Sitges 2012: John Dies at the End
Començo amb les crítiques de les pel·lícules. Com que aquest any en vaig a veure poques, intentaré fer un article per pel·lícula.
John Dies at the End (2012)
Sinopsi
David Wong i el seu amic John són consumidors d’una droga que permet veure esdeveniments que passaran en el futur i també detectar la presència d’una sèrie de monstres que viuen entre nosaltres.Crítica
Basada en l'obra homònima de Jason Pargyn (escrita amb el pseudònim David Wong), el director Don Coscarelli s'atreveix a adaptar una narració frenètica i plena de girs. El resultat no deixa indiferent i, a mi, m'ha convençut molt. Sense cap mena de dubte, el millor del director juntament amb Bubba Ho-Tep (2002).
Es difícil parlar de la pel·lícula i pretendre que qui no l'ha vist es faci una idea clara del que és. John dies at the End és esbojarrada i desconcertant durant pràcticament tot el metratge però, alhora, es divertida i coherent en la seva incoherència. Una experiència necessària per a tots aquells que els agradin les comèdies amb un gran component fantàstic. Tinc clar que si no fos perquè quedarà eclipsada The Cabin the Woods (2011) seria recordada com una de les gran d'aquesta edició.
Una gran cinta que demostra la solidesa que ha aconseguit Coscarelli com a director, si bé li ha costat. A veure per quan s'anima i ens regala Phantasm VI, que l'Angus Scrimm comença a estar gran. Tot i que després de veure en Doug Jones en aquesta pel·lícula, ja me l'imagino fent d'home alt de jove.
El millor: es molt divertida i frenètica amb un estil molt personal.
El pitjor: que el tram final es torni més lineal i que s'hagin eliminat algunes histories del llibre.
Es difícil parlar de la pel·lícula i pretendre que qui no l'ha vist es faci una idea clara del que és. John dies at the End és esbojarrada i desconcertant durant pràcticament tot el metratge però, alhora, es divertida i coherent en la seva incoherència. Una experiència necessària per a tots aquells que els agradin les comèdies amb un gran component fantàstic. Tinc clar que si no fos perquè quedarà eclipsada The Cabin the Woods (2011) seria recordada com una de les gran d'aquesta edició.
Una gran cinta que demostra la solidesa que ha aconseguit Coscarelli com a director, si bé li ha costat. A veure per quan s'anima i ens regala Phantasm VI, que l'Angus Scrimm comença a estar gran. Tot i que després de veure en Doug Jones en aquesta pel·lícula, ja me l'imagino fent d'home alt de jove.
El millor: es molt divertida i frenètica amb un estil molt personal.
El pitjor: que el tram final es torni més lineal i que s'hagin eliminat algunes histories del llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada