Com incrustar subtítols en GNU-Linux en una única comanda

Després de l'especial Sitges 2012, torno amb un artícle una mica tècnic però que pot ser d'utilitat. Personalment, quan miro pel·lícules descarregades d'Internet, que no siguin mkv, prefereixo tenir els subtítols en arxius apart (.srt). Però a vegades puc trobar-me amb reproductors que no admeten subtítols o, simplement, vull pujar un vídeo per fer streaming i llavors la cosa ja no funciona.

Després de mirar-m'ho una mica he trobat una solució molt senzilla per incrustar els subtítols dins d'un vídeo (via PCTux). És per comanda però és molt més fàcil que amb Avidemux o qualsevol altre programa.

1. Instal·lar el paquet "mencoder"

Aquest paquet ens instal·lar la comanda que farem servir:

sudo apt-get install mencoder

2.Inscrustar subtítols

La gràcia d'aquest mètode és que inscrustar els subtítols es fa amb una única comanda

mencoder arxiu_pelicula.avi -sub arxiu_subtitols.srt -oac copy -ovc xvid -xvidencopts pass=1 -o arxiu_sortida.avi

Amb això ja crearà un nou arxiu de vídeo amb els subtítols. Si voleu fer proves, es podeu modificar la font, la mida o el color del text amb la mateixa comanda.

En cas que no surti bé

Pot ser que l'axiu de subtítols tingui alguna codificació estranya. Si no apareixen correctament els accents o així (en principi s'hauria de detectar) podeu veure la codificació amb la comanda "file" sobre l'arxiu de subtítols:

file arxiu_subtitols.srt

Això us mostrarà la codificació. Per exemple:

arxiu_subtitols.srt: ISO-8859 text, with CRLF line terminators

D'aquí només hem de recordar el que hi ha després dels dos punts. Normalment és "ISO-8859" o bé "UTF-8".
Un cop fet això, per executar la comanda cal fer-ho així:

mencoder arxiu_pelicula.avi -sub arxiu_subtitols.srt -oac copy -ovc xvid -xvidencopts pass=1 -o arxiu_sortida.avi -subcp ISO-8859 -subfont-text-scale 3.8

Aquesta versió especifica la codificació dels caràcters i, de pas, modifica la mida de la font.

Resum de l'especial Sitges 2012

Amb aquest article finalitza l'especial Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2012. La programació d'aquest any era molt bona i sap greu no haver pogut anar a més pel·lícules.

Alguns dels participants a The ABC's of death

He canviat una mica el format de les crítiques per fer-les més estructurades i curtes, i m'ha convençut molt. Quan acaba el festival sempre em plantejo parlar més de cine al bloc i amb aquest format potser seria possible i tot.

El meu rànquing personal del poc que he pogut veure aquest any seria: John dies at the end, The cabin in the woods i Wolf Children.

El llistat d'articles de l'especial:

• Inici de l'especial
• John dies at the end
• Berserk the golden age arc 1: the egg of the king
• Flying swords of Dragon Gate
• The ABC's of death
• Wolf Children
• Tebana Sankichi: snot rockets
• Gothic assassins
• Sadako 3D
• Dead Sushi
• Gyo
• The Cabin in the woods

En total 11 pel·lícules.

Sitges 2012: The cabin in the woods

The Cabin in the Woods (2011)

Sinopsi

Un grup de joves va a passar un cap de setmana en una cabana al mig del bosc. I fins aquí puc llegir.

Crítica

És difícil parlar d'aquesta pel·lícula per dos motius: el primer és que ha sigut un dels films més comentats del festival i els segon que qualsevol cosa que es digui és un esgarriador potencial que modificarà negativament el visionat. De fet, la millor manera de veure The cabin in the woods és veient-la sense saber-ne res, ara que encara és possible.

El guió escrit per Joss Whedon i Drew Goddard agafa tots els clixés del gènere de terror i els combina de forma magistral per crear un univers únic on tot deixa de ser el que sembla. Un món regit per normes pròpies que fàcilment podria haver derivat cap a un conjunt de gags repetitius però que, en canvi, es re-inventa constantment fent que l'espectador no pugui deixar de mirar la pantalla.

La direcció de Drew Goddard funciona a la perfecció, donant un toc més personal a escenaris com la oficina i en canvi amb un punt de vista més convencional a la cabana, una decisió òbviament premeditada. Les actuacions són també molt bones encara que, sense entrar en detalls, per motius de guió uns destaquen més que d'altres, un altre detall també buscat a posta.

