Sitges 2016: Anguish

Anguish (2015)

Sinopsi

Aparentment, Tess pateix un trastorn que només pot aplacar-se a base de pastilles. O, almenys, això és el que es pensa.

Crítica

Existeix una distància abismal entre el que podria haver sigut aquesta pel·lícula i el que realment és. Amb un to volgudament indie de baix pressupost, el guió planteja un bon retrat dels diferents personatges per, al final, aprofitar-ho molt superficialment. Una història de possessions que podria haver derivat cap a terrenys originals com The Dead Inside (2011) però que acaba per tenir por a experimentar.

El principal problema és que es nota que és la primera pel·lícula com a director d'en Sonny Mallhi. Per bé que el bon home ve del món de la producció, sembla que no acaba de creure's el seu propi guió i decideix sembrar tot el metratge d'ensurt fàcils i, en la seva majoria, sense sentit. Pujades de so, personatges per davant de la càmera, cops enmig del silenci i l'habitual repertori de recursos de farciment que acaben per cansar al públic.

Una llàstima perquè la història té forces moments que haguessin destacat de no ser pel constant error de pensar que terror és simplement espantar.

El millor:té un parell de moment força interessants que tampoc acaba d'aprofitar

El pitjor: l'excés d'ensurts fàcils sense justificació fa que es faci extremadament llarga

Sitges 2016: OMG, I'm a Robot?!

OMG, I'm a Robot?! (2015)

Sinopsi

Danny és un noi emotiu però està enfonsat; la seva xicota l’ha deixat i no sap per què. Per posar fi a la seva agonia, intenta tallar-se les venes, i en aquest precís instant descobreix que d’humà en té més aviat poc i que en realitat és un robot.

Crítica

Aquesta "OMG I'm a Robot??" no deixa ser una nova pujada al carro de la nostàlgia retro amb un discutible valor cinematogràfic. Molts referents al còmic i al videojoc amb una història absurda de totes totes i actuacions histriòniques que s'acaba desinflant a mida que els guionistes es queden sense idees. És nota que tota la pel·lícula prioritza la qualitat als primers vint minuts on, encara que faci ràbia, sol ser el temps que necessiten alguns jurats per decidir si una cinta passa pel sedàs o no. Un cop superat aquest temps, la pel·lícula es manté a velocitat de creuer en una qualitat mitja-baixa fins a acabar.

Tot i això, cal tenir en compte que es tracta d'una producció d'origen Israelí, on les pel·lícules neixen amb un pa de bones crítiques sota el braç, fet que ens pot servir per fer un altre tipus anàlisi. Si obviem l'argument en si, sobta veure com nous directors de tot el món han decidit reivindicar els referents de la seva infància d'una forma semblant. A l'espera que la maquinària de hollywood decideixi com convertir aquesta nostàlgia en un autèntic blockbuster que funcioni (com podria ser Ready Player One(2018)), aquesta "OMG, I'm a Robot" es suma al catàleg de recursos de la comèdia nostàlgica de trinxera amb Turbo Kid (2015), Manborg (2011), Kung Fury (2015), Deathgasm(2015)... un emergent ecosistema de pel·lícules que sembla disposat a prendre el relleu al terror, l'indiscutible reina de la sèrie B del segle passat.

El millor: la primera part proposa una curiosa mescla de referents d'anime, videojocs i comèdia romàntica que no està gens malament

El pitjor: la segona meitat és exageradament convencional i repetitiva

Sitges 2016: Firstborn

Firstborn (2016)

Sinopsi

Una parella descobreix que la seva filla és un imant d’esperits diabòlics i s’alia amb un ocultista per ensenyar a la nena a controlar les forces que l’envolten.

Crítica

És complicat emetre una opinió original d'aquesta pel·lícula. S'agreix l'intent de quedar-se a mig camí entre El Ente (1982) i Poltergeist (1982), sobretot tenint en compte que parteix d'un tema força trillat. De fet, fins a mig metratge el punt de vista centrat en exclusiva en el pares és força interessant. Per desgràcia, a mida que va avançant l'argument és com si els fes por arriscar-se, i decideixen incorporar altres punts de vista que acaben per sobre-narrar la història i la fan molt convencional. A més, l'innecessari gir final està posat amb calçador i acaba per arrodonir el despropòsit.

És una llàstima perquè planteja elements interessants que podrien haver-se explotat molt millor. Si haguessin sigut prou valents, la personatge protagonista interpretat per la ex-misfit Antonia Thomas era prou carismàtica com per aguantar tota la pel·lícula ella sola. Cal dir també que, exceptuant al tram final, la mèdium interpretada per la Eileen Davies aconseguia ser una interessant mescla entre Tangina Barrons i Senyor Miyagi.

El millor: excepte al tram final, el personatge de la mèdium Elizabeth és força magnètic

El pitjor: al final es queda en una pel·lícula de dissabte al migdia amb aspiracions

Sitges 2016: Bad Blood: The Movie

Bad Blood: The Movie (2016)

Sinopsi

Una jove troba un científic convertit en homicida en una benzinera. La noia desapareix i la seva família contracta un detectiu de mètodes poc ortodoxos per tal que la localitzi.

Crítica

Aquesta pel·lícula té el mateix problema de creure's graciosa que Attack of the Lederhosenzombies (2016) (estrenada aquest mateix Festival). Un intent de fer un home llop amb un gir que no arriba a enganxar és el fil conductor d'aquest cinta que sembla sortida directament dels anys noranta. M'agradria pensar que pretenien fer un homenatge, però la realitat és que acaba per tenir poca personalitat i és força avorrida.

El punt més positiu és la il·luminació que ens transporta a la serie B norantera plena de llums de colors verds i grocs sense lògica que apareixen només per exigències estètiques. És nota especialment a les primeres aparicions del monstre, on sembla que tingui un focus verd enganxat a la punta de la cua en tot moment. Per la resta, un subproducte d'enderroc que aspira només a ser recuperada esporàdicament en sales petites de festivals de subcultura, i això suposant que no s'oblidi per sempre (que és el més probable).

El millor: en alguns moment aconsegueix una mica d'humor involuntari

El pitjor: en general no val la pena

Sitges 2016: Sadako vs. Kayako

Sadako vs. Kayako (2016)

Sinopsi

Després de veure una torbadora cinta de VHS, dues joves creuen ser víctimes d'una fatal maledicció. Per la seva banda, una adolescent s'endinsa a la sinistra casa abandonada que hi ha davant de la seva llar, a la recerca d'uns nens desapareguts.

Crítica

He de reconèixer que sóc un fan absurd de les pel·lícules de Ring(u). Després de veure la indefinida Sadako 3D (2012) vaig tenir clar que acabaria per mirar la horrorosa Sadako 3D 2 (2013) (no ho feu, no val la pena) i, per suposat, quan van anunciar aquesta Sadako vs Kayako era perfectament conscient que faria una hora de cua per veure-la al Retiro. I he de dir que va valer la pena.

Sense cap mena de dubte, la millor manera de definir aquesta pel·lícula és que estem davant de la Freddy vs Jason (2013) del J-Horror. I no estic parlant només d'una comparació de nom o de concepte. Com ja passava al crossover de Elm Street i Viernes 13, aquest Ringu (1998) vs The grudge (2002) és un gran exercici d'auto-consciència que juga amb els seus propis tòpics per fer un producte molt entretingut. Un regal pels fans que abandona el terror refinat amb el que van iniciar-se les dues sagues per caminar amb èxit per la corda fluixa de l'homenatge i la comèdia.

Encara que Sadako vs Kayako no serà una pel·lícula apreciada més enllà dels cercles freaks, només per la quantitat d'aplaudiments que va aconseguir a la sala ja no puc dir que sigui dolenta. Cent per cent recomanable per sessions de cine cutre amb amics.

El millor: la seva auto-consciència és lloable.

El pitjor: esperar una continuació sèria de les respectives sagues

Sitges 2016: Death Metal (curt)

Death Metal (2016)

Sinopsi

Un fanàtic del metall obté una guitarra satànica, els riffs de la qual tenen un poder més que sònic.

Crítica

Aquest curt de 4 minuts és una joia. Amb tant poc temps aconsegueix explicar tot allò que vol explicar de la manera més irreverent possible. Una diminuta meravella de la chicha-cutre que no pot faltar en les més exquisides sessions de cinema caspa. Olé tu, Chris McInroy.

Sitges 2016: Headshot

Headshot (2016)

Sinopsi

Un home es desperta en un hospital, incapaç de recordar qui és. Mica en mica i amb l’ajut d’una doctora, es va recuperant. Tanmateix, el seu passat no triga a aconseguir-lo, quan un capo de la droga segresta la metgessa.

Crítica

Firmada pels The Mo Brothers, reconeguts per Macabre (2009) i Killers (2014), i protagonitzada pel nou ídol del cinema d'acció Iko Uwais, conegut per The Raid (2011) i The Raid 2 (2014), hi havia un cert nivell d'expectativa respecta a Headshot. Per desgràcia, la pel·lícula està plantejada com un simple entreteniment i, per tant, és fàcil sentir-se decepcionat en esperar més del que és.

Val a dir que a nivell de trama no aporta massa. L'argument és la típica història de venjança, amb el típic protagonista amb amnèsia i la típica noia que es veu involucrada sense voler. Ben portada si, però també molt trillada. Per sort als pocs minuts ja queda clar que tot aquest context és només una excusa per repartir a tord i a dret de totes les formes possible, i aquí si que hi ha un dels punts forts de la cinta.

Malgrat que no totes les lluites són de la mateixa qualitat, cal destacar molt positivament el personatge del dolent hipster; que és original, té molt de carisma i protagonitza una de les millors lluites del film. Per un altre costat, la lluita contra la única noia dolenta és molt fluixa, fet que només ressalta encara més el masclisme intrínsec d'aquesta mena de produccions. Amb tot, una pel·lícula d'acció més, correcte, però no brillant.

