dimarts, 18 d’octubre de 2016

Sitges 2016: Hardcore Henry

Hardcore Henry (2015)

Sinopsi

Henry acaba de ressuscitar, convertit en un cíborg letal. Però no té temps per acostumar-se a la seva nova condició, ja que ha de salvar la seva esposa d’un malvat que pretén dominar el món.

Crítica

Com tantes altres produccions actuals, Hardcore Henry neix com a resposta a milions de likes a un experiment visual en forma de curt (Biting Elbows: Bad Motherfucker (2013)). En general, aquestes adaptacions solen donar com a resultats pel·lícules més aviat fluixes com Mamà (2013) o District 9 (2009). Tot i això, Hardcore Henry és conscient d'això i opta per convertir-se en una paròdia d'ella mateixa des d'un primer moment. Una decisió valenta i molt encertada.

La feina del director i guionista Ilya Naishuller té molt de mèrit. Filmada íntegrament en primera persona i protagonitzada per un personatge que no pot ni parlar, el que podría haver acabat en un avorriment de noranta minuts, es converteix en tota una rares. Una narració que porta a l'espectador des del naixement de Robocop (1987) fins a les últimes entregues de shooters tipus Doom (2016) sense prendre's seriosament en cap moment.

Durant el transcurs de la cinta un té la sensació d'estar vivint un videojoc absurd i frenètic però, per sorprenent que sembli, la falta d'argument és la seva millor arma. Cada pocs minuts, el guió es permet emprar la pròpia incoherència per generar situacions mai vistes. Un in crescendo de violència que porta fins a l'extrem la seva premissa i es manté ferm a les normes que s'imposa. Una bogeria antològica on destaca positivament un Sharlto Copley completament desbocat.

El millor: dura el que ha de durar i és una èxtasis visual extrem.

El pitjor: és necessàriament intrascendent també fins a l'extrem