Resum de l'especial Sitges 2014

Amb aquest article finalitza un nou especial Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. S'ha de reconèixer que aquest ha sigut un dels millors festivals dels últims anys. La programació estava plena de joies i pràcticament no he vist pel·lícules dolentes.

El meu rànquing personal d'aquest any és el més extens que he fet fins ara, no només perquè he vist més pel·lícules, sinó perquè en general el nivell era molt alt: I Origins, Dead Snow 2, It Follows, Rurouni Kenshin, Life after Beth, Réalité, Wyrmwood, The Babadook i Premature.

Llistat dels articles de l'especial:

• Inici de l'especial
• Mamula (aka. Nymph)
• Nightsatan and the loops of doom
• Wolfcop
• Knights of Badassdom
• The Babadook
• Killer
• Dead Snow 2: red vs dead
• Stage Fright
• Premature
• The Houses October Built
• Eat
• Gravy
• American Burger
• I Origins
• It follows
• Sword of Vengeance
• Rurouni Kenshin (Kyoto Inferno i The legend Ends)
• Burying the Ex
• Wyrmwood
• Goal of the Dead
• Life after Beth
• Aux Yeux Des Vivants
• Réalité
• Pos Eso
• Under The Skin
• Oculus

En total, 3 curts,  24 pel·lícules vistes al festival i 2 vistes fora del festival.

La llista de pel·lícules que m'he quedat amb ganes de veure aquesta edició és immensa. En poso algunes: The guest, What we do in shadows, Megamuerte, Map to the stars, Goodnight moomy, Aleluia, Tusk, In Order of Disappearance, The boxtrolls, Magical girl, Zombeavers, Cold in july, Aberdeen, Hwayi: a monster boy.

Sitges 2014: Oculus

Una altra de les pel·lícules que vaig veure sense saber que formava part del festival però que crec que val la pena que entri a l'especial.

Oculus (2013)

Sinopsi

Tim abandona l’hospital psiquiàtric en què ha passat els últims 10 anys, traumatitzat per haver matat el seu pare. En retrobar-se amb la seva germana Kaylie, aquesta intentarà convèncer-lo que la tragèdia va ser causada per un mirall maligne.

Crítica

Sent sincer he de reconèixer que hagués ignorat completament aquesta pel·lícula si no fos per la presencia de la whoviana Karen Gillan i la Katee "starbuck" Sackhoff. La veritat és que la cinta, digirida i guionitzada per un tal Mike Flanagan, té algunes idees interessants, encara que tampoc és una obra mestre. La narració en paral·lel entre el temps passat i el present funciona relativament durant gairebé tot el metratge i el mirall maleït és original.

Ara bé, Oculus no deixa de ser un simple entreteniment, i els moment on intenta anar més enllà no funcionen massa. El tram final on les narracions es succeeixen tant ràpid que arriben a confondre's acaba per fer-se una mica massa llarg i, un cop superada la sorpresa del plantejament, la major part de la trama és força previsible. Això fa que quan s'acaba de veure la pel·lícula ja l'estiguis oblidant.

Tinc la sensació que amb una direcció una mica menys de manual hagués pogut sortir un millor producte, però es queda en una pel·lícula entretinguda, que ja és molt.

El millor: la Amy Pond Karen Guillan, per suposat.

El pitjor: en cap moment t'acaba d'importar el que els passi als protagonistes.

Sitges 2014: Under The Skin

Malgrat que realment la he vist poc abans del festival,considero que és just incloure la crítica a l'especial.

Under The Skin (2013)

Sinopsi


Una dona misteriosa sedueix a home solitaris a Escòcia amb una misteriosa i terrible finalitat. Això durà a la dona a plantejar-se quin és el sentit de la seva existència.

Crítica

Perquè enganyar-nos, el principal al·licient per veure la peli és poder admirar a la Scarlett Johansson com la van portar al món. Un cop dit, cal avisar que la pel·lícula aconsegueix fer això de la manera menys eròtica possible.

Under The Skin no és més que una versió d'art i assaig de Species (1995), filmada de forma extremadament calmada, contemplativa i pretensiosa. Massa extremadament i tot. Les escenes són lentes a més no poder, pràcticament no hi ha diàlegs i el pes de tota la pel·lícula recau en l'actuació de la protagonista, que fa un paper molt contingut. El problema és que el conjunt és tant asèptic que acaba per tenir menys interès del que hauria.

Mirant els aspectes positius, s'ha de reconèixer que la fotografia i el disseny de producció estan molt bé. Les escenes sota el líquid negre són impactants i l'escena final funciona. Per molts, Under The Skin és la pitjor pel·lícula del festival d'enguany. Crec que en fan un gra massa, però decididament és improbable que la torni a mirar.

El millor: podria dir les escenes on es veu el destí dels pobres amants però, sent sincers, el millor és el nu de l'Scarlett Johansson.

El pitjor: vol ser una obra mestre, i es queda en una pel·lícula oblidable.

Sitges 2014: Pos eso

Por eso (2014)

Sinopsi

La gran bailaora La Trini va abandonar els tablaos després de la mort del seu marit. A la seva tragèdia se suma el comportament dement del seu fill Damián. Cap metge no serà capaç d’explicar l’actitud del noi i, pensant-se que està posseït, la dona acabarà contactant amb un exorcista.

Crítica


L'humor és contextual, totes les civilitzacions han tingut el sentit de l'humor com una part troncal de les relacions socials i de l'oci, però com aquest s'expressa no és precisament universal. Dit això, i intentant no entrar en nacionalismes, existeix un tipus d'humor local espanyol, normalment anomenat cañí, que té el seu públic potencial en certes parts de la península i amb el que, sentint-ho molt, no connecto en absolut.

D'aquesta manera, entenc que no sóc públic per a Pos eso, però això no canvia la pèssima sensació que em va deixar. A nivell tècnic sembla un producte ben fet, orientat a treure'n una rendibilitat internacional que no tindrà, ni es mereix. L'argument és una versió casposa de l'Exorcista (1973) que no va aconseguir fer-me riure ni un cop i on els gags pujats de to fan que no pugui ser considerada infantil.

En fi, la pitjor pel·lícula que he vist al Festival d'enguany, que només em va provocar vuitanta minuts de vergonya aliena.

El millor: m'ha fet sentir més independentista que mai.

El pitjor: la vergonya aliena que provoca durant tot el metratge.

Sitges 2014: Réalité

Réalité (2014)

Sinopsi

No existeix una sinòpsi acurada per aqeusta pel·lícula, però una podria ser: Jason somia dirigir la seva primera pel·lícula de terror. Bob Marshal, un productor adinerat, accepta finançar el projecte, però hi posa una condició: Jason té 48 hores per trobar el crit més perfecte de la història del cinema.

Crítica

La nova pel·lícula de Quentin Dupieux porta al límit la metanarració. Si a Rubber (2010) el públic era un actor més, a Réalité tots els elements formen part, alhora, d'altres narracions; fins i tot si aquestes no coincideixen en el temps i en l'espai. Una trama, dins una trama, dins  una trama, dins una trama per crear una recursivitat infinita que conforma una reflexió sobre el propi llenguatge cinematogràfic. Però això és només una part del que és el film.

Com en anteriors films del director, Réalité és també una gran presa de pèl, una oda al sense sentit que conscientment busca el formalisme més extrem. I és que, en el fons, la pel·lícula és conscientment buida. El guió aprofita la necessitat que tot espectador té de conformar-se una idea coherent del que està veient i va recargolant-se poc a poc fins a fer-se incomprensible. Com qui no vol la cosa, Dupieux reinterpreta el cinema surrealisme i troba el punt just per pendre el pèl a tothom.

El film és el més extravagant i espectacular dels vestits nous de l'emperador. Una trampa que posa contra l'espasa i la paret a la crítica. Objectivament, no hi ha cap argument per negar que Réalité no és una absoluta pèrdua de temps, però en canvi, la pel·lícula arribar a ser hipnòtica i evoca a reflexions que van més enllà del que un mai s'hagués plantejat. Una obra que no deixa indiferent, o t'encanta, o l'odies. I a mi em va encantar.

El millor:  Si s'entra en el joc que proposa, és una gran experiència. Mai saps si és una genialitat o ets tu que vols veure-hi una genialitat.

El pitjor: no té terme mig, o l'odies o t'encanta.

Sitges 2014: Aux yeux des vivants

Aux yeux des vivants (2014)

Sinopsi

Una mare decideix treure’s la vida abans que no continuar vivint amb el seu monstruós fill. Anys més tard, tres amics cometran l’error d’endinsar-se a l’estudi de cinema abandonat on viu la bèstia.

Crítica

Venint dels creador de  À l'intérieur (2007) les expectatives sobre aquesta pel·lícula estaven pels núvols.  Un cop vista, només puc reconèixer que Aux yeux des vivants no és una pel·lícula tant rodona com À l'interieur. Però cal anar en compte, això no la converteix en una mala pel·lícula.

Els film té un dels inicis més brutals i impactants que he vist últimament, la presentació dels protagonistes està molt cuidada i cap al tercer terç te algunes escenes que ens recorden perquè  la nova obra de Alexandre Bustillo i Julien Maury generava tant de hype. Un altre dels punts forts són els escenaris, on tant els exteriors com els interiors donen molt de joc. Com a afegit, cal destacar la valentia de fer una cinta protagonitzada per nens que, alhora, conté escenes de violència extrema.

El principal problema de la pel·lícula és que no és constant. L'inici fa pensar que ens trobem davant d'una pel·lícula sòrdida i extrema com va ser À l'interieur, però quan comença el terror s'ens mostra de forma convencional i contingudes fins que, en un moment arbitrari, les escenes tornen a ser completament explícites i angoixants per, al final de tot, caure en el gore fàcil de làtex i sang artificial. A més, la coherència de les situacions també va perdent-se, fins que l'espectador ha de passar per alt moltes incongruències en el comportament dels personatges per justificar el final que, val a dir, és molt bo.

El millor: La primera meitat de la pel·lícula és de notable alt i, durant el desenllaç, hi ha moments d'excel·lent.

El pitjor: quan s'inicia el desenllaç, hi ha algunes incoherències en les reaccions dels personatges que li treuen tota la credibilitat.

Sitges 2014: Life After Beth

Life After Beth (2014)

Sinopsi

Després de la mort de la seva xicota, Beth, Zach viu amb desesperança; fins que un dia descobreix que la seva estimada, a qui creia morta i enterrada, ha tornat a la vida

Crítica

A priori, la premissa inicial faria pensar que ens trobem davant de la típica Zom-con de novia que torna de la mort (com Burying The Ex (2014), estrenada també aquest Festival), però per sort no és així. El que té el seu favor Life After Beth és que parteix amb el referent directe de la comèdia indie tipus Juno (2007) o Seeking a friend for the end of the world (2012) i pren el seu propi camí per redefinir la Zom-con.

Aquesta opera prima és una molt bona carta de presentació pel seu director Jeff Baena. Fins i tot a les hores intempestives en que la van passar, la pel·lícula va captivar a la major parts del públic tot i la falta total d'acció i vísceres que presenta fins a la meitat del metratge. A més, tots els actors present compleixen a la perfecció, entre els que destacaria el protagonista Dane De Haan que, dins la contenció típica dels protagonistes de l'esfera indie, fa un dels millors papers que l'hi he vist fins ara. També es podria destacar en John C. Reilly, però ja estem més acostumats a veure-li bons papers.

Si bé no es una comèdia de grans rialles, si que va mantenir-me amb un somriure constant durant tota la construcció de personatges (que dura pràcticament dos terços de la pel·lícula) i va aconseguir interessar-me durant el clímax del tercer terç. Com em sol passar amb la comèdia indie, no és per tots els públics, però com a zom-con hispter està molt bé.

El millor: per molt antiquat que soni, és una pel·lícula fresca dins del gènere

El pitjor: esperar el que no és (per exemple, una pel·lícula de zombis)

Sitges 2014: Goal of the Dead

Goal of the Dead (2014)

Sinopsi

L’Olympique de París arriba a un poble perdut al nord de França, on ha de jugar un partit de la Coup de France. En lloc d’un equip de pagesots, els futbolistes trobaran una horda de zombis rabiosos.

Crítica

El primer avís que cal fer sobre el film és que, si el que pretenia Goal of the Dead era atraure als fans del futbol cap el gènere zombi, està clar que falla estrepitosament. Cosa que és una sort perquè no sento cap mena d'interès per l'esport reina.

Dit això, Goal of the Dead presenta una estructura ben coneguda: dos segments de 45 mins, un director per segment (un d'ells el de la notable La Horde (2009)), i una única història. Aquest esquema, popularitzat (per no dir inventat) a Abierto hasta el amanecer (1996), serveix també com a símil del futbol i les seves dues parts. Potser per això, els creadors de la pel·lícula van veure a bé afegir quinze llargs minuts d'entretemps. I si, ho he dit bé, a la mitja part, la peli perd miserablement un quart d'hora en resumir el que ha passat i afegir algunes animacions. Treu de polleguera la veritat.

Però seguint amb la avaluació fílmica, Goal of the Dead és una cinta de zombies força entretinguda que es re-inventa formalment cada pocs minuts, encara que no deixar de ser típica a nivell de trames. La diferència més important és la part còmica, que només pot ser catalogat com "humor francès" (els que heu vist comèdies com El sopar dels idiotes (1998), Salir del armario (2001), Taxi Express (1998)... ja sabeu de què estic parlant). Amb tot una pel·lícula més que decent que, si elimines l'entretemps, és molt entretinguda.

El millor: en general, és entretinguda i no es fa pesada.

El pitjor: la insuportable mitja part (entenc que la versió per televisió simplement es passaria en dues tongades sense aquest afegit).

Sitges 0214: Wyrmwood

Wyrmwood (2014)

Sinopsi

La vida de Barry fa un gir radical quan la seva germana és segrestada per un científic boig, just en el moment en què es desencadena un Apocalipsi zombi. Buscant aliats entre els supervivents, el protagonista travessarà Austràlia per rescatar la seva germana.

Crítica

Wyrmwood aconsegueix una fita pràcticament impossible; fer una pel·lícula original i purament de gènere zombie en plena era post-zombie. L'opera prima dels germans Kiah Roache-Turner i Tristan Roache-Turner aprofita les innovacions de la sobre-explotació que el cinema comercial ha fet de l'imaginari zombie i el torna al lloc d'on va sortir, la sèrie Z més de batalla.

Plena de floritures visuals que fins ara eren inviables en produccions d'aquesta mena, la cinta manté l'esperit dels clàssics, com la saga El regreso de los muertos vivientes (1985) o Day of the Dead (1985), i l'actualitza sense perdre de vista que és un producte orientat a una minoria. La trama, que òbviament gira al voltant de la infecció global, aporta noves interpretacions de la crisi zombi, i la narració fragmentada de forma barruera està ben portada, sense deixar de ser experimental. Una mica com el que va ser Helldrive (2010) però menys marciana.

Molt entretinguda i interessant, encara que no digerible per als que pensen que Guerra Mundial Z (2013) o The Walking Dead (2010) són exemples típics de cinema zombie.

El millor: és original, experimental i purament de zombis, sense deixar de ser una sèrie Z trashera.

El pitjor: esperar veure un blockbuster de zombis. No és el que pretén, encara que n'agafa una part del llenguatge.

Sitges 2014: Burying the Ex

Burying the Ex (2014)

Sinopsi

Fa algun temps que la relació entre en Max i la Evelyn no va com hauria, per desgràcia només en Max sembla adonar-se'n. El dia en que en Max agafa forces per acabar la relació, la Evelyn mor en un accident. El temps passa però just quan en Max comença una nova d'història d’amor Evelyn torna de la tomba, disposada a passar el que li quedi de “no vida” amb ell.

Crítica

Joe Dante és un director molt apreciat a Sitges. I no és per menys. Molts de nosaltres ens hem criat amb algunes de les seves joies com Gremlins (1984), Gremlins 2 (1990), El chip prodigioso (1987), Piranha (1978), Aullidos (1981) o Exploradores (1985). Ara bé, tampoc és cap secret que és un director força irregular i Burying the Ex no formarà part de cap antologia del director. I molt menys hauria d'haver sigut la clausura d'un certamen com el d'aquest any.

La pel·lícula és un producte completament alimentari on es nota que tots els involucrats treballen per inèrcia. La història plantejada és una Zom-con extremadament grisa i oblidable on tot intent de trobar-hi personalitat queda neutralitzat. El conjunt és estàndard i de manual, amb quatre acudits coneguts i sense sorpreses.

No se'm va fer desagradable de veure, però no m'hagués plantejat veure-la si no fos perquè era la clausura. I tampoc m'hagués perdut res.

El millor: algun esquetx on rius i poca cosa més.

El pitjor: que només té algun esquetx on rius i poca cosa més.

Sitges 2014: Rurouni Kenshin (Kyoto inferno i The legend ends)

Faig juntes les dues dues crítiques perquè en realitat són una única pel·lícula en dues parts.

Rurôni Kenshin: Kyôto Taika-hen (2014) i Rurouni Kenshin The legend ends (2014)

Sinopsi conjunta

Després dels esdeveniments relatats a Rurouni Kenshin: El guerrer samurai (1012), Kenshin Himura viu retirat, fidel al seu jurament de no tornar a matar; però l’aparició d’un misteriós malvat que amenaça de derrocar el govern farà que el protagonista es replantegi la seva postura.

Crítica conjunta

M'atreviria a dir que la trilogia de Rurouni Kenshin: El guerrer samurai (1012), Rurouni Kenshin: Kyoto Inferno (2014) i Rurouni Kenshin The legend ends (2014) conformen el millor lifeaction d'un manga que he vist mai. El ritme és cent per cent cinematogràfic però manté l'esperit d'un anime, les lluites són dinàmiques però és fàcil imaginar-les en forma de vinyeta i, pel que m'han dit els fans que conec, el càsting i la història estan perfectament adaptats del material original.

A tots els nivells tècnics, com escenaris, vestuari, efectes especials, maquillatge i fotografia, el film és senzillament espectacular. És nota que estem davant d'una gran producció i que és una aposta a nivell internacional. De fet, podríem classificar-les de blockbuster japonès sense masses problemes. Les dues pel·lícules són frenètiques i mantenen una molt bona escalada èpica. Curiosament, el clímax de la segona part és superior al de l'entrega final, però la conclusió de la saga no desmereix en absolut. Per qui no la conegui, l'època històrica en la que es basa és apassionant i, més enllà de l'acció, la recreació és preciosista i em va deixar bocabadat.

De cara a buscar aspectes negatius, les dues cintes tenen moments contemplatius que, si bé no se'm van arribar a fer pesats, podrien haver sigut més curts i repercutir una mica en la duració total, que és una mica llarga (es nota especialment quan es passen les dues juntes). També és criticable l'aparició de tant personatge principal a la lluita final, fins al punt que molts d'ells arriben per art de màgia al lloc. Clar que aquesta concessió a la credibilitat ens regala una coreografia excel·lent i frenètica en la lluita final.

El millor: és espectacular a tots els nivells i transmet perfectament la grandesa del material original.

El pitjor: cal fer algunes concessions a la credibilitat durant el desenllaç del tercer film. Tot i això, no és ni molt menys tant exagerat com en certes superproduccions com ara The Dark Knight Rises (2012).

Sitges 2014: Sword of Vengeance

Sword of Vengeance (2014)

Sinopsi

Un príncep normand torna a la seva llar en busca de justícia per l’assassinat del seu pare, mort en mans del seu oncle, Earl Durant. Després de guanyar-se la confiança i la lleialtat d’uns grangers exiliats, els porta a una brutal batalla contra el malvat. La set de sang del protagonista el durà a sacrificar-ho tot (i tothom) per tal de consumar la seva venjança.

Crítica

Per no allargar-me, aquesta pel·lícula és un rollo. L'argument de tovalló de paper és podria haver estat narrat en quinze minuts però s'allarga fins gairebé noranta. Les actuacions són endiabladament horribles, però intueixo que una gran part de la culpa la tenen el guio extremadament pla i la direcció en pilot automàtic.

En teoria, els punts forts d'aquesta pel·lícula havien d'estar en l'apartat tècnic, ja que segons la web del festival, el tal Jim Weedon estava considerat un gran muntador que feia el salt a la direcció. Per desgràcia el muntatge és l'apartat més fluix (i això és dir molt) del film. Bàsicament tots els plans es decideix estrictament segons el següent algorisme:

1. Pla general de gent caminant/ saltant a càmera lenta i so ensordit (4-5 segons)
2. Detall estàtic de l'escenari encara amb so ensordit (2-4 segons)
3. De nou pla general de gent caminant/lluitant, ara a velocitat i so normals (3-5 segons)
4. Primer pla d'un personatge a càmera lenta i so normal (2-4 segons)
5. Tornar al punt 1

I així tota la pel·lícula, sense excepcions. A les lluites com a molt s'acceleren els tempos. Horrible.

El millor: res?

El pitjor: és pretensiosa fins la mèdul·la a nivell estètic, però no té el material per ser-ho en cap aspecte.

Sitges 2014: It Follows

It Follows (2014)

Sinopsi

Jay té 19 anys. Es troba en allò que molts anomenarien la flor de la vida. Tanmateix, després d’enrotllar-se amb el noi equivocat, comença a sentir que algú la persegueix.

Crítica

El plantejament de It Follows és terriblement original, tant, que fa possible passar per alt molts dels defectes. La direcció de David Robert Mitchell, molt del gust de festivals com Sundance, fa de la pel·lícula un experiència que, si bé no és tant terrorífica com podria, és intrigant i hipnòtica. No són pocs els que l'han relacionat amb Halloween (1978) del mestre Carpenter però, independentment de possibles influències, poder veure una pel·lícula de terror diferent és sempre motiu de goig per als fans.

Un dels aspectes que més s'ha destacat de la pel·lícula és l'us de la banda sonora, i no és per menys. Molts cops, sembla que una persona aliena a la producció hagi elegit el so a l'atzar, fins al punt que a vegades genera tensió en situacions anit-clímàtiques o anticlímax en escenes tenses. El resultat és una saturació sonora que, tot i semblar arbitrària, aconsegueix mantenir l'interès i generar una angoixa altament satisfactòria. Molt a tenir en compte pels amants del muntatge sonor.

La principal crítica a la pel·lícula pot considerar-se, alhora, una virtut. I és que a It Follows, és prescindeix en gran part dels recursos efectistes (tot i que algun hi ha). Pràcticament no hi ha ensurts, ni de persecucions, ni moments de violència extrema explícita. Això provoca que el film quedi una mica desclassificat dins el gènere, cosa que la converteix en una obligada pels versats en el terror però que segurament farà que els novells la trobin sosa.

Em permeto afegir una anècdota. Malgrat que tothom la relaciona amb Carpenter (amb motiu), per algun estrany motiu jo en sortir de la sala no podía deixar de pensar en el curt  The Horribly Slow Murderer with the Extremely Inefficient Weapon (2008).

El millor: l'ús del so i l'argument, ambdós força innovadors (encara que no mancats de referents).

El pitjor: podria més terrífica, però tampoc es necessita per gaudir-la.

Sitges 2014: I Origins

I Origins (2014)

Sinopsi

Ian Gray, un estudiant de biologia molecular especialitzat en l’evolució de l’ull humà, coneix una misteriosa dona l’iris molt característic. Anys més tard, la seva recerca el condueix a un descobriment astorador, que podria canviar la forma en què percebem la nostra existència

Crítica

De moment, la millor pel·lícula que he vist al festival d'enguany. La nova cinta del directori de la notable Another Earth(2011), Mike Cahil, s'atreveix amb una proposta summament original. I és que, tot i que les relacions humanes són protagonistes de la història com a Another Earth, l'ús de la ciència-ficció va molt més enllà del McGuffin al que ens tenen acostumats els films indies i es converteix en l'autèntic motor de la trama.

Amb una direcció d'una sensibilitat impressionant, I Origins aconsegueix el que semblava impossible, plantejar el dilema entre ciència i religió d'una forma original i profunda, sense caure en en el tòpic i aconseguint un equilibri perfecte. Només per això I Origins ja es mereix formar part de la història del cinema.

La història humana que es relata durant el metratge, centrada en el personatge interpretat per en Michael Pitt, és també un dels punts forts de la cinta. Amb escenes d'una gran força visual,  conceptual i fins i tot esfereïdor en alguns moments. Una gran obra.

El millor: m'atreviria a dir que és la pel·lícula on millor s'analitza el suposat conflicte entre ciència i religió i s'arriba a un equilibri sorprenent.

El pitjor: alguns la consideren una mica massa new age. No ho comparteixo, però ho entenc.

Nota: hi ha una escena post crèdits important. 

Sitges 2014: American Burger

American Burger (2014)

Sinopsi

És ben sabut que quan els nord-americans fan turisme senten la necessitat de trobar referents familiars. Per aquest motiu, el descobriment d'una factoria d'hamburgueses en ple bosc suec suposa una revelació per a un grup d'adolescents americans en viatge d'estudis que no trigaran a adonar-se que ells seran la matèria primera d'aquella menja tan nutritiva.

Crítica

Hi ha poques coses tant desagradables com una comèdia sense gràcia, i això és precisament el que és American Burger. La totalitat dels gags són obvis i tòpics, els diàlegs entre personatges són poc efectius i l'humor slapstick, per bé que és el que fa soportable la cinta, no destaca especialment. És trist, però la peli només va aconseguir arrancar aplaudiments en certs moments, i això que el públic present era cent per cent entregat al gènere.

Tot i això, American Burger té alguns encerts. La cinta és pren tant poc seriosament que els personatges protagonistes tenen noms com "adorable cheerleader", "preppy nerd"o "quaterback", fet que senta molt bé les bases del que està a punt de passar. Pel·lícules com la notable Feast (2005) ja havia fet servir aquest recurs autoreferencial, però sempre és d'agrair que aquest tipus de produccions tinguin molt clar el que són.

Intueixo que no serà la primera vegada que sentirem parlar de American Burger, i molt probablement la veurem en maratons, però això no farà que sigui un bon entreteniment.

El millor: tot i estar mal aprofitat, la idea general del film és correcte.

El pitjor: que és avorrida i molt repetitiva

Sitges 2014: Gravy

Gravy (2014)

Sinopsi

Els empleats d’un restaurant mexicà estan a punt de donar per acabat el seu torn, però tres caníbals afamats canviaran definitivament els seus plans. Quan Anson, Stef i Mimi entrin al local, ho faran per halar-se les seves víctimes de les maneres més còmiques i extravagants possibles.

Crítica

Realment, no sabria dir què falla a Gravy, però tot i ser una comèdia gore on no deixen de passar gags no va aconseguir arrancar-me un somnriue més que un parell d'escenes. Tota l'estona anaven passant situacions bizzares i poca-soltes, però el resultat final em va deixar completament fred. Bon nivell de producció, actuacions histriòniques i una premissa més o menys interessant, però sense acaba de connectar amb l'espectador.

Possiblement, el problema és que l'humor clown gore fa gràcia durant uns minuts, però no n'aguanta noranta. Amb un inici molt ben portat que captiva, Gravy em va anar perdent segon a segon a mida que veia que les bromes s'anaven repetint i repetint. Bromes que ja m'havien fet poca gràcia en un primer moment.

De tota la pel·lícula, jo salvaria les escenes del cuiner, interpretat per Lothaire Bluteau, que sense cap mena de dubte és le personatge més carismàtic del film. Amb tot, una cinta on es nota que l'equip s'ho va passar genial fent-la, però que falla alhora de transmetre l'entusiasme.

El millor: totes les escenes on surt el cuiner, llàstima que surti tant poc.

El pitjor: el resultat final no és tant divertit com pretén.

Sitges 2014: Eat

Eat (2013)

Sinopsi

Quan tens vint anys, Novella McClure sembla un bon nom artístic per a una actriu; però quan ja has passat la trentena i portes tres anys sense aconseguir un paper, tot sona més ridícul. A més, la nostra protagonista ha desenvolupat un costum d'allò més preocupant: menjar-se trossos de la seva pròpia carn.

Crítica

Eat és una pel·lícula curiosa on tot el metratge camina a la corda fluixa entre el "que cutre" i el "doncs no està mal". A diferència d'altres films d'argument semblant com Thanatomorphose (2012), la cinta no només ens va narrant la vida de Novella, interpretada per la Meggie Maddock, sinó que també es permet aprofundir el temps just en els secundaris. Destaca especialment l'amiga de Novelle, interpretada per la desconeguda Ali Francis, però sense desmerèixer el doctor interpretat per Jeremy Make o la competidora de Novelle interpretada per Dakota Pike.

El que tira més enrere és la qualitat d'imatge que, juntament a la fotografia colorista i la intimitat del film, fan que un pensi que està mirant una peli porno amb pretensions de l'estil Wasteland (2012). Però per sort les semblances acaben en el nivell estètic i quan comença el gore queda clar que Eat té personalitat pròpia, tanta que malgrat que es podria etiquetar de lenta no és possible deixar de mirar la pantalla. Una petita sorpresa.

El millor: que plantegi una història més interessant del que la premissa inicial fa pensar

El pitjor: entenc que està fet com bonament van poder, però les escenes més gore no em van acabar de convèncer.

Sitges 2014: the Houses October Built

The Houses October Built (2014)

Sinopsi

Uns amics emprenen un viatge, disposats a documentar gràficament les més terrorífiques atraccions de Halloween que es poden trobar als Estats Units. Una de les seves primeres destinacions és una casa regentada per pallassos. L’actitud irrespectuosa dels reporters no cau gens bé entre els seus amfitrions, iniciant un conflicte que desencadena una angoixant persecució.

Crítica

Que el subgénere del found-footage es sol fer servir per filmar històries sense argument no és cap secret. Cada any s'estrenen un bon grapat d'aquestes indistingibles pel·lícules de pressupost inexistent,  on tot són diàlegs buits, sense clímax ni aportar res al gènere. Tot i això, no sé perquè m'esperava que The Houses October Built fos una mica diferent. Sóc un il·lús.

La pel·lícula tenia totes les peces per ser un found-footage diferent que s'atrevís a explicar alguna cosa. Al tractar-se d'un road trip per cases de la por, els és fàcil tenir escenes d'acció abans de l'esperat clímax. A més, els suposats "dolents" tenen un disseny molt cuidad i són protagonistes d'escenes força inquietants. Finalment, durant tot el metratge t'estàs preguntant què és el que està passant realment. Amb tot el que estic dient un pensaria que estem davant d'una bona obra, però no us enganyeu, en realitat és un nou i avorrit found footage.

La tensió que crea el no saber què està passant es perd quan els protagonistes obren la boca i es passen molts minuts improvisant diàlegs superflus. L'acció que podrien provocar les cases de la por es fa exageradament repetitiu i llarg, fins al punt que cap al final desitges que tornin a casa d'un cop. Òbviament, en situacions normals els protagonistes haguessin tornat a la primera de canvi després de la primera cosa rara y la peli hagués acabat sense més. I el final és el típic coitus interruptus d'aquest sub-gènere i et deixa amb la sensació d'haver perdut noranta minuts de vida.

El millor: el disseny de personatges

El pitjor: que sembli que vol explicar una història i al final no ho faci.

Sitges 2014: Premature

Premature (2014)

Sinopsi

Quan un té un mal dia, l’únic que desitja és que s’acabi. Però Rob es veu obligat a passar una vegada i una altra pel mateix dia de gossos, en un cicle d’humiliacions que l’acaba retornant al seu llit.

Crítica

Sense cap mena de dubte, la millor de la marató La Nit + Freak. El guió, elaborat pel propi director Dan Beers i un tal Mathew Harawitz, agafa el millor Atrapado en el tiempo (1993) i ho fusiona amb l'humor d'American Pie (1999) per crear una pel·lícula cent per cent recomanable.

Si bé la direcció és força transparent, permet que tots els actors es llueixin i dóna a cada gag el temps just. Cal destacar la participació del secundari de luxe Alan Tudyk que, com sol ser habitual, sap elegir papers d'aquells que es fiquen a l'espectador a la butxaca des d'un primer moment. Però no és l'únic. Tant el protagonista, en John Karna, com la secundària Katie Findlay, fan una actuació molt destacable.

Va ser d'agrair que el ritme fos constant durant tot el metratge i que fins i tot el final, on s'imposen tòpics un xic previsibles de la comèdia romàntica, es desenvolupen sense perdre del tot el to poca-solta. El resultat és un producte rodó dins el seu gènere (que no és el fantàstic).

El millor: en general és una bona pel·lícula, però el personatge que interpreta l'Alan Tudyk és molt gran.

El pitjor: potser era una mica comercial per formar part de la nit + freak, però la veritat és que es va agrair visionar un producte més mirable a aquelles hores.

Sitges 2014: Stage Fright

Stage Fright (2014)

sinopsi

Camilla vol seguir les passes de la seva mare i convertir-se en una estrella de Broadway, però en lloc de triomfar als escenaris es troba atrapada treballant en un campament d’estiu. Sembla que la sort comença a canviar-li quan aconsegueix el paper protagonista en un musical, però just en iniciar els assajos irromp el terror a mans d’un psicòpata emmascarat.

Crítica

Excepte en contades ocasions, el musical sol ser un gènere autoreferencial, i Stage Fright no n'és una excepció. Escrit, composat i dirigit per un novell Jerome Sable, la pel·lícula parla sobre el què és un musical des del musical. Tant és així que les cançons que representen la "realitat" dels personatges són indistingibles de les que formen part de la suposada obra que estan preparant. En aquest sentit, es distancia dels musicals tipus Cabaret (1972). Una elecció que, si bé podria ser un accident de guió, fa que el resultat final sigui un bon exercici de metallenguatge.

A nivell argumental, la pel·lícula fa una aposta segura i presenta l'estructura clàssica d'slasher adolescent, convencional en tots els aspectes i força previsible, però amb tocs constants d'humor negre. Cal destacar el disseny del psicòpata de torn que funciona força bé encara que surt relativament poc.

Les cançons no són especialment memorables però compleixen amb escreix. A iferència d'altres musicals menuts com Repo! The Genetic Opera (2008) (musicalment molt superior a Stage Firght val a dir), o no tant menuts com Los Miserables (2012), la precència d'estrelles més o menys conegudes no provoca una gran diferència alhora de cantar i cap dels actors desentona. Podríem dir que Stage Fright no és el musical de terror definitiu, però val la pena si, com jo, sou aficionats al gènere.

El millor: és un musical on surt en Meat Loaf, cosa que ja és motiu suficient per veure la peli.

El pitjor: per bé que el metallenguatge fa la cinta interessant, l'argument no deixa de ser força convencional i previsible en el fons.

Sitges 2014: Dead Snow 2: red vs dead

Død Snø 2 (2014)

Sinopsi

El pútrid coronel Herzog torna a la càrrega, disposat a caçar Martin, l’únic supervivent de Dead Snow. L’amenaça dels zombis nazis és encara més gran, però en aquesta ocasió les forces aliades comptaran amb l’ajut d’un comando nord-americà especialitzat a exterminar morts vivents.

Crítica

El 2009 el desconegut director Toomy Wirkola va sorprendre a tothom amb la primera part d'aquesta pel·lícula. A partir d'aquell moment, Dead Snow (2009) es va convertir en un clàssic de les sessions frikis. Pel meu gust, Dead Snow era una bona cinta a partir del segon acte, però la primera part no acabava de funcionar (qui vol profunditat psicològica quan ja saps que estan a punt de sortir zombis nazis?). Aquest és un error que no comet Dead Snow 2.

Aquesta segona part reprès l'argument des del minut després d'acabar la primera part i ho fa amb el ritme frenètic amb el que ens va deixa l'anterior entrega. A partir d'aquest punt, la violència i les bizarrades només fan que augmentar fins a l'últim minut. Realment, és una autèntica delícia gaudir de les imaginatives evisceracions, explosions i aberracions anatòmiques que sembren el film que, alhora, té una part còmica que funciona a la perfecció.

A nivell argumental, la pel·lícula també supera a la primera. Es dóna per suposat que tothom ja sap que són els zombis nazis i, sobre això, construeix una mitologia que, si bé és molt funcional, genera situacions del·lirants. Decididament, els zombis nazis han vingut per quedar-se i el visionat de Dead Snow 2 podrà tranquil·lament competir amb el de grans clàssics com Brain Dead (1992) o Posesión Infernal (1981).

El millor: que ometí la pesada introducció de la primera entrega i passi directa a l'acció.

El pitjor: el clímax final s'allarga una mica més del que hauria i, per bé que no paren de passar coses, es podria haver escurçat.

Sitges 2014: Killers

Killers (2014)

Sinopsi

Mr. Nomura, psicòpata jove i sanguinari, assassina dones a cops, es desfà dels cossos amb àcid i ho grava tot per exhibir-ho a internet. Bayu, un periodista d’estar per casa, pare despreocupat es sent fascinat per l'obra de Nomura.


Crítica

Sota aquest títol tant poc original s'amaga una historia fascinant amb una realització com només el cinema oriental sap fer (en aquest cas es tracta d'una coproducció indonesi-japonesa).Des d'un punt de vista occidental, i com sol ser comú quan mirem aquesta menq de cinema, Killers esdevé una pel·lícula hipnòtica i terriblement anti-climàtica on som incapaços d'avançar-nos a la majoria de les reaccions dels personatges.

A nivell narratiu, la pel·lícula ens trasllada a dos escenaris, Tokyo i Jakarta, on se'ns expliquen les vides de dos personatges arquetípics; la persona que ha perdut el nord i el malfactor al que el primer admira a contracor. Amb aquesta premissa, Killer construeix dos universos de violència ben diferents. Per un costat la violència irracional d'un assassí en sèrie en un Japó ordenat i deshumanitzat i, per l'altre, els dilemes morals d'un potencial assassí en un Jakarta ple de caos i corrupció.

Amb tot, estem davant d'una bona pel·lícula, però que intueixo que no aguantaria tant ve un segon visionat. Sobretot perquè, un cop es perd el factor sorpresa, l'espectador deixa de patir per les conseqüències de les accions dels protagonistes, un dels punts forts de la cinta.

El millor: la narració en paral·lel als dos escenaris funciona a la perfecció.

El pitjor: malgrat que el plantejament és original, no deixà de ser un tipus de pel·lícula conegut. És memorable, però tampoc com per tornar-la a veure.

Sitges 2014: The Babadook

The Babadook (2014)

Sinopsi

Després de la mort del seu marit, Amelia intenta criar sola un fill conflictiu, que té un malson recurrent en què és perseguit per un monstre. L’ambient s’enrareix encara més amb el descobriment d’un estrany llibre titulat “The Babadook”.

Crítica

Personalment, de Babadook no m'esperava més que un divertiment, una cinta típica tòpica de terror de l'estil de Mama (2013). Estava equivocat. Si bé el començament pot enganyar una mica, a mida que passen els minuts un queda atrapat pel l'atmosfera sòrdida de la narració i queda clar que la pel·lícula va més enllà.

El muntatge, d'un tal Simon Njoo, amb conjunció amb el guió, fet per la pròpia directora Jennifer Kent, va introduint les vides dels dos protagonistes, interpretats magistralment per la Essie Davis i el joveníssim Noah Wiseman. La pel·lícula es tant immersiva que, a mida que la relació dels protagonistes es fa més difícil, també l'espectador sent la impotència de no poder ajudar-los.

Un altre dels punts clau és el ésser que dóna nom a la pel·lícula. A diferència de molts films d'aquesta mena, on el possible component fantàstic és revelat de forma explícita per tal s'inicia el clímax, la suposada presència del Babadook està sempre en dubte i funciona gairebé a mode de metàfora de l'ambient ranci que s'està forjant a la casa. Tant és així que en sortir de la sala, es van generar diverses interpretacions del que explicava la pel·lícula. Una grata sorpresa.

El millor: que sigui una pel·lícula més complexe del que sembla a primera vista.

El pitjor: el nus és fa una mica llarg.

Sitges2014: Knights of Badassdom

Knights of Badassdom (2013)

Sinopsi

Hi ha qui pensa que els jocs de rol són pura evasió, però alguns et poden ficar en un embolic molt seriós. És el que passa en aquesta comèdia fantàstica, en què uns geeks aficionats al rol en viu invoquen sense voler un terrorífic dimoni. Equipats amb les seves disfresses, les seves armes de mentida i els seus inexistents poders, hauran de fer front a l’amenaçadora criatura.

Crítica

Com a persona relacionada amb el món del rol en viu, aquesta pel·lícula em genera una dicotomia curiosa. Per un costat em fa gràcia que es tracti el tema més enllà del sensacionalisme tremendista de produccions com El corazón del guerrero (1999) o Nadie conoce a nadie (1999), però per l'altre sabia del cert que no es tracta d'un film especialment ben fet (fins al punt que no va aconseguir distribució fins fa poc, tot i aparèixer cares conegudes al cartell).

Efectivament, Knights of Badassdom és dolenta, més del que m'esperava. La pel·lícula comença correcte però va perdent fins a acabar ridícula. Per suposat, la imatge que dóna dels jugadors de rol en viu és completament estereotipada i la part de comèdia es queda amb un Little Nicky (2000) de pa sucat amb oli (cosa que ja és dir molt).

A nivell tècnic la pel·lícula no és massa res tampoc. Els efectes digitals i de maquillatge que s'usen pel component fantàstic són de tant baix pressupost que poden confondre's amb l'atrezzo del suposat rol en viu, cosa que encara treu més credibilitat al conjunt. En resum, tenien els ingredients i els actors per fer una bona obra i no ho aconsegueixen.

El millor: en Peter Dinklage i la Summer Glau, encara que només sigui perquè els dos són icones del món friki.

El pitjor: que és completament oblidable tot i tenir-ho tot per convertir-se en una peli de culte.

Sitges 2014: Wolfcop

Wolfcop (2014)

Sinopsi

Borratxo, faldiller i vividor, Lou Garou és la vergonya de la policia. Però últimament les coses sembla que li van millor, ja que els seus instints i els seus dots detectivescos s’han esmolat notablement. Potser hi té a veure el fet que quan hi ha lluna plena, Lou es converteix en un imponent home llop, disposat a repartir justícia a urpades.

Crítica

Dirigida per un desconegut Lowell Dean, Wolfcop s'apunta a la moda d'homenatjar la ingenuïtat de les pel·lícules juvenils dels vuitanta (en aquest cas òbviament agafa com a referent Teen Wolf (1985)) afegint humor gruixut més adult. Un producte pensat per un públic que veu amb nostàlgia l'estètica vuitantera però que ja està acostumat a comèdies gamberres com Algo pasa con Mary (1998) o Zoolander (2001) (salvant les distàncies, clar).

Un cop dit això, val a dir que Wolcop no és un producte rodó. El ritme és irregular i molts dels gags són molt obvis i suats, però visionat en el context d'una marató i després del desastre de Killer Mermaid, va ser molt agraïda.

Té pocs moments memorables però s'ha de reconèixer que el rollo caspa-nostàlgica és un bon plus, encara que em temo que això només ho apreciarem els de les generacions pre-pokemon.

El millor: sense ser brillant, és entretinguda i és divertida si et ve bé una comèdia tonta amb un toc nostàlgic.

El pitjor: val, la pena? Si esteu amb amics i no teniu res millor sí. La tornaria a mirar? Possiblement no.

Sitges 2014: Nightsatan and the Loops of Doom

Nightsatan and the Loops of Doom (2013)

Sinopsi

Any 2034. A les planúries d’una Finlàndia Oriental que ha estat devastada, un trio de guerrers amb sintetitzadors duen a terme una sèrie de ritus musicals amb l’objectiu de salvaguardar el poc que els queda de seny.

Crítica

Aquest curt condensa en 24 minuts tota l'essència del glam i l'estètica post-apocalíptica-épico-hortera de la Metall Hurlant. Per impossible que sembli, la sinopsi és força exacta, i fins i tot es queda curta.

Una pocasoltada montada a cops de bisturí i amb una mescla de so que et farà desitjar arrancar-te les orelles són el complement perfecte per narrar, de forma frenètica, aquest sense sentit que ni el propi Almodovar en la seva pitjor ressaca s'atreviria a fer. Una gran obertura per la marató La nit + freak.

El millor: l'estètica retro rollo Manowar i l'esbojarrat de la proposta.

El pitjor: es queda una mica massa a mig camí entre la caspa i l'homenatge, però pel que dura no s'arriba a fer pesat.

Sitges 2014: Mamula (aka. Nymph) (2014)

Mamula (aka. Nymph) (aka. Killer Mermaid) (2014)

Sinopsi

Dos joves nord-americanes es troben de vacances per la Mediterrània. Avorrides del sol i de la platja, decideixen buscar emocions més fortes i s’aventuren a una illa deshabitada que va ser un escenari de l’horror durant el feixisme. Tanmateix, el lloc no està tan desert com sembla, ja que allotja una criatura que no sembla d’aquest món.

Crítica

Aquesta serie Z amb pretensions no s'aclara ni de quin títol té. Segons el festival es diu Nymph, però l'equip es refereix a ella com Killer Mermaid i a IMDB apareix com a Mamula. I no és la única cosa que no té clara aquest desastre de pel·lícula.


El director Milan Konjevic ja ens havia torturat el 2009 amb Zone of the Dead, un subproducte infame que només va formar part del Festival per tractar-se d'una coproducció serbo-catalana. No escarmentat per aquell horror, Konjevic repeteix amb el mateix equip de guionistes (suposem que tots amics seus) per fer una pel·lícula que hauria d'haver durat vint minuts per comptes de noranta.

De nou, actors que no s'han ni molestat en aprendre's els llarguíssims i intranscendents diàlegs escrits amb un nivell d'anglès de Muzzy. Un desastre tot plegat.

El millor: les localitzacions de la pel·lícula

El pitjor: qualsevol altre cosa