El millor: la pel·lícula es deixa veure molt bé sempre que no esperis massa d'ella

El pitjor: el combat contra la noia-dolenta-ninja-de-bon-cor

Sitges 2016: Swiss Army Man

Swiss Army Man (2016)

Sinopsi

Després d’una llarga temporada aïllat en una illa deserta, Hank troba companyia en el flatulent cadàver d’un jove que l’aigua ha portat fins a la riba.

Crítica

Swiss Army Man és la guanyadora indiscutible del festival d'aquest any (i de tots els certàmens per on ha passat) i no n'hi ha per menys. La pel·lícula és un autèntic torrent d'originalitat i, el més important, un grandíssim exercici de cinema. Experimental, emotiva i exigent, la peculiar relació entre en els personatges d'en Hank i en Manny és incomparable. Així, sense més.

Més enllà de la suposada escatologia amb la que es publicita (que no és tant en realitat) la pel·lícula presenta un nivell tècnic impecable on destaca, per sobre de tot, la mescla de so i la banda sonora. La música composada pels desconeguts l'Andy Hull i en Robert McDowell es fusiona a la perfecció en la narrativa fins a fer-se indispensable per entendre del tot les escenes.

Per un altre costat, sóc dels que pensa que donar-li el premi a millor actor a Daniel Radcliff és exagerat, i més tenint en compte que en Paul Dano també ho fa molt bé, però això no treu que la pel·lícula sigui una de les imprescindibles de l'any. Diria que eviteu els spoilers, però la veritat és que és impossible imaginar-se el que és Swiss Asmy Man sense veure-la.

El millor: cal veure-la per fer-se a la idea

El pitjor: creure's crítiques com aquesta i deixar-se portar massa per les expectatives esperant el que no és

Sitges 2016: Hardcore Henry

Hardcore Henry (2015)

Sinopsi

Henry acaba de ressuscitar, convertit en un cíborg letal. Però no té temps per acostumar-se a la seva nova condició, ja que ha de salvar la seva esposa d’un malvat que pretén dominar el món.

Crítica

Com tantes altres produccions actuals, Hardcore Henry neix com a resposta a milions de likes a un experiment visual en forma de curt (Biting Elbows: Bad Motherfucker (2013)). En general, aquestes adaptacions solen donar com a resultats pel·lícules més aviat fluixes com Mamà (2013) o District 9 (2009). Tot i això, Hardcore Henry és conscient d'això i opta per convertir-se en una paròdia d'ella mateixa des d'un primer moment. Una decisió valenta i molt encertada.

La feina del director i guionista Ilya Naishuller té molt de mèrit. Filmada íntegrament en primera persona i protagonitzada per un personatge que no pot ni parlar, el que podría haver acabat en un avorriment de noranta minuts, es converteix en tota una rares. Una narració que porta a l'espectador des del naixement de Robocop (1987) fins a les últimes entregues de shooters tipus Doom (2016) sense prendre's seriosament en cap moment.

Durant el transcurs de la cinta un té la sensació d'estar vivint un videojoc absurd i frenètic però, per sorprenent que sembli, la falta d'argument és la seva millor arma. Cada pocs minuts, el guió es permet emprar la pròpia incoherència per generar situacions mai vistes. Un in crescendo de violència que porta fins a l'extrem la seva premissa i es manté ferm a les normes que s'imposa. Una bogeria antològica on destaca positivament un Sharlto Copley completament desbocat.

El millor: dura el que ha de durar i és una èxtasis visual extrem.

El pitjor: és necessàriament intrascendent també fins a l'extrem

Sitges 2016: Midnight Special

Midnight Special (2016)

Sinopsi

Roy y el seu fill estan fugint de l’FBI i d’uns fanàtics religiosos. El nen, a més, es protegeix els ulls amb unes ulleres. Mica en mica, anem esbrinant per què el noi és tan especial.

Crítica

Midnight Special ve a ser una forma de pujar-se al carro (per no dir moda) de l'homenatge a les produccions "spielberguianes" de la nostra infància (Stranger Things (2016), Super 8 (2011)) però mantenint la pàtina de pel·lícula independent. Tot i això, si comparem amb d'altres pel·lícules que podrien entrar al mateix sac com Son of Ranbow (2007), l'obra de l'afamat Jeff Nichols es queda molt a mig camí.

He de reconèixer que no he vist l'anterior pel·lícula del director, Mud (2012), que també té un argument amb tuf volgudament nostàlgic, però m'atreviria a dir que en aquesta Midnight Special Nichols pretenia recuperar el tipus de narració pausada i tensa que el va exalçar a Take Shelter (2011). El problema és que, així com el ritme lent que a Take Shelter desconcertava a l'espectador, a Midnight Special es converteix en un seguit de pauses enmig d'un argument sense massa ganxo i exageradament previsible.

Cal remarcar que no només l'argument desllueix. Tant els pocs diàlegs, com els efectes especials, com, especialment, la banda sonora són més aviat convencionals i sense personalitat. Amb poc més d'un grapat de moments encertats i la constant sensació d'haver vist la mateixa pel·lícula mil cops abans, la cinta acaba per deixar un regust pasteuritzat, on s'intueix el que es pretenia, però que no arriba a transmetre.

El millor: els moments on el nen mostra les seves habilitats, que és el punt més original del conjunt.

El pitjor: acaba per ser un Starman (1984) més.

Sitges 2016: The Handmaiden

The Handmaiden (Ah-ga-ssi) (2016)

Sinopsi

Carterista professional, Sook-hee accepta un macabre encàrrec: convertir-se en la criada d’una dama i robar-li l’herència. Tanmateix, el pla es veurà alterat quan les dues joves comencin a sentir-se atretes l’una per l’altra.

Crítica

Encara que estava renyit, enguany The Handmaiden ha acabat per aconseguir merescudament el premi del públic. Com sol ser habitual en les pel·lícules d'en Park Chan-Wook, la cinta és una filigrana tècnica i emocional. La cinta presenta, amb una posta en escena impecable, una història aparentment senzilla que, mitjançant l'efecte Rashomon, es torna cada cop més complexe i plena de matisos.

Tot i això, el pausat thriller eròtic que és The Handmaiden no està except de polèmica. Així com en d'altres festivals se'l va tatxar de masclista, la opinió general a Sitges va ser que era una gran reivindicació feminista. I és que, realment, el guió passeja amb gràcia per la fina línia de l'erotisme i el sadisme, quedant-se un incòmode terreny ambigu que no deixa indiferent.

Enganyosa i tramposa com ella sola, la història dividida en tres actes juga amb l'espectador i el fa anar en tot moment per on vol. Això que podria ser un defecte en d'altres produccions, es converteix aquí en un dels plats forts, fins al punt que en certs moments sembla que ni els personatges siguin els mateixos un cop canvia el punt de vista.

El millor: és una gran pel·lícula

El pitjor: en el fons és força tramposa, malgrat que està justifica per l'efecte dramàtic que genera

Sitges 2016: Terraformars

Terraformars (2016)

Sinopsi

Al segle XXI, la humanitat va decidir començar el procés de terraformació de Mart, i s’hi va enviar una nau amb molsa i paneroles perquè generessin una atmosfera adequada. 500 anys més tard, un grup de persones és enviat al planeta vermell amb l’objectiu d’exterminar les paneroles. El problema és que aquestes han evolucionat.

Crítica

Basada en un dels manga i anime d'èxit del moment, estem davant de la nova pel·lícula en pilot automàtic de Miike. Sense destacar per cap apartat concret, el prolífic director aconsegueix de nou que li produeixin una cinta cara, plena d'efectes especials i maquillatges estrambòtics, on fa el que li dona la gana. Com a norma general, aquesta recepta sol produir autèntics esperpents com Yakuza Apocalypse (2015) i, molt de tant en tant, alguna cosa potable com aquesta Terraformars.

No és que sigui la bomba, però com a mínim només està lleugerament allargada i té un argument tancat (gràcies al guió de Katsuki Nakashima). Els personatges són simples caricatures al servei d'una història plena d'acció, però com a mínim fan passar una bona estona si aconsegueixes no pensar en l'absurditat que està explicant. A més, quan comença la masacre ja no para i el conjunt és consistent durant tot el metratge, sense canvis d'estil ni de ritme.

Bàsicament, no és ni el més vergonyós del director, ni el més destacable. Un simple entreteniment inocuo, una mica allargat, però sense fer-se pesat.

El millor: la història està pensada, planificada i ben adaptada, cosa que ja de per si és sorprenent venint de Miike

El pitjor: lés massa llarga pel que explica

Sitges 2016: Attack of the Lederhosenzombies

Attack of the Lederhosenzombies (2016)

Sinopsi

Professional de l’snowboard, Steve es perd a la muntanya després d’una ficada de pota. L’acompanyen la seva xicota, Branka, i un company. Quan finalment aconsegueixen refugiar-se en una taberna on se celebra una festa, esclata una epidèmia de zombis i de fauna mutant.

Crítica

Aquesta pel·lícula comet el pitjor error que pot cometre una peli gore: creure's més graciosa del que és. Encara que no ho sembli, quan estem parlant de gore les formes ho són tot. Si et passes de pretensiós, el producte serà immirable; si et passes de còmic, el resultat serà de vergonya aliena. En aquesta cas, el director Dominik Hatrl creu que,  per mostrar una mica d'intestins, el públic li riurà totes les gràcies. I no és el cas.

Només cal veure quinze minuts per entendre que la pel·lícula no arribarà enlloc. En aquest curt espai de temps, les sobreactuacions més o menys cargants es converteixen ràpidament en pallassades ridícules. Quan el gore comença a fer aparició, queda molt clar que no saben que fer amb ell. Molts zombis destrossats de mil maneres si, però totes elles molt iguals i repetitives. Per no parlar de l'argument, que queda complement aturat a la que apareixen els zombis.

La única virtut de Attack of the Lederhosenzombies és demostrar que no tothom pot fer bon cinema gore i que noms com Sam Raimi, Peter Jackson o Stuard Gordon no es van fer coneguts per casualitat.

El millor: a nivell tècnic no està mal resolta

El pitjor: provoca vergonya aliena

Sitges 2016: Miruthan

Miruthan (2016)

Sinopsi

Un virus converteix els humans en bèsties, sense sentiments i amb una fam ferotge. Karthik, un policia, descobreix que la seva germana petita ha desaparegut i es llança a cercar-la, mentre uns científics intenten trobar un antídot per a la plaga.

Crítica

S'ha de reconèixer que la primera pel·lícula de zombis en tàmil és tota una experiència. Actuacions impossibles, cançons fora de lloc i una mescla de gèneres sense treva conformen una cinta molt diferent al que estem acostumats. A primera vista, és fàcil veure molt de Evil Dead (1981) en la manera de filmar, però reconec que, possiblement, es tractin més aviat de simples clixés de Bollywood amb els que no estic versat.

Centrant-se totalment en una exagerada i ridícula història d'amor impossible, la primera part és tot un espectacle digne de menció que explota tot allò que s'espera d'una pel·lícula de bollywood. Per desgràcia, durant la segona part l'argument deixa de ser tant dispers i es centra en l'acció que, per molt exagerada que sigui, no arriba a entretenir tant com podria. A més, el final sobtat no ajuda a sortir amb un bon regust de la sala.

M'agradaria pensat que si preguntéssim a algú de la Índia la seva opinió seria contraria a la meva i veuria a la primera part una cinta convencional i a la segona una innovadora pel·lícula de zombis. Tot i això, des d'un punt de vista occidental Miruthan és una cinta amb un bon inici que es va desinflant minut a minut.

El millor: la primera part té un inici molt potent, presentant ple de trames absurdes una rere l'altre d'una forma a la que no solem estar acostumats

El pitjor: a la segona part es desinfla molt.

Sitges 2016: Revengeance

Revengeance (2016)

Sinopsi

Rod és un caça-recompenses que comença a treballar per a un senador dels Estats Units, que li encarrega que localitzi una dona que li va robar quelcom de gran valor. El que sembla un encàrrec senzill aviat es complicarà entre bandes de motoristes, sectes sinistres i polis corruptes.

Crítica

Aquest és el primer cop que Bill Plympton treballa amb el guió i disseny de personatges d'altres, i això es nota tant per bé com per mal. Sense cap mena de dubte és una pel·lícula molt diferent del que ens te acostumats. El guió de Jim Lujan fa que aquesta sigui la pel·lícula plymptoniana amb més diàlegs. La part positiva és que es nota que els diàlegs estan pensats perquè no interfereixis amb les bogeries visuals d'en Plympton, la negativa és que els diàlegs frenen l'acció, reduint el component slaptick característic de l'autor.

Un altre punt a destacar és que el disseny de personatges també l'ha fet Lujan i és molt diferent del que ens té habituats Plympton. Gracies a això veiem un dibuix molt més cartoon, però es nota que Plympton no està còmode. A més, també ha provat una nova tècnica, canviant el llapis de la línea pel rotulador, i el pintat a pinzell pel color digital. Tot això fa que la percepció sigui que l'animació està continguda i que és més convencional i menys arriscada.

Com a conclusió, Revengeance és una pel·lícula ideal pels que ja coneixen la manera de fer de Plympton, però no la recomanaria com a primer contacte amb l'obra d'aquest genial animador (a tal efecte millor mireu Idiots and Angels (2008), Hair High (2004) o Cheatin' (2013)).

El millor: ha obligat a Plympton a adaptar-se a noves maneres de treballar

El pitjor: per desgràcia, tanta novetat també ha fet que es noti que Plympton no està del tot còmode

Sitges 2016: It Stains the Sands Red

It Stains the Sands Red (2016)

Sinopsi

Després d’una apocalipsi zombi, Molly es troba perduda al desert, amb un mort vivent rabiós trepitjant-li els talons. Encara que al principi li resulti fàcil escapar-se’n, la situació es complica quan la noia s’adona que, a diferència d’ella, el seu perseguidor no té la necessitat física d’aturar-se a descansar.

Crítica

Com molt bé van dir a la presentació, It Stains the Sands Red és una pel·lícula de zombis minimalista, però no per això renuncia al seu gènere. Normalment, les pel·lícules de baix pressupost amb només dos actor (o gairebé), solen recorre a postes en escenes teatrals, en canvi, el guió fet pel propi director Colin Minihan i el seu amic Stuart Ortiz, aconsegueix un relat íntim i transmeten la globalitat de l'apocalipsi zombi en la immensitat del desert. Tot un encert que, encara que ni s'acosta a ser perfecte, fan que valgui la pena l'experiència.

