Blade of the Immortal

Mugen no jûnin (2017)

Sinopsi

Nna adaptació del famós manga homònim de Hiroaki Samura, entorn d’un ferotge samurai que és maleït amb la immortalitat i que anirà deixant un reguitzell de víctimes.

Crítica

Crec que és de justícia començar aquesta crítica dient que Blade of the Immortal és la pel·lícula número cent de la filmografia de Takashi Miike, al que odio i admiro a parts iguals. En general, no solo connectar amb la manera de dirigir de Miike i Blade of the Immortal no n'és una excepció. Tot i això, he de reconèixer que en aquesta pel·lícula fa un esforç per tornar a l'estil que el va fer famós. Actuacions passades de voltes, violència extrema en moments més insospitats i un peculiar sentit del ridícul recorden als millors moments del director. I això s'agreix.

Tampoc ajuda a la meva percepció general de Miike que s'hagi especialitzat en lifeactions (adaptacions en persones de mangas). Normalment, aquesta mena de productes estan més dirigits a omplir les sales de fans del material original que no pas de fer una bona pel·lícula. Excepte algun cas concret, com la recomanable triologia de Rurouni Kenshin, la veritat és que els lifeaction presenten tots els mateixos problemes per als no fan. Gairebé totes pequen de voler incloure massa història del material original, fent les pel·lícules massa llargues; de mantenir massa l'estructura de fascicles, perdent estructura dramàtica pel camí; d'aturar l'acció als diàlegs com si fossin vinyetes, però després les lluites es fan eternes; i, sobretot, de ficar masses personatges de farciment que no tenen cap mena d'evolució ni recorregut. En aquest cas, la pel·lícula és molt fidel a un material original que, per desgràcia, ha envellit molt malament a nivell argumental. En aquesta sentit, Blade of the Immortal és un lifeaction prototípic on destaca l'excés en tots els sentits.

Vist amb ulls actuals, la història és profundament misògina, fins al punt que totes les dones que surten son simples excuses perquè els lluitadors homes puguin mostrar les habilitats durant el combats. Malgrat que alguns han volgut veure una gran química entre la parella protagonista, la veritat és que si canviessin a totes les dones per càntirs, la pel·lícula seria exactament la mateixa. Això si, els litres de sang i l'acció inacabable van fer les delícies del públic de l'auditori, però no aconsegueixen aguantar l'interès durant les més de dues hores que dura. Una pel·lícula feta a mida pels fans del manga original o del propi Miike.

El millor: el sentit homenatge que fa als clàssics del gènere de samurai, sobretot a les primeres seqüències en blanc i negre

El pitjor: és un lifeaction més basat en un material que ha envellit malament

Arder

Arder (2017)

Sinopsi

Madrid. Encontorns de la M30. Un home sense nom camina incansable remuntant el trànsit infinit. En una butxaca porta un mapa. A l’altra, diferents objectes, com una brúixola trencada, un dau amb poders, una pedra màgica i una pila de botó que sempre reflecteix la lluna plena. A partir d’aquí... La nit. El viatge. El dimoni. Una flauta i una melodia. Un principi i un final... en una pel·lícula sorprenent i sense so.

Crítica

Abans de parlar sobre el que m'ha semblat Arder cal deixar clares algunes coses. En primer lloc és que no és una pel·lícula muda com estem acostumats, sinó una pel·lícula sense pista de so (o sigui, completament silenciosa). En segon lloc, no és tracta d'un llargmetratge, sinó d'un mig metratge de seixanta minuts. Finalment, difícilment podreu veure-la ja que és una obra experimental que ni tant sols el director esperava que fos vista en un festival com Sitges (com ell mateix ens va explicar a la introducció que ens va fer).

Dit això, seria injust jutjar Arder amb els criteris amb que jutjaríem qualsevol altre pel·lícula. Amb un sol actor i pràcticament sense pressupost, la cinta simplement ens planteja un viatge de penediment d'un sense sostre (o el que un vulgui interpretar). La història és molt senzilla però el format té algunes peculiaritats que la fan interessant. Malgrat el silenci a l'estil 4'33'' de John Cage amb el que va ser vista, molts dels primers plans fan al·lusió al fregar de les mans contra les superfícies, al trencar de vidres, als crits de dolor... i és força interessant veure com el teu cervell omple de sons inconscients aquesta mena d'imatges.

Amb tot, fins i tot tenint en compte tot el que he mencionat abans, Arder no deixa de ser una pel·lícula fallida. Per moltes etiquetes d'experimental amb la que es vulguin justificar, la realitat és que l'obra és exageradament reiterativa en el seu plantejament. El seu autor, en David González Rudiez, es marca unes normes formals molt clares per rodar i no en surt ni en deixa sortir a l'espectador. Un cop superada la sorpresa inicial de l'experiència sinestèsia, la veritat és que acaba per no aportar massa.

El millor: és un luxe poder veure en pantalla gran una proposta tant experimental com aquest

El pitjor: l'experimentació és sempre una aposta arriscada i Arder no se n'acaba de sortir

Fireworks, Should We See It From The Side Or The Bottom?

Uchiage hanabi, shita kara miru ka? Yoko kara miru ka? (2017)

Sinopsi

Nazuna està trista perquè l’obliguen a canviar d’escola. La nena planeja fugir amb el seu company Norimichi, però la seva mare els enganxa i se l’emporta arrossegant-la cap a casa. Tot es podria haver acabat aquí, però la troballa d’una misteriosa esfera lluminosa obre un portal en el temps, fent possible que la història tingui un altre final... Un dels títols emblemàtics de Shunji Iwai coneix ara una adaptació animada.

Crítica

Aquesta pel·lícula venia de la ma de dos directors amb un bon currículum artístic; Akiyuki Shimbô fou el director de la sèrie de culte Madoka Magica (2011) i Nobuyuki Takeuchi havia treballat prèviament com a animador de l'estudi Ghibli. Amb aquests referents, un esperaria que aquesta Fireworks tingués, com a mínim, una bona animació i cura alhora d'explicar la història. Per desgràcia la realitat és que, un cop superada la introducció, queda molt clar que la cinta no és més que un producte alimentari sorgir a la ombra de l'immens èxit que va tenir Your Name (2016).

Val a dir que no tota la culpa la tenen els directors. La història fa aigües des del primer moment i els personatges són els més peixos bullits que he vist des de fa molt. La gràcia del noi vergonyós que no sap com parlar a les noies fa gràcia durant uns minuts però acaba per fer-se insuportable i, el pitjor de tot, completament injustificat. Els diàlegs són pobres i el component fantàstic s'aprofita única i exclusivament per allargar innecessàriament el film i fer-lo repetitiu.

Aquesta Fireworks és un clar exemple de com esgarrar una història de primer amor i pas a l'adolescència. Buida i nyonya en extrem, és nota que ni l'equip d'animació no creia gaire el producte final ja que, malgrat que es nota que s'han invertit diners en fer-la, el 3D i l'animació tradicional estan mesclats de forma tant barroera que molts cops sembla que estiguis veient una sèrie per comptes d'una producció cinematogràfica. Les úniques excepcions són les escenes de la piscina i mar, on es nota que tenien moltes ganes de lluir-se.

El millor: les escenes de natació a la piscina estan molt ben animades

El pitjor: no val la pena perdre el temps

November

November (2017)

Sinopsi

En una comunitat de l'Estònia pagana, la població ha de lluitar contra el fred, però també conviure amb homes-llop, amb una plaga i amb els esperits. Res no és tabú, i la gent està disposada a vendre's l'ànima a unes estranyes criatures de metall i fusta, anomenades kratts. En aquest context trobem Liina, que ha decidit recuperar el seu estimat Hans costi el que costi, encara que calgui recórrer a la màgia negra.

Crítica

Encara que sembli mentida, la sinopsi explicada a d'alt no només és correcte, sinó que és terriblement acurada. Absolutament tots els elements descrits (homes-llop, la plaga, esperits, els kratts, la màgia...) apareixen durant la pel·lícula de la forma més inesperada i, alhora, més bonica possible. Surrealista i poètica fins a l'extrem, November porta el realisme màgic al món bàltic. Desconec com és el llibre original en el que està basada però la història té un magnetisme molt peculiar. Per moments dóna la sensació que no sap on va però lentament tot va quadrant i, al final, un té la sensació d'haver viscut un bocí d'una món molt més complex.

Filmada en blanc i negre, la cinta fa gala d'una fotografia impecable. El preciosisme amb el que està filmat fa que molts cop et quedis embadalit per la composició i la intenció de cada escena. El seu director, Rainer Sarnet, és perfectament conscient d'aquest fet i ho aprofita per deixar temps a l'espectador perquè ho pugui pair. Per desgracia, aquesta gran virtut és també el seu gran defecte ja que Sarnet abusa massa d'aquest recurs i la pel·lícula acaba per ser terriblement lenta. Malgrat que he de reconèixer que vaig gaudir molt el visionat, tinc clar que és una pel·lícula que no tornaré a veure i que no recomanaria a gent que no estigui acostumada a veure cinema contemplatiu.

No puc acabar sense parlar de la seqüència inicial, que és una de les més originals i captivadores que he vist en molts anys. Sense cap diàleg i amb una participació completament decorativa del actors, la pel·lícula aconsegueix sorprendre mitjançant el misteri, la diversió i fins i tot l'emoció.

El millor: si es supera la seva lentitud, la pel·lícula ens explica una bona història, en un món molt imaginatiu i amb una fotografia excel·lent.

El pitjor: és massa lenta i molts cops es perd en la seva estranyesa

El detall: em va fer molta gràcia tornar a veure al peculiar actor Dieter Laser (conegut per interpretar al científic viog de The Human Centipede (2009))

Matar a Dios

Matar a Dios (2017)

Sinopsi

Una família es prepara per celebrar el cap d’any en una casa aïllada al mig del bosc, quan irromp un misteriós rodamon; és nan, diu que és Déu i amenaça d’exterminar l’espècie humana a la matinada. Només se salvaran dues persones, i la família ha estat elegida per escollir aquests dos únics supervivents.

Crítica

Reconec que amb aquesta sinopsi m'esperava una versió espanyola de l'excel·lent The Man From Earth (2005). En cap cas m'havia imaginat que seria una comèdia de l'estil Días de futbol (2002) amb tocs del El milagro de P. Tinto (1998). Per això el primer que he de fer és ser humil i reconèixer que no sóc precisament un expert en comèdia espanyola, així que la meva crítica vindrà sempre des del fantàstic.

Un cop superada la sorpresa inicial, val a dir que vaig riure en molts moments de Matar a Dios. Si bé la majoria dels acudits se'm feien forçats i no connectaven amb mi, en conjunt considero que és una pel·lícula agradable que, a més, guanya molt enters quan apareix el nan que diu ser déu (interpretat per un desvocat Emilio Gavira que ho fa genial). Personalment, la discussió sobre l'existència de l'ànima em va arribar a la patata i el tour de force entre l'Emilio Gavira i Boris Ruiz posa els pèls de punta.

Per desgràcia, s'ha de reconèixer que a partir d'un punt la pel·lícula es desinfla molt i acaba per perdre's dins les seves pròpies normes. Una història com aquesta hagués quedat genial amb un final el més ambigu possible, on l'espectador hagués pogut treure les seves pròpies conclusions. En canvi els dos directors opten per la sobreexplicació en pos d'una comèdia gore-slapstic que no li senta gens bé.

El millor: els moments en que discuteixen amb el nan són molt inspirats

El pitjor: tot i no ser una mala pel·lícula, no es mereixia el premi del públic

Dead Shack

Dead Shack (2017)

Sinopsi

El cap de setmana pintava bé per a Jason: uns dies en una cabana amb el seu millor amic Colin i la guapíssima germana gran d'aquest, Summer. Però les coses es torcen en el moment que descobreixen la peculiar rutina de la seva veïna.

Crítica

La primera pel·lícula en solitari de Peter Ricq porta a la pantalla una història plena d'enginyosos diàlegs entre personatges desvergonyits i poca-soltes. Encara que la trama general sigui poc original, la veritat és que un no pot sinó sentir-se atret pel magnetisme que transmeten tots els protagonistes. Especialment el pare de família, interpretat a la perfecció per en Donavon Stinson.

Sense cap mena de pretensió, el guió d'en Phil Ivanusic i en Davila LeBlanc ens explica una aventureta ja vista mil cops en el gènere Z, però no per això deixa de ser una proposta interessant. Els personatges són divertits i estan ben dibuixats durant tota la part familiar, i la dolenta de torn és un bon complement per al plat combinat que és Dead Shack.

El problema principal de Dead Shack és que es nota que el guió està pensat per una direcció molt més enèrgica que la que acaba fent Ricq i el resultat final acaba per ser massa lent i pesat. Aquesta pel·lícula demanava molt més humor visual i un montatge molt més frenètic que, en no trobar-se per enlloc, acaba per fer-se frustrant. Una llàstima.

El millor: el diàlegs estan molt treballats i els personatges molt ben construïts

El pitjor: és massa lenta pel que explica, fent que el conjunt desllueixi

A Ghost Story

A Ghost Story (2017)

Sinopsi

Un tio es mor i torna a fantasma de llençol (literal). A partir d'aquell moment aquesta pobra ànima en pena haurà de patir les conseqüències del deambular eternament

Crítica

A mig festival vaig llegir un tweet (que per desgracia no he pogut recuperar) on venia a dir: no hi ha manera més ràpida de perdre followers que criticar A Ghost Story. I és ben cert, el vestit nou de l'emperador d'enguany és una llençol blanc amb forats pels ulls i la seva pel·lícula és A Ghost Story.

Filmada en un molest format 4:3 amb cantonades arrodonides (que fan una ràbia que voldries apallissar al director David Lowery) la pel·lícula fa un ús i abús de plans estàtics i el·lipsis temporals per explicar-nos com un fantasma percep el silenciós món que el rodeja. Fins aquí cap problema, una pel·lícula amb moltes pretensions però dissenyada per agradar a un públic majoritàriament hipster. El gran problema ve quan, en un atac de cangueli al veure que el producte final li pot quedar massa ambigu (cosa que hagués sigut una virtut en realitat) el guió decideix que l'espectador és idiota i fica amb calçador a en Will Oldham perquè faci un monòleg llarguíssim explicant-te què has d'haver entès. A partir d'aquest punt amb va perdre totalment.

Seguint a contracorrent amb l'opinió general, he de dir que tant l'actuació d'en Casey Affleck com la de la Rooney Mara em van semblar molt fluixes. A banda que en Casey Affleck en prou feines surt sense el seu llençol, tots dos es veuen obligats a construir personatges a base de petits tics i, quan intenten aguantar una escena dramàtica, es nota que no saben ben bé com omplir el temps. Subtil, diran alguns, però també indistingible de la apatia.

El millor: la reflexió general no està malament, per bé que amb un mig metratge n'hi havia prou per explicar-ho

El pitjor: la capacitat de generar talifans 

Marjorie Primer

Marjorie Prime (2017)

Sinopsi

Als seus 86 anys, Marjorie passa els seus últims dies vivint amb la seva filla i el seu gendre, i amb un holograma del seu difunt marit, tal com lluïa a la flor de la seva vida. La presència d'aquest ésser virtual hauria de ser terapèutica, però provoca sentiments contradictoris a la família.

Crítica

Basada en la obra de teatre homònima guanyadora del premi Pulitzer 2015, Marjorie Prime hipotetitza com serà la tercera edat dels que hem nascut amb l'etiqueta de milennial sota el braç. Mitjançant l'exploració de com les teràpies psicològiques podrien fer us de la simulació hologràfica per reescriure el relat personal, la pel·lícula ens proposa una profunda reflexió sobre la memòria, l'envelliment i les relacions familiars.

Un cop ja m'he tret del pap tots els tòpics que els crítics de bé faran servir per descriure-la, cal reconèixer que Marjorie Primer és una excel·lent història, amb una notable construcció, dins d'una pel·lícula de suficient alt (en la meva època anomenat simplement "bé"). Fins ben bé la meitat, la cinta ens fa enamorar de la Marjorie i el seu hologràfic marit d'una forma calmada però efectiva que fa difícil no emocionar-se i reflexionar. Per desgràcia, a mida que el guió es va recargolant sobre si mateix acaba per perdre's en las seva pròpia grandiloqüència i es fa reiterativa i sobre-narrada. Tant és així que es podria haver eliminat tot el tercer acte sense més i hagués quedat un producte molt més rodó.

Amb tot, seria injust quedar-se només amb els defectes. Els conceptes darrera de Marjorie Prime són molt potents, per bé que potser haguessin sigut més ben aprofitats com a capítol de Black Mirror. La veritat és que dona molt de joc per fer cine-fòrums i, a més, les actuacions dels quatre protagonistes principals (Jon Hamm, Lois Smith, Tim Robbins i Geena Davis) són absolutament brillants.

El millor: la història general i les actuacions

El pitjor: és exageradament lenta i allargada fins la punt que li sobren ven bé els quaranta minuts finals que es podrien haver eliminat sense problemes

Zombiology: Enjoy Yourself Tonight

Gam man da song si (2017)

Sinopsi

Lone i Yeung, dos geeks, veuen com les seves fantasies de còmic es tornen reals i provoquen una apocalipsi zombie a Hong Kong. O això diu la sinopsi del Festival.

