Anàlisi de franquícia: La Matanza de Texas

Ara que estan de moda els univers cinematogràfics, he cregut convenient encetar una nova secció per parlar dels precursors d'aquest fenomen; les franquícies cinematogràfiques. La idea és intentar entendre, de la forma més sintètica possible, les franquícies més representatives del terror i la ciència-ficció.

Per iniciar aquest viatge, he cregut convenient fer el meu personal homenatge a Tobe Hooper, un dels grans del terror que ha mort enguany i que ens va deixar com a llegat la franquícia de La Matanza de Texas. Actualment (2017) la franquícia està conformada per 8 pel·lícules de qualitat és molt irregular (feu clic per veure les imatge en gran).

Diagrama de la franquícia

Visió general

Com sol passar amb moltes franquícies, es basa en una primera pel·lícula excel·lent que, en cap moment, va ser plantejada com una saga. A diferència d'altres sagues de terror de l'època, La Matanza de Texas mai va saber superar la seva primera entrega, que va acabar per convertir-se en una simple col·lecció de remakes/reboots de l'original.

El següent diagrama mostra la valoració de cadascuna de les entregues de la franquícia.

Valoració de les diferents entregues

La Matanza de Texas (1974) ❤

Leatherface (via Wikipedia)

La que ho va iniciar tot. La falta de pressupost i l'intent fallit d'evitar la classificació X van fer que Hooper aconseguís fer una cinta que, fins i tot avui en dia, segueix sent un dels grans referents del terror. Pertorbadora com poques i amb una de les millors Scream Queen de la història del cinema (Marilyn Burns), la pel·lícula ha envellit de meravella. Fins al punt que l'últim terç segueix sent igual de frenètic com ho era als 70.

La Matanza de Texas 2 (1986) 😕

De nou sota la direcció de Hooper, aquesta segona entrega va trigar més deu anys en arribar. El motiu: La Matanza de Texas no necessitava cap seqüela realment. Per aquesta segona part, Hooper va col·laborar amb L.M. Kit Carson per intentar oferir una història diferent, més del gust dels anys vuitanta. Mostrant el costat més còmic de la familia Sawyer, aquesta segona entrega trenca amb la seriositat de la primera però sense deixar de banda el terror. Pel meu gust el resultat és força equilibrat però, com era de preveure, no va agradar massa.

Leatherface: la Matanza de Texas 3 (1990) 👎

Després de l'intent d'innovació de la segona entrega, la productora va decidir tirar a lo segur en aquesta tercera part i limitar-se a fer un fallit refregit de l'original. Això sí, afegint els tòpics militaristes dels noranta. El resultat és una pel·lícula previsible i avorrida que poc aporta més enllà de veure a en Viggo Mortensen en un dels seus primers papers.

La matanza de Texas: La nueva generación (1994) 👎

De ple en els noranta, es va fer un nou intent de popularitzar la franquícia. Com que parlar d'una quarta part quedava malament, van decidir anomenar-la "The Next Generation" al més pur estil Star Trek. El resultat és igual de pèssim que la tercera entrega. La única cosa divertida és veure a la Renée Zellweger com a scream queen i a un jove Matthew McConaughey fent de... del que fa una mica sempre però més jove.

La matanza de Texas (2003) 👍

El 2003, el productor Kim Henkel, va decidir que era el moment d'intentar un reboot. Per fer-ho, va confiar en un veterà de cinema d'acció, en Markus Nispel, i el resultat va ser sorprenent. Amb un ritme frenètic, Nispel va saber agafar el millor de l'original i adaptar-lo al cinema post-matrix dels 2000 amb rigor i eficàcia. Una gran reinvenció que podria haver donat lloc a una bona saga.

La matanza de Texas: El origen (2006) 👍

Si el reboot del 2003 va ser tota una sorpresa, la seva preqüela (o sigui, la preqüela del reboot) va fer somniar als fans (si és que n'hi havia algun encara) que hi havia esperances per la franquícia. Original però continuista, la pel·lícula cobreix molts dels aspectes que van quedar oberts al reboot i aprofundeix molt positivament en les relacions de la conflictiva família Sawyer. Amb tot, aquesta La Matanza de Texas el origen prometia ser tot el que no va ser La Matanza de Texas 2. Per desgràcia, sembla que els productors tenien altres plans.

La Matanza de Texas 3D (2013) 😑

Sóc incapaç d'entendre que va passar pel cap als productors en aquest moment. Després d'un reboot d'èxit amb una qualitat més que acceptable, alguna ment pensant va decidir que era millor tornar a la història clàssica, però amb un as sota la màniga. Si feia quatre anys Avatar (2009) ho havia petat amb el seu 3D i ara que les càmeres ja estaven disponibles per a produccions de sèrie B, què podia fallar?

El resultat és un desastre de vísceres cap a la càmera i d'altres efectismes indignes. L'únic que salva la cinta és que s'atreveix a deixar la història en un estat que li permetria sortit de l'etern remake al que està sotmès. Si mai algú és prou valent per continuar-la des d'aquest punt, clar.

Leatherface (2017) 👍

Fa pocs dies ja vaig escriure una crítica d'aquesta última entrega. Argumentalment, Eatherface és una curiosa preqüela de l'original (incompatible amb La matanza de Texas: el origen del 2006). El millor encert d'aquesta pel·lícula és que sembla ser la única que entén que en Leatherface mai ha tingut prou carisma com per ser un assassí d'slasher i que només funciona com a part de la família.

Resum de l'especial Sitges 2017

Acabo l'especial amb un recull de totes les crítiques d'enguany.

• Leatherface 👍
• Cult of Chucky 😁
• The Brink 👊
• Jojo's Bizarre Adventure: Diamond is Unbreakable 👎
• Vampire Clay 👎
• The Mole Song: Hong Kong Capriccio 👎
• Meatball machine: kodoku 👎
• Errementari 👍
• Brigsby Bear ❤
• Blade of the Inmortal 😴
• Arder 😶
• Fireworks, should we seeb it from the side or the bottom💧👎
• November 👽
• Matar a Dios 😀
• Dead Shack 😏
• A Ghost Story 😒
• Marjorie Prime 😒
• Zombiology: enjoy yourself Tonight 👎
• Anna and the Apocalipse ❤
• Replace 😑
• The Killing of a Sacred Deer 👍
• Spot del festival (i previsió de pel·lícules)

Leatherface

Leatherface (2017)

Sinopsi

Una jove infermera és segrestada per quatre adolescents que es fugen d’una institució psiquiàtrica.

Crítica

El duet format per Alexandre Bustillo, Julien Maury tornen a la gran pantalla per oferir-nos una curiosa precuela/homenatge de la grandíssima La Matanza de Texas (1974). Després de tanta còpia i remake de l'obra de Hooper, es nota que Bustillo i Maury han decidit porta la història al seu terreny i oferir una mena de roadmovie d'aventures impregnada de terror. Tot i això, no ens ha de sorprendre aquesta decisió. Per bé que els dos director sempre seran recordats per la magnífica À l'intérieur (2007), fa dos ja anys ens van oferir la peculiar Aux yeux des vivants (2014), on es narraven les desventures d'uns nens assetjats per un ser maligne. Aquest és exactament l'estil d'història que recuperen en aquesta Leatherface; una aventura d'una colla de joves, amb cert aire retro, però usant el llenguatge del terror com a motor. Una fórmula que a Aux Yeux des Vivants es feia una mica estranya, però que sense cap mena de dubte va ser un dels referents de la notable i taquillera It (2017) de Andy Muscheti.

Leatherface és una pel·lícula que busca oferir un punt de vista diferent del que ja coneixem de la saga. Aquí veiem una història satèl·lit de la familia Sawyer, molts anys abans dels fets narrats a la pel·lícula del 1974. Al obrir-se a nous escenaris, la cinta és molt més variada en el seu plantejament que les entregues anteriors. També s'agraeix que hagin reduït les escenes de scream queen del que la franquícia en fa us i abús. Per desgràcia, el component d'aventures fa que el nivell d'angoixa i terror sigui molt més baix del que un esperaria de la saga. Amb tot, Leatherface és una pel·lícula recomanable pels completistes que, tot i no ser molt representativa, agradarà als aficionats al terror.

El millor: és un bon representat del nou terror d'aventures que s'ha fet conegut amb  It (2017) i Stranger Things (2016), del que els propis directors de Leatherface van ser uns precursors

El pitjor: no és especialment terrorífica i, si esperes una nou refregit de La Matanza de Texas (1974), no la trobaràs com a tal.

Cult of Chucky

Cult of Chuky (2017)

Sinopsi

Nica viu al manicomi, convençuda que ella va ser qui va matar la seva família. Com a part de la teràpia, el seu psiquiatra farà servir un ninot l’aparició del qual coincidirà amb una horrible cadena d’assassinats al centre.

Crítica

En Chucky ocupa una posició molt elevada dins del meu "nostalgiòmetre". Amb 7 pel·lícules des de Muñeco diabólico (1988) (i alguns curtmetratges), la saga sencera ha demostrat una solvència i valentia que la fa única. Cal tenir en compte que totes les entregues han estat guionitzades (i parcialment produïdes i dirigides) per en Don Mancini. A això, s'hi suma la seva increïble coherència actoral, on tots els protagonistes segueixen vinculats a la saga, des l'Andy (interpretat per un ja adult Alex Vincent) fins a la veu d'en Chucky (interpretada magistralment per en Brad Dourif). Tot això la converteix en una de les sagues d'autor més llargues del gènere, sinó la que més.

Per un altre costat, la saga ha sobreviscut heroicament a la febre dels reboots que ha acabar amb les grans del gènere com Pesadilla en Elm Street (1984) (reboot fallit el 2010), Viernes 13 (1980) (reboot fallit el 2009) o Halloween (1978) (reboot estrany el 2007). Malgrat el pas del temps, en Chucky sempre ha aconseguit reinventar-se com cap altre, adquirint un to autoconscient que la fa, alhora, fascinantment ridícula i terriblement carismàtica.

En aquest sentit, Cult Of Chucky no deixa de ser el clam al "més difícil encara!", agafant tota l'embranzida auto-referencial que va iniciar a La novia de Chucky (1998) - i que va arribar a la seva apoteosi a La semilla de Chucky (2004) - per construir una història absurda com ella sola que farà les delícies de tots els fans. Per si tot això no fos prou, Mancini s'atreveix amb tot amb un final on deixa molt clar que, mentre ho pugui continuar produint, té idees per rato.

El millor: és una capítol més de la saga i deixa molt clar que en Chucky encara té molt a dir, encara que sigui més en la comèdia que en el terror

El pitjor: es nota molt que la saga cada cop té menys pressupost i com segueixi a aquest ritme no sé com podrà continuar

The Brink

Kuang Shou (2017)

Sinopsi

El detectiu Tung està decidit a atrapar el contrabandista Shing costi el que costi. La persecució el porta fins a un creuer amb casino, on les lluites de poder internes entre criminals posaran a prova tant el policia com el criminal. Una situació límit que The Brink explota amb espectacularitat.

Crítica

Perquè enganyar-nos, aquesta pel·lícula és una tontada testosterònica com la que més, però no és pitjor que el cinema d'acció que veiem als vuitanta i noranta. Els forats de guió són aberrants i la història és tant inversemblant que treu a l'espectador en més d'una ocasió. Tot i això, si un s'ho pren com un entreteniment, és interessant per entendre l'actual comercialització del cinema xinés mainstream (pel que es veu, aquesta The Brink ha tingut una molt bona taquilla al mercat xinés).

Formalment, la pel·lícula segueix amb alguns trets que ens recorden a les mítiques produccions del Shaw Brothers però afegeix moltes de les convencions que esperaríem trobar en una buddy movie vuitantera com Arma Letal (1987) o Tango & Cash (1989). Tant és així, que si obvies els ulls ametllats, en tot moment et sembla estar veient una producció d'una altre època i ets capaç de preveure tot el que passarà.

Dit això, la pel·lícula vesteix força bé. Els combats, malgrat ser versions de segona del que ja hem vist a pel·lícules com Old Boy (2003) o The Raid (2011), estan ben coreografiats i no es fan avorrits. Moltes de les persecucions i escenes de tensió estan ben pensades i són molt enginyoses, especialment les lluites submarines. A més, per ser xinesa no és massa llarga i les actuacions són poc sobreactuades (comparat amb d'altres produccions de l'estil), fet que facilita el visionat al públic occidental sense perdre de vista el mercat al que va dirigit.

El millor: per original, sobretot l'escena de lluita submarina

El pitjor: és un simple entreteniment que fora de Xina està condemnat a desaparèixer emmig del catàleg d'algun VOD de segona

Jojo's Bizzare Adventure: Diamond is Unbreakable

JoJo no kimyô na bôken: Daiyamondo wa kudakenai - dai-isshô (2017)

Sinopsi

Conegut com JoJo, Josuke és un estudiant amb pinta de delinqüent però amb un gran cor... i amb un poder anomenat “stand”, que li permet curar ferides. Quan una sèrie d’incidents sospitosos comencin a sotjar Morioh, la ciutat costanera on viu, JoJo haurà de posar el seu do al servei dels seus éssers estimats.

Crítica

L'únic encert d'aquest nou despropòsit d'en Takashi Miike és que l'ha rodat a Sitges. Això li va garantir molts aplaudiments cada cop que apareixien exteriors del poble plens de japonesos i amb els cartells dels comerços canviat per kanjis. La veritat és que el joc d'intentar reconèixer on està rodada cada escena va ser molt divertit i va provocar un constant murmuri a la sala. Per desgràcia, més enllà de l'anècdota, la pel·lícula no te cap mena de gràcia a no ser que siguis fan del manga original.

Com a la majoria de life-action basats en un shonen, l'acció es centra en uns pocs personatges plans a més no poder als que, en tot moment, orbiten una enorme quantitat de personatges satèl·lits que només són allà pel plaer de l'otaku que ja sap de memòria tot el que passarà. A Jojo's, a més, és nota moltíssim que l'storyboard és directament el còmic, fins al punt que sempre que els personatges es posen a parlar ho fan parant qualsevol combat per facilitar el plànol-contraplànol i recitant a un ritme desesperadament lent, com si no s'haguessin llegit el guió abans.

El millor: si sou fans del festival com jo, la primera hora plena d'exteriors de Sitges són entretingudes. Ah, i l'escena final on es cola de fons una sardana clandestina.

El pitjor: a la que passen a filmar en estudi, la cosa es torna horrorosa (ja ho era abans, però sense els exteriors queda en res)

Crítiques de la Japan Madness

Meatball Machine: Kodoku (2017)

Sinopsi

Tot d’un plegat, un home gris, diagnosticat d’un càncer terminal, esdevé l’única esperança d’una ciutat infestada de paràsits alienígenes hiperviolents.

Crítica

Quan un s'enfronta amb una pel·lícula d'en Yoshihiro Nishimura ha de tenir molt clar que no sabrà mai per on sortirà. Podrà garantir deformitats ridícules i dolents d'opereta fets del pur làtex, també podrà preveure que el director farà tot el possible per prendre el pèl a l'espectador, però mai sabrà fins a quin punt et farà passar vergonya aliena.

Per als qui, com jo, trobin a faltar el Nishimura de Tokyo Gore Police (2008), ja els aviso que, malgrat el títol tant suggerent, no arriba al nivell. La veritat és que els primers quaranta minuts són dignes d'elogi, però quan comencen els combats absurds és fa molt repetitiva i lenta. Tant és així que, quan l'espectador acaba per entendre la gran broma ridícula que és realment la història, ja està tant cansat que no té ganes ni de riure. Una llàstima.

El millor: L'inici de la pel·lícula és molt prometedor

El pitjor: a mitja història es torna repetitiva i molt avorrida

The Mole Song: Hong Kong Capriccio (2017)

Sinopsi

El pocatraça de l'agent infiltrat Reiji tindrà dos fronts oberts: el clan yakuza l’ha enviat a Hong Kong per tal que s’encarregui d’uns assumptes; mentrestant, la policia ha decidit deixar de banda als agents infiltrats.

Crítica

El pitjor Miike desbocat ens regala una cinta de yakuzas al més pur estil Agárralo Como Puedas (1988). El resultat destil·la tanta caspa que acaba per ser entretingut alguns minuts, però no aguanta ni de bon tros les dues horasses que dura. Un intent de fer comèdia amb la hipèrbole (força típic al cinema oriental) que perd el nord completament a la hora de metratge i s'estimba sense remei contra un iceberg de tedi i desinterès.

La cinta té alguns encerts i el to tipus "Anacleto agente secreto" amb altes dosis d'irreverència tenia forces possibilitats, però, com sol passar amb Miike, arriba un punt on es cansa de dirigir i posa el seu nefast el pilot automàtic.

El millor: la idea tenia moltes possibilitats

El pitjor: li sobra una hora sencera

Vampire Clay (2017)

Sinopsi

En un poble tranquil del Japó rural, una humil acadèmia de belles arts intenta fer-se un lloc. Per desgràcia, una remesa de fang maleït els farà la vida impossible.

Crítica

Malgrat ser una opera prima, el director Sôichi Umezawa és un veterà del efectes especials de la ja desapareguda Sushi Typhoon. Potser per això, Umezawa intenta allunyar-se tant com pot de l'estil esbojarrat en el que havia participat fins ara i intenta fer una pel·lícula amb més pretensions, sense massa èxit. Amb un inici molt correcte, la pel·lícula es queda força ràpid sense idees i el to pausat amb el que volia diferenciar-se acaba per ser el pitjor enemic d'aquesta cinta de pressupost quasi nul.

És una llàstima perquè el guió firmat pel propi Umezawa està ple de bones idees. A més, m'atreviria a assegurar que el context on passa la història està ple de notes biogràfiques (i, si no és així, ho sembla). Amb tot, la pel·lícula acaba per ser un producte completament prescindible amb alguns pocs moments interessants.

El millor: el material donava per fer una pel·lícula molt més digne

El pitjor: es nota massa la inexperiència del director, que només es llueix en els moments d'efectes especials

Errementari

Errementari (2017)

Sinopsi

Àlaba, segle XIX. Alfredo investiga un succés que el porta fins a una ferreria a la profunditat del bosc, on viu un ferrer de nom Patxi, de qui els aldeans expliquen històries relacionades amb pactes demoníacs. Un dia, una nena òrfena es cola a la ferreria, destapant la terrible veritat que amaga l'home.

Crítica

Produïda, i segurament tutelada, per Álex de la Iglesia, Errementari va ser una grata sorpresa. El seu, director, Paul Ukijo, ens regala un conte popular supervitaminat de dimonis escuats i pagesos que va fer les delícies de la sala. Seguint l'estela d'altres produccions que fusionen folklore i cinema d'entreteniment, com ara Lobos de Arga (2011) o Rare Exports (2010), Errementari sap treure el millor dels dos món, obtenint un resultant molt interessant.

Un altre aspecte que vaig trobar molt agradable va ser que està rodada íntegrament en euskera. Per bé que en alguns moment s'hagués agraït que els personatges que no són bascos (com els soldats de l'inici o l'investigador) parlessin en castellà, la veritat és que s'agreix que una producció d'aquest nivell pugui fer-se en l'idioma que li pertoca.

Per acabar amb la crítica val la pena destacar el controvertit tram final. Alguns han considerat que és la prova de que l'Álex de la Iglesia ha ficat massa ma en el projecte però, des del meu punt de vista, crec que és molt coherent amb el que està explicant i aconsegueix un gran in crescendo absurd que li queda molt bé. Amb tot, Errementari no marcarà la història del cinema espanyol, però com a mínim el fa una mica més variat.

El millor: és una molt bona fusió entre conte popular i cinema d'entreteniment

El pitjor: esperar una pel·lícula profunda més enllà de la pura diversió

Brisgby Bear

Brigby Bear (2017)

Sinopsi

James és l'únic espectador de “Brigsby Bear”, un programa infantil que li ha ensenyat tot el que sap de la vida. Quan el show finalitza les seves emissions inesperadament, el jove haurà d'aprendre a viure en un món sense Brigsby.

Crítica

El Festival d'anguany ens ha regalat una gran selecció de films indies, entre la que destaca molt per sobre de tots Brisby Bear. Com ja va passar l'any passat amb Swiss Army Man (2016), la proposta va fascinar al públic assistent tot i que, per algun motiu que no arribo a entendre, no formava part de la selecció oficial. Dirigida per Dave McCary, col·laborador habitual de Saturday Night Live, Brisbgy és tota una oda a la televisió i al cinema en clau nostàlgica.

El repartiment és tot un luxe de luxe. Destaquen molt les actuacions dels veterans Mark Hamill i Greg Kinnear perquè es nota que estan fent els que els agrada. Tot i això, no puc deixar de dir que el protagonista, interpretat per en Kyle Mooney, aconsegueix un difícil equilibri entre ser entranyable i ridícul molt aconseguit. Els rols femenins estan una mica descuidats però no molesta gràcies a l'original guió.

Emotiva i metacinematogràfica, Brisgby Bear recorda al millor Michel Gondry de Rebobine, por favor (2018) però sense renunciar a l'estil típic de les produccions que triomfen a Sundance. Una pel·lícula de pas a la maduresa en clau postmoderna que molts tatxaran de "nyonya" però que va merèixer un grandíssim aplaudiment al Festival.

El millor: sap aprofitar molt bé els grans actor que té per explicar una bona història

El pitjor: depèn completament de que entris al joc que et proposa, si als vint minuts no t'interessa el que explica, possiblement no t'agradarà

Blade of the Immortal

Mugen no jûnin (2017)

Sinopsi

Nna adaptació del famós manga homònim de Hiroaki Samura, entorn d’un ferotge samurai que és maleït amb la immortalitat i que anirà deixant un reguitzell de víctimes.

Crítica

Crec que és de justícia començar aquesta crítica dient que Blade of the Immortal és la pel·lícula número cent de la filmografia de Takashi Miike, al que odio i admiro a parts iguals. En general, no solo connectar amb la manera de dirigir de Miike i Blade of the Immortal no n'és una excepció. Tot i això, he de reconèixer que en aquesta pel·lícula fa un esforç per tornar a l'estil que el va fer famós. Actuacions passades de voltes, violència extrema en moments més insospitats i un peculiar sentit del ridícul recorden als millors moments del director. I això s'agreix.

Tampoc ajuda a la meva percepció general de Miike que s'hagi especialitzat en lifeactions (adaptacions en persones de mangas). Normalment, aquesta mena de productes estan més dirigits a omplir les sales de fans del material original que no pas de fer una bona pel·lícula. Excepte algun cas concret, com la recomanable triologia de Rurouni Kenshin, la veritat és que els lifeaction presenten tots els mateixos problemes per als no fan. Gairebé totes pequen de voler incloure massa història del material original, fent les pel·lícules massa llargues; de mantenir massa l'estructura de fascicles, perdent estructura dramàtica pel camí; d'aturar l'acció als diàlegs com si fossin vinyetes, però després les lluites es fan eternes; i, sobretot, de ficar masses personatges de farciment que no tenen cap mena d'evolució ni recorregut. En aquest cas, la pel·lícula és molt fidel a un material original que, per desgràcia, ha envellit molt malament a nivell argumental. En aquesta sentit, Blade of the Immortal és un lifeaction prototípic on destaca l'excés en tots els sentits.

Vist amb ulls actuals, la història és profundament misògina, fins al punt que totes les dones que surten son simples excuses perquè els lluitadors homes puguin mostrar les habilitats durant el combats. Malgrat que alguns han volgut veure una gran química entre la parella protagonista, la veritat és que si canviessin a totes les dones per càntirs, la pel·lícula seria exactament la mateixa. Això si, els litres de sang i l'acció inacabable van fer les delícies del públic de l'auditori, però no aconsegueixen aguantar l'interès durant les més de dues hores que dura. Una pel·lícula feta a mida pels fans del manga original o del propi Miike.

El millor: el sentit homenatge que fa als clàssics del gènere de samurai, sobretot a les primeres seqüències en blanc i negre

El pitjor: és un lifeaction més basat en un material que ha envellit malament

Arder

Arder (2017)

Sinopsi

Madrid. Encontorns de la M30. Un home sense nom camina incansable remuntant el trànsit infinit. En una butxaca porta un mapa. A l’altra, diferents objectes, com una brúixola trencada, un dau amb poders, una pedra màgica i una pila de botó que sempre reflecteix la lluna plena. A partir d’aquí... La nit. El viatge. El dimoni. Una flauta i una melodia. Un principi i un final... en una pel·lícula sorprenent i sense so.

Crítica

Abans de parlar sobre el que m'ha semblat Arder cal deixar clares algunes coses. En primer lloc és que no és una pel·lícula muda com estem acostumats, sinó una pel·lícula sense pista de so (o sigui, completament silenciosa). En segon lloc, no és tracta d'un llargmetratge, sinó d'un mig metratge de seixanta minuts. Finalment, difícilment podreu veure-la ja que és una obra experimental que ni tant sols el director esperava que fos vista en un festival com Sitges (com ell mateix ens va explicar a la introducció que ens va fer).

Dit això, seria injust jutjar Arder amb els criteris amb que jutjaríem qualsevol altre pel·lícula. Amb un sol actor i pràcticament sense pressupost, la cinta simplement ens planteja un viatge de penediment d'un sense sostre (o el que un vulgui interpretar). La història és molt senzilla però el format té algunes peculiaritats que la fan interessant. Malgrat el silenci a l'estil 4'33'' de John Cage amb el que va ser vista, molts dels primers plans fan al·lusió al fregar de les mans contra les superfícies, al trencar de vidres, als crits de dolor... i és força interessant veure com el teu cervell omple de sons inconscients aquesta mena d'imatges.