Cal destacar molt positivament que tant el guió com l'actuació de la Brittany Allen aconsegueixen explotar al màxim l'arriscada i limitant proposta argumental. S'agraeix molt que la pel·lícula no caigui ràpidament en repeticions i vagi innovant sketch a sketch. El problema és que al tram mig es nota que han prioritzat la comèdia per sobre de la lògica i la credibilitat (sobretot en les reaccions de la protagonista). Això fa que durant alguns minuts es perdi tot l'interés. Per sort, un cop superat aquest tram, la pel·lícula remonta.

Amb tot, la cinta demostra com és possible treballar el gènere Z més enllà de l'escala èpica i de young adult típic del cine indie.

El millor: coneix el gènere i juga amb ell i amb l'espectador notablement.

El pitjor: el tram mig on el personatge comença actuar sense cap mena de lògica és força pesat

Sitges 2016: Seoul Station

Seoul Station (2016)

Sinopsi

Es de nit a Seül, i l’estació central es converteix en una llar per als captaires. Un d’ells mostra símptomes d’allò més estranys. Mentrestant, una noia trenca amb el seu xicot i busca refugi a l’estació, però allà només troba una horda de vagabunds convertits en zombis. Un film de terror social que serveix de preàmbul a Train to Busan

Crítica

Un cop vista, no queda clar si Seoul Station és una precuela, una secuela, un spin off o una mandanga, però si als creadors no els importa, a l'espectador menys. Es curiós com venint del mateix director les dues pel·lículeks poden ser tant diferents. Malgrat que en Sang-ho Yeon ve del món de l'animació, Seoul Station presenta una acció molt més encarcarada que Train to Busan, fins al punt que queda força deslluïda.

En molts aspectes, Seoul Station es nota que el Sang-hoha posat a Seoul Station tot allò que no ha pogut explicar a Train to Buscan per pressions de la productora.I és que, el que té de blanca Train to Busan, es converteix aquí en una història completament sòrdida on tots els protagonistes están força tocats de l'ala. Aquí trobarem prostitutes, proxenetes, sonats i policies violents. El problema és que amb el circ que tenen montat moltes de les decisions dels personatges són poc creïbles i és fàcil que en molts moments et tregui de la pel·lícula.

Un altre dels aspectes negatius és que l'animació podria haver-se cuidat més. En moltes escenes el moviment dels personatges és encarcarat i poc dinàmic, en forces ocasions les textures dels fons es veuen pixel·lades i les expressions facials no s'adapten bé als moviments del cos. No queda gaire clar la tècnica que han fet servir, però és obvique la seva prioritat és reduir costos. Amb tot, malgrat que no és una mala pel·lícula, no es pot considerar més que un subproducte vitaminat del seu germà gran d'acció real.

El millor: que no sigui tant blanca com Train to Busan

El pitjor: l'animació es força justa

Sitges 2016: Dawn of the Deaf (curt)

Dawn of the Deaf (2016)

Sinopsi

Quan un estrany so infecti la població, un petit grup de gent sorda s’haurà d’unir per sobreviure

Crítica

Dawn of the deaf és un petit curt molt ben realitzat que, sense cap mena de dubte, es un tastet orientat a que algun dia es produeixi com a llargmetratge. Tant és així que acaba de cop i deixa amb ganes de seguir veient la pel·lícula. A veure si tenen sort.

Sitges 2016: 31

31 (2016)

Sinopsi

Cinc firaires són segrestats la nit abans de Halloween. A mercè dels seus raptors, es veuen forçats a participar en... és igual. Passen coses i ja.

Crítica

Val a dir que mai he sigut fan d'en Rob Zombie com a director. Les seves propostes (o com a mínim totes les que he vist jo) sempre m'han semblat molt estètiques i plenes de referents, però buides de contingut. La major part dels seus guions solen estar farcits de moments d'avorriment i situacions poc creïbles, però a 31 ha aconseguit superar-se amb noranta minuts absolutament soporífers.

Si es volgués fer una anàlisi de tot el que està malament a 31 m'obligaria a escriure més text del que realment es mereix. Tant els protagonistes com els nombrosos antagonistes són tant poc interessants que en cap moment importa res del que passa. L'argument es tant refotudament previsible que des de la presentació dels personatges és possible deduir l'ordre exacte amb el que aniran morint. La direcció de les escenes és tant dolenta que molts cops no saps si han ferit al protagonista o al psicòpata de torn (i passa més d'un cop). El suposat ganxo que enllaça el començament amb el final, perquè sembli que té coherència, és tant obvi que només faltava un cartell de neó per enunciar-lo. Els diàlegs són senzilla i planament ignorables. I així, un llarg etcètera.

Diria que és una llàstima, però en realitat ni això. Si aquest és el tornar als origen del director, potser s'hauria de prendre exemple dels seus personatges i avançar sense mirar enrere.

El millor:malgrat que no té cap sentit i arriba quan ja vols cremar el cine, l'última seqüència es suggeridora encara que estigui molt, però molt, fora de lloc.

El pitjor:és un desastre, no perdeu el temps a no ser que sigueu fans incondicionals.

Sitges 2016: Karate Kill

Karate Kill (2016)

Sinopsi

Kenji viu a Tòquio, on treballa per enviar diners a la seva germana Mayumi, que es va traslladar a Los Angeles amb la idea de convertir-se en actriu. Després d’unes quantes setmanes sense tenir-ne notícies, Kenji viatja als Estats Units amb la intenció de trobar Mayumi.

Crítica

Reconec que sento una debilitat especial per les pel·lícules on el títol és també la sinopsi completa de l'argument. Subproductes "cerveseros" amb noms tant suggerents com Attack of the Sabletooth (2005) o Sharknado (2013) que deixen molt clar el tipus de pel·lícula que són sense més pretensions. I aquest és el cas de Karate Kill, més òsties que a la missa del gall sense renunciar a la seva condició de sèrie Z japonesa.

Filmada a Estats Units una mica perquè sí, Karate Kill es pot considerar una versió explotation del nou cinema d'acció tipus Tropa de Élite (2007) o The Raid (2011). Sincera fins a un punt extrem i de molt baix pressupost, la pel·lícula va passat de tòpic a tòpic sense renunciar al ketchup i al nus gratuïts i injustificats típics del gènere. Tot i això, és molt remarcable l'esforç que fa el director, Kurando Mitsutake, per experimentar amb el muntatge i els moviments de càmera, fet que s'agraeix i aporta varietat visual.

La principal crítica és que la pel·lícula comença amb molta força des d'un inici (provocant molts aplaudiments a la sala) i es va desinflant poc a poc per acabar una mica convencional. Però sent sincers, comparat amb la majoria de produccions d'aquesta mena, aquesta Karate Kill és molt digne d'elogi, encara que no apte per tots els paladars.

El millor: manté molt bé el tipus durant tot el metratge, i això és dir molt

El pitjor: que no tingui component fantàstic (més enllà de la nul·la credibilitat del conjunt, clar)

Sitges 2016: Train to Busan

Train to Busan (2016)

Sinopsi

Un pare es disposa a acompanyar la seva filla de Seül a Busan, en un tren que aviat es converteix en l’únic refugi si volen sobreviure a l’horda d’infectats.

Crítica

Com a superproducció d'acció que és, aquesta pel·lícula evoca referents tant directes amb els que és pràcticament impossible no comparar-la. Per això, més val comentar-los tots de cop abans de continuar amb l'anàlisi. I és que Train to Busan és el que World War Z (2013) li hagués agradat ser, amb una acció pràcticament calcada a I am a Hero (2015), ambientada en un tren que farà nombrar més d'un cop Snowpierce (2013) i amb un secundari que fa pensar tota l'estona en l'actor Mariano Peña. D'acord, ara que ja hem resumit la part important, anem a entrar una mica més en detall.

Per jutjar Train to Busan en condicions cal entendre que, en realitat, ni és una pel·lícula de terror, ni és realment de zombies. Més enllà del hipsterisme que podria derivar-se d'aquesta afirmació, cal dir que qui encara busqui aquesta definició en una cinta de tal pressupost arriba catorze anys tard, des de 28 días después (2002) més o menys. Amb la sobreexplotació del cinema zombi, les productores actuals han decidit apostar per formats més generalistes i rentables. En el cas de Train to Busan l'aposta és una cinta d'acció brutalment frenètica amb més de blockbuster que de sèrie Z. Per als més puristes del gènere això els segueix semblant una aberració, però la realitat és que un cop superat la rabieta, la direcció de Sang-ho Yeon llueix de meravella.

Amb tot, Train to Busan s'ha convertit per mèrits propis en un dels fenòmens del festival (o, si més no, en una de les pel·lícules amb més hype d'enguany). Una cinta fàcilment recomanable a qualsevol persona, sense masses pretensions, on el que més se li pot criticar és que abusa una mica massa del melodrama fàcil en els pocs moments de pausa que hi ha durant les intenses dues hores que dura.

El millor: és impossible avorrir-se amb la pel·lícula

El pitjor: una mica massa blanca i amb tocs de melodrama que podrien haver-se fet menys evidents

Sitges 2016: Assassination Classroom graduation

Assassination Clarroom: Graduation (2016)

Sinopsi

Comença un nou curs, i el grup E ja té deures per fer. Cada alumne s’ha d’enfrontar als seus propis reptes, la identitat de l’invencible professor de color groguenc és revelada, el destí de la humanitat corre perill... En definitiva, la continuació de la història iniciada a Assassination Classroom.

Crítica

El primer que cal dir d'Assassination Classroom: Graduation és que es tracta d'una bona conclusió de la història començada a la sorprenent primera Assassination Classroom (2015). Ara bé, un cop feta aquesta afirmació cal avisar que aquesta segona part depèn completament d'haver vist la primera, podríem dir que és més un Kill Bill Vol.2 (2004) que una autèntica seqüela. Sense cap mena d'introducció, la pel·lícula va directe a ampliar la mitologia, prescindint de presentacions més enllà d'un petit vídeo al més pur estil del previously de les sèries de televisió.

El segon aspecte a tenir en compte és que es tracta d'una típica segona part d'un Live Action basat en un manga. Com ja he comentat en més d'una ocasió, aquestes produccions solen recorre a l'estratègia de posar tant argument com poden per satisfer als fans, cosa que, des del punt de vista d'un espectador occidental, sol ser força negatiu. Aquest horror vacui es nota especialment per contrast quan els guionistes es veuen obligats a continuar una història que realment no ha acabat a les vinyetes. Llavors, amb la obligació de decidir per on tirar, es sol recórrer a una estructura molt més convencional i cinematogràfica, plantejant un desenvolupament totalment lineal i precavut (cosa que té força sentit un cop tens el públic assegurat). En aquest sentit, Assassination Clasroom: Graduation queda una mica coixa respecte a l'anterior.

Si bé com a conclusió deixa amb bon regust, més enllà de la forma, es troben a faltar més minuts del personatge Koro-sensei. A l'anterior entrega, la comèdia absurda de la que parteix s'emulsionava de forma perfecte amb les ensenyances del professor, que arribaven com trencant la quarta paret fins a l'espectador. En canvi, aquesta segona part es centra totalment en el final de curs i en com els alumnes prenen el control per seguir amb el monomite de l'heroi. Per desgràcia, les seves històries no són tan ambicioses i els millors moments segueixen sent els que involucren al mestre, que s'han vist reduïts.

El millor: és una bona conclusió de la història plantejada a la primera part.

El pitjor: vista en conjunt la saga es satisfactòria, però de forma aïllada aquesta segona part és més fluixa.

Sitges 2016: Higanjima: Vampire Island

Higanjima: Deluxe (2016)

Sinopsi

Durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit japonès va realitzar una sèrie d’experiments. El resultat en va ser el vampir Miyabi, que ara viu a l’illa Higanjima amb tota mena d’éssers temibles. Akira, un adolescent en busca del seu germà desaparegut, s’endinsarà a l’illa i, amb l’ajut d’un mestre, s’entrenarà per plantar cara a l’immortal Miyabi.

Crítica

En el seu moment, la primera part d'aquest Live Action em va semblar correcte, però oblidable. Tant és així que fins que aquesta no va començar amb un resum accelerat de l'anterior no vaig recordar que l'havia vist. Després de veure aquesta Hinganjuma: Deluxe (tela el nom) m'agradaria pensar que l'anterior era més potable, perquè l'alternativa és que el meu jo del passat no tenia criteri.

Qualsevol aspecte que s'intenti analitzar d'aquest pel·lícula mereix un suspens. El guió es pla i sense interès, la majoria dels personatge no pinten res en absolut, les lluites són repetitives i allargades fins a l'extrem, els efectes especials són dolents i la història es podria haver explicat en quaranta minuts (i no amb els 120 que dura!). Tot i això, crec que cal fer un punt i apart per comentar la part més terrible; l'atrezzo.

En produccions humils és possible que el maquillatge o el vestuari d'algun personatge canti molt i et tregui de la pel·lícula. No passa res, està assumit. El que té mèrit és que això passi tota l'estona. Malgrat que la pel·lícula figura que passa en una illa aïllada, les disfresses de tots els personatges són clarament de carnaval i en tot moment es nota que la tela és sintètica i recent comprada. Els maquillatges dels vampirs són de festa infantil i, el pitjor de tot, les dents dels vampirs són tant aparatoses i mal fetes que no permeten que els actor puguin actuar. El conjunt és un autèntic esperpent que tindria gràcia si no durés unes eternes dues hores on, a més, acaba amb un cliffhanger de cara a la esperem que improbable tercera part.

El millor: m'atreviria a dir que el disseny de personatges, però per veure això em llegeixo millor el còmic original

El pitjor: tot és tant nefast en aquesta pel·lícula que el pitjor és que t'ho facin aguantar durant dues hores per, a més, no acabar ni tant sols la història

Inici de l'especial Sitges 2016

Torna un any més l'especial Festival de Cinema de Fantàstic de Sitges 2016.

Spot del Festival d'enguany

Previsió de pel·lícules:

Divendres 7

• Assassination Classroom - Graduation
• Karate Kill
• Higanjima: Vampire Island (Higanjima: Deluxe)

Diumenge 9

• Train to Busan

Dimarts 11

• Dawn of the Deaf
• Seoul Station
• It Stains the Sands Red
• Miruthan
• Attack of the Lederhosenzombies

Dimecres 12

• Phantasm Ravager
• Revengeance

Dijous 13

• The Handmaiden

Divendres 14

• Terraformars
• Swiss Army Man
• Headshot
• Death Metal
• Sadako vs. Kayako
• OMG, I'm a Robot?!
• Bad Blood: The Movie

Disabte 15

• Firstborn
• Anguish
• Abattoir
• The Monster
• Johnny Frank Garrett´s Last Word
• From a House on Willow Street