dimarts, 14 d’octubre de 2014

Sitges 2014: Rurouni Kenshin (Kyoto inferno i The legend ends)

Faig juntes les dues dues crítiques perquè en realitat són una única pel·lícula en dues parts.

Rurôni Kenshin: Kyôto Taika-hen (2014) i Rurouni Kenshin The legend ends (2014)

Sinopsi conjunta

Després dels esdeveniments relatats a Rurouni Kenshin: El guerrer samurai (1012), Kenshin Himura viu retirat, fidel al seu jurament de no tornar a matar; però l’aparició d’un misteriós malvat que amenaça de derrocar el govern farà que el protagonista es replantegi la seva postura.

Crítica conjunta

M'atreviria a dir que la trilogia de Rurouni Kenshin: El guerrer samurai (1012), Rurouni Kenshin: Kyoto Inferno (2014) i Rurouni Kenshin The legend ends (2014) conformen el millor lifeaction d'un manga que he vist mai. El ritme és cent per cent cinematogràfic però manté l'esperit d'un anime, les lluites són dinàmiques però és fàcil imaginar-les en forma de vinyeta i, pel que m'han dit els fans que conec, el càsting i la història estan perfectament adaptats del material original.

A tots els nivells tècnics, com escenaris, vestuari, efectes especials, maquillatge i fotografia, el film és senzillament espectacular. És nota que estem davant d'una gran producció i que és una aposta a nivell internacional. De fet, podríem classificar-les de blockbuster japonès sense masses problemes. Les dues pel·lícules són frenètiques i mantenen una molt bona escalada èpica. Curiosament, el clímax de la segona part és superior al de l'entrega final, però la conclusió de la saga no desmereix en absolut. Per qui no la conegui, l'època històrica en la que es basa és apassionant i, més enllà de l'acció, la recreació és preciosista i em va deixar bocabadat.

De cara a buscar aspectes negatius, les dues cintes tenen moments contemplatius que, si bé no se'm van arribar a fer pesats, podrien haver sigut més curts i repercutir una mica en la duració total, que és una mica llarga (es nota especialment quan es passen les dues juntes). També és criticable l'aparició de tant personatge principal a la lluita final, fins al punt que molts d'ells arriben per art de màgia al lloc. Clar que aquesta concessió a la credibilitat ens regala una coreografia excel·lent i frenètica en la lluita final.

El millor: és espectacular a tots els nivells i transmet perfectament la grandesa del material original.

El pitjor: cal fer algunes concessions a la credibilitat durant el desenllaç del tercer film. Tot i això, no és ni molt menys tant exagerat com en certes superproduccions com ara The Dark Knight Rises (2012).