Resum de l'especial Sitges 2010

Amb aquest article resum dono per finalitzat l'intens especial Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2010.

Sent sincers, tampoc ha sigut el millor any del Festival. No sé si per la falta de pressupost o perquè aquest any no s'han fet tampoc masses pel·lícules, però el cas és que el nivell general ha sigut un pèl fluix. També és veritat que l'any passar va ser molt bo i va tenir moltes sorpreses (Summer Wars, Pontypool, Goemon, The Revenant, Wasting Away, Doghouse, Lesbian Vampire Killers, Zombieland, Mr. Nobody...). Les comparacions són odioses, però és que aquest any ni el palmarès ha sigut per tirar coets.

Tot i això sí que és veritat que ens ha deixat algunes bones pel·lícules. Jo destacaria: Rare Exports, The perfect host, Detective Dee and the mistery of phantom flame, I saw the devil, A woman, a gun and a noodle shop i alguna més, en un altre ordre de magnitud també la marató Japan Madness i Evil in the time of heroes que em van sorprendre molt gratament i potser Black death, Chatroom i Rubber com a mencions especials.

A continuació llisto els articles de l'especial:

• Inici de l'especial: com sempre amb l'espot promocional d'enguany.
• Previsió de pel·lícules: el llistat de les sessions.
• Divendres 8: La culpa i A woman, a gun and a noodle shop.
• Dissabte 9 (part 1): Val del Omaer fuera de sus casillas, La casa muda i Chatroom.
• Dissabte 9 (part 2): Déjate morder, Dance with the devil, Alice Jacob is dead, The dead, Damned by dawn, Evil in the time of heroes.
• Diumenge 10 (part 1): Get Stuffed, Rare Exports: a Christmas tale, Deus irae i Jack.
• Diumenge 10 (part 2): Zebraman attack on Zebra City, Norwegian ninja i Rubber.
• Dilluns 11: Brutal relax, Helldriver, Mutant girls squad i Alien vs ninja.
• Dimarts 12 (part 1): File under miscelaneous, Black death i To my mother and father.
• Dimarts 12 (part 2): Higanjima, Suck i Prowl.
• Dissabte 16: The perfect host, Mother's day, I saw the devil i Detective Dee and the mistery of phantom flame.
• Diumenge 17: Hybrid, The shock labyrinth i Amphibious 3D.

En total 24 pel·lícules i 12 curts. Res més, com sempre deixo el tema especial al museu de La Veu de T per tal que sigui recordat i fins l'any que ve.

De La Veu de T, logos

Pel·lícules del diumenge 17

Amb aquest article finalitzo les crítiques de les pel·lícules del Festival, concretament les de la marató sorpresa en 3D.

Hybrid (2010)

Sinopsi

Un cotxe psicòpata polimorph entra en un taller de reparació després d'un accident i fa la vida i impossible als mecànics.

Crítica

Visionar aquest pel·lículeta de sèrie B després d'una nit sense dormir no és massa bona idea. A veure, el director, l'Eric Valette, ho intenta, compleix amb tots els tòpics i ho amenitza tot plegat amb uns diàlegs que de tant ridículs són graciosos, però, ja sigui pel cansament o per la peli, en alguns moments se'm van tancar els ulls.

Potser el resultat final és massa tòpic i intenta se massa per tots els públics. Opino que la pel·lícula tenia bones intensions, però difícilment la veuria una altre vegada. El més possible és que el seu futur estigui als diumenges per la tarda d'alguna cadena privada.

The Shock Labyrinth (2010)

Sinopsi

Quan la jove Yuki va desaparèixer d'una manera misteriosa en una fira d'atraccions, ningú no va saber trobar-hi una explicació. Al cap de deu anys, en una nit plujosa, Yuki truca a la porta dels amics que l'acompanyaren aquell dia tan fatídic i perd el coneixement.

Crítica

Potser no seria just dir que en Takashi Shimizu és un mal director, però és que les seves pel·lícules no em convencen. Per mi La maldición (the grudge) (2002 i infinits remakes i continuacions) està un xic sobrevalorada i va ser mínimament coneguda gràcies a seguir l'estel·la de Ringu (1998). Totes les seves produccions tenen un toc deixat (per no dir "cutre") que, si bé potser és el que busca l'autor, a mi em sembla ridícul. I The Shock Labyrinth no n'és una excepció.

L'argument en si no està del tot malament i, si no s'hagués esforçat de sobremanera per introduir girs argumentals estranys, hagués quedat molt original. Per dir-ho sense esgarriadors, si s'hagués centrat més en la part de l'estil Cronocrímenes (2007) i menys en The grudge m'hauria agradat més.

Un cop vista no és tant horrorosa com tothom m'havia dit però tampoc és especialment bona. Això si, feia temps que no veia una actuació tant lamentable com la del protagonista, i mira que les de Hybrid tenien tel·la.

Amphibious 3D (2010)

Sinopsi

La biòloga marina Skylar Shane ha contractat un capità de vaixell perquè l'ajudi a trobar mostres de vida prehistòrica en el mar de Sumatra. Durant l'expedició entren en contacte amb un grup de contrabandistes que opera en una plataforma pesquera enmig de l'oceà. Abans que se n'adonin, una criatura abissal comença a fer estralls.

Crítica

És el que té en Brian Yuzna, que tant et fa la grandiosa Beyond Re-animator (2003) (dins el seu gènere, és clar) com et fa un Faust: La venganza está en la sangre (2000). I en aquest cas em temo que el resultat és més tirant a Arachnid (2001) (produïda pen Yuzna amb la desapareguda Fantastic Factory).

Com sol passar amb aquesta mena de produccions, l'argument no té ni cap ni peus, les actuacions són esperpèntiques i dels efectes especials ja ni en parlem, però, què coi, tampoc ho necessiten. Per la sala hi va haver gent que s'ho va passar genial i en alguns moments vàrem arribar a apludir i tot. A mi personalment em va semblar fluixa i una mica massa lenta, però em va entretenir i tampoc enganya en cap moment, és una sèrie Z amb totes les de la llei.

Pel·lícules del dissabte 16

Amb el Festival ja acabat, continuo amb les crítiques, però com que tampoc vull allargar-me molt i no he tingut temps d'escriure al cap de setmana (si mireu la previsió entendreu perquè) intentaré que siguin curtes.

The perfect host (2010)

Sinopsi

Un ex-convicte es veu obligat, després de veure que el robatori que havia planejat minuciosament ha estat notícia de portada, a cercar un lloc on amagar-se fins que la cosa es calmi. Fent-se passar per l'amic d'un amic, aconsegueix colar-se en una residència en la qual el propietari fa un sopar. Un amagatall perfecte, en teoria.

Crítica

El Primer Llarg del director, editor i guionista Nick Tomnay (o sigui, que ho ha fet tot ell) sembla que, com sol passar, és una versió llarga d'un curt anterior. Un cop vista he de reconèixer que ha fet una bona feina i va ser tota una sorpresa (de les poques del festival d'enguany).

A nivell interpretatiu es nota que els actors s'ho han passat genial i, a més, fan que el públic s'ho passi bé amb ells, i això té molt de mèrit. El dos protagonistes, en David Hyde (que li costarà treure's de sobre el sobrenom de "el germà d'en Frasier") i en Clayne Crawford, aguanten a la perfecció tot el pes de la narració. A més, compten amb uns secundàris excel·lents entre els que voldria destacar l'actuació de la Megahn Perry, que no coneixia de res i ho fa genial encara que surt molt poc.

Un guió molt divertit on res és el que sembla i que aconsegueix sorprendre fins i tot al públic més exigent. Molt recomanable.

Mother's Day (2011)

Sinopsi

Durant una festa en el pis recent comprat del matrimoni Sohapi, uns delinqüents entren a la casa pensant-se que continua sent la casa de la seva mare i retenen a tots convidats. La cosa es complica en arribar la resta dels germans i la mare d'aquesta peculiar família.

Crítica

Primer de tot puntualitzar que aquest remake de El día de la madre (1980) no té absolutament res a veure amb l'obra original d'en Charles Kaufman. Si a l'original l'acció es situava en un context rural, aquí passa en una típica zona residencial americana, si les víctimes eren tres noies que feien un viatge per recordar els vells temps, aquí són mitja dotzena de matrimonis dels que no en saps res i si l'original amagava (molt endins això si) un missatge de crítica aquest es queda amb un slasher sense més.

Dues hores de situacions i reacicons sense massa sentit, violència aleatòria i molt poc interés per una pel·lícula que no s'acaba mai. La primera hora passa prou bé, però arriba un punt on es percep que els responsables no saben si volen un torture porn o una pel·lícula de terror psicològic, i es queden en un punt mig molt avorrit.

A nivell argumental cap sorpresa. Dues hores on no passa res i no es ressol res. Després d'una introducció prou digna, la resta es pot resumir en "hi ha una opció que potser farà que s'escapin, els dolents els pillen abans i en maten algun, ja està". I així fins a les dues hores. Si la original ja no era massa cosa aquesta és pitjor.

I saw the devil (2010)

Sinopsi

Un depravat assassí en sèrie que mata per plaer i que no distingeix entre dones i nens és buscat de fa temps per la policia, sense èxit. Quan la xicota de Soo-hyun, un agent secret, en sigui la nova víctima, Soo-hyun no en tindrà prou de detenir-lo i iniciarà un joc macabre del gat i la rata.

Crítica

No podia acabar un Sitges sense comentar una pel·lícula del nou cinema coreà. La novetat és que aquest cop ja és d'un director de renom, en Ji-woon Kim (Dos hermanas (2003) o The good, the bad and the weird (2008)). Això es un símptoma del fet que aquest cinema que porto tant de temps reivindicant comença a madurar i ja té una cantera considerable.

Per aquest anova pel·lícula, Jo-Woon ha optat per una història de venjança visceral que em va recordar una mica a The chaser (comentada l'any passat). Una gran pel·lícula amb una bellesa plàstica característica del cinema que ens arriba de corea i amb dos dels seus actors insignes, en  Byung-hun Lee (Hero (2007)) i en Min-sik Choi (Old Boy (2003)).

