dimecres, 15 d’octubre de 2014

Sitges 2014: Oculus

Una altra de les pel·lícules que vaig veure sense saber que formava part del festival però que crec que val la pena que entri a l'especial.

Oculus (2013)


Sinopsi

Tim abandona l’hospital psiquiàtric en què ha passat els últims 10 anys, traumatitzat per haver matat el seu pare. En retrobar-se amb la seva germana Kaylie, aquesta intentarà convèncer-lo que la tragèdia va ser causada per un mirall maligne.

Crítica

Sent sincer he de reconèixer que hagués ignorat completament aquesta pel·lícula si no fos per la presencia de la whoviana Karen Gillan i la Katee "starbuck" Sackhoff. La veritat és que la cinta, digirida i guionitzada per un tal Mike Flanagan, té algunes idees interessants, encara que tampoc és una obra mestre. La narració en paral·lel entre el temps passat i el present funciona relativament durant gairebé tot el metratge i el mirall maleït és original.

Ara bé, Oculus no deixa de ser un simple entreteniment, i els moment on intenta anar més enllà no funcionen massa. El tram final on les narracions es succeeixen tant ràpid que arriben a confondre's acaba per fer-se una mica massa llarg i, un cop superada la sorpresa del plantejament, la major part de la trama és força previsible. Això fa que quan s'acaba de veure la pel·lícula ja l'estiguis oblidant.

Tinc la sensació que amb una direcció una mica menys de manual hagués pogut sortir un millor producte, però es queda en una pel·lícula entretinguda, que ja és molt.

El millor: la Amy Pond Karen Guillan, per suposat.

El pitjor: en cap moment t'acaba d'importar el que els passi als protagonistes.