Crítica

Aquesta pel·lícula és un desastre de tal magnitud que em fa mandra fins i tot escriure'n una crítica. La cosa comença bé quan, als primers minuts, apareix un ser disfressat de gallina cúbica (al més pur estil Cabecicubos de Super López) posa un ou i, seguidament, converteix a un sense sostre en un zombi. Just en acabar, una llarga seqüència de dibuixos animats t'introdueix el que promet ser una orgia de lluites d'humans amb superpoders contra zombis, cosa que va fer esclatar al públic en aplaudiments. Encara emocionats per aquest començament, comencen a presentar una dotzena de personatges de les formes més originals possibles, entre els que destaquen els dos perdedors protagonistes, una mena de Bill i Ted (1989) a la oriental. Per desgracia, fins aquí arriba la part bona.

A partir d'aquest punt comença l'esclat de la infecció zombi i els personatges van trobant-se un a un sense que importi qui viu i qui mor. Per si això no fos prou greu, cada cop que es troben comencen a parlar sense dir res durant minuts i minuts. Quan ja la majoria de la sala s'estava adormint (era la última d'una marató) va la mare d'una protagonista i es posa a cantar una nana que va acabar amb els que encara aguantàvem d'aquella manera. Per acabar-ho d'arrodonir, tot l'últim acte (si és que és aplicable aquest terme en aquest cas) és un seguit de finals un rere l'altre que només fan desitjar que acabin amb el teu sofriment.

Res més a afegir. Molta producció per una història que mai s'hauria hagut d'intentar portar a la gran pantalla, ni fer-lo durar més dels trenta minuts que requeria la història (i en dura 107).

El millor: els primer 5 minuts

El pitjor: els següent 102 minuts

Anna and the Apocalypse

Anna And The Apocalypse (2017)

Sinopsi

La tranquil·la localitat de Little Haven es veu envaïda per una horda de morts vivents que amenacen d'esguerrar les festes de Nadal. Anna i els seus amics faran front a l'amenaça amb tota la seva energia (i ganes de cantar).

Crítica

El primer que cal dir és que Anna and the Apocalypse és una comèdia musical de zombies. Malgrat que aquesta afirmació podria semblar una simple taxonomia, en realitat esdevé no només un elogi, sinó el punt més fort de la pel·lícula. I és que al libretto de l'Alan McDonald i en Ryan McHenry es combina a la perfecció amb la direcció de John McPhail i les actuacions per aconseguir sortir ben parat tant en la comèdia, com en el musical, com en el gènere zombi.

Com a comèdia musical, la cinta no amaga en cap moment les referències a High School Musical  (2006) però li afegeix la dosi de mala llet que li permet el ser una pel·lícula de gènere. Per un altre costat, malgrat que com a comèdia zombi el seu humor està més proper a Zombieland (2009) que a Shawn Of The Dead (2004), aconsegueix no renunciar ni a la cruesa ni al pessimisme inherent a les bones històries de morts vivent. Finalment, com a musical zombi és, de llarg, el més treballat que s'ha vist fins ara, no deixant les cançons de banda ni en els moments més dramàtics.

La major pega de la pel·lícula és que el càsting és força desigual. En general, tots els actors (la majoria d'ells força joves) fan un bon paper en escenes de diàleg, però quan cal cantar es nota que hi ha moltes diferències de nivell, fins al punt que han de recórrer a un horrible i obvi Auto-Tune. Tot i això, el resultat és una petita delícia que es guanyarà un bon lloc en moltes quedades cinèfiles entre amics.

El millor: és 100% comèdia, 100% musical i 100% de zombis

El pitjor: malgrat que la majoria dels actors canten molt bé, es nota molt que n'hi ha un parell que no en saben

Replace

Replace (2017)

Sinopsi

Kira és bonica, jove i feliç, fins que un dia es troba un tros de pell seca a la mà. Aviat, s’adonarà que és víctima d’una estranya malaltia que fa que la seva pell envelleixi prematura i ràpidament.

Crítica

Estem davant de la primera producció en anglès del director, Norbert Keil, i el seu segon llargmetratge. Malgrat que seria incorrecte definir-la com a opera prima, la realitat és que Replace té totes les virtuts i els defectes que caldria esperar d'una primera pel·lícula; una ambició desmesurada i uns recursos clarament limitats per portar-la a terme. L'estructura del film juga inicialment a confondre l'espectador fent-lo creure que està davant d'una història més petita del que realment és, per després anar encaixant totes les peces sense masses salts de fe. Tot un salt amb doble tirabuixó que s'agraeix.

Cal destacar molt positiva la importància que dóna el director a les localitzacions, fent-les un protagonista més de la història. Des del loft on viu la protagonista, fins a l'hospital on l'atenen, totes les estances que apareixen a la cinta tenen la personalitat pròpia i es nota que s'ha fet un gran esforç perquè es noti.

Per desgràcia, Replace té un defecte tant greu que fa impossible considerar-la una bona pel·lícula. Més enllà dels encerts i errors de direcció, de la banda sonora i, fins i tot l'actuació, Replace és una història sobre la intimitat de dues dones que clarament està escrit per homes heterosexuals. I és que ni Keil ni Richard Stanley són capaços de sortir de la visió estereotipada del cos femení, les relaciones lèsbiques (força gratuïta val a dir) i del romanticisme. Produccions com aquesta pertanyen a una altra època i, en ple segle XXI, és un error imperdonable.

El millor: la història general no està del tot malament tot i que hi ha molts elements forçats

El pitjor: la intimitat femenina té un gran pes a la trama però està escrita clarament per homes que no saben del que estan parlant

The Killing of a Sacred Deer

The Killing of a Sacred Deer (2017)

Sinopsi

Cirurgià reputat i pare de família entregat, Steven Murphy amaga un secret: de vegades, es reuneix amb un adolescent, que acabarà posant Steven en un impossible dilema moral.

Crítica

Des que vaig veure Canino (2009), vaig tenir clar que Yorgos Lanthimos era una autor a tenir en compte. La narrativa dilatada juntament amb el personatges robòtics i alienats provoquen que les seves pel·lícules no siguin accessibles pel públic general, però esdevenen una marca personal molt apreciada en aquests temps de blockbusters intranscendents. Un mirada única i pertorbadora que s'ha convertit per mèrits propis en una gran influència dins l'esfera del drama indie.

El primer que sorprén de The Killing of a Sacred Deer, és que Lanthimos posa totes les seves obsessions estilístiques al servei d'una història senzilla i no especialment original. Tot i això, la forma d'explicar-la fa que l'espectador estigui prou descol·locat com per no veure que, rodada de forma més convencional, la pel·lícula podria passar per un simple telefilm. Una jugada arriscada que tirarà enrere a molta gent i que, de ben segur, farà que quedi eclipsada per altres obres de la filmografia del director.

Val a dir que tots els actors protagonistes estan excel·lents dins el seus papers. Per contradictori que sembli, les actuacions extremadament distants i contingudes a la que els sotmet Lanthimos aconsegueixen provocar un torrent de sensacions. Per desgracia, aquest magnetisme es veu superat per la duració de les seqüències contemplatives, que masses cops superar la resistència de l'espectador.

El millor: el to pertorbador que impera en aquesta modernització del drama teatral clàssic

El pitjor: el ritme extremadament pausat acaba per treure't de la pel·lícula en més d'una ocasió

Inici de l'especial Sitges 2017

Un any més, torno a treure la pols al blog amb un especial Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2017.

Previsió de pel·lícules

Divendres 6

• The Killing Of A Sacred Deer

Dissabte 7

• Curts d'animació a competició I
• Replace
• 
  Anna And The Apocalypse
• 
  The Predicament
• 
  Z Fest
• 
  Dead Shack
• 
  Zombiology: Enjoy Yourself Tonight

Diumenge 8

• Marjorie Prime
• 
  A Ghost Story

Dimecres 11

• Matar A Dios

Dijous 12

• November
• 
  Fireworks, Should We See It From The Side Or The Bottom?
• 
  Arder
• 
  Blade Of The Immortal

Divendres 13

• Brigsby Bear
• 
  Errementari
• 
  Meatball Machine: Kodoku (KODOKU: Mîtobôru Mashin)
• 
  The Mole Song: Hong Kong Capriccio
• 
  Vampire Clay (CHI Wo Suu Nendo)

Dissabte 14

• Jojo's Bizarre Adventure: Diamond Is Unbreakable
• 
  The Brink
• 
  Cult Of Chucky
• 
  Leatherface
• 
  Downrange