Potser la principal crítica és que 140 minuts són un xic massa per al públic occidental que no estem tant acostumats a pel·lícules llargues plenes d'històries. Però tot i això, és una gran pel·lícula. Recomano veure-la.

Detective Dee and The Mystery of Phantom Flame (2010)

Sinopsi

Amb motiu de la ràpida ascensió al tron de Wu Zetian, la que serà primera emperadriu de la Xina, a la capital s'hi construeix una estàtua grandiosa de Buda. Wu reclamarà l'ajut de Dee Rinjie, un oficial a qui va fer empresonar uns anys enrere, per tal que resolgui el misteri d'uns dignataris que han sofert una combustió espontània.

Crítica

Haig de reconèixer que aprecio d'una manera especial totes les pel·lícules d'en Tsi Hark ja que amb la genial triologia de Érase una vez en China (1991, 1992 i 1993) vaig introduir-me al cinema d'arts marcials de Hong Kong. Encara que potser té una filmografia una mica irregular, detective Dee és un nou exemple del que bon cinema que és capaç de fer.

Amb aquesta pel·lícula el director torna al gènere d'arts marcials que el va fer cèlebre i, pel meu gust, millora respecte l'anterior Siete espadas (2005), que intentava ser massa del gust d'aquí i perdia una mica l'essència.

Un argument entre Agatha Christie o Sherlock Holmes i Vidocq (2001) però amenitzat amb unes genials coreografies que recorden a les vistes a Una historia china de fantasmas (1987) però afegint moderadament efectes digitals actuals. Frenètica, com ens té acostumats el director.

A mi em va convèncer molt, i això que eren les set del matí. Això si, no és apte per gent que no estigui acostumat al cinema de Hong Kong o que no tingui la ment oberta per veure propostes diferents.

Pel·lícules del dimarts 12 (part 2)

Higanjima (2010)

Sinopsi

El relat d’un grup d’adolescents que viatgen a una illa que no figura en els mapes per buscar el germà d'un d'ells i en la qual un xucla-sang albí ha convertit en vampirs bona part de la població.

Crítica

L'única pel·lícula del director Tae-gyun Kim que havia vist fins ara era Volcano High School (2001) i tot i que no em va desagradar del tot, tampoc la destacaria com una gran pel·lícula, i amb Higanjima passa el mateix.

Higanjima és un dorama que adapta el manga homònim d'en Kōji Matsumoto. El còmic original té 31 volums i es segueix publicant. La meva experiència prèvia amb doramas de sèries tant llargues és que intenten resumir masses coses en una única pel·lícula (Dororo (2007) o la desastrosa Devilman (2004)). Encara que no passa el mateix quan es fa amb més d'una cinta, com ara Death Note 1 i 2 o la triologia de Twenty Century Boys (només he vist la primera encara). Tot i això, com que l'adaptació és d'en Tetsuya Oishi (que va participar a Death Note) hi havia un dubte raonable.

La cinta no enganya, des de la presentació dels personatges ets capaç d'imaginar-te com són les vinyetes del còmic original. Més de mitja dotzena de personatges protagonistes, cadascun d'ells representant un estereotipus diferent (esportistes de tir amb arc, baseball, esgrima japonesa o golf, un grassonet indetermintat, un marginat social...) i moltes històries secundaries que només s'insinuen pels fans però que no es desenvolupen en absolut. En aquest sentit, la pel·lícula és una adaptació més d'un manga, però en canvi no s'arriba a fer avorrida malgrat que dura dues hores.

La pel·lícula es deixa veure, però segurament millora molt si has llegit l'obra original.

Suck (2009)

Sinopsi

Just abans de començar una gira promocional, la baixista de The Winners, una banda de rock canadenca, serà convertida en vampir. La seva transformació no agrada gens al líder de la banda, però els acabarà proporcionant el bitllet cap a la fama.

Crítica

Cada any apareixen comèdies musicals de temàtica més o menys friquis on apareixen els més variats cameos d'artistes coneguts. Des d'Alta Fidelidad (2000) (això si, molt indi i de culte), passant per Escuela de Rock (2003) o per Tenacious D: the pick of destiny (2006) aquest subgénere ha donat petits i grans divertiments que, normalment, no pretén més que entretenir una estona. I Suck és una d'elles (i si, acabo de posar Alta Fidelidad al mateix paquet que Escuela de Rock, i em quedo tant ample).

Una pel·lícula sense pretensions amb moments divertits i molts cameos. No pagaria per anar al cine a veure-la, però encara que només sigui pel detall del flashback que té en Malcom McDowel ja val la pena veure-la per passar l'estona.

Prowl (2010)

Sinopsi

Uns adolescents cretins s'embarquen en un viatge cap a... Chicago per exemple... i quant se'ls espatlla el cotxe pugen al camió d'un amable transportista. Per desgràcia no els serà tant fàcil arribar al seu destí.

Crítica

En presentar la pel·lícula, es va dir que era més Carpenter que l'última d'en Carpenter, el que no van especificar és si es referien al Carpenter de La Cosa (1982) o bé al de Vampiros de Marte (2001). I és que Prowl és un autentic totxo de pel·lícula.

La primera part on presenten als personatges no està del tot malament, un grapat d'adolescents idiotes i una d'ells que vol fotre el camp després d'un trauma. Fan un viatge tots junts, s'espatlla el cotxe, de forma aleatòria pugen a un camió i s'embolica tot. Fins aquí molt tòpic però sense ser un desastre.

El problema comença en aparèixer els vampirs. Des d'Alien (1979) tots sabem que veure el monstre només al final crea tensió, però si no el veu perquè el càmera pateix pàrkinson fa que l'espectador no entengui res. I és que en tota la pel·lícula no s'enten ni una escena d'acció. Tant és així que molts cops els vampirs maten personatges i no saps com ho han fet.

Per un altre costat, en les pelis de terror adolescent, un recurs que s'ha d'anar consumint a dosis moderades són les morts. Si es té un nombre limitat de protagonistes s'han d'anar capul·lant poc a poc, sinó quan només en queda un saps que fugirà fins al final tot es torna avorrit, a no ser que siguis molt bo com en Toobe Hooper o bé tinguis algun gir argumental inesperat i interessant. Per desgràcia Prowl no té ni una bona direcció ni cap gir argumental interessant (inesperat si perquè a aquelles hores ja només esperes que s'acabi d'un cop però s'encaparra en seguir). Una pel·lícula que es fa eterna encara que només dura 90 minuts.

Pel·lícules del dimarts 12 (part 1)

File under miscellaneous (2010)

Sinopsi

Una visió aterridora d'un futur urbà en el qual les regles socials i culturals s'assimilen mitjançant estranys rituals i procediments d'educació de naturalesa orgànica... o això diuen a la web del Festival.

Crítica

Aquest ha sigut el primer curt d'aquest any en endur-se xiulades. Forces recursos mal invertits per un curt que, de tanta cosa que pretén dir, acaba per no dir res.

Black Death (2010)

Sinopsi

Enmig de la pesta que assola l'Europa del segle XIV, un novici espera un senyal del cel per a decidir-se entre acompanyar la seva estimada o romandre al monestir. En el moment en què apareix un grup de soldats que van a la recerca d'un poble que, misteriosament, resta immune a la plaga, ell els farà de guia.

Crítica

Des que fa uns anys vaig veure la genial Severance (Desmembrados) (2006), tenia ganes de veure alguna altre obra d'en Christopher Smith, i en aquest festival, ho ha fet per partida doble amb Triangle (2009) i Black Death (2010). La primera, Triangle, on segueix amb el gènere que el va donar a conèixer i la segona, Black Death, on ens introdueix en un drama amb tocs de thriller ambientat a l'edat mitjana.

Després d'un bon grapat de pel·lícules independents i experimentals, veure una direcció tant subtil com la de Black Death se'm va fer estrany. La cinta entra pels ulls sense que te n'adonis i, en tot moment, el director t'ensenya exactament allò que vols veure de les escenes. Sense grans floritures ni experiments visuals, com una finestra recent netejada. I s'agraeix perquè últimament sembla que un director hagi de marejar el públic per estar ben considerat.

Una trama molt ben portada sobre la pesta negra, la religió i la necessitat de transcendir, tot amb ambientació molt cuidada. Black Death és una bona pel·lícula, molt ben facturada i amb un debat ben treballat que, si bé potser no serà tant recordada com altres obres del director, no deixa de ser un bon producte.

To my Mother and father (2010)

Sinopsi

El petit Jimmy es queda sol i descobreix una antiga màscara. Aleshores decideix fer-la servir per a espantar els seus pares quan tornin a casa.

Crítica

Què voleu que us digui, perquè va sortir el director i va dir que era un curt sobre vampirs que sinó m'hagués quedat sense entendre res (correcció per mal entès) No conec el motiu pel que van incloure aquest curt en una marató de vampirs si el propi director va dir que no tenia res a veure. Tot i això el curt tampoc s'entén. Un nen es posa una màscara i decideix espantar els seus pares amagant-se dins d'un armari, els pares arriben i es posen a fer l'amor sense saber que els està veient, el nen es converteix en un monstre i se'ls carrega, i això és tot. Ben fet tècnicament, però res més.

Pel·lícules del dilluns 11

Pel·lícules corresponents a la marató Japan madness. En aquest cas les tres pel·lícules eren de la productora de recent creació Sushi Typhoon i abans de la sessió, un dels directors va fer una esbojarrada presentació.

El director Yoshihiro Nishimura durant la presentació de la sessió

Donat el tipus de pel·lícula que es va emetre crec que és millor si les comento en format de microcrítica.

Brutal relax (2010)

Sinopsi

El senyor Olivares ja està recuperat, però necessita unes bones vacances. Anar a un lloc paradisíac, on es pugui relaxar i divertir-se.

Crítica

Aquest curt creat pel director de Torbellino de hostias (2009) i dos amics més és una exquisida poca-soltada des del primer minut i va provocar un sincer aplaudiment continuat per part del públic. Ells saben el que el públic vol i ho donen a dojo.

Helldriver (Nihon bundan: Heru doraibâ) (2010)

Sinopsi

En un Japó postapocalíptic dividit en dos blocs, en una banda els humans i en l'altra els morts vivents, els pocs humans hauran de lluitar per fer front a la crisi.

Crítica

M'atreviria a dir que de la nova fornada de gore japonés, Helldriver és la que més m'ha agradat, juntament amb Tokyo Gore Police (2008). L'argument convenç més que en la majoria dels films del gènere i el ritme és molt menys irregular que la majoria. Un gran inici de marató.

Mutant Girls Squad (Sentô shôjo: Chi no tekkamen densetsu) (2010)

Sinopsi

El bullying a què és sotmesa diàriament en l’institut ha provocat que la jove Rin estigui a punt de suïcidar-se, encara que tot empitjorarà (o millorarà, depèn de com es miri) quan, mancant molt poc per a fer setze anys, el cap del seu pare acabi en el pastís d’aniversari i descobreixi horroritzada que és una mutant.

Crítica

Mutant Girls Squad és un llarg dividit en tres actes on cadascun està dirigit per un director diferent (el de Helldriver, abans comentada, el de Robogeisha (2009) i un a qui no li reconec els títols originals en japonès a imdb). Com l'anterior, va fer les delícies de tots els espectadors. Salvant les distàncies, comença una mica com Machine Girl (2008), però als quinze minuts ja deixa clar que la pel·lícula té personalitat pròpia.


Alien vs. Ninja (2010)

Sinopsi

El combat ferotge que mantenen dos clans ninja es veu interromput quan una bola de foc immensa s'estavella al bosc i en surten criatures monstruoses disposades a aniquilar la raça humana.

Crítica

A priori, Alien vs. Ninja era la que tenia més bona pinta de la marató, però finalment va acabar sent la més fluixa de les tres. La tercera prel·lícula de la nova productora Sushi Typhoon intenta tenir un toc més comercial, (o occidental, depèn de com es miri) suposo que per tal de no arriscar-se tant. Per desgràcia, el resultat final acaba sent massa fluix per una pel·lícula comercial i massa poc frenètic per ser un subproducte gore de serie Z. És divertida, però ni s'acosta als aplaudiments que van provocar les altres.

Pel·lícules del diumenge 10 (part 2)

Continuo amb les crítiques. Ara amb els llargs que van conformar una marató de la que m'esperava molt més.

Zebraman: Attack on Zebra City (Zeburaman: Zebura Shiti no gyakushu) (2010)

Sinopsi

Anys després que Zebraman salvés el món d'una invasió alienígena, uns fets misteriosos portaran a l'heroi a haver de tornar a salvar-lo. Més o menys.

Crítica

Aquest segon lliurament de la franquícia de Zebraman és la demostració de què Yattaman (comentada l'any passat) va ser una excepció en la filmografia del sobrevalorat Takashi Miike. Si bé no és un desastre insofrible com pel·lícules anteriors, sí provoca en tot moment la sensació de què el director ha perdut el control sobre l'obra que intentava dirigir.

Com sol passar en moltes de les cintes de Miike, a Zebraman 2 les actuacions són descontrolades fins a l'absurd i el ritme és completament irregular. Potser el principal defecte és que no existeix cap mena de coherència en l'obra, sembla talment que anessin filmant sobre la marxa i que al final només el muntador hagués entès de què va la pel·lícula (pobre Kenji Yamashita). Videoclips copiats de la Lady Gaga, diàlegs eterns que no aporten res, bromes afegides amb calçador i elements narratius diversos que es succeeixen de forma aleatòria sobre un argument més o menys pensat i que són la marca de la casa.

El que s'ha de reconèixer però és que la pel·lícula no s'arriba a fer avorrida del tot i fins i tot té moments que valen la pena. Ara, els 106 minuts que dura són masses i, sobretot, l'actuació de la Riisa Naka és pèssima (per sort pots no mirar-li la cara la majoria de l'estona). Amb tot, una pel·lícula que hagués passat completament desapercebuda si no fos per ser el directori qui és (i sí, també és el principal motiu perquè me l'he carregat d'aquesta manera quan potser no n'hi ha per tant).


Norwegian Ninja (Kommandør Treholt & ninjatroppen) (2010)

Sinopsi

Norwegian Ninja capgira la història de la guerra freda i narra tot allò que volíeu saber d'aquell període i que no us van explicar mai. Som a l'any 1983, quan un grup de ninjas espia descobreix que s'està tramant un cop d'estat en època de pau.

Crítica

Seguint la tònica del Festival d'enguany, Norwegian Ninja és l'òpera prima del director, en Thomas Cappelen Malling. Curiosament, a la fitxa d'IMDB no té ni un curtmetratge, clar que Norwegian Ninja ja és com un curt hipervitaminat.

Com algunes de les produccions que s'han presentat al Festival durant els últims anys, la pel·lícula comença en format de fals documental (i també com sol ser comú, l'abandona quan pretén desenvolupar argument), però deixant clar el públic al que va dirigit. Amb una estètica inspirada en el projecte Grindhouse, la pel·lícula destaca per un humor visual que va provocar diversos aplaudiments.

El principal defecte és que els ninjas van perdent ritme a mida que avancen els minuts. Un començament molt bo i un final que convenç, però amb un segon acte en el que em va costar mantenir els ulls oberts.

Rubber (2010)

Sinopsi

Per què E.T. era de color marró? Per cap motiu. Per què els personatges de La matança de Texas no van mai al vàter ni es renten les mans? Per cap motiu. Amb aquest discurs comença Rubber, autèntica celebració del «cap motiu», en què un grup d’espectadors amb prismàtics contemplen, enmig del desert d’Arizona, les aventures d’un pneumàtic assassí amb poders telequinètics.

Crítica

Aquesta inclassificable pel·lícula va tenir dos problemes greus que, a més, no són culpa seva. El primer és que no és una bona pel·lícula per veure-la a les sis del matí, i el segon és que s'havien creat masses espectatives.

La veritat és que comentar qualsevol cosa de la trama seria quedar-se curt i no faria justícia al que és Rubber. El carismàtic pneumàtic psicòpata i que els espectadors estiguin representats per personatges dins la pel·lícula són potser els trets més destacats d'una pel·lícula que s'atreveix a qüestionar tot el llenguatge cinematogràfic.

Realment les condicions en les que la vaig veure no crec que siguin les més òptimes per fer-ne una crítica detallada. A la vista del tràiler m'esperava molt més però el producte final és interessant i innovador. Crec que serà recordada, encara que decididament no està destinada al públic general.

Pel·lícules del diumenge 10 (part 1)

Get Stuffed (2010)

Sinopsi

Una vella glòria dels personatges de l'animació 2D es presenta a un càsting per una producció d'animació en 3D.

Crítica

Animació lleidatana amb regust internacional. Una excel·lent producció amb un nivell d'animació que ja voldrien molts. Tres anys de feina per un curt que deixa en molt bon lloc l'animació espanyola.

Rare Exports: A Christmas Tale (2010)

Sinopsi

Les prospeccions que duu a terme un grup de científics en un poble del nord de Finlàndia estan alterant l'ànim dels seus habitants. El petit Pietari és un dels primers a adonar-se que alguna cosa no va bé i la seva curiositat el porta a descobrir l'origen terrorífic d'un dels personatges més populars del Nadal.

Crítica

El primer llarg d'en Jalmari Helander és decididament una de les millors cartes de presentació que he vist últimament. Des de la primera escena queda clar que l'origen del pare Noel no és com tots ens el podíem imaginar.

Amb un ritme molt ben calibrat i una llibertat creativa que no abunda últimament en produccions d'aquesta envergadura, Helander ens regala una narració que m'ha recordat molt als bons temps de'n Joe Dante. L'argument, inspirat ens els curts previs del mateix director, respira afecte en tot moment i es nota que tot l'equip ha donat el màxim per tirar endavant el projecte.

Un altre aspecte a destacar és la gran actuació del jove Onni Tommila, que amb prou feines deu tenir 10 anys. No és que els altres actors ho facin malament, però és que aconseguir una actuació així d'un nen tant petit té mèrit. No sé que els donen als nens nòrdics, però després de veure Déjame entrar (2008) i aquesta Rare Exports queda clar que estan fets d'una altre pasta.

Una pel·lícula molt recomanable que de moment és la gran sorpresa del festival a l'espera de veure aquest vespre Rubber.

Deus Irae (2010)

Sinopsi

Un orde secret de sacerdots té com a missió protegir una frontera. Són soldats d'una guerra sorda que cerquen el mal per mirar-lo als ulls... i destruir-lo.

Crítica

Què passa si fusionem els còmics d'herois foscos de l'estil Image amb un exorcisme, doncs que ens queda Deus Irae. Quinze minuts esbojarrats al més pur estil John Constantin i làtex, molt de làtex.

Jack (2010)

Sinopsi

Una escapada esdevé un malson quan dues parelles s'enreden en una escabetxada perversa de carbasses, invocant així una venjança terrible.

Crítica

Una sinopsi que no enganya. Cinc minuts de curt resultat d'un d'aquells concursos on imposen un temps molt limitat per filmar. Brètol i divertit.

Pel·lícules del dissabte 9 (part 2)

En aquest post faré les microcrítiques de les pel·lícules que van conformar la marató zombi (principalment perquè no val la pena fer crítiques extenses en aquest cas). Les dates dels anys són les que apareixen a IMDB, però en alguns casos no coincideixen amb les de la pàgina del festival.

Déjate morder (2010)

Sinopsi

Curt sobre el partit PAZ (Partido Alternativa Zombie)


Crítica

El curt en si no estava malament, però la passional presentació que va fer el propi director i actor protagonista va fer que la sorpresa es perdés.

Dance with the devil (2010)

Sinopsi

Petit curt sobre una noia que se li atura el cotxe en un bosc.

Crítica

Força divertit. Potser fa uns anys aquest curt humorístic sobre el gènere Z hagués provocat una reacció més efusiva entre el públic, però en plena decadència del cine Zombi un curt com aquest  no aporta gaire.

Alice Jacob is dead (2010)

Sinopsi

Poc després de trobar un medicament per combatre el contagi del virus Z en els primers estadis, el doctor que ha salvat el món intenta curar la seva dona.

Crítica

Una bona història molt ben explicada dirigida per un desconegut Alex Horwitz. La veritat és que el mateix argument podria ser fàcilment ampliat a migmetratge.

The dead (2009)

Sinopsi

Arran d'una catàstrofe aèria, un tinent nord-americà (Rob Freeman) ha d'unir forces amb un sergent local (David Osei) per tal de sortir amb vida d'un continent africà infestat de morts vivents.

Crítica

Fa temps que penso que en algun moment Hollywood se n'adonarà del potencial que té Àfrica pel cinema de terror. El muti, xamans, conflictes racials, superstició, masses de gent... Per desgràcia els responsables de The Dead no ho han tingut en compte i han creat dues hores llargues d'escenes repetitives i actuacions inexpressives, això si, amb molt bones intensions.

Damned by Dawn (2009)

Sinopsi

Err... una parella va a casa de la família d'ella, hi ha la iaia que s'està morint, apareix un espectre aleatori (un banshee com molt bé m'ha explicat l'Alba) i es lia. Punt.


Crítica

Ho sento Brett Anstey, però no ets el nou Sam Raimi com insinuaven a la descripció del festival. A la pel·lícula li sobren moltes coses, però sobretot metratge i els crits aguts de la protagonista, la Renne Willner, i n'hi falten d'altres com argument i guió.  Llarga, molt llarga i sense interès.

Evil in the time of heroes (To Kako - Stin epohi Ton Iroon) (2009)

Sinopsi

Tres dies enrere, tot va canviar. Una força primigènia transformà la població en criatures assedegades de sang. Però aquesta no fou la primera vegada. Fa més de dos mil·lennis la situació era la mateixa. Llavors el Mal va ser vençut.

Crítica

La millor de la marató amb diferència. Flashbacks de la Grècia Clàssica, militars, un mag immortal, psicòpates, efectes especials, l'Elegit, narració entretallada i molts zomis. Llàstima que arribés les a les sis i mitja del matí i que els dos llargs anteriors haguessin provocat un èxode massiu entre els assistents.

NOTA: això de les microcrítiques és molt còmode. Si veig que no puc portar les crítiques al dia les faré així.

Pel·lícules del dissabte 9 (part 1)

Val del Omar fuera de sus casillas (2010)

Sinopsi

Un petit homenatge a la figura d'en Val del Omar

Crítica

Un petit encàrrec per un dvd dedicat a Val del Omar (del que vaig parlar fa un temps) que pretén recuperar una mica el seu peculiar estil. El resultat és curiós, però no acabo d'entendre ben bé perquè forma part del festival.

La casa muda (2010)

Sinopsi

Laura i el seu pare passen una nit a la casa que un amic d'ell els ha deixat amb una sola condició: que no pugin al pis de dalt. Una sèrie de sorolls, però, desperten la curiositat del pare, que trenca el pacte.

Crítica

Com tantes pel·lícules d'aquest festival, La casa muda és l'òpera prima del seu director, Gustavo Hernàndez. Per aquesta primera incursió en el món dels llargs, Hernàndez ha optat per posar-s'ho difícil i filmar amb recursos mínims, en un sol pla seqüència i seguint la recent moda de filmar amb una càmera de fotografies.

Malgrat les restriccions tècniques, tot l'equip aconsegueix que en cap moment l'espectador tingui la sensació d'estar mirant una cinta de nul pressupost. La càmera amb distàncies focals curtes i el pla seqüència estan molt ben resolts i té moment força memorables.

Potser una crítica important és que el temps real fa que masses vegades no passi res. De fet hi va haver uns quants moments on tenia la sensació que se'm tancaven els ulls. I és que potser s'han posat les coses un xic massa difícil i tot.

Chatroom (2010)

Sinopsi

Cinc joves obren un xat, refugi de tots els problemes que arrosseguen. El fràgil William es posa la màscara d’un líder i, conduït per ell, el joc virtual comença a tenir conseqüències brutals en la vida real.

Crítica

Després de veure el tràiler i tractant-se de l'última cinta d'en Hideo Nakata (Ringu (1998) o Dark Water (2002)), un esperaria que Chatroom seria una pel·lícula de terror, en canvi, aquest cop el director ha optat per un peculiar thriller on es confonen el món real i el virtual. Tot i això, el resultat final és força convincent.

La manera de presentar el món virtual com un passadís amb habitacions, si bé no és nova, està molt ben resolta. Un altre dels punts positius és que, malgrat que la major part de la pel·lícula és conversacional (d'aquí el títol), la pel·lícula no es fa avorrida.

La interacció entre personatges ambigus, que fan que l'espectador no pugui preveure les seves reaccions però sense caure en comportaments absurd, és el principal fil conductor d'una història que avança a batzegades però que no es fa pesada. Amb tota una pel·lícula curiosa destinada injustament a estar l'ombra de l'obra anterior del director.

Pel·lícules del divendres 8

Comencem amb les crítiques, a veure si aconsegueixo porta-les al dia. Per facilitar-me la feina d'escriure, aquest cop he optat per copiar algunes sinopsis de la pàgina del festival per poder-me centrar en les crítiques.

La Culpa (the Guilt) (2010)

Sinopsi

Des que van assassinar la seva dona, només una idea dóna voltes en el cap de Léo com un bucle sens fi: venjança.

Crítica

Encara que la culpa no és el primer curt de David Victori, sí que podria ser el que li doni l'oportunitat de dirigir un llarg, tot aprofitant el boom que està tenint el thriller espanyol.

A nivell de guió potser no és un curt experimental, però el guió del propi Victori és molt convincent i té un parell de moments que van sorprendre a tot el públic gratament.

A Woman, A Gun and a Noodle Shop (San qiang pai an jing qi) (2009)

Sinopsi

Wang té una botiga de fideus enmig del desert. Viu amb la seva jove esposa, Li, i uns empleats, però la convivència no és gens fàcil: Wang és avar i un tirà i Li manté una relació amb el cuiner. Tot canvia quan entra en acció un policia contractat pel marit per a eliminar la parella infidel.

Crítica

La veritat és que tenia molta curiositat per veure com s'ho faria el director de Hero (2002) o La casa de las dagas voladoras (2004), Yimou Zhang, per versionar un dels clàssic del germans Cohen, Sange Fácil (1984). I el resultat no podia ser més inclassificable.

Els primers minuts són tota una declaració d'intensions. Des d'una mostra del virtuosisme en l'esgrima al que ens té acostumats Zhang interpretat per un occidental (o oriental occidentalitzat, reconec que no ho vaig acabar de veure clar amb tanta barba), passant per actuacions histriòniques més típiques del cine comercial de Hong Kong que no pas de la contenció de Hero, el director deixa clar que pretén ensenyar-nos una nova faceta.

Però el primer quart d'hora frenètic no és més que un dels girs que té preparat el director per accentuar la sensació de desconcert que pateixen els personatges. De mica en mica el ritme es va tornant més i més reflexiu (que no lent) i es centra en uns personatges que evolucionen de l'extraversió més exagerada a l'individualisme més calculador. Fins al punt que a mitja cinta, un ja no està segur de si els propis Cohen de El hombre que nunca estuvo allí (2001) han agafat el control de la càmera.

Un sincer homenatge d'un gran a uns dels grans amb una excel·lent fotografia com a principal fil conductor que acaba convertint al propi desert en un protagonista més. Molt recomanable.

Previsió de pel·lícules del festival 2010

Publico la previsió de pel·lícules d'aquest any. La veritat és que després de repassar tots els horaris la sensació general és que m'ha costat menys que altres anys decidir-me. No sé si és perquè hi ha menys pel·lícules que em cridin l'atenció o bé perquè qui ha planificat les projeccions ho ha fet molt bé, però el cas que és que, com a norma general, no he vist projeccions que m'interessin sol·lapades.

Divendres 8

20:45 Auditori

• La Culpa (the guilt) (Curt)
• A Woman, A Gun and a Noodle Shop

Dissabte 9

14:00 Auditori

• Val del Omar fuera de sus casillas (Curt)
• La Casa Muda (The silent House)

19:45 Prado

• Chatroom

01:00 Retiro

• Déjate morder (Curt)
• Dance with the devil (La terrible malediction) (curt)
• Alice Jacobs is Dead (Curt)
• The Dead
• Damned By Dawn
• Evil in the Time of Heroes (To Kako Stin epohi Ton Iroon)

Diumenge 10

14:15 Auditori

• Get Stuffed (Curt)
• Rare Exports: A Christmas Tale

01:00 Retiro

• Deus Irae (Curt)
• Jack (Curt)
• Zebraman: Attack on Zebra City (Zebraman: Zebra City no Gyakushu)
• Norwegian Ninja
• Rubber

Dilluns 11

00:45 Retiro

• Brutal Relax (Curt)
• Helldriver
• Mutant Girls Squad
• Alien vs Ninja

Dimarts 12

14:30 Auditori

• File Under Miscellaneous (Curt)
• Black Death

00:45 Retiro

• To My Mother and Father (Curt)
• Higanjima
• Suck
• Prowl

Dissabte 16

12:45 Retiro

• The Perfect Host

01:15 Auditori

• Mother's Day
• I saw the Devil
• Detective Dee and The Mystery of Phantom Flame (Di renjie Zhi Tongtian Diguo Di)

Diumenge 17

10:00 Auditori

• Marató Sorpresa

A falta de conèixer les pel·lícules de la marató, es preveuen 21 llargs i 11 curts.

Inici de l'especial Sitges 2010

Com cada any, aquest bloc es vesteix de gala per l'especial Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2010 (a veure quan ho s'inventen com dir-ho de forma abreujada).

Com l'any passat, aquest any s'espera molt carregat de pel·lícules, així que per començar tranquils inicio l'especial amb la capçalera i l'spot d'enguany.

El cinema que veu a Sitges es queda amb tu per sempre


Espero tenir temps entre peli i peli per escriure les crítiques però ja aviso que serà difícil, amb el pont i tot al final la previsió és força densa.