Amb tot, una gran pel·lícula imprescindible per a tot amant del gènere fantàstic que recomano veure el més aviat millor per evitar que us esgarrin la sorpresa.

El millor: l'experiència de veure-la amb la ment oberta i sense saber res.

El pitjor: el pitjor enemic d'aquesta pel·lícula són les expectatives que pugui generar perquè és molt difícil parlar-ne malament i si s'han llegit masses crítiques exagerades podeu esperar el que no és.

Sitges 2012: Gyo

Gyo (2012)

Sinopsi

Kaori i les seves amigues han llogat una petita cabana a Okinawa per a celebrar la seva graduació. Aquí seran atacades per un estrany animal que acabaran matant esclafant-lo contra la paret. Astorades, descobreixen que es tracta d’un peix amb potes com d'insecte.

Crítica

Els que heu llegit el manga original de Junji Ito trobarán en la versió cinematogràfica una gran adaptació, encara que no sigui massa fidel en alguns aspecte. S'han afegit molts personatges (justament al contrari del que sol passar) i s'ha canviat l'ordre de molts esdeveniments però, tot i això, manté l'esperit del còmic i considero que tots els canvis són justificats i en pos d'adaptar-se al ritme cinematogràfic. És molt comú que les adaptacions de mangas o animes acabin sent soporífers i sense un argument ben definit i, en aquest, sentit, no puc sinó elogiar la feina que han fet el propi director Takayuki Hirao i en Akihiro Yoshida com a responsables del guió.

L'animació està cuidada, i més tenint en compte que es tracta d'una producció directe a vídeo. Bons escenaris, CGIs i animació de personatges. A més m'ha agradat perquè han mantingut algunes expressions facials molt característiques de l'obra original. Només en alguns moment se'ls escapen les proporcions del cos humà però en general és més que correcte.

La principal pega de la pel·lícula és que no agradarà a tothom. Els còmics de Ito juguen amb un terror molt diferent del que estem acostumats i si l'espectador no entra en la mitologia i empatitza amb els personatges és molt probable que acabi sense entendre la pel·lícula. Per un altre costat, si aconsegueixes connectar, gaudireu d'una experiència molt diferent i entendreu com es concep la por al desconegut al país del sol naixent.

El millor: molt bona adaptació.

El pitjor: no és per a tots els gustos.

Sitges 2012: Dead Sushi

Deddo Sushi (Dead Sushi) (2012)

Sinopsi

Tot comença quan un dement desenvolupa un sèrum que converteix el peix cru en una petita màquina de matar. Un monstre voraç que assassina i infecta. La jove Keiko, filla d’un famós cuiner, s’enfrontarà a l’amenaça servint-se dels seus dots culinaris i, també, de la seva habilitat en les arts marcials.

Crítica

Aquest any sembla que Sitges s'omple de films d'en Noboru Iguchi i que, o per A o per B, jo me les he empassat gairebé totes (menys Toilet of the Death (2011)).

Si una cosa té aquest director és que no enganya, i és que Dead Sushi va exactament d'això, ni més, ni menys. Els que ja heu vist pel·lícules seves o de la desapareguda Sushi Typhoon ja sabeu de què estic parlant. Arguments absurds, personatges caricaturescs, gore, deformacions i personatges que descriuen en tot moment el que els passa. En aquest sentit és cent per cent continuista, sense aportar res al gènere però mantenint el nivell (i el baix pressupost).

Com sol passar en els slashers japonesos actuals, el ritme és lleugerament irregular i té pel mig un tall que es fa un xic repetitiu fins que no arriba el clímax final. Tot i això està molt més ben calibrat que en cintes anteriors com Robo-geisha (2009),  Machine Girl (2008) o Alien vs Ninja (2010).

El que es troba a faltar més sense cap mena de dubte és al técnic d'efectes visuals Yoshihiro Nishimura que només ha participat al maquillatge, i és nota. Nishimura ens té acostumats a una efectes especials més que dignes tenint en comptes els ajustats pressupostos, per desgràcia el novell Yuya Takahashi no està a l'altura.

El millor: ideal per a nacho party.

El pitjor: el ritme està millor que el d'altres pel·lícules del gènere però segueix tenint baixades importants.

