Sitges 2012; Tebana Sankichi:snot rockets

Tebana Sankichi: snot rockets (2012)

Sinopsi

Tebana Sankichi és una mena d'investigador privat en una sèrie televisiva, però dir de què va és complicat.

Crítica

La millor manera que tinc de descriure Tebana Sankichi és "el Rubber (2010) de la filmografia de Noboru Iguchi". Amb el seu estil personal, còmic i exagerat, Iguchi ha facturat una obra metalingüística ocultant una autèntica crítica a la producció visual actual dins d'una comèdia aparentment absurda i ridícula. O això, o potser realment és una presa de pèl que se n'enfot tant del públic com de la crítica.

Una obra que va canviant de format segon el suposar productor que té el darrera. Així, Inoguchi ens mostra en to satíric com va alterant-se una producció quan passa d'una cadena pública a una privada, de prime time a la matinada o quan s'adapta a format cinematogràfic. Una experiència curiosa que a mi em va convèncer però que entenc que més d'un sortirà de la sala amb la sensació que li han fet perdre una hora i mitja de la seva vida.

El punt més negatiu és que la pel·lícula ens mostra l'Iguchi més desfassat i amb menys pressupost, cosa que tenint en compte que estem parlant del director de Machine Girl (2008), Robo-geisha (2009), Dead Sushi (2012) o Sukeban Boy (2006) és dir molt. I és que a Tebana Sankichi no hi ha treva; acudits llargs fins a l'extrem, repetició, escatologia, trama construïda a base de gags sense sentit, canvis de ritme... Fins i tot en un moment donat inverteix deu eterns minuts en un gir cap al costumbrisme de telenovel·la. Aquells que gaudiu de l'humor de La Hora Chanante o Muchachada Nui us podeu fer una idea del que vull dir.

Decididament, és una pel·lícula difícil de recomanar.

El millor: la manera com parla del món audiovisual és original i, per mi, fins i tot m'atreviria interessant.

El pitjor: molts cops prima la visió personal del directori per sobre de l'entreteniment. Això fa que hi hagi fragments força difícils de veure.