Sitges 2012: Wolf Children

Okami kodomo no Ame to Yuki (2012)

Sinopsi

D’adolescent, Hana es va enamorar d’un home llop. Encara que sembli estrany, durant tretze anys van ser molt feliços i tingueren dos fills: Yuki i Ame, que van néixer també amb la capacitat de convertir-se en llops. Yuki i Ame van creixent i un dia hauran de decidir si volen viure com a humans o com a llops. 

Crítica

Si amb Summer Wars (2009) va quedar clar que Mamoru Osoda és un gran director, amb Wolf Children es reafirma com a tal desenvolupant una historia commovedora que ens parla de la maternitat d'una forma alhora clàssica i innovadora. Aquest cop, Osoda opta per una trama molt més senzilla i emocional que li permet evocar tota la seva sensibilitat, arribant a cotes com les de produccions mítiques de Ghibli. Una gran cinta que ha guanyat el premi de millor pel·lícula d'animació de enguany (no puc comparar amb les competidores perquè no les he vist).

El nivell d'animació és semblant al de produccions anteriors. Òbviament, a diferencia de Summer Wars, l'ús del render és molt més subtil. De fet, en moltes escenes hi ha elements secundaris fets en 3D que, de tant ben integrats, ni te n'adonés a no ser que tinguis l'ull molt ben entrenat. Línies simples però molt detallades que potser xoquen en un primer instant però que no deixen de ser la tònica de les gran produccions nipones actuals. L'expressió facial, que és un dels punts clau en una història com aquesta, és impecable i complementa perfectament els diàlegs.

Pocs defectes se m'ocorren per aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que parla bàsicament de sentiments. El pitjor que li pot passar és que la comparin amb Summer Wars (2009) o La Chica que saltaba a través del tiempo (2006) només per ser del mateix director. Wolf Children juga en una altre lliga i ho fa de forma excel·lent.

El millor: toca la fibra sensible, i ho sap.

El pitjor: anar amb expectatives de trobar-te una història d'homes llop amb acció i els clixés del gènere.