Sitges 2012: Sadako 3D

Sadako 3D (2012)

Sinopsi

El rumor que a Internet hi ha un vídeo maleït que qui el veu mor s'estén per les xarxes socials. Malgrat que ningú sembla trobar-lo, una sèrie de suïcidis sense explicació semblen indicar que existeix.

Crítica

En primer lloc diré que sóc força aficionat a la saga Ring i he vist pràcticament totes els remakes/seqüeles/preqüeles oficials i apòcrifs. Tot i això, ja des que vaig veure el tràlier no m'esperava res de Sadako 3D; i no m'ha defraudat perquè no aporta res.

El principal problema que li veig a la proposta de Tsutomu Hanabusa és que no té clar quin tipus de pel·lícula vol ser. Per un costat vol aprofitar l'èxit de la franquícia però, alhora, els pocs punts que enllacen amb la trilogia original hi són però s'esforcen en no explicar-los (una mica com Prometeus (2012) i Alien(1979)). Per l'altre, es nota que vol renovar la saga donant un punt de vista més d'slasher adolescent occidental però, de nou, es perd i a la mitja hora ja no apareix cap adolescent i tot queda centrada en els adults. Finalment, el guió no té clar si vol ser una pel·lícula d'acció o de terror, així que opta per no decidir i inverteix tres quarts en una trama extremadament lenta i un quart en una sèrie de seqüències d'acció completament injustificades però que, curiosament, són el millor de la pel·lícula (encara que tampoc són res de l'altre món).

En quan al 3D, no aporta i el pitjor és que molts cops s'aprofita per fer ensurts fàcils cap a la càmera, com els que es van posar de moda als vuitanta quan les ulleres eren de dos colors (Viernes 13 part 3 (1982), Pesadilla final: la muerte de Freddy (1991)...). Tot i això, té algun encert en tridimensional, principalment a l'inici i al final del film.

Tots els del grup varem coincidir en que el millor que podrien haver fet és plantejar-la com un reboot, centrar-se en la part d'acció, explicitar la relació amb la resta de pel·lícules, afegir katanes (total fan servir canonades com a tal) i convertir la saga en una mena de Silent Hill (1999) japonès. Perquè, fet i fet, és l'única cosa que funciona de la pel·lícula.

El millor: si oblidem que és de la saga Ring i que no té sentit, la part final, encara que no bona, com a mínim és entretinguda.

El pitjor: en general la peli és dolenta i força avorrida.

Sitges 2012: Gothic Assassins

Gothic Assassins (2012)

Sinopsi i crítica

Gothic assassins és un desastre en tants aspectes que no es mereix que parli gaire estona d'ella. Senyor Milor Twilight, ha fet una pel·lícula de gòtiques amb katanes que han sigut enviades per Jesucrist des del futur per evitar una invasió alien, què li fa pensar que el seu públic potencial vol una pel·lícula de l'estil El árbol de la vida (2011) plena de imatges suposadament oníriques i frases pretensioses?

Si com a mínim les frases i diàlegs fossin originals, però simplement són robades de la bíblia o d'altres fonts. I és que al senyor Twilight li caldria informar-se abans d'on treu els textos, què està molt bé això de voler fer una pel·lícula que mostri un esdeveniment global mitjançant personatges que parlin múltiples idiomes, però quan una francesa parlant castellà respon al seu carceller amb frases robades de la cançó Libre de'n Nino Bravo provoca vergonya aliena.

Però tampoc cal ser dolent, s'ha de reconèixer que el muntatge és molt adient a la pel·lícula. L'argument està separat en capítols i aquests es passen desordenats, a més, la meitat del metratge de cada capítol és un refregit d'escenes ja vistes pel que acabes veient tots els diàlegs uns deu cops com si d'un capítol de Naruto es tractés. I això és tot un encert perquè si algú aguanta més d'un quart d'hora és perquè, o bé no té res millor a fer entre sessions (com era el meu cas) o bé té algun problema greu i, en tal cas, no li anirà malament que li recordin constantment totes i cadascuna de les escenes. De fet, crec que si se li treuen les repeticions de les repeticions no la cinta no arriba a superar els quaranta-cinc minuts, i tot i això seria insofrible.

Hi ha mil coses més a criticar com les actuacions o les escenes d'acció però tampoc es mereix que inverteixi més temps. Simplement no la mireu.

El millor: res.

El pitjor: tot.

Sitges 2012; Tebana Sankichi:snot rockets

Tebana Sankichi: snot rockets (2012)

Sinopsi

Tebana Sankichi és una mena d'investigador privat en una sèrie televisiva, però dir de què va és complicat.

Crítica

La millor manera que tinc de descriure Tebana Sankichi és "el Rubber (2010) de la filmografia de Noboru Iguchi". Amb el seu estil personal, còmic i exagerat, Iguchi ha facturat una obra metalingüística ocultant una autèntica crítica a la producció visual actual dins d'una comèdia aparentment absurda i ridícula. O això, o potser realment és una presa de pèl que se n'enfot tant del públic com de la crítica.

Una obra que va canviant de format segon el suposar productor que té el darrera. Així, Inoguchi ens mostra en to satíric com va alterant-se una producció quan passa d'una cadena pública a una privada, de prime time a la matinada o quan s'adapta a format cinematogràfic. Una experiència curiosa que a mi em va convèncer però que entenc que més d'un sortirà de la sala amb la sensació que li han fet perdre una hora i mitja de la seva vida.

El punt més negatiu és que la pel·lícula ens mostra l'Iguchi més desfassat i amb menys pressupost, cosa que tenint en compte que estem parlant del director de Machine Girl (2008), Robo-geisha (2009), Dead Sushi (2012) o Sukeban Boy (2006) és dir molt. I és que a Tebana Sankichi no hi ha treva; acudits llargs fins a l'extrem, repetició, escatologia, trama construïda a base de gags sense sentit, canvis de ritme... Fins i tot en un moment donat inverteix deu eterns minuts en un gir cap al costumbrisme de telenovel·la. Aquells que gaudiu de l'humor de La Hora Chanante o Muchachada Nui us podeu fer una idea del que vull dir.

Decididament, és una pel·lícula difícil de recomanar.

El millor: la manera com parla del món audiovisual és original i, per mi, fins i tot m'atreviria interessant.

El pitjor: molts cops prima la visió personal del directori per sobre de l'entreteniment. Això fa que hi hagi fragments força difícils de veure.

Sitges 2012: Wolf Children

Okami kodomo no Ame to Yuki (2012)

Sinopsi

D’adolescent, Hana es va enamorar d’un home llop. Encara que sembli estrany, durant tretze anys van ser molt feliços i tingueren dos fills: Yuki i Ame, que van néixer també amb la capacitat de convertir-se en llops. Yuki i Ame van creixent i un dia hauran de decidir si volen viure com a humans o com a llops. 

Crítica

Si amb Summer Wars (2009) va quedar clar que Mamoru Osoda és un gran director, amb Wolf Children es reafirma com a tal desenvolupant una historia commovedora que ens parla de la maternitat d'una forma alhora clàssica i innovadora. Aquest cop, Osoda opta per una trama molt més senzilla i emocional que li permet evocar tota la seva sensibilitat, arribant a cotes com les de produccions mítiques de Ghibli. Una gran cinta que ha guanyat el premi de millor pel·lícula d'animació de enguany (no puc comparar amb les competidores perquè no les he vist).

El nivell d'animació és semblant al de produccions anteriors. Òbviament, a diferencia de Summer Wars, l'ús del render és molt més subtil. De fet, en moltes escenes hi ha elements secundaris fets en 3D que, de tant ben integrats, ni te n'adonés a no ser que tinguis l'ull molt ben entrenat. Línies simples però molt detallades que potser xoquen en un primer instant però que no deixen de ser la tònica de les gran produccions nipones actuals. L'expressió facial, que és un dels punts clau en una història com aquesta, és impecable i complementa perfectament els diàlegs.

Pocs defectes se m'ocorren per aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que parla bàsicament de sentiments. El pitjor que li pot passar és que la comparin amb Summer Wars (2009) o La Chica que saltaba a través del tiempo (2006) només per ser del mateix director. Wolf Children juga en una altre lliga i ho fa de forma excel·lent.

El millor: toca la fibra sensible, i ho sap.

El pitjor: anar amb expectatives de trobar-te una història d'homes llop amb acció i els clixés del gènere.

Sitges 2012: The ABC's of death

Sitges 2012: The ABC's of death (2012)

Sinopsi

26 lletres. 26 directors. 26 maneres de morir. La idea no pot ser més simple: a cada cineasta li és adjudicada una lletra, i té plena llibertat per a crear un curtmetratge en el qual la mort tingui un paper destacat.

Crítica

Anomenar a The ABC's of death pel·lícula ja és de per si discutible. La cinta juga amb el concepte d'altres produccions anteriors com les pel·lícules de Creepshow (1982), Heavy Metal (1981) o Twilight Zone: the movie (1983)  però portat a l'extrem. Vint-i-sis curts de quatre minuts cadascun amb un fil conductor mínim, un format que posa el límit la definició de pel·lícula. En aquest sentit se l'hi ha de reconèixer el mèrit.

Per desgràcia el nivell mig dels curts és molt baix. Durant les més de dues hores que dura, hi ha menys d'una desena de curts que siguin dignes i com a molt cinc o sis podrien considerar-se realment bons. Això fa que només uns quaranta minuts valguin la pena i la resta sigui una simple successió d'idees a mig fer.

El millor que es pot fer amb aquesta pel·lícula és informar-se de quines són les lletres bones, baixar-la, configurar l'VLC per passar 4 minuts de cop amb el cursor, i veure només les parts interessants. Una llàstima.

El millor: que jo recordi les lletres A (Nacho Vigalondo), D (Marcel Sarmiento), Q (Adam Wingard), Y (Jason Eisener) i en un ordre menor P (Simon Rumley), F (Noboru Iguchi), T (Lee Hardcastle), X (Xavier Gens). N'hi havia algun altre però no recordo la lletra.

El pitjor: que en general el nivell és força baix.

Sitges 2012: Flying Swords of Dragon Gate

Long men fei jia (2011)

Sinopsi

La Xina, finals de la dinastia Ming. Sota el comandament de Yu, un grup de corruptes té aterrida la població. El rebel Zhao Huai i una banda poc convencional plantaran cara al temut Yu a la Dragon Gate.

Crítica

Aquesta és la primera pel·lícula en 3D xinesa que veig i ja puc dir que, amb diferència, és el millor 3D que he vist fins ara. Els escenaris són oberts, amb una gran profunditat i, sobretot, tota l'escena surt sempre enfocada, així que l'espectador té sempre la llibertat de mirar tots els detalls sense necessitat de veure taques borroses. La càmera estàtica típica del cinema de Hong Kong  juga aquí un paper fonamental donat que deixa a l'espectador prou temps com per pair el que està veient. Els moviments de càmera són subtils i sempre per guiar la lectura. I, encara que sembli mentida, és el primer cop que veig una peli en 3D on han corregit la brillantor de la imatge per contrarestar l'enfosquiment que provoquen les ulleres (a veure quan n'aprenen a Disney). Per mi, un 3D totalment justificat. Fins aquí la part positiva.

Per desgracia la pel·lícula en si tampoc aporta massa i, decididament, no formarà part de cap antologia del director Tsui Hark. L'argument pretén ser enrevessat però és queda en l'intent, sembla talment que amb la necessitat d'intentar rentabilitzar una gran producció com aquesta hagin optat per fer agafar clixés tant occidentals com orientals, sense èxit. Té algunes bones pensades, com tot el tema del mot de pas, els rebels o la ciutat amagada, però en general acaba en un terme mig una mica aigualit.

Les coreografies han sigut força criticades en general per l'excés de cable i CGIs. A mi personalment no em va molestar el cable però si que vaig trobar que les escenes estan força més mal rodades que a d'altres cintes del director. Alguns efectes digitals es veuen una mica mal fets, cosa que queda accentuada pel 3D (com ara una lluita amb cadenes que es veuen borroses). En canvi, es nota que els directors de Hong Kong comencen a saber combinar els afectes digitals amb les coreografies després de forces intents fallits.

Amb tot, una pel·lícula que es deixa veure encara que no fa ni ombra a l'anterior del director, Detective Dee and the mistery of Phantom Flame (2010). Recomanable encara que només sigui per veure del que és capaç el 3D.

El millor: el 3D, en Jet Li i, sobretot, en Jet Li en 3D.

El pitjor: l'argument podria estar més cuidat. A vegades es fa difícil no comparar-la amb les anterior obres del director.

Sitges 2012: Berserk. The Golden Age Arc I The Egg of the King

Berserk. The Golden Age Arc I The Egg of the King (2012)

Sinopsi

Guts es un mercenari solitari amb una gran habilitar per al combat. Durant el seu viatge sense rumb per Midland es creuarà amb la escuada falcó, un grup de mercenaris molt temuts amb un enigmàtic líder, en Griffith. Les seves vides canviaran a partir d'aquell moment.

