A Ghost Story
A Ghost Story (2017)
Sinopsi
Un tio es mor i torna a fantasma de llençol (literal). A partir d'aquell moment aquesta pobra ànima en pena haurà de patir les conseqüències del deambular eternament
Crítica
A mig festival vaig llegir un tweet (que per desgracia no he pogut recuperar) on venia a dir: no hi ha manera més ràpida de perdre followers que criticar A Ghost Story. I és ben cert, el vestit nou de l'emperador d'enguany és una llençol blanc amb forats pels ulls i la seva pel·lícula és A Ghost Story.
Filmada en un molest format 4:3 amb cantonades arrodonides (que fan una ràbia que voldries apallissar al director David Lowery) la pel·lícula fa un ús i abús de plans estàtics i el·lipsis temporals per explicar-nos com un fantasma percep el silenciós món que el rodeja. Fins aquí cap problema, una pel·lícula amb moltes pretensions però dissenyada per agradar a un públic majoritàriament hipster. El gran problema ve quan, en un atac de cangueli al veure que el producte final li pot quedar massa ambigu (cosa que hagués sigut una virtut en realitat) el guió decideix que l'espectador és idiota i fica amb calçador a en Will Oldham perquè faci un monòleg llarguíssim explicant-te què has d'haver entès. A partir d'aquest punt amb va perdre totalment.
Seguint a contracorrent amb l'opinió general, he de dir que tant l'actuació d'en Casey Affleck com la de la Rooney Mara em van semblar molt fluixes. A banda que en Casey Affleck en prou feines surt sense el seu llençol, tots dos es veuen obligats a construir personatges a base de petits tics i, quan intenten aguantar una escena dramàtica, es nota que no saben ben bé com omplir el temps. Subtil, diran alguns, però també indistingible de la apatia.
Filmada en un molest format 4:3 amb cantonades arrodonides (que fan una ràbia que voldries apallissar al director David Lowery) la pel·lícula fa un ús i abús de plans estàtics i el·lipsis temporals per explicar-nos com un fantasma percep el silenciós món que el rodeja. Fins aquí cap problema, una pel·lícula amb moltes pretensions però dissenyada per agradar a un públic majoritàriament hipster. El gran problema ve quan, en un atac de cangueli al veure que el producte final li pot quedar massa ambigu (cosa que hagués sigut una virtut en realitat) el guió decideix que l'espectador és idiota i fica amb calçador a en Will Oldham perquè faci un monòleg llarguíssim explicant-te què has d'haver entès. A partir d'aquest punt amb va perdre totalment.
Seguint a contracorrent amb l'opinió general, he de dir que tant l'actuació d'en Casey Affleck com la de la Rooney Mara em van semblar molt fluixes. A banda que en Casey Affleck en prou feines surt sense el seu llençol, tots dos es veuen obligats a construir personatges a base de petits tics i, quan intenten aguantar una escena dramàtica, es nota que no saben ben bé com omplir el temps. Subtil, diran alguns, però també indistingible de la apatia.
El millor: la reflexió general no està malament, per bé que amb un mig metratge n'hi havia prou per explicar-ho
El pitjor: la capacitat de generar talifans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada