Pel·lícules del divendres 14 (part 2)

Acabo amb les crítiques de la Nit+Zombie.

Deadheads (2011)

Sinopsi

En Mike i en Brent es desperten un dia amb un aspecte desastrós i envoltats de zombis que els ignoren. No tardaran a descobrir que si bé ells també són morts vivents, mantenen records del passat i estan disposats a re-emprendre la seva vida.

Crítica

La premisa de Deadheads és ben senzilla, un noi i un amic fan un viatge per anar buscar un antic amor del primer, pel camí passaran un seguit de situacions rocambolesques amb personatges més o menys recurrents. Si canviem els dos nois per zombies i els recurrents per l'exèrcit, això és Deadheads: una comèdia romàntica zombie que combina els típics i tòpics dels dos gèneres.

El conjunt a mi em va convèncer força encara que d'altres persones van opinar que era massa previsible. Els dos protagonistes (Michael McKiddy i Ross Kidder) ho fan força bé però la sobreactuació d'alguns dels extres és tant exagerada que potser alguns ho trobaran ofensiu, tot i que si entres en el joc de la pel·lícula és força divertit.

El guió, si bé no té masses sorpreses, està ple de gags i combina molt bé les situacions típiques de la comèdia americana amb l'humor negre i l'absurd. És elogiable que la cinta tingui un ritme constant, sense les pauses que solen tenir produccions d'aquesta mena. Fins i tot hi ha alguna escena, com la del vell, que donen un plus al conjunt.

Conclusió: des del meu punt de vista, és una pel·lícula molt recomanable per veure un dissabte per la tarda si esteu per casa sense saber què fer.

World of the Dead: the zombie diaries 2 (2011)

Sinopsi

En una Anglaterra dominada pels morts vivents, uns militars escapen de la seva base de seguretat en ser infestada i es dirigeixen cap a un destí incert.

Crítica

No cal enganyar a ningú, World of the Dead és dolenta, però ni molt menys tant com The Zombie diaries (2006). La primera no era més que una pel·lícula oportunista, al més pur estil de The Asylum, nascuda a l'ombra de Diary of the Dead (2007), d'en George A. Romero, fins i tot fussellava l'estil de mockumentary. En canvi, aquesta segona part ofereix un punt de vista diferent en ser un membre de l'exercit qui filma el suposat documental, donant així un mínim de credibilitat a tot plegat.

El més curiós de la pel·lícula és que, en realitat, és una cinta bèl·lica on es detallen molt les maniobres de l'escamot i on el que menys importa és el context. Tant és així que si es substitueix la guerra zombi per un conflicte com el d'Afganistan no canviaria massa la cosa, per no dir res. En realitat, la presència dels simpàtics morts vivents és purament anecdòtica i sembla més posada per pujar-se al carro que una altre cosa.

El guió en si tampoc aporta massa, però com a mínim recupera alguns personatges de la primera i fa que un no tingui la sensació de què les coses passen completament perquè sí. Els quatre diàlegs que hi ha són intranscendents i les actuacions no massa cuidades, però no molesten, que ja és molt.

Conclusió: si bé és millor que la primera, tampoc la tornaria a mirar