Crítica

La millor manera de descriure aquesta nova adaptació de Berserk és "un regal per als fans". Malgrat que elimina algunes parts interessants com la infància del protagonista, la veritat és que es tracta d'una adaptació molt fidel a l'obra original. La segona part ja s'ha estrenat a Japó i la tercera i última s'emetrà el desembre.

Un dels punts curiosos de la pel·lícula és l'animació. Una gran part del metratge i personatges està realitzat en modelat 3D renderitzat com si fos dibuix animat, mentre que d'altres elements són clarament fets amb animació tradicional. Si bé això és comú a qualsevol producció actual, en aquesta pel·lícula l'elecció de què es fa en ordinador i què no sembla un xic aleatòria. Tant és així que els propis personatges, que majoritàriament són modelats, en algunes escenes puntuals són dibuixats. Encara que no molesta en cap moment, va ser la part que se'm va fer més estranya de la pel·lícula.

Ha nivell argumental conserva tots els encerts del còmic. Personatges carismàtics, una mitologia rica i tot allò que ha fet gran l'obra de Kentaro Miura estan presents al film. L'únic inconvenient és que es nota que la producció s'ha realitzat com una pel·lícula llarga i que l'adaptació a trilogia s'ha fet per motius pràctics. I és que els 70 minuts que dura la primera part et deixen en un punt on ni tant sols es comença a intuir tot el que està per passar. Si no heu tingut la sort de llegir el còmic original, la meva recomanació és que espereu a poder veure les tres pel·lícules seguides.

El millor: és 100% Berserk.

El pitjor: com a pel·lícula individual no acaba de funcionar, haurem d'esperar a veure la trilogia sencera el desembre.

Sitges 2012: John Dies at the End

Començo amb les crítiques de les pel·lícules. Com que aquest any en vaig a veure poques, intentaré fer un article per pel·lícula.

John Dies at the End (2012)

Sinopsi

David Wong i el seu amic John són consumidors d’una droga que permet veure esdeveniments que passaran en el futur i també detectar la presència d’una sèrie de monstres que viuen entre nosaltres.

Crítica

Basada en l'obra homònima de Jason Pargyn (escrita amb el pseudònim David Wong), el director Don Coscarelli s'atreveix a adaptar una narració frenètica i plena de girs. El resultat no deixa indiferent i, a mi, m'ha convençut molt. Sense cap mena de dubte, el millor del director juntament amb Bubba Ho-Tep (2002).

Es difícil parlar de la pel·lícula i pretendre que qui no l'ha vist es faci una idea clara del que és. John dies at the End és esbojarrada i desconcertant durant pràcticament tot el metratge però, alhora, es divertida i coherent en la seva incoherència. Una experiència necessària per a tots aquells que els agradin les comèdies amb un gran component fantàstic. Tinc clar que si no fos perquè quedarà eclipsada The Cabin the Woods (2011) seria recordada com una de les gran d'aquesta edició.

Una gran cinta que demostra la solidesa que ha aconseguit Coscarelli com a director, si bé li ha costat. A veure per quan s'anima i ens regala Phantasm VI, que l'Angus Scrimm comença a estar gran. Tot i que després de veure en Doug Jones en aquesta pel·lícula, ja me l'imagino fent d'home alt de jove.

El millor: es molt divertida i frenètica amb un estil molt personal.

El pitjor: que el tram final es torni més lineal i que s'hagin eliminat algunes histories del llibre.

Inici de l'especial Sitges 2012

Una mica tard, però un cop més torna l'especial Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Aquest any, però, les circumstàncies em porten a no poder gaudir de tantes sessions com en anys anteriors. Tot i això, seguiré amb l'estil dels anteriors especials encara que afegiré alguna petita novetat en el format inspirat en El Blog del Chacal.

Com no podia ser menys, inicio l'especial tot posant l'spot d'enguany.

Spot del Festival de Sitges 2012


La previsió de pel·lícules és:

• John Dies at the End (2012)
• Berserk. The Golden Age Arc I. The High King's Egg (2012)
• Flying Swords of Dragon Gate (2011)
• The ABC of Death (2012)
• Okami kodomo no ame to yuki (Wolf Children) (2012)
• Sadako 3D (2012)
• Deddo Sushi (Dead Sushi) (2012)
• Gyo (2012)