Arder
Arder (2017)
Sinopsi
Madrid. Encontorns de la M30. Un home sense nom camina incansable remuntant el trànsit infinit. En una butxaca porta un mapa. A l’altra, diferents objectes, com una brúixola trencada, un dau amb poders, una pedra màgica i una pila de botó que sempre reflecteix la lluna plena. A partir d’aquí... La nit. El viatge. El dimoni. Una flauta i una melodia. Un principi i un final... en una pel·lícula sorprenent i sense so.
Crítica
Abans de parlar sobre el que m'ha semblat Arder cal deixar clares algunes coses. En primer lloc és que no és una pel·lícula muda com estem acostumats, sinó una pel·lícula sense pista de so (o sigui, completament silenciosa). En segon lloc, no és tracta d'un llargmetratge, sinó d'un mig metratge de seixanta minuts. Finalment, difícilment podreu veure-la ja que és una obra experimental que ni tant sols el director esperava que fos vista en un festival com Sitges (com ell mateix ens va explicar a la introducció que ens va fer).
Dit això, seria injust jutjar Arder amb els criteris amb que jutjaríem qualsevol altre pel·lícula. Amb un sol actor i pràcticament sense pressupost, la cinta simplement ens planteja un viatge de penediment d'un sense sostre (o el que un vulgui interpretar). La història és molt senzilla però el format té algunes peculiaritats que la fan interessant. Malgrat el silenci a l'estil 4'33'' de John Cage amb el que va ser vista, molts dels primers plans fan al·lusió al fregar de les mans contra les superfícies, al trencar de vidres, als crits de dolor... i és força interessant veure com el teu cervell omple de sons inconscients aquesta mena d'imatges.
Amb tot, fins i tot tenint en compte tot el que he mencionat abans, Arder no deixa de ser una pel·lícula fallida. Per moltes etiquetes d'experimental amb la que es vulguin justificar, la realitat és que l'obra és exageradament reiterativa en el seu plantejament. El seu autor, en David González Rudiez, es marca unes normes formals molt clares per rodar i no en surt ni en deixa sortir a l'espectador. Un cop superada la sorpresa inicial de l'experiència sinestèsia, la veritat és que acaba per no aportar massa.
Dit això, seria injust jutjar Arder amb els criteris amb que jutjaríem qualsevol altre pel·lícula. Amb un sol actor i pràcticament sense pressupost, la cinta simplement ens planteja un viatge de penediment d'un sense sostre (o el que un vulgui interpretar). La història és molt senzilla però el format té algunes peculiaritats que la fan interessant. Malgrat el silenci a l'estil 4'33'' de John Cage amb el que va ser vista, molts dels primers plans fan al·lusió al fregar de les mans contra les superfícies, al trencar de vidres, als crits de dolor... i és força interessant veure com el teu cervell omple de sons inconscients aquesta mena d'imatges.
Amb tot, fins i tot tenint en compte tot el que he mencionat abans, Arder no deixa de ser una pel·lícula fallida. Per moltes etiquetes d'experimental amb la que es vulguin justificar, la realitat és que l'obra és exageradament reiterativa en el seu plantejament. El seu autor, en David González Rudiez, es marca unes normes formals molt clares per rodar i no en surt ni en deixa sortir a l'espectador. Un cop superada la sorpresa inicial de l'experiència sinestèsia, la veritat és que acaba per no aportar massa.
El millor: és un luxe poder veure en pantalla gran una proposta tant experimental com aquest
El pitjor: l'experimentació és sempre una aposta arriscada i Arder no se n'acaba de sortir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada