Sitges 2016: Midnight Special

Midnight Special (2016)

Sinopsi

Roy y el seu fill estan fugint de l’FBI i d’uns fanàtics religiosos. El nen, a més, es protegeix els ulls amb unes ulleres. Mica en mica, anem esbrinant per què el noi és tan especial.

Crítica

Midnight Special ve a ser una forma de pujar-se al carro (per no dir moda) de l'homenatge a les produccions "spielberguianes" de la nostra infància (Stranger Things (2016), Super 8 (2011)) però mantenint la pàtina de pel·lícula independent. Tot i això, si comparem amb d'altres pel·lícules que podrien entrar al mateix sac com Son of Ranbow (2007), l'obra de l'afamat Jeff Nichols es queda molt a mig camí.

He de reconèixer que no he vist l'anterior pel·lícula del director, Mud (2012), que també té un argument amb tuf volgudament nostàlgic, però m'atreviria a dir que en aquesta Midnight Special Nichols pretenia recuperar el tipus de narració pausada i tensa que el va exalçar a Take Shelter (2011). El problema és que, així com el ritme lent que a Take Shelter desconcertava a l'espectador, a Midnight Special es converteix en un seguit de pauses enmig d'un argument sense massa ganxo i exageradament previsible.

Cal remarcar que no només l'argument desllueix. Tant els pocs diàlegs, com els efectes especials, com, especialment, la banda sonora són més aviat convencionals i sense personalitat. Amb poc més d'un grapat de moments encertats i la constant sensació d'haver vist la mateixa pel·lícula mil cops abans, la cinta acaba per deixar un regust pasteuritzat, on s'intueix el que es pretenia, però que no arriba a transmetre.

El millor: els moments on el nen mostra les seves habilitats, que és el punt més original del conjunt.

El pitjor: acaba per ser un Starman (1984) més.