dimarts, 7 d’octubre de 2014

Sitges 2014: Wolfcop

Wolfcop (2014)

Sinopsi

Borratxo, faldiller i vividor, Lou Garou és la vergonya de la policia. Però últimament les coses sembla que li van millor, ja que els seus instints i els seus dots detectivescos s’han esmolat notablement. Potser hi té a veure el fet que quan hi ha lluna plena, Lou es converteix en un imponent home llop, disposat a repartir justícia a urpades.

Crítica

Dirigida per un desconegut Lowell Dean, Wolfcop s'apunta a la moda d'homenatjar la ingenuïtat de les pel·lícules juvenils dels vuitanta (en aquest cas òbviament agafa com a referent Teen Wolf (1985)) afegint humor gruixut més adult. Un producte pensat per un públic que veu amb nostàlgia l'estètica vuitantera però que ja està acostumat a comèdies gamberres com Algo pasa con Mary (1998) o Zoolander (2001) (salvant les distàncies, clar).

Un cop dit això, val a dir que Wolcop no és un producte rodó. El ritme és irregular i molts dels gags són molt obvis i suats, però visionat en el context d'una marató i després del desastre de Killer Mermaid, va ser molt agraïda.

Té pocs moments memorables però s'ha de reconèixer que el rollo caspa-nostàlgica és un bon plus, encara que em temo que això només ho apreciarem els de les generacions pre-pokemon.

El millor: sense ser brillant, és entretinguda i és divertida si et ve bé una comèdia tonta amb un toc nostàlgic.

El pitjor: val, la pena? Si esteu amb amics i no teniu res millor sí. La tornaria a mirar? Possiblement no.