen de l'extraversió més exagerada a l'individualisme més calculador. Fins al punt que a mitja cinta, un ja no està segur de si els propis Cohen de El hombre que nunca estuvo allí (2001) han agafat el control de la càmera.

Un sincer homenatge d'un gran a uns dels grans amb una excel·lent fotografia com a principal fil conductor que acaba convertint al propi desert en un protagonista més. Molt recomanable.