Pel·lícules del diumenge 10 (part 2)

Continuo amb les crítiques. Ara amb els llargs que van conformar una marató de la que m'esperava molt més.

Zebraman: Attack on Zebra City (Zeburaman: Zebura Shiti no gyakushu) (2010)

Sinopsi

Anys després que Zebraman salvés el món d'una invasió alienígena, uns fets misteriosos portaran a l'heroi a haver de tornar a salvar-lo. Més o menys.

Crítica

Aquest segon lliurament de la franquícia de Zebraman és la demostració de què Yattaman (comentada l'any passat) va ser una excepció en la filmografia del sobrevalorat Takashi Miike. Si bé no és un desastre insofrible com pel·lícules anteriors, sí provoca en tot moment la sensació de què el director ha perdut el control sobre l'obra que intentava dirigir.

Com sol passar en moltes de les cintes de Miike, a Zebraman 2 les actuacions són descontrolades fins a l'absurd i el ritme és completament irregular. Potser el principal defecte és que no existeix cap mena de coherència en l'obra, sembla talment que anessin filmant sobre la marxa i que al final només el muntador hagués entès de què va la pel·lícula (pobre Kenji Yamashita). Videoclips copiats de la Lady Gaga, diàlegs eterns que no aporten res, bromes afegides amb calçador i elements narratius diversos que es succeeixen de forma aleatòria sobre un argument més o menys pensat i que són la marca de la casa.

El que s'ha de reconèixer però és que la pel·lícula no s'arriba a fer avorrida del tot i fins i tot té moments que valen la pena. Ara, els 106 minuts que dura són masses i, sobretot, l'actuació de la Riisa Naka és pèssima (per sort pots no mirar-li la cara la majoria de l'estona). Amb tot, una pel·lícula que hagués passat completament desapercebuda si no fos per ser el directori qui és (i sí, també és el principal motiu perquè me l'he carregat d'aquesta manera quan potser no n'hi ha per tant).


Norwegian Ninja (Kommandør Treholt & ninjatroppen) (2010)

Sinopsi

Norwegian Ninja capgira la història de la guerra freda i narra tot allò que volíeu saber d'aquell període i que no us van explicar mai. Som a l'any 1983, quan un grup de ninjas espia descobreix que s'està tramant un cop d'estat en època de pau.

Crítica

Seguint la tònica del Festival d'enguany, Norwegian Ninja és l'òpera prima del director, en Thomas Cappelen Malling. Curiosament, a la fitxa d'IMDB no té ni un curtmetratge, clar que Norwegian Ninja ja és com un curt hipervitaminat.

Com algunes de les produccions que s'han presentat al Festival durant els últims anys, la pel·lícula comença en format de fals documental (i també com sol ser comú, l'abandona quan pretén desenvolupar argument), però deixant clar el públic al que va dirigit. Amb una estètica inspirada en el projecte Grindhouse, la pel·lícula destaca per un humor visual que va provocar diversos aplaudiments.

El principal defecte és que els ninjas van perdent ritme a mida que avancen els minuts. Un començament molt bo i un final que convenç, però amb un segon acte en el que em va costar mantenir els ulls oberts.

Rubber (2010)

Sinopsi

Per què E.T. era de color marró? Per cap motiu. Per què els personatges de La matança de Texas no van mai al vàter ni es renten les mans? Per cap motiu. Amb aquest discurs comença Rubber, autèntica celebració del «cap motiu», en què un grup d’espectadors amb prismàtics contemplen, enmig del desert d’Arizona, les aventures d’un pneumàtic assassí amb poders telequinètics.

Crítica

Aquesta inclassificable pel·lícula va tenir dos problemes greus que, a més, no són culpa seva. El primer és que no és una bona pel·lícula per veure-la a les sis del matí, i el segon és que s'havien creat masses espectatives.

La veritat és que comentar qualsevol cosa de la trama seria quedar-se curt i no faria justícia al que és Rubber. El carismàtic pneumàtic psicòpata i que els espectadors estiguin representats per personatges dins la pel·lícula són potser els trets més destacats d'una pel·lícula que s'atreveix a qüestionar tot el llenguatge cinematogràfic.

Realment les condicions en les que la vaig veure no crec que siguin les més òptimes per fer-ne una crítica detallada. A la vista del tràiler m'esperava molt més però el producte final és interessant i innovador. Crec que serà recordada, encara que decididament no està destinada al públic general.