Sitges 2014: Burying the Ex

Burying the Ex (2014)

Sinopsi

Fa algun temps que la relació entre en Max i la Evelyn no va com hauria, per desgràcia només en Max sembla adonar-se'n. El dia en que en Max agafa forces per acabar la relació, la Evelyn mor en un accident. El temps passa però just quan en Max comença una nova d'història d’amor Evelyn torna de la tomba, disposada a passar el que li quedi de “no vida” amb ell.

Crítica

Joe Dante és un director molt apreciat a Sitges. I no és per menys. Molts de nosaltres ens hem criat amb algunes de les seves joies com Gremlins (1984), Gremlins 2 (1990), El chip prodigioso (1987), Piranha (1978), Aullidos (1981) o Exploradores (1985). Ara bé, tampoc és cap secret que és un director força irregular i Burying the Ex no formarà part de cap antologia del director. I molt menys hauria d'haver sigut la clausura d'un certamen com el d'aquest any.

La pel·lícula és un producte completament alimentari on es nota que tots els involucrats treballen per inèrcia. La història plantejada és una Zom-con extremadament grisa i oblidable on tot intent de trobar-hi personalitat queda neutralitzat. El conjunt és estàndard i de manual, amb quatre acudits coneguts i sense sorpreses.

No se'm va fer desagradable de veure, però no m'hagués plantejat veure-la si no fos perquè era la clausura. I tampoc m'hagués perdut res.

El millor: algun esquetx on rius i poca cosa més.

El pitjor: que només té algun esquetx on rius i poca cosa més.