Amb tot, fins i tot tenint en compte tot el que he mencionat abans, Arder no deixa de ser una pel·lícula fallida. Per moltes etiquetes d'experimental amb la que es vulguin justificar, la realitat és que l'obra és exageradament reiterativa en el seu plantejament. El seu autor, en David González Rudiez, es marca unes normes formals molt clares per rodar i no en surt ni en deixa sortir a l'espectador. Un cop superada la sorpresa inicial de l'experiència sinestèsia, la veritat és que acaba per no aportar massa.

El millor: és un luxe poder veure en pantalla gran una proposta tant experimental com aquest

El pitjor: l'experimentació és sempre una aposta arriscada i Arder no se n'acaba de sortir

Fireworks, Should We See It From The Side Or The Bottom?

Uchiage hanabi, shita kara miru ka? Yoko kara miru ka? (2017)

Sinopsi

Nazuna està trista perquè l’obliguen a canviar d’escola. La nena planeja fugir amb el seu company Norimichi, però la seva mare els enganxa i se l’emporta arrossegant-la cap a casa. Tot es podria haver acabat aquí, però la troballa d’una misteriosa esfera lluminosa obre un portal en el temps, fent possible que la història tingui un altre final... Un dels títols emblemàtics de Shunji Iwai coneix ara una adaptació animada.

Crítica

Aquesta pel·lícula venia de la ma de dos directors amb un bon currículum artístic; Akiyuki Shimbô fou el director de la sèrie de culte Madoka Magica (2011) i Nobuyuki Takeuchi havia treballat prèviament com a animador de l'estudi Ghibli. Amb aquests referents, un esperaria que aquesta Fireworks tingués, com a mínim, una bona animació i cura alhora d'explicar la història. Per desgràcia la realitat és que, un cop superada la introducció, queda molt clar que la cinta no és més que un producte alimentari sorgir a la ombra de l'immens èxit que va tenir Your Name (2016).

Val a dir que no tota la culpa la tenen els directors. La història fa aigües des del primer moment i els personatges són els més peixos bullits que he vist des de fa molt. La gràcia del noi vergonyós que no sap com parlar a les noies fa gràcia durant uns minuts però acaba per fer-se insuportable i, el pitjor de tot, completament injustificat. Els diàlegs són pobres i el component fantàstic s'aprofita única i exclusivament per allargar innecessàriament el film i fer-lo repetitiu.

Aquesta Fireworks és un clar exemple de com esgarrar una història de primer amor i pas a l'adolescència. Buida i nyonya en extrem, és nota que ni l'equip d'animació no creia gaire el producte final ja que, malgrat que es nota que s'han invertit diners en fer-la, el 3D i l'animació tradicional estan mesclats de forma tant barroera que molts cops sembla que estiguis veient una sèrie per comptes d'una producció cinematogràfica. Les úniques excepcions són les escenes de la piscina i mar, on es nota que tenien moltes ganes de lluir-se.

El millor: les escenes de natació a la piscina estan molt ben animades

El pitjor: no val la pena perdre el temps

November

November (2017)

Sinopsi

En una comunitat de l'Estònia pagana, la població ha de lluitar contra el fred, però també conviure amb homes-llop, amb una plaga i amb els esperits. Res no és tabú, i la gent està disposada a vendre's l'ànima a unes estranyes criatures de metall i fusta, anomenades kratts. En aquest context trobem Liina, que ha decidit recuperar el seu estimat Hans costi el que costi, encara que calgui recórrer a la màgia negra.

Crítica

Encara que sembli mentida, la sinopsi explicada a d'alt no només és correcte, sinó que és terriblement acurada. Absolutament tots els elements descrits (homes-llop, la plaga, esperits, els kratts, la màgia...) apareixen durant la pel·lícula de la forma més inesperada i, alhora, més bonica possible. Surrealista i poètica fins a l'extrem, November porta el realisme màgic al món bàltic. Desconec com és el llibre original en el que està basada però la història té un magnetisme molt peculiar. Per moments dóna la sensació que no sap on va però lentament tot va quadrant i, al final, un té la sensació d'haver viscut un bocí d'una món molt més complex.

Filmada en blanc i negre, la cinta fa gala d'una fotografia impecable. El preciosisme amb el que està filmat fa que molts cop et quedis embadalit per la composició i la intenció de cada escena. El seu director, Rainer Sarnet, és perfectament conscient d'aquest fet i ho aprofita per deixar temps a l'espectador perquè ho pugui pair. Per desgracia, aquesta gran virtut és també el seu gran defecte ja que Sarnet abusa massa d'aquest recurs i la pel·lícula acaba per ser terriblement lenta. Malgrat que he de reconèixer que vaig gaudir molt el visionat, tinc clar que és una pel·lícula que no tornaré a veure i que no recomanaria a gent que no estigui acostumada a veure cinema contemplatiu.

No puc acabar sense parlar de la seqüència inicial, que és una de les més originals i captivadores que he vist en molts anys. Sense cap diàleg i amb una participació completament decorativa del actors, la pel·lícula aconsegueix sorprendre mitjançant el misteri, la diversió i fins i tot l'emoció.

El millor: si es supera la seva lentitud, la pel·lícula ens explica una bona història, en un món molt imaginatiu i amb una fotografia excel·lent.

El pitjor: és massa lenta i molts cops es perd en la seva estranyesa

El detall: em va fer molta gràcia tornar a veure al peculiar actor Dieter Laser (conegut per interpretar al científic viog de The Human Centipede (2009))

Matar a Dios

Matar a Dios (2017)

Sinopsi

Una família es prepara per celebrar el cap d’any en una casa aïllada al mig del bosc, quan irromp un misteriós rodamon; és nan, diu que és Déu i amenaça d’exterminar l’espècie humana a la matinada. Només se salvaran dues persones, i la família ha estat elegida per escollir aquests dos únics supervivents.

Crítica

Reconec que amb aquesta sinopsi m'esperava una versió espanyola de l'excel·lent The Man From Earth (2005). En cap cas m'havia imaginat que seria una comèdia de l'estil Días de futbol (2002) amb tocs del El milagro de P. Tinto (1998). Per això el primer que he de fer és ser humil i reconèixer que no sóc precisament un expert en comèdia espanyola, així que la meva crítica vindrà sempre des del fantàstic.

Un cop superada la sorpresa inicial, val a dir que vaig riure en molts moments de Matar a Dios. Si bé la majoria dels acudits se'm feien forçats i no connectaven amb mi, en conjunt considero que és una pel·lícula agradable que, a més, guanya molt enters quan apareix el nan que diu ser déu (interpretat per un desvocat Emilio Gavira que ho fa genial). Personalment, la discussió sobre l'existència de l'ànima em va arribar a la patata i el tour de force entre l'Emilio Gavira i Boris Ruiz posa els pèls de punta.

Per desgràcia, s'ha de reconèixer que a partir d'un punt la pel·lícula es desinfla molt i acaba per perdre's dins les seves pròpies normes. Una història com aquesta hagués quedat genial amb un final el més ambigu possible, on l'espectador hagués pogut treure les seves pròpies conclusions. En canvi els dos directors opten per la sobreexplicació en pos d'una comèdia gore-slapstic que no li senta gens bé.

El millor: els moments en que discuteixen amb el nan són molt inspirats

El pitjor: tot i no ser una mala pel·lícula, no es mereixia el premi del públic

Dead Shack

Dead Shack (2017)

Sinopsi

El cap de setmana pintava bé per a Jason: uns dies en una cabana amb el seu millor amic Colin i la guapíssima germana gran d'aquest, Summer. Però les coses es torcen en el moment que descobreixen la peculiar rutina de la seva veïna.

Crítica

La primera pel·lícula en solitari de Peter Ricq porta a la pantalla una història plena d'enginyosos diàlegs entre personatges desvergonyits i poca-soltes. Encara que la trama general sigui poc original, la veritat és que un no pot sinó sentir-se atret pel magnetisme que transmeten tots els protagonistes. Especialment el pare de família, interpretat a la perfecció per en Donavon Stinson.

Sense cap mena de pretensió, el guió d'en Phil Ivanusic i en Davila LeBlanc ens explica una aventureta ja vista mil cops en el gènere Z, però no per això deixa de ser una proposta interessant. Els personatges són divertits i estan ben dibuixats durant tota la part familiar, i la dolenta de torn és un bon complement per al plat combinat que és Dead Shack.

El problema principal de Dead Shack és que es nota que el guió està pensat per una direcció molt més enèrgica que la que acaba fent Ricq i el resultat final acaba per ser massa lent i pesat. Aquesta pel·lícula demanava molt més humor visual i un montatge molt més frenètic que, en no trobar-se per enlloc, acaba per fer-se frustrant. Una llàstima.

El millor: el diàlegs estan molt treballats i els personatges molt ben construïts

El pitjor: és massa lenta pel que explica, fent que el conjunt desllueixi

A Ghost Story

A Ghost Story (2017)

Sinopsi

Un tio es mor i torna a fantasma de llençol (literal). A partir d'aquell moment aquesta pobra ànima en pena haurà de patir les conseqüències del deambular eternament

Crítica

A mig festival vaig llegir un tweet (que per desgracia no he pogut recuperar) on venia a dir: no hi ha manera més ràpida de perdre followers que criticar A Ghost Story. I és ben cert, el vestit nou de l'emperador d'enguany és una llençol blanc amb forats pels ulls i la seva pel·lícula és A Ghost Story.

Filmada en un molest format 4:3 amb cantonades arrodonides (que fan una ràbia que voldries apallissar al director David Lowery) la pel·lícula fa un ús i abús de plans estàtics i el·lipsis temporals per explicar-nos com un fantasma percep el silenciós món que el rodeja. Fins aquí cap problema, una pel·lícula amb moltes pretensions però dissenyada per agradar a un públic majoritàriament hipster. El gran problema ve quan, en un atac de cangueli al veure que el producte final li pot quedar massa ambigu (cosa que hagués sigut una virtut en realitat) el guió decideix que l'espectador és idiota i fica amb calçador a en Will Oldham perquè faci un monòleg llarguíssim explicant-te què has d'haver entès. A partir d'aquest punt amb va perdre totalment.

Seguint a contracorrent amb l'opinió general, he de dir que tant l'actuació d'en Casey Affleck com la de la Rooney Mara em van semblar molt fluixes. A banda que en Casey Affleck en prou feines surt sense el seu llençol, tots dos es veuen obligats a construir personatges a base de petits tics i, quan intenten aguantar una escena dramàtica, es nota que no saben ben bé com omplir el temps. Subtil, diran alguns, però també indistingible de la apatia.

El millor: la reflexió general no està malament, per bé que amb un mig metratge n'hi havia prou per explicar-ho

El pitjor: la capacitat de generar talifans 

Marjorie Primer

Marjorie Prime (2017)

Sinopsi

Als seus 86 anys, Marjorie passa els seus últims dies vivint amb la seva filla i el seu gendre, i amb un holograma del seu difunt marit, tal com lluïa a la flor de la seva vida. La presència d'aquest ésser virtual hauria de ser terapèutica, però provoca sentiments contradictoris a la família.

Crítica

Basada en la obra de teatre homònima guanyadora del premi Pulitzer 2015, Marjorie Prime hipotetitza com serà la tercera edat dels que hem nascut amb l'etiqueta de milennial sota el braç. Mitjançant l'exploració de com les teràpies psicològiques podrien fer us de la simulació hologràfica per reescriure el relat personal, la pel·lícula ens proposa una profunda reflexió sobre la memòria, l'envelliment i les relacions familiars.

Un cop ja m'he tret del pap tots els tòpics que els crítics de bé faran servir per descriure-la, cal reconèixer que Marjorie Primer és una excel·lent història, amb una notable construcció, dins d'una pel·lícula de suficient alt (en la meva època anomenat simplement "bé"). Fins ben bé la meitat, la cinta ens fa enamorar de la Marjorie i el seu hologràfic marit d'una forma calmada però efectiva que fa difícil no emocionar-se i reflexionar. Per desgràcia, a mida que el guió es va recargolant sobre si mateix acaba per perdre's en las seva pròpia grandiloqüència i es fa reiterativa i sobre-narrada. Tant és així que es podria haver eliminat tot el tercer acte sense més i hagués quedat un producte molt més rodó.

Amb tot, seria injust quedar-se només amb els defectes. Els conceptes darrera de Marjorie Prime són molt potents, per bé que potser haguessin sigut més ben aprofitats com a capítol de Black Mirror. La veritat és que dona molt de joc per fer cine-fòrums i, a més, les actuacions dels quatre protagonistes principals (Jon Hamm, Lois Smith, Tim Robbins i Geena Davis) són absolutament brillants.

El millor: la història general i les actuacions

El pitjor: és exageradament lenta i allargada fins la punt que li sobren ven bé els quaranta minuts finals que es podrien haver eliminat sense problemes

Zombiology: Enjoy Yourself Tonight

Gam man da song si (2017)

Sinopsi

Lone i Yeung, dos geeks, veuen com les seves fantasies de còmic es tornen reals i provoquen una apocalipsi zombie a Hong Kong. O això diu la sinopsi del Festival.

Crítica

Aquesta pel·lícula és un desastre de tal magnitud que em fa mandra fins i tot escriure'n una crítica. La cosa comença bé quan, als primers minuts, apareix un ser disfressat de gallina cúbica (al més pur estil Cabecicubos de Super López) posa un ou i, seguidament, converteix a un sense sostre en un zombi. Just en acabar, una llarga seqüència de dibuixos animats t'introdueix el que promet ser una orgia de lluites d'humans amb superpoders contra zombis, cosa que va fer esclatar al públic en aplaudiments. Encara emocionats per aquest començament, comencen a presentar una dotzena de personatges de les formes més originals possibles, entre els que destaquen els dos perdedors protagonistes, una mena de Bill i Ted (1989) a la oriental. Per desgracia, fins aquí arriba la part bona.

A partir d'aquest punt comença l'esclat de la infecció zombi i els personatges van trobant-se un a un sense que importi qui viu i qui mor. Per si això no fos prou greu, cada cop que es troben comencen a parlar sense dir res durant minuts i minuts. Quan ja la majoria de la sala s'estava adormint (era la última d'una marató) va la mare d'una protagonista i es posa a cantar una nana que va acabar amb els que encara aguantàvem d'aquella manera. Per acabar-ho d'arrodonir, tot l'últim acte (si és que és aplicable aquest terme en aquest cas) és un seguit de finals un rere l'altre que només fan desitjar que acabin amb el teu sofriment.

Res més a afegir. Molta producció per una història que mai s'hauria hagut d'intentar portar a la gran pantalla, ni fer-lo durar més dels trenta minuts que requeria la història (i en dura 107).

El millor: els primer 5 minuts

El pitjor: els següent 102 minuts

Anna and the Apocalypse

Anna And The Apocalypse (2017)

Sinopsi

La tranquil·la localitat de Little Haven es veu envaïda per una horda de morts vivents que amenacen d'esguerrar les festes de Nadal. Anna i els seus amics faran front a l'amenaça amb tota la seva energia (i ganes de cantar).

Crítica

El primer que cal dir és que Anna and the Apocalypse és una comèdia musical de zombies. Malgrat que aquesta afirmació podria semblar una simple taxonomia, en realitat esdevé no només un elogi, sinó el punt més fort de la pel·lícula. I és que al libretto de l'Alan McDonald i en Ryan McHenry es combina a la perfecció amb la direcció de John McPhail i les actuacions per aconseguir sortir ben parat tant en la comèdia, com en el musical, com en el gènere zombi.

Com a comèdia musical, la cinta no amaga en cap moment les referències a High School Musical  (2006) però li afegeix la dosi de mala llet que li permet el ser una pel·lícula de gènere. Per un altre costat, malgrat que com a comèdia zombi el seu humor està més proper a Zombieland (2009) que a Shawn Of The Dead (2004), aconsegueix no renunciar ni a la cruesa ni al pessimisme inherent a les bones històries de morts vivent. Finalment, com a musical zombi és, de llarg, el més treballat que s'ha vist fins ara, no deixant les cançons de banda ni en els moments més dramàtics.

La major pega de la pel·lícula és que el càsting és força desigual. En general, tots els actors (la majoria d'ells força joves) fan un bon paper en escenes de diàleg, però quan cal cantar es nota que hi ha moltes diferències de nivell, fins al punt que han de recórrer a un horrible i obvi Auto-Tune. Tot i això, el resultat és una petita delícia que es guanyarà un bon lloc en moltes quedades cinèfiles entre amics.

El millor: és 100% comèdia, 100% musical i 100% de zombis

El pitjor: malgrat que la majoria dels actors canten molt bé, es nota molt que n'hi ha un parell que no en saben

Replace

Replace (2017)

Sinopsi

Kira és bonica, jove i feliç, fins que un dia es troba un tros de pell seca a la mà. Aviat, s’adonarà que és víctima d’una estranya malaltia que fa que la seva pell envelleixi prematura i ràpidament.

Crítica

Estem davant de la primera producció en anglès del director, Norbert Keil, i el seu segon llargmetratge. Malgrat que seria incorrecte definir-la com a opera prima, la realitat és que Replace té totes les virtuts i els defectes que caldria esperar d'una primera pel·lícula; una ambició desmesurada i uns recursos clarament limitats per portar-la a terme. L'estructura del film juga inicialment a confondre l'espectador fent-lo creure que està davant d'una història més petita del que realment és, per després anar encaixant totes les peces sense masses salts de fe. Tot un salt amb doble tirabuixó que s'agraeix.

Cal destacar molt positiva la importància que dóna el director a les localitzacions, fent-les un protagonista més de la història. Des del loft on viu la protagonista, fins a l'hospital on l'atenen, totes les estances que apareixen a la cinta tenen la personalitat pròpia i es nota que s'ha fet un gran esforç perquè es noti.

Per desgràcia, Replace té un defecte tant greu que fa impossible considerar-la una bona pel·lícula. Més enllà dels encerts i errors de direcció, de la banda sonora i, fins i tot l'actuació, Replace és una història sobre la intimitat de dues dones que clarament està escrit per homes heterosexuals. I és que ni Keil ni Richard Stanley són capaços de sortir de la visió estereotipada del cos femení, les relaciones lèsbiques (força gratuïta val a dir) i del romanticisme. Produccions com aquesta pertanyen a una altra època i, en ple segle XXI, és un error imperdonable.

El millor: la història general no està del tot malament tot i que hi ha molts elements forçats

El pitjor: la intimitat femenina té un gran pes a la trama però està escrita clarament per homes que no saben del que estan parlant

The Killing of a Sacred Deer

The Killing of a Sacred Deer (2017)

Sinopsi

Cirurgià reputat i pare de família entregat, Steven Murphy amaga un secret: de vegades, es reuneix amb un adolescent, que acabarà posant Steven en un impossible dilema moral.

Crítica

Des que vaig veure Canino (2009), vaig tenir clar que Yorgos Lanthimos era una autor a tenir en compte. La narrativa dilatada juntament amb el personatges robòtics i alienats provoquen que les seves pel·lícules no siguin accessibles pel públic general, però esdevenen una marca personal molt apreciada en aquests temps de blockbusters intranscendents. Un mirada única i pertorbadora que s'ha convertit per mèrits propis en una gran influència dins l'esfera del drama indie.

El primer que sorprén de The Killing of a Sacred Deer, és que Lanthimos posa totes les seves obsessions estilístiques al servei d'una història senzilla i no especialment original. Tot i això, la forma d'explicar-la fa que l'espectador estigui prou descol·locat com per no veure que, rodada de forma més convencional, la pel·lícula podria passar per un simple telefilm. Una jugada arriscada que tirarà enrere a molta gent i que, de ben segur, farà que quedi eclipsada per altres obres de la filmografia del director.

Val a dir que tots els actors protagonistes estan excel·lents dins el seus papers. Per contradictori que sembli, les actuacions extremadament distants i contingudes a la que els sotmet Lanthimos aconsegueixen provocar un torrent de sensacions. Per desgracia, aquest magnetisme es veu superat per la duració de les seqüències contemplatives, que masses cops superar la resistència de l'espectador.

El millor: el to pertorbador que impera en aquesta modernització del drama teatral clàssic

El pitjor: el ritme extremadament pausat acaba per treure't de la pel·lícula en més d'una ocasió

Inici de l'especial Sitges 2017

Un any més, torno a treure la pols al blog amb un especial Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2017.

Previsió de pel·lícules

Divendres 6

• The Killing Of A Sacred Deer

Dissabte 7

• Curts d'animació a competició I
• Replace
• 
  Anna And The Apocalypse
• 
  The Predicament
• 
  Z Fest
• 
  Dead Shack
• 
  Zombiology: Enjoy Yourself Tonight

Diumenge 8

• Marjorie Prime
• 
  A Ghost Story

Dimecres 11

• Matar A Dios

Dijous 12

• November
• 
  Fireworks, Should We See It From The Side Or The Bottom?
• 
  Arder
• 
  Blade Of The Immortal

Divendres 13

• Brigsby Bear
• 
  Errementari
• 
  Meatball Machine: Kodoku (KODOKU: Mîtobôru Mashin)
• 
  The Mole Song: Hong Kong Capriccio
• 
  Vampire Clay (CHI Wo Suu Nendo)

Dissabte 14

• Jojo's Bizarre Adventure: Diamond Is Unbreakable
• 
  The Brink
• 
  Cult Of Chucky
• 
  Leatherface
• 
  Downrange

Resum de l'especial Sitges 2016

Un any més de m'havia oblidat tancar l'especial.

El meu rànquing personal seria: Swiss Army Man, Sadako vs Kayako, The Handmaiden, Train to Busan i Pahntasm: ravager (aquesta última només perquè portava anys esperant-la, no perquè sigui realment de les millors)

Llista dels articles de l'especial:

• Inici de l'especial
• Higanjima: Deluxe
• Assassination Clarroom: Graduation
• Train to Busan
• Karate Kill
• 31
• Dawn of the Deaf
• Seoul Station
• It Stains the Sands Red
• Revengeance
• Miruthan
• Attack of the Lederhosenzombies
• Terraformars
• The handmaiden
• Midnight Special
• Hardcore Henry
• Swiss Army Man
• Headshot
• Death Metal
• Sadako vs Kayako
• Bad Blood: the movie
• Firstborn
• OMG, I'm a Robot?!
• Anguish
• Into the forest
• Abbatoir

Sitges 2016: Into the forest

Into the forest (2016)

Sinopsi

En un futur pròxim, una apagada massiva precipita la humanitat cap al seu final. En aquest escenari trobem Nell i Eva, dues germanes que viuen amb el seu pare en una casa a quaranta quilòmetres del poble més proper.

Crítica

És temptador resumir aquesta pel·lícula mitjançant les etiquetes sota les que es pot classificar, tant, que no puc estar-me'n: Sundance, Indie, Sci-fi com a excusa, pas a la maduresa, futur proper, apocalíptica, amistat, drama, narració pausada, centrada en les actuacions, baix pressupost, Ellen Page, moralista, postmoderna. Però reconec que és injust i cruel perquè, malgrat no ser gaire original, Into the Forest és una bona pel·lícula.

Protagonitzada gairebé en exclusiva per dues de les grans actrius que ens ha descobert el cine indie, Ellen Page (Juno (2007)) i Evan Rachel Wood (Thirteen (2003)), la història ens narra un drama íntim i commovedor on, com sol ser habitual, els component de ciència ficció és purament anecdòtic, fins al punt de ser innecessari i tot. Tant és així que si s'hagués ambientat en un entorn rural de mitjans del segle XX la pel·lícula hagués sigut exactament la mateixa.

Seguint una mica el patró del seu gènere, tots els esdeveniments de la cinta són simples McGuffins per fer avançar la relació entre les dues germanes, però val a dir que estan força ben escollits i criden força l'atenció. Tot i això, la principal crítica que li puc fer també té a veure amb la poca importància del context. Un cop acabada vaig trobar a faltar uns minuts al final on es justifiqués un xic la premissa inicial perquè, sense això, m'és impossible recomanar la pel·lícula per sobre d'altres produccions semblants com Another Earth (2011), Melancholia (2011), Take Shelter (2011) o Seeking a Friend for the End of the World (2012).

El millor: la parella protagonista i el primer gir important de la pel·lícula (no puc dir més em temo)

El pitjor: la falta de personalitat pròpia

Sitges 2016: Abattoir

Abattoir (2016)

Sinopsi

Hi ha gent aficionada a col·leccionar coses d’allò més estranyes, però el dolent d’Abattoir s’emporta la palma: la seva rutina consisteix a comprar cases on s’han esdevingut assassinats i arrencar-ne de l’estructura les habitacions on es va cometre el crim.

Crítica

Malgrat que la proposta del director Darren Lynn Bousman, conegut per haver dirigit tres de les entregues de la saga Saw i Repo! The genetic Opera (2008), no va aconseguir arribar massa al públic, he de reconèixer que tenia elements interessants o, si més no, divertits de veure. El to noir kitch al que es manté fidel durant tota la cinta aporta un to a El guardià de la cripta (1989) que li senta molt bé. A més, la història absurdament lovecraftianai  plana com una taula de planxar difícilment hagués funcionat si no s'arriba a fer des de l'autoconsciència.

Desconec com és el llibre original en el que es basa, però espero que no fos massa seriós perquè aquesta producció té més de comèdia involuntària que de terror. Amb tanta estètica de telefilm de terror norantero, el que més em va agradar de la pel·lícula és que em vaig quedar amb les ganes de tornar a veure les pel·licules d'en Brian Yuzna amb en Jeffrey Combs de quan era petit.

El millor: l'estètica cutre i el to autoconscient

El pitjor: que sigui tant previsible fa que en molts talls es faci lenta