Matar a Dios
Matar a Dios (2017)
Sinopsi
Una família es prepara per celebrar el cap d’any en una casa aïllada al mig del bosc, quan irromp un misteriós rodamon; és nan, diu que és Déu i amenaça d’exterminar l’espècie humana a la matinada. Només se salvaran dues persones, i la família ha estat elegida per escollir aquests dos únics supervivents.
Crítica
Reconec que amb aquesta sinopsi m'esperava una versió espanyola de l'excel·lent The Man From Earth (2005). En cap cas m'havia imaginat que seria una comèdia de l'estil Días de futbol (2002) amb tocs del El milagro de P. Tinto (1998). Per això el primer que he de fer és ser humil i reconèixer que no sóc precisament un expert en comèdia espanyola, així que la meva crítica vindrà sempre des del fantàstic.
Un cop superada la sorpresa inicial, val a dir que vaig riure en molts moments de Matar a Dios. Si bé la majoria dels acudits se'm feien forçats i no connectaven amb mi, en conjunt considero que és una pel·lícula agradable que, a més, guanya molt enters quan apareix el nan que diu ser déu (interpretat per un desvocat Emilio Gavira que ho fa genial). Personalment, la discussió sobre l'existència de l'ànima em va arribar a la patata i el tour de force entre l'Emilio Gavira i Boris Ruiz posa els pèls de punta.
Per desgràcia, s'ha de reconèixer que a partir d'un punt la pel·lícula es desinfla molt i acaba per perdre's dins les seves pròpies normes. Una història com aquesta hagués quedat genial amb un final el més ambigu possible, on l'espectador hagués pogut treure les seves pròpies conclusions. En canvi els dos directors opten per la sobreexplicació en pos d'una comèdia gore-slapstic que no li senta gens bé.
Un cop superada la sorpresa inicial, val a dir que vaig riure en molts moments de Matar a Dios. Si bé la majoria dels acudits se'm feien forçats i no connectaven amb mi, en conjunt considero que és una pel·lícula agradable que, a més, guanya molt enters quan apareix el nan que diu ser déu (interpretat per un desvocat Emilio Gavira que ho fa genial). Personalment, la discussió sobre l'existència de l'ànima em va arribar a la patata i el tour de force entre l'Emilio Gavira i Boris Ruiz posa els pèls de punta.
Per desgràcia, s'ha de reconèixer que a partir d'un punt la pel·lícula es desinfla molt i acaba per perdre's dins les seves pròpies normes. Una història com aquesta hagués quedat genial amb un final el més ambigu possible, on l'espectador hagués pogut treure les seves pròpies conclusions. En canvi els dos directors opten per la sobreexplicació en pos d'una comèdia gore-slapstic que no li senta gens bé.
El millor: els moments en que discuteixen amb el nan són molt inspirats
El pitjor: tot i no ser una mala pel·lícula, no es mereixia el premi del públic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada