Marjorie Primer
Marjorie Prime (2017)
Sinopsi
Als seus 86 anys, Marjorie passa els seus últims dies vivint amb la seva filla i el seu gendre, i amb un holograma del seu difunt marit, tal com lluïa a la flor de la seva vida. La presència d'aquest ésser virtual hauria de ser terapèutica, però provoca sentiments contradictoris a la família.
Crítica
Basada en la obra de teatre homònima guanyadora del premi Pulitzer 2015, Marjorie Prime hipotetitza com serà la tercera edat dels que hem nascut amb l'etiqueta de milennial sota el braç. Mitjançant l'exploració de com les teràpies psicològiques podrien fer us de la simulació hologràfica per reescriure el relat personal, la pel·lícula ens proposa una profunda reflexió sobre la memòria, l'envelliment i les relacions familiars.
Un cop ja m'he tret del pap tots els tòpics que els crítics de bé faran servir per descriure-la, cal reconèixer que Marjorie Primer és una excel·lent història, amb una notable construcció, dins d'una pel·lícula de suficient alt (en la meva època anomenat simplement "bé"). Fins ben bé la meitat, la cinta ens fa enamorar de la Marjorie i el seu hologràfic marit d'una forma calmada però efectiva que fa difícil no emocionar-se i reflexionar. Per desgràcia, a mida que el guió es va recargolant sobre si mateix acaba per perdre's en las seva pròpia grandiloqüència i es fa reiterativa i sobre-narrada. Tant és així que es podria haver eliminat tot el tercer acte sense més i hagués quedat un producte molt més rodó.
Amb tot, seria injust quedar-se només amb els defectes. Els conceptes darrera de Marjorie Prime són molt potents, per bé que potser haguessin sigut més ben aprofitats com a capítol de Black Mirror. La veritat és que dona molt de joc per fer cine-fòrums i, a més, les actuacions dels quatre protagonistes principals (Jon Hamm, Lois Smith, Tim Robbins i Geena Davis) són absolutament brillants.
Un cop ja m'he tret del pap tots els tòpics que els crítics de bé faran servir per descriure-la, cal reconèixer que Marjorie Primer és una excel·lent història, amb una notable construcció, dins d'una pel·lícula de suficient alt (en la meva època anomenat simplement "bé"). Fins ben bé la meitat, la cinta ens fa enamorar de la Marjorie i el seu hologràfic marit d'una forma calmada però efectiva que fa difícil no emocionar-se i reflexionar. Per desgràcia, a mida que el guió es va recargolant sobre si mateix acaba per perdre's en las seva pròpia grandiloqüència i es fa reiterativa i sobre-narrada. Tant és així que es podria haver eliminat tot el tercer acte sense més i hagués quedat un producte molt més rodó.
Amb tot, seria injust quedar-se només amb els defectes. Els conceptes darrera de Marjorie Prime són molt potents, per bé que potser haguessin sigut més ben aprofitats com a capítol de Black Mirror. La veritat és que dona molt de joc per fer cine-fòrums i, a més, les actuacions dels quatre protagonistes principals (Jon Hamm, Lois Smith, Tim Robbins i Geena Davis) són absolutament brillants.
El millor: la història general i les actuacions
El pitjor: és exageradament lenta i allargada fins la punt que li sobren ven bé els quaranta minuts finals que es podrien haver eliminat